Visitava la
pinacoteca del Prado i em vaig detenir a mirar el quadre que representava la
sortida d’Adam i Eva del Paradís.
Vaig asseure’m, un
xic cansat de deambular per les sales, davant de la pintura per observar més
atentament els detalls. Els arbres, el camí i les dues figures centrals, cadascuna
només tapada per un pàmpol de vinya, eren perfectament pintats talment com si
fossin de veritat. No havia cap detall que s’hagués escapat als ulls del
pintor.
La pintura era
real a més no poder, i jo em vaig deixar conquistar. A la poca estona era com un
element més present a dins l’obra.
El semblant de
l’Eva era pesarós. Els seus ulls rodejats per unes ombres fosques mostraven que
havia plorat pel destí al que eren castigats.
L’Adam, no havia
plorat, però els seus ulls arrufats i el rictus de la seva cara mostraven
l’emprenyament que el corroïa per dintre.
Em vaig deixar
seduir més i aleshores vaig escoltar la conversa que havia entre els dos.
¾
Ja tu deia que no fessin cas de la
serp. És una ànima envejosa de la felicitat dels altres.
¾
Oi! Ja tu vaig dir que va ser ella
qui m’ho proposar. Però com parlava amb una veu tan dolça. A més, em va dir que
ho havia de parlar amb tu i que si no
volies no era necessari tirar endavant.
¾
A mi m’havies d’ensarronar?
¾
Sí. Em va dir que com ets el cap i
el predilecte del Senyor. Ja ho saps jo sóc només una part de tu i la meva
opinió no conta.
¾
Ni contarà mai més!- exclamar de
mala manera l’Adam.
¾
Mai més? Ja m’ho diràs quan
vulguis allò i et digui que amb mi no contís.
¾
Bé, bé! Ara no anava per això.
¾
Oi! Ha dit que pariré les
criatures amb el dolor del meu ventre. Solament de pensar-ho ja em noto mal a
la panxa.
¾
Calla! Calla! Això és cosa de
dones. Les femelles dels animals no pateixen gaire.
¾
Però jo no sóc cap animal! Sóc una