Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 24 d’abril del 2017

CREU DE TERME DE FLOREJACS. SEGARRA.


És una creu de terme d'uns quatre metres d'alçada, amb una base de dos graons i un fust octagonal, culmina amb una creu senzilla.  

Es troba situada a l'entrada del poble de Florejacs, a mà dreta.  

La Creu de terme de Florejacs és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 22 d’abril del 2017

PARAULES ... FILOSOFAR.


Filosofar dels fets i pensaments passats.

Recordar els errors viscuts no ens donen espai per fruir de les noves experiències, tal vegades possiblement  també fallides, o no.

Potser el millor és gaudir del moment present, sense reviure el passat ni somniar amb el futur.


Miquel Pujol Mur.

dijous, 20 d’abril del 2017

EL QUADRE.

Visitava la pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la sortida d’Adam i Eva del Paradís. 

Vaig asseure’m, un xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del pintor. 

La pintura era real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un element més present a dins l’obra. 

El semblant de l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que havia plorat pel destí al que eren castigats. 

L’Adam, no havia plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven l’emprenyament que el corroïa per dintre.  

Em vaig deixar seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.
¾     Ja tu deia que no fessin cas de la serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.
¾     Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que ho havia de parlar amb tu  i que si no volies no era necessari tirar endavant.
¾     A mi m’havies d’ensarronar?
¾     Sí. Em va dir que com ets el cap i el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva opinió no conta.
¾     Ni contarà mai més!- exclamar de mala manera l’Adam.
¾     Mai més? Ja m’ho diràs quan vulguis allò i et digui que amb mi no contís.
¾     Bé, bé! Ara no anava per això.
¾     Oi! Ha dit que pariré les criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a la panxa.
¾     Calla! Calla! Això és cosa de dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.
¾     Però jo no sóc cap animal! Sóc una dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.
¾     Uns babaus seran aquests. No saps que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.
¾     Ai! Que n’ets de dur i desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb tu.
¾     Caram! Amb qui et volies casar? Com no fos amb un mono.
¾     Segur que seria més agraït que tu!
¾     Ja hi som! Primera bronca quasi sense haver sortit del Paradís.
¾     Va, Adam! Siguis una mica gentil. Diguem alguna cosa bonica. 
¾     Estic jo per paraules dolces! No has escoltat el meu càstig.
¾     No massa! Alguna cosa de treballar. Oi!
¾     Sí! Això mateix. Que hauré de treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.
¾     Però treballar no costa. Mira s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica de llet. Cuidar i pasturar animalets.
¾     Ximpleta! Tu creus que continuarem agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos. 

Aquí vaig pensar que l’Eva havia regat fora del test quan digué: 
¾     Però estimat Adam, jo t’ajudaré i els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré les criatures i també estaré per tu.
¾     A sí! Jo aniré a caçar, a pescar, a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.
¾     Jo cuidaré de tot i també plantaré arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.
¾     Un jardí dius, més val que sembris patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també te’n cuidis tu. 

Aleshores vaig rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i sarcàsticament em digué:
¾     Bé, que dormint una mica. Doncs miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues. 

Sufocat vaig fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li agraden molt a la meva Eva.  

Tot seguit la vaig anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.
¾     La feina era un suplici
¾     Vivíem lluny.
¾     Que més valdria que treballes. 

En escoltar aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.
¾     Nena, bonica. Ja saps que jo sóc un guerrer.
¾     Un guerrer? - va dir-me estranyada.
¾     Sí! - llavors amb orgull i veu ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes. 

Ai! Els somnis moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 18 d’abril del 2017

DOS CURTS NEGRES.

Potser inspirat en la Metamorfosis de Franz Kafka.  

Estic aclaparat sota la gruixuda manta. No hi ha gens de vigor al meu cos. Ni un bri de força sorgeix del meu interior. Miro el rellotge. És quiet com sospir de moribund. Ni una sola de les busques es mou dins l’esfera numerada. Només el soroll de la meva respiració, tènue i quasi inaudible si no fos pel silenci total, pertorba la quietud.  

Una busca, la petita, la del segons, inicia un lleuger tremolor. Però no és l’agulla, sinó un moviment imaginari de l’ull humà. Aquell lleuger tic, sense tac, retorna al seu lloc. Tot moviment es detura sense començar. 

Observo el reflex del rellotge en l’armari. Quietud i silenci impera dins la cambra. Jo, aixafat sota la calor i el pes de la roba, continuo immòbil. Resto quiet com si una armadura cuirassada em convertís en inerta mòmia.
 

Potser inspirat en algun relat de Edgar Allan Poe 

La gota de sang no cau a terra. Resta a mig camí des del ganivet i de la carn esquinçada. Vermella i suspesa en l’aire sembla, ben bé, una marieta de negres punts. La meva mà que s’enfonsava en la pobra víctima, ja morta, no trenca ni malmet cap més teixit ni cap més òrgan.  

Estic immòbil com el temps. El paroxisme interior de la meva acció està tranquil. El rellotge està quiet. Jo també, cap moviment ni desig d’apunyalar un altre cop. Resto caigut en un gran sopor, lleugerament inquiet. Sento la ràbia que em crema per dintre, però sense remordiment. Tot és silenci, tot és calma. De sobte se sent un suau xop de la vermella sang damunt les rajoles. 

