RELLOTGE DE SOL. TARADELL.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... JOC DE MIRALLS.

Emmirallant-te en el mirall fosc dels anys passats, res en trauràs. 

Tot serà mitja mentida o simplement un miratge de coses no aconseguides.

La joventut mai perdura ni retorna a la vellesa. 

Tot al seu punt, mirall net i joventut i malgrat pesin els anys no hi ha que deixar-lo enfosquir per anuncis increïbles. 

Cada moment té el seu instant i val la pena aleshores  gaudir-ne. 

Joventut, força, desig  i empenta per arribar a metes  realitzables, no falses quimeres. 

Vellesa, pau i procurar no quedar-se enrere en aquest món tan canviant.

Ni creurà tampoc amb moltes paraules dites per omplir de vans sons les nostres orelles. 

Miquel Pujol Mur.

L’OLOR A ROMANÍ.

L’intens olor a romaní que entra sempre pels finestrals de casa dels meus pares, m’ha impedit oblidar-me d’aquella tarda màgica. 

La coneixia de petita, tots dos ens coneixíem de petits. Eren companys de col·legi. Sí, companys de banc en aquells pupitres d’abans. Però la infantesa, poc a poc, sense adonar-nos és com un camí sense retorn que va quedant enrere.

Vam deixar en aquells bancs la infantesa i la innocència. Aviat com en els contes i sense notar-ho vam complir els dotze anys. La curiositat va envair la nostra ment i també els nostres cossos que havien seguit el seu camí natural. 

Allò que era simplement el tacte d’una mà amb l’altra, o damunt d’un braç, sense cap importància, va esdevenir una nova sensació. 

L’aroma a romaní i a herbes boscanes persisteix sempre, sense abandonar-me, a l’interior del meu pensament. És el perfum de les plantes barrejades amb l’olor dels nostres cossos que suplien la seva ignorància amb el desig desenfrenat de noves experiències. 

Els pares van assabentar-se de la nostra dèria, potser per sort, i van separar-nos a diferents col·legis. Mesos després la seva família van marxar del nostre poble i van anar a viure a la gran ciutat.  Els nostres destins van quedar aliens l’un de l’altre.  

He acabat la carrera i les residències pertinents. Avui he entrat per primera vegada al laboratori on treballaré. M’he assegut a la taula que m’han assignat. 

Aleshores, ha ressorgit fortament a les meves narius la mateixa olor que sempre m’acompanya. M’ha sorprès al no ser el laboratori l’ambient més propici per notar olors de natura.  

He girat la cara a la companya del costat. Allà era ella, i l’aroma i el tacte de la seva mà al saludar-me, ens ha fet reviure, als dos, l’instant i l’amor d’aquell juvenil encontre. 

Miquel Pujol Mur.

DOLMEN DE SÒLS D’RIU. BARONIA DE RIALB. NOGUERA.

En aquesta ocasió, en una de les nostres recerques, visitàvem la Baronia de Rialb.

L'Àrea del dolmen de Sòls de Riu, antigament denominat de Solsderiu, és un espai creat amb motiu de la construcció del pantà de Rialb, en territori de la Torre de Rialb, del terme municipal de la Baronia de Rialb, a la Noguera. 

Es troba a la dreta del Rialb, al capdavall (sud-est) de la Costa del Molí de Guàrdia, un cop el riu ja s'ha marfós en el pantà de Rialb, a migdia de la carretera de Politg just a ponent del llarg viaducte que passa per damunt de la cua del pantà. 

Es tracta d'un indret on es van emplaçar els monuments arquitectònics més importants del municipi que havien d'ésser enaiguats per les aigües del pantà un cop aquest funcionés a ple rendiment. En definitiva, funciona com una zona de descans i un perfecte mirador de la cua del pantà per la banda en confluència amb el riu Rialb. Des d'aquesta posició s'observa part de la vall del Rialb, el poble de la Torre i les serres de Politg.  Hi ha panells informatius turístics sobre la mateixa zona i el municipi.

 

Consisteix en un típic megàlit fet amb grans pedres verticals cobertes per una gran roca que tenia la funció de monument funerari i que fou erigit fa més de quatre mil anys. 

Les obres de canvi de l'emplaçament originari del dolmen de Solsderiu, que és com el va anomenar el seu descobridor i excavador mossèn J. Serra i Vilaró, van realitzar-se el març del 1999. 

