CERÀMICA PREGÀRIA DE L'ARBRE. TARADELL.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... CEMENTIRIS.

CEMENTIRIS.

Fileres de nínxols arrenglerats amb molts noms i dades. 

Tombes a terra amb creus i escrits d’anys i panys. 

La major part de l’any tant els uns com les altres solitaris i oblidats. 

Ple de flors marcides de temps o plastificades per que durin una anyada.  

El lloc on les il·lusions i les pompes terrenes acaben per sempre. 

Miquel Pujol Mur

A LA CUBANA, SENYOR!

Assegut a una taula del bar en aquell saló de l’hotel. Olorava tranquil·lament el cafè portat pel cambrer. Començava a estar una mica fred pel meu gust.  

Feia una estona que en un cert to d’ironia havia fet adonar al noi que s’havia deixat la cullereta a la barra. Com els meus gustos són molts especials havia reclamat al servicial xicot que amb força cortesia m’atenia que també volia una mica de sal, només uns pocs granets i un polsim de xocolata.  

Un record de la meva àvia que des de temps immemorials ho feia en remembrança d’una estada bastant llarga d’un dels nostres ancestres. Una tradició familiar que manteníem de generació en generació. 

El cambrer trigava massa per a complir els meus requisits i cada cop em posava més neguitós. 

Aleshores vaig notar una presència, tal vegada el perfum d’una terra de sol i mar tropicals, lentament  vaig girar-me. Els meus ulls sempre badocs al contemplar la bellesa femenina van recórrer ràpidament el seu cos. La seva pell va encendre la meva admiració, era d’un color entre morè fosc i daurat. Una exquisidesa de dona amb tota la formosor pròpia de la seva joventut. 

Amb una veu plena de la dolçor i suavitat, de la seva parla sud-americana, tal vegada record d’aquella terra de sol brillant, va dir-me quasi arran d’orella, mentre m’entregava una altra tassa de cafè calent i olorós:

¾     A la cubana, senyor! 

 

 

Miquel Pujol Mur.

EL TEMPS S’HA DETURAT A LA PLAÇA DE SANT JOAN.

La plaça de Sant Joan en aquestes hores d’a prop de migdia és força sorollosa. El transit del les camionetes que subministren els bars i les botigues és continu. Saben que els hi manca poc temps per a fer-ho i eviten els entreteniments inútils.  

El matí és solejat. Els bars aprofiten, malgrat fa fred, per posar tauletes i cadires al redós de la plaça. Hi ha persones que volen gaudir d’una estona de sol, malgrat hagin d’anar ben abrigades. Les converses són força animades, mentre es pren una lleugera mossegada, al voltant d’una tassa de cafè. 

Un nens juguen a pilota  o amb una baldufa. Corren i criden omplin amb les seves alegres veus la petita plaça. Els coloms en vol rasant cerquen aliment entre les fosques rajoles. 

De sobte, tot és silenci. La pilota dels nens queda suspesa en l’aire com si flotés. La baldufa detura el seu rodolar. Tot ha quedat immòbil i el silenci és total. El temps ha quedat en suspens. Només una campanada surt del vell cloquer com agafada enmig del traspàs del temps. 

Una cançoneta, ignota i perduda dins els racons de la plaça, comença a sonar, cantada per una veu fina com de criatura petita, i diu:  

La baldufa balla,

juga, juga, nena.

La baldufa vola,

a l’aire del migdia. 

El rellotge canta d’onze,

només una.

La baldufa és quieta.

Les busques també.

Només el rellotge de sol,

segueix el seu camí

sense parar. 

Passa el moment,

passa l’estona.

De cop i volta,

toca la campana.

D’una en una,

fins a deu que manquen.

La primera, fa estona

que ha clamat al cel. 

La baldufa balla,

juga, juga, nena.

La baldufa vola,

a l’aire del migdia. 

Ha passat l’instant imprecís del temps. La plaça torna a ser viva i la cançoneta només ressona imprecisa com una melodia enganxosa a les orelles d’algun dels presents. 

Miquel Pujol Mur.

LES ALES DE L’ÀNGEL. TARADELL.

A quin cap se li va ocórrer trencar les ales de l’àngel del pessebre?

 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... LA ROSA.

LA ROSA.

 La darrera rosa del nostre terrat. 

Han nascut unes quantes, poques pel nostre desig. 

Desitjàvem des de menuts viure en un jardí de florides esperances. 

Ja de  grans una simple rosa ens fa reviure petites il·lusions.
 

 

Miquel Pujol Mur.

UNA RIALLA DE MATINADA.

Com si rebés una forta premonició em desperto, amarat de suor, enmig dels llençols mullats. Rebolcant-me mandrosament damunt del llit noto la fredor de la roba mullada i freda. Tremolo i les dents em cruixen. M’agafo fortament la mandíbula per no escoltar el seu petar. 

Escolto un xiulet, tal vegada com una rialla fina. Aleshores decideixo aixecar-me. La llum de la tauleta no s’encén. Em recordo que ahir ja feia pampallugues. Tot s’acaba en aquest món.   

Finalment a les palpentes poso els peus a terra i cerco les sabatilles. Mentrestant, miro el passadís i m’adono que tota la casa és fosca. Ni un raig de llum penetra per les fines escletxes de les finestres. Les sabatilles no hi són. El terra és fred. 

De sobte una altra rialla. Comença fluixeta i estrident. Va elevant el seu volum fins a convertir-se en una de sonora i forta que sacsejà tot l’edifici. Tot trontolla. Espaordit m’amago, tapant-me entre els llençols xops, en posició fetal. Tant mateix com si vulgues retornar a la protecció del claustre matern. 

Una llarga estona després tot és calma. La llum s’encén fent les mateixes pampallugues que ahir. Sota la tauleta trobo les sabatilles. Els pocs quadres que tinc penjats a les parets són torçats. El gran rellotge de peu ha caigut, com un colós amb les cames trencades. Recullo uns llibres de terra.  

La sensació ha estat esgarrifosa. La rialla de la mort sobtada. Les canonades  de l’aigua i els conductes del gas al trencar-se xiulaven com si fos el riure d’un ésser diabòlic. La seva riallota anunciaven el fort terratrèmol.  

Ara tot és un silenci absolut i pesat com si hagués una grossa  llosa damunt el pensament. Ni un soroll s’escolta enlloc. Dóna la impressió d’un buit total. 

En la ment queda el sibil·lí avis de què tot això pot repetir-se. Tal vegada una nova riallada estaria el desastrós anunci d’un fatal desenllaç.    

Miquel Pujol Mur.