LA SEVA OLOR EM RECORDA...I

Els records són perennes dins la meva memòria. Aquesta olor que he percebut fa un breu instant ha portat el meu pensament a la discoteca on vaig conèixer aquella mossa que va trasbalsar una petita part de la meva història. La petita i intranscendent història d’un ésser humà ni massa bo ni massa dolent. Potser va ser només un instant, tal vegada com una ràfega sobtada de vent. Però el vaig viure intensament, i va quedar gravat dins meu per sempre. De veritat quina era la seva fragància, no ho sé, tal vegada una barreja d’aromes que s’alternen en els meus records. 

La pista de ball tenia poquíssima llum. Una mitja llum estranya perquè més que veure endevinaves a la gent que ballava, però difuminava els semblants. A la barra del bar una mescla d’olors alcohòlics, de gran graduació, trastornava la meva percepció olfactiva.

Seguint el costum dels homes, la majoria de l’element masculí, en entrar vaig anar al petit espai de davant de la barra. Una vegada situat en aquesta atalaia la meva mirada aleshores jove i brillant, tal vegada amb un excés de testosterona acompanyada d’alcohol, vaig resseguir tots el punts de la sala. Cadascun dels seus racons va ser observat detingudament. No hi ha hagut mai cap caçador, que hagi guaitat amb més atenció la seva futura presa.  

Aleshores la vaig veure. Anava vestida amb un curt vestit de color blanc que mostrava les seves espatlles. Alba i pura com acabada de sortir d’una caixa precintada. Com gos que cerca l’animal abatut entre els matolls i les canyes vaig avançar cap a ella. Apartava sense gaire mirament altres joves i també les dones que s’interposaven per arribar al meu objectiu. 

Una aroma de dona, un perfum potser pres del tocador de la seva mare, fort i dens, va excitar els meus narius. Vaig fer-li una petita reverència, com si fos una deessa d’alguna religió budista.

¾     Balles! - vaig dir-li amb veu suau, però decidida. 

Una de les amigues que l’encerclaven, mig enriolada va dir:

¾     Apa, nena! A les primeres de canvi aconsegueixes el millor peix. Vigila que te’n penediràs. 

Vaig mirar-me-la fixament, alguna vegada havia ballat amb ella. Era una mossa que es deixava conquerir fàcilment i entregava sense pudor els racons més íntims del seu cos. També sabia i havia provat, que accedia a les peticions més inversemblants i estranyes que se li poguessin fer. Malgrat aquestes facilitats, potser a causa d’elles, sempre m’havia semblat una  jove molt lleugera. Al veure la meva mirada va baixar els ulls posant-se vermella. Tal vegada recordant els molts favors que havia concedit a mi i a molts altres. L’altra companya va riure al notar la seva vergonya.

¾     Ha! Ha! Ha!- La seva rialla va ressonar, enmig de la música, en el nostre proper espai. Més d’un o una va girar-se al sentir el so de la seva forta riallada. 

Ella va accedir i moments després els nostres peus, les nostres mans i el nostres cossos ballaven al ritme frenètic de la música a gran volum. Les seves amigues ens observaven atentament, mig alegres per la sort de la seva companya. Amb cert rancor per haver trobat tan aviat una parella amb qui dansar. Avorrides, i ben properes ballaven soles fins que dos joves van separar-les. Quan passaven pel nostre costat movien els llavis com volent dir-nos alguna cosa. Poc després desapareixien amb els dos homes. 

Però nosaltres no escoltàvem, no vèiem res, sols sentíem les pulsacions d’un cos contra l’altre. Va canviar el ritme fent-se encara més fort, més ronc com si volés enlairar les passions humanes amb sords crits arcaics. Notava les seves dues i ben posades raons fregant-me el pit.  Ella devia sentir la meva pressió a causa dels incitadors moviments del seu jove cos. Però oblidant-nos de la gent que ens envoltava, nosaltres ens teníem l’un a l’altre i érem aliens a qualsevol so. Separant-nos del centre de la pista, en un raconet perdut vam continuar el nostre particular ball. 

Una estona després esgotats de tant dansar, com si el moviment hagués servit per fer-nos oblidar la vida exterior i aconseguir construir un espai només nostre, vam parar. Suats i excitats de sentir el frec a frec dels nostres cossos van situar-nos en una zona més tranquil·la. Jo, sense cap recança olorava la seva peculiar aroma de fruita tendra, però en bona saó, barrejada amb la seva suor. 

 

Continuarà...

 

Miquel Pujol Mur 

PONT DAMUNT EL RIU ANGOSTRINA. UR.

Pont esbiaixat. Segons el cartell informatiu és força admirat pels picapedrers. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... COSTA AMUNT.

Molt esforç costa pujar la muntanya

Partim d’un replà on altres van trobar estada.

Vam acompanyar-los durant una part de la vida.

Però el camí fa molts revolts i en surten molts ramals.

En un d’ells van separar-nos per donar vida a altres.

Que també van seguir-nos unes quantes anyades.

Però el camí continua ple de viratges i pujades.

De tant en tant, vivim unes jornades en plaents valls.

Però el camí és la vida i la vida segueix amunt.

Fins arribar al indret final,  d’una estada vital curta o llarga.

Aleshores, què?  Cel, infern o res. 

Miquel Pujol Mur.

BALLAR SENSE PARAR.

Aquest matí el meu despertar ha estat força plaent. Finalment  el pare m’ha comprat les sabatilles esportives que, feia molt temps, li demanava. Quan les vaig veure a l’aparador de la botiga sincerament me’m vaig enamorar. Simplement unes sabatilles marca “Danzing”  de color vermell i soles grogues. 

Només calçar-me-les he notat un agradable formigueig al meus peus. M’ha semblat impossible descriure la sensació de lleugeresa de moviments i d’ingravidesa que he sentit al fer el darrer nus als cordons.  

He esmorzat tranquil·lament. La meva mare  m’ha portat el cafè amb llet i la pastilla per aprimar-me. Maleïda píndola! Te un sabor a cautxú que fa que em sigui molt difícil d’empassar. Com comprendreu, malgrat ser bastant alt, el pes és una de les coses que més m’aclapara, i els quilos em pesen massa. Potser valdria més que digués simplement que sóc bastant ple. 

He sortit al carrer per trobar-me amb els amics al bar de Cal Negre. Hi eren el Pere i el Dalmau. Només veure’ns hem picat els punys i ens hem saludat efusivament. Els he ensenyat el regal dels meus pares i els hi ha agradat molt. Però el Pere sempre un perepunyetes, ha comentat:

¾     Escolta “tio”! Aquestes sabatilles són molt “fardonas” i cridaràs l’atenció de tothom.

¾     Tu sempre estàs fet un esgarriacries de les alegries dels altres.

¾     Bé, bé- i em fa un gest com dient: això és cosa teva. 

Hem demanat una “birra” i ens hem assegut sota el porxo a mirar la gent que passeja. Avui és dissabte, dia de mercadet i el Carrer Major està força animat. De sobte, ha sonat en els altaveus del carrer una musiqueta molt coneguda i familiar: el sirtaki que balla l’Antoni Quinn en la pel·lícula “Zorba el Grec”. 

Sense jo voler els meus peus han començat a picar a terra seguint el ritme de la melodia. Com he dit jo no sóc cap Adonis lleuger ni dansaire. Ben justet uns passos de música lenta si tinc parella o sinó botar i saltar en la pista d’una discoteca rodejat de jovent com jo.   

 

Però els meus peus, millor dit les sabatilles, marquen repetidament els passos. Fins que finalment han començat a marxar, i clar, jo darrere d’elles. 

M’he posat dempeus (o m’han posat) enmig de la plaça de Sant Joan. Pel impuls de les sabatilles he alçat les meves cames i també instintivament els braços, almenys per aguantar mitjanament l’equilibri. Breus moments després un corrent elèctric m’ha omplert el cos. 

Aleshores he començat a ballar i ballar, entremig de la gent que em mirava sorpresa i admirada. Al darrer compàs he fet una pirueta quasi com de ballarina clàssica i la música ha parat. Els aplaudiments de tothom m’han fet enrojolar. Suposo que algun ha hagut de censurar-me pel meu atreviment i també han rigut del meu ridícul. Però no m’he sentit ridícul, només he estat portat per la música i les sabatilles.  

Torna a sonar la mateixa música i les sabatilles em porten dansant Carrer Major amunt fins la Plaça de Sant Pere. Ja no he anat pel mig del carrer sinó que les meves “Danzing” em porten saltant pels portals o saltironejant per  les parets de les cases. Mai m’havia cregut que jo pugues fer això.  Així he arribat a la Plaça Cremada on he fet un últim i grandiós giravolt. 

El Pere que m’ha seguit m’ha passat l’ampolla de cervesa. Malgrat algun que altre vici, és un bon xaval.  

Només he fet un glop quan ha començat a tocar una nova música. Bastant antiga, la recordo més que res pels pares, potser “Un americà a París”.  Pel meu gust una música una mica carca i arcaica. Immediatament, les sabatilles han manat al meu cos. He tornat a saltar i a dansar per les parets i pels graons, amagant-me i saltant des de la  Berruga al bell mig de la plaça i caient amb una gràcil pirueta amb les cames obertes. En altres ocasions hauria quedat estès damunt les dures rajoles, però, avui com si fos de goma he tornat a alçar-me per continuar el meu ball. 

I la música no ha parat i jo portat pels meus peus i cames, i sobretot per les sabatilles, he continuat la dansa. Al mateix temps he bracejat contínuament com si fos un ninot de paper portat pel vent. 

He passat pel mig del mercadet. He ballat envoltant les parades i esquivant els vianants i els firaires. La música i els colors em rodegen per arreu. Unes cortines, com tuls de gasa de colors rosa i blau, clars, seguien acompanyant la meva dansa. Tothom m’ha mirat, estranyats i també contents, fins que he arribat a l’Ambulatori. 

Ha parat la música i he aprofitat l’ocasió per treure’m les sabatilles amb un ràpid moviment. Les he portat a la mà sentint les seves ànsies de moure’s. Però, jo no puc més. A causa del dolor de tot el meu cos he arribat a casa a peu i descalç. Abans d’entrar les he deixat al costat d’un contenidor. No sabria què fer amb elles.  

Més tard quan he sortit ja no hi eren. No sé si les ha agafat algú o han marxat soles. Tampoc m’importa gens, no me les hauria posat mai més.  

Miquel Pujol Mur.

ANGOIXA EN UN MATÍ DE MALSON.

Ho vaig notar sense veure-ho. La seva presència real era evident. A les fosques vaig sentir els seus moviments al voltant meu. Lentament vaig intentar girar-me vers la seva presència. 

No sé explicar-me quin pressentiment va envair el meu cervell. Pot ser por, tal vegada plaer o segurament inquietud. 

La presencia femenina o masculina poc a poc m’omplia. Però dins meu l’opressió m’ofegava. On era? Sí, sí, era. Però què era. 

Tal vegada un estrany ? Seria un conegut? Com havia entrat a la estança  si no conegués res del que m’envolta. 

Ves a saber si era un fantasmagòric record del passat que venia amb la seva presència a omplir el meu pensament de malastrugança.  

Allò, que no sé ben bé que era, no era cap subtil desenllaç d’un moment feliç. 

M’omplia d’angoixa fins que vaig notar un lleu petó damunt la galta. La cara infantil i el somriure del meu fill han esvaït el malson. 

Miquel Pujol Mur.

D’ALTRES TEMPS. GUALTER.

Abans Rialp, ara, Rialb.

Abans Solsona, ara, Noguera.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

PARAULES... L’HOSPITAL

L’habitació és blanca. La infermera, també de blanc uniforme.

Tot és blanc, llits, llençols, coixins o parets.

No hi ha cap mostra de vida sana.

Només sospirs i alguna que altra llàgrima.

De sobte entra ella com si fos la primavera.

Porta a les mans un ram de flors de pètals multicolors.

La habitació resplendeix com si el sol omplis de llum l’estança.

Tal vegada, és l’amor.  

Miquel Pujol Mur.