Curiosament aquest dolmen ha aparegut citat posteriorment com l’Espluga dels Tres Pilars i d’aquesta manera apareix a les vitrines del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.  

Evidentment no es tracta d’una espluga, sinó d’una cambra de dolmen  poligonal de 3 metres de longitud per 2,30 metres d’ample, que presenta un vestíbul amb dos muntants i una obertura superior. La llosa de tancament es troba decorat a l’interior de la cambra per un gravat rupestre que presenta un soliforme (dibuix esquemàtic).

 

El dolmen havia estat totalment excavat i havia ofert materials propis d’un sepulcre calcolític: una destral polida, una gran fletxa de peduncle i aletes, restes d’un vas de ceràmica llisa i restes de dos individus. 

Font: VQ.

Recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SEMBLA SER JA PRIMAVERA. LA ROCA D’ALBERA.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

PARAULES... ALBA NEU.

Neu  blanca i pura com la ment d’un infant.  

Caminant damunt tracem nous viaranys. 

Podem ser bons els nous camins com les ensenyances que gravem.  

Però mai lluiran nets, la neu i els pensaments com quan nasqueren. 

Miquel Pujol Mur.

MÚSICA I SENTIMENTS EN UNA TARDA DE PRIMAVERA.

“Si un compositor pogués dir en paraules el que tracta d'explicar amb la seva música, no es molestaria pas a compondre-la”. Gustav Mahler, compositor austríac (1860-1911). 

Un home, de llargs cabells, assajava tocant al piano en aquella tarda del mes de maig. Completament abstret amb la  música, només notava la dolça olor que provinent del jardí i de les seves moltes flors li embriagava el pensament.  

Aleshores ella va entrar a l’habitació. Sense soroll, tal vegada com una papallona sorgint del son transformador a la vida. Cobria el seu cos un eteri vestit de gasa blava d’un to molt clar. Tant suau era el color que quasi semblava un núvol perdut en el cel de la tarda primaveral. 

Malgrat que la presencia no trencava el silenci l’atenció de l’home va quedar corpresa de la figura femenina. La noia movia el cos seguint en suau dansa la música que sorgia de l’instrument musical. Ben bé semblava que amb les seves piruetes atrapes cadascuna de les notes, abans que abandonessin la sala pels oberts finestrals perdent-se en el florit jardí. 

Els seus moviments, la seva fragilitat i la religiosa serietat del seu semblant inspiraven els destres dits del músic. Llavors la inspiració masculina va pujar de tal forma que va aconseguir que una a una totes les notes del pentagrama ballessin fent-li companyia per tota la cambra. 

Una a una desgranant-se en hàbil melodia s’escapaven de les mans de l’home, mentrestant el seu pensament fugia del piano admirant la bellesa de la noia. Era en aquells moments com si Erato, la musa de la poesia, els acompanyes amb la seva lira. Segons després, era Euterpe, musa de la música, qui hi feia de seguici amb la seva flauta dorada.  

Els ulls de l’home es tancaven a la realitat. Amb ells clucs, dins el seu cervell continuava admirant harmonioses cabrioles i el riure cristal·lí de la noia en el moment d’acaronar cadascuna de les minúscules notes. 

Unes notes, que com petites gotes d’aigua fugien portades pel fort vent de la inspiració, cap el jardí. Amb el seu suau dansar les impulsava lleugeres al florit receptacle obert a l’aura del capvespre. Totes elles amb la seva sonoritat volien escapar-se per transmetre la música al món. De la que el pianista, era només el simple instrument de la seva transmissió.  

Les musses de la música amb la seva presència intangible li portaven les mans com lleugers ocells a polsar cadascuna de les tecles del piano. Tot això era sentit dins el seu cor en el transcurs d’una tarda, de l’aroma de les flores i d’un capvespre de color ataronjat.  

Ja esgotat per la música, excitat per la repetitiva escala musical que repicava en el seu cos com si ja formés part del pentagrama. Sí, només en aquest instant va atrevir-se a pronunciar les paraules que expressaven tot el seu sentir i totes les seves sensacions en aquella inoblidable tarda somniada. 

Simplement va dir: T’estimo.  

Que curtes, simples i fàcils són les paraules que s’utilitzen per transmetre els sentiments íntims i a vegades quan costen de pronunciar.   

Miquel Pujol Mur.