El Samir és
assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de
pobra aparença l’única habitació de la
seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.
La Linda està
treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva
soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels
carrers, no són gens fàcils per a les persones.
Ell recorda que
de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb
els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del
què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i
família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només
recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell
racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus
militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i
prohibicions que van marcar la seva
infantesa.
De gran, ha
volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i
negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.
Mentre espera
contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda
de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén. Els hi sap greu veure la sola, malgrat sigui
de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a
treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà
a veure-la. La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran
el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de
seguida s’atabala.
Són una parella
heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut
donar-li un nom del país que els va acollir.
Recorda com va
conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres
feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació
de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia
aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien
junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva
unió.
La porta s’obre
i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a
la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una
ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers
tots.
La forma
d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant
fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona,
aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també
un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau,
però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un
moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys.
Aquella dona que
de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest
Nadal amb ell i els seus. Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces
per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva.
Reunits en
amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més
ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.
Nadal temps de
retrobada dels records i les persones de bona voluntat.
Al·leluia!!!