Llavors, com una font que raja contínuament, el meu furor solta novament la meva força. Pres de salvatge desig com un possés torno a esquinçar i tallar la maleïda carn.  

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 17 d’abril del 2017

RELLOTGE DE SOL A FLOREJACS.


Fotografia. M. Rosa Planell Grau.
Berga, 13/03/2017
Publicat EB 20/04/2017

dissabte, 15 d’abril del 2017

PARAULES... EL TRENCALL DEL CAMÍ.

Surt un trencall del camí enfilant-se muntanya amunt.

La carena és llunyana i desconec on porta el camí i si retorna per trobar-nos de nou.

La vida, com el camí, comença. Seguidament s’enlaira vers la muntanya i retorna al lloc primitiu.

Nosaltres sortim del no-res i en acabar el temps tornem al no-res primer.

Miquel Pujol Mur.

dijous, 13 d’abril del 2017

LA SEVA OLOR EM RECORDA...II

Aleshores, va treure un petit sobret d’un dels minúsculs plecs del seu vestit i em va convidar. En principi vaig negar-m’hi i llavors va posar-se amb delicadesa una petita porció de pols blanc al dors de la mà i va aspirar-lo suaument. El meu desig era tan gran que sense poder resistir-m’hi vaig besar-li la mà i al mateix temps vaig llepar-li les restes de pols. Em va enardir tant la poderosa droga com el sabor a suor i perfum de la seva pell. 

Seguidament vaig agafar el seu gràcil cos per la cintura. La meva pressió va ser recompensada per la seva aquiescència i la proximitat dels nostres cossos va ser total. Ni un bri d’aire passava entre nosaltres i mútuament vam robar-nos, davant de qui fos si volia mirar, els nostres llavis i les nostres boques plenes de passió. Notava la tebior del seu cos, no precisament tebi, sinó plenament ardent contra el meu vigor.  

Instants, sols breus instants després, vam sortir al jardí. Si en el racó de la sala vam percebre el nostre desig, un petit espai lliure va servir per gaudir-ne. En un instant alliberaven el nostres cossos de tota roba. Era tal la intensitat dels nostres sentits que al treure’ns la roba la vam maltractar. El seu vestit es va esquinçar per davant oferint-me les seves desitjades fruites. La cremallera del meu pantaló no va resistir la meva urgència i es va trencar. Ja més tard, apaivagats els sentits i força enriolats, plens d’eufòria i satisfacció vam evadir-nos de la discoteca. La vaig acompanyar amb la moto a casa seva. La màquina, com si formes part del nostre goig, corria lleugera com si participés de la plenitud del nostre satisfet amor humà. 

Ben agafada rere meu, les seves mans, sota la camisa, recorrien el meu tors incessantment. A ran d’orella va dir-me: He oblidat les calces.  

L’acomiadament va ser tan intens com els moments d’abans al jardí. No sé què pensava la seva ment ni quin era el seu tarannà però la passió era un foc que ens cremava interiorment aquella nit. Era tal la incendiària flama que ens omplia que, en un carreró proper, vam tornar a repetir tota la dansa de l’amor humà sense respectar cap possibilitat. Tal vegada com a gossos assedegats en aquell fosc racó vam tornar a gaudir dels nostres cossos. 

No la vaig trobar mai més. Vaig resseguir els llocs propers a on vaig deixar-la. Ningú va saber dir-me’n res. Vaig buscar les seves amigues. Tampoc van donar-me cap indici de qui era ni a on vivia. Una, va dir-me que l’havien conegut aquella mateixa nit en la discoteca i que no la coneixia de res.   

Va ser com si un càlid vent del desert, el simun o el xaloc, vents abrasadors i forts, en haguessin envoltat aquella nit. La seva força després de cremar-nos, ens hauria separat per sempre. 

Aquesta olor percebuda avui em recorda... Però la tibada de la meva dona m’impedeix respirar-la a ple pulmó.
¾     Un dels nens ha caigut en un bassal- m’ha dit mig cridant- Treu-le’n d’una vegada!  

Un cop he tret el nen del bassal i ha marxat amb els altres a corretejar per l’herba del parc, he tornat al banc a seure amb la meva esposa.
¾     Avui estàs com al·lucinat. Què et passa! Sembla que t’hagin begut el pensament! Ni tant sols enraones. Ja ho sé que ets callat, però no tant com per no dir-me quasi cap paraula en tota la tarda. Jo, que he anat a la perruqueria aquest matí per agradar-te.

¾     No res, ja ho saps! Hi ha vegades que em trastorno amb la feina.

¾     No ho sé ben bé, si creure’m això de la feina. Feies la mateixa cara que quan mires aquells pantalons que tens  penjats a l’armari amb la cremallera trencada. Un dia els llençaré o en faré parracs. M’ofèn la seva forta olor i també el seu misteri. No m’has donat mai cap raó del per què el conserves. 
¾     Mai!- ha estat la meva resposta. 

Ha estat un mai, sorgit de dins meu, que ha trencat la placidesa de la tarda. La gent que llegia el diari, o algun llibre o novel·la s’ha girat per mirar-nos. No fos que passés alguna cosa greu. 

Els records i la realitat moltes vegades segueixen camins diferents. 

Miquel Pujol Mur.