Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 1 de desembre del 2016

VINGUTS DEL MÓN.

El Samir és assegut al vell sofà de l’apartament. Són les festes de Nadal, i a pesar que de pobra aparença  l’única habitació de la seva morada té alguns elements de caire festiu propi dels dies nadalencs.  

La Linda està treballant a casa d’una dona gran a la que ajuda a sobreviure a la seva soledat. En el món i en aquest moments, malgrat els oripells i adorns dels carrers, no són gens fàcils per a les persones. 

Ell recorda que de petit va emigrar del seu convuls país allà a l’Àsia Menor. Va emigrar amb els seus pares i germans. Però ara al cab dels anys no guarda cap record del què va passar. Només sap que va arribar sol. Van morir els seus pares i família? Va perdre’s al separar-se dels altres? No ho sap, la seva memòria només recorda que va anar a parar a un lloc d’acollida. Encara persisteix en aquell racó amagat del subconscient, un fort olor a pixum i certes ordenances tipus militar. No facis! Toca fer això! No ara no! Tantes i tantes ordres i prohibicions  que van marcar la seva infantesa. 

De gran, ha volgut saber de la seva família però sembla, ben bé, com si un forat immens i negre hagués devorat la més petita engruna dels seus.  

Mentre espera contempla al petit Joan que gateja pel petit habitacle. Aviat vindrà la Linda de treballar. Tal vegada portarà a la Mercè, la dona a qui atén.  Els hi sap greu veure la sola, malgrat sigui de la terra. El seu marit va morir fa uns anys. Dels fills, un ha marxat a treballar a l’estranger. L’altre, a causa de certs problemes, sogra-nora, no vindrà a veure-la. La Linda vol convidar-la a dinar amb ells. Senzillament. repartiran el seu dinar i faran una mica de tabola. No gaire, ja que la pobra Mercè de seguida s’atabala. 

Són una parella heterogènia de raça. Ell és kurd, la Linda peruana, i al seu fill han volgut donar-li un nom del país que els va acollir. 

Recorda com va conèixer a la Linda. Feia de caixera en una botiga. Caixera entre altres feines, netejar, reomplir gènere, etc. Va veure en la seva mirada una sensació de por. La por d’una noia emigrada sense papers. Ell feia anys els havia aconseguit. Va agradar-li a les primeres paraules i poc temps després sortien junts. Més tard decidien ajuntar-se. Un any després naixia el fruit de la seva unió. 

La porta s’obre i entra la Linda acompanyada de la Mercè. La bona dona no ha volgut accedir a la invitació si no era portant alguna cosa. Ha comprat torrons, neules i una ampolla de cava. També ha comprat un cotxet pel Joan i petits detalls pers tots. 

La forma d’entregar-li el cotxe al nen, el perfum i la dolça carícia al cap de l’infant fan retrocedir la memòria al Samir. Ho recorda tot com va ser. Una dona, aleshores jove, ara ja gran. L’olor a roses, intens i fragant. Un joguet, també un cotxe petit. La carícia de una mà, llavors jove, ara vella. Un contacte suau, però intens, que va acaronar el seu cap de cabells rinxolats i negres. Un moment somniat com un sospir en la llunyania dels anys. 

Aquella dona que de petit a la llar de recollida el va impressionar tant tornava a ser aquest Nadal amb ell i els seus. Aquella impressió que l’ennuegà i li va donar forces per lluitar i sortir endavant passava el Nadal com a invitada a casa seva. 

Reunits en amigable i familiar companyia el Samir va entonar al·leluia amb la veu més ferma i càlida que sortí de cor humà. El cercle tornava a ser tancat.  

Nadal temps de retrobada dels records i les persones de bona voluntat. 

Al·leluia!!!

dimarts, 29 de novembre del 2016

EL PARTIT.

Potents focus il·luminant el camp de joc. Els jugadors ja són ben alineats damunt la gespa verda. El nombrós públic proclama amb crits i càntics les seves preferències per uns i altres contrincants. Onegen senyeres al vent de la tarda ambdós costats. La gent bulliciosa es remou impacient en els seients. N’hi ha que no poden ser asseguts donada la seva impaciència. La beguda corre refrescant les exaltades goles cansades de vociferar. 

L’àrbitre posa la pilota al centre del camp i un dels jugadors passa l’esfèric fent una gran parabòlica cap el davanter centre. El públic crida emocionat. Unes “birres” sortides de no se sap on passen de mà en mà entre els aficionats.  

El davanter fa un refús al defensa contrari i l’envia a l’extrem. Aquest l’endarrereix al mig camp. Crits d’admiració per part dels aficionats. Cridòria d’emprenyament  per part dels contraris. 

El jugador de mig camp envia novament la pilota al davanter. El públic s’abalança per veure millor la jugada. El davanter la rep amb bona posició i fa un gran xut. Però el defensa central amb els peus un xic posats endavant la para amb el pit, la retè i li entrega al porter. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades la pica amb efecte cap el costat dret.  

Hurra per part d’uns. Malediccions per part dels altres. No hi ha mai ningú content segons d’on bufa el vent. 

L’extrem, de costat envia la pilota al seu company més interior. Aquest la deixa passar i el davanter que venia corrent, para un moment i trepitjant-la envia de potent xut l’enverinada pilota a dins la porteria. S’escolta un cloc fosc i dur, després la bola rodola fent soroll fins el centre.

Hurra! Hurra! Hurra! Proclamen els guanyadors mentre s’abracen entre ells. Mala sort! Diuen els perdedors, amb cara moixa.  

Un dels jugadors recrimina al que juga de porter: És que no saps posar el peus del porter endavant per cobrir més espai. Tu que saps- respon- me l’hagués entrant pel darrere. 

Va pleguem i no discutim. Tu paga les “birres”. Jo canviaré d’equip. Total hem quedat 4 a 5. Són frases que se senten en el grup. 

Per acabar un del presents proclama en veu alta: Va deixem-lo i anem a veure el partit al televisor. A veure si també li fem 5. 

Una mà compassiva tanca els focus que il·luminen el futbolí. 

Tanmateix com en temps del romans el circ, els gladiadors, també feia oblidar moltes qüestions importants a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 26 de novembre del 2016

PARAULES... LLUNA.


Lluna plena com la innocència d’un infant. 

Taques fosques trenquen l’alba superfície.  

Tal vegada com a màcula del pensament humà. 

Potser només és la mostra de la debilitat de la humana existència. 

O alguna altra deficiència de l’esperit, 

Miquel Pujol Mur.

dijous, 24 de novembre del 2016

DIVAGACIONS.


En la nostra recerca bibliotecària en busca d’inspiració per escriure un relat el títol d’un llibre em va cridar l’atenció. “ART I LLEURE”.  Crec que van ser les seves lletres grans i blanques les que de veritat van atreure l’interès dels meus ulls. 

Doncs, què puc opinar? No vaig obrir les seves pàgines, per tant, no he llegit cap paràgraf que em porti a pensar res de les seves possibles ensenyances. 

Només van ser unes lletres blanques en caràcters tipus X. No arribo a endevinar en quina grafia eren escrites. Sí, recordo que les tapes eren de tons vermellosos. Del color de la sang que inspira a que un artista modeli, pinti o escrigui obres literàries. En alguna ocasió algun entès opina que totes aquestes coses són art. Aleshores, que he de pensar que escriure  també és art? 

Després prenent les dues paraules, escriure i art, i prement-les dins el pensament surt una altra paraula: literatura. L’art de la literatura deu ser traspassar les idees mitjançant lletres a un full de paper. Reprenc el tema mentalment i em faig aquesta pregunta: escriure un relat, una llegenda, una faula, són art. Tal vegada, sí. Observeu que escric art i literatura en lletres petites, la modèstia m’impedeix que gosi anomenar aquest tipus de treballs amb majúscules. 

Posats en aquest camí rumio una frase i li vull donar un sentit en un escrit. El pensament és lliure i vola com una papallona en l’aire calent de l’estiu. Una mateixa frase pot dur-nos a bells paratges, i també vells en el record, per escriure sobre la impressió que ens provoquen en un moment i situació determinada. 

Aquesta mateixa paraula pot ser un suplici que et faci ser incapaç de desenvolupar res de positiu.
Resum:
·         Paraules, situacions i frases que mancades d’interès són incapaces de fer desenvolupar paràgrafs que tinguin significat.
·         Les mateixes variants poden despertar en l’intel·lecte humà una història que plagui a tots. Aleshores l’escrit pot ser extens. L’autor pot gaudir escrivint-lo. 

Després de tantes divagacions sobre art queda la paraula lleure. Lleure és quan en total llibertat s’ha pogut expressar, amb més o menys extensió un treball. Llavors es pot gaudir del lleure a l’haver aconseguit l’objectiu desitjat. 

Oh, llibre de lletres blanques i tapes vermelles, què pot haver millor que pàgines albes i netes per expressar els propis sentiments sense recórrer a paraules alienes.  

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 22 de novembre del 2016

UN GOIG QUE NO FA ALEGRIA.


El Marià és un entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer. 

Cansat del mòbil vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat ha anat a la Barcelona Mobile World Congress. 

Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat. 

Una vegada dintre el jove públic s’expandeix per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu perdut i generosament el rescata de l’aldarull.  

La noia parla un castellà bastant fluid i entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert distanciament amb la realitat actual.  

El castellà de la jove, El Marià, no té cap problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp, que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on. 

Finalment el Marià marxa després de fer la compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap,  per una curta estona d’un matí. Dintre pocs dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.  

El Marià ha rebut el nou mitja de comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons aconsegueix callar-lo.  

La dona li pregunta:
¾     Que era tota aquesta gatzara.
¾     El telèfon nou, Maria- li contesta.
¾     I cada matí farà tot aquest soroll.
¾     No, tot té solució. N’aprendré i no ho farà. 

Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per l’oremus  mirant la pantalleta i cercant la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també seguint la moda han comprat un altre de nou. 

Han passat forces mesos d’aquests fets. El Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós. Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental. 

Cansat de píndoles, metges, receptes i quan ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals. Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim mitja de comunicació que li permetia existir.
 
Miquel Pujol Mur

dissabte, 19 de novembre del 2016

PARAULES... PAPALLONES.

Papallones de múltiples colors volen davant del meu pensament. 

Unes són guarnides de blanques ales, altres de negres, també n’hi ha de brillants colors ataronjats i moltes de multicolors.  
 
Molts i molts colors irisats que voleien en un prat de primavera.  La fina pols matisa els bonics èlitres de gran proporcions.  

 
Com la bellesa humana al ser toquejades i maltractades perden les seves virtuts. Quanta formosor ens mostra la vida sorgint d’un míser cuc.  
Miquel Pujol Mur.

dijous, 17 de novembre del 2016

EL REI D’ISRAEL.

La taverna és un forat fosc i pudent. La poca claror que entra a la sala ho fa mitjançant unes escletxes estretes, sense vidres, a les parets i una porta que pràcticament mai és tancada. Malgrat que no hi ha res que impedeixi la entrada del fred almenys el corrent d’aire alleugereix els mals olors que fan els parroquians. La gent va vestida amb gruixudes i fosques samarres. Una gran llar de foc ocupa un racó del local, però el taverner no té gaire interès a posar-li llenya. Prefereix que els parroquians s’escalfin a base de vi i licors.  

Unes mullers serveixen les taules on juguen uns homes. Malgrat el fred mostren generosos trossos de la seva anatomia. Tal vegada per incitar les baixes passions dels clientes. Al costat hi ha una quadra per desfogar-se sense perdre temps. 

Un dels clients assegut a una taula té uns documents escrits en arameu que llegeix amb força atenció a la llum d’un canelobre. Al seu costat s’acaba d’asseure un carreter que es dedica a transportar pesades càrregues amb un robust carro tibat per un parell de bous. El carro l’ha deixat en una propera plaça i els animals en un lloc de la mateixa quadra on els clients solucionen les seves ànsies carnals i d’altres també. 

El carreter observa l’estudiós home i li diu.
¾     Què collons llegiu amb tanta afició, escriba? Em sembla que aquí no és el lloc adequat per estudiar.
¾     Oh, no em feu perdre! Aquest document porta moltes revelacions dels propers esdeveniments.
¾     Esdeveniments, rara paraula. Mentre governi els Herodes, això que dieu m’ho passo pels ...
¾     Oh! Senyor carreter, Jahvé us castigarà amb el foc de Satanàs. No creure en la Torà!!
¾     La Torà! Creieu que la meva feina em permet aquests romanços. Vos sí, que sou dels que viviu amb l’esquena dreta i les mans fines. Us fotria una setmana atiant el bous i pujant trastos dalt del carro. Llavors si que no estaria per oques.
¾     I vos que feu aquí la taberna? Viviu al poble. Oi?
¾     Què, anar a casa! Quan arribo surten les sis canalles demanant pa i altres galindaines. Jo voldria estar una estona amb la mestressa, però només faltaria que vingués el setè. Prefereixo el bar!
¾     Per Moisès! Sentir aquestes brutalitats mentre intento esbrinar les paraules dictades per Jahvé.
¾     Ostres! Jahvé, un altre que tampoc devia treballar si perdia el temps dictant bajanades. 

L’escriba es puja les mans al cap cansat d’escoltar tantes sacrílegues paraules. Però llavors s’ha de tapar el nas a causa de la pestilència i els mals olors que desprèn el carreter.
¾     Sempre feu aquesta pestilència?- exclama horroritzat.- I dieu que les dones us escolten.
¾     A aquestes posa’ls algun denario a la mà i no senten res. Que no les haveu olorat vos. Tampoc són cap jardí de flors. Va feu-me cinc zuz del que diuen aquesta manat de plecs plens de signes.
¾     Que vindrà el rei d’Israel a salvar-nos dels romans- crida l’escriba fugint de la tasca. 

El carreter resta dubitatiu i rumia per ell mateix: El rei que ens salvarà dels romans. Collons! Ja seria hora que cardessin al camp. Ells i els inútils dels Herodes. Aquets si que viu bé. Bacanals per a fer la pilota als usurpadors romans i després festes amb forces dones per a la seva cort. Tota una banda de lladres que viu del poble jueu. 

Pocs dies després una estrella travessava el cel i assenyalava un lloc proper al poble de Nazaret. Una corrua de gent encuriosida per les paraules d’un arcàngel puja a veure el miracle. Entre ells, també hi eren l’escriba i el carreter. Un per veure si es compleix la profecia. L’altre simplement per seguir el corrent de gent que porta presents al  futur rei salvador de Judà.  

Pocs creien que era el fill de Déu, reencarnat per salvar a les ànimes del foc etern i oferir el regne del cel a les persones bondadoses.  

Miquel Pujol Mur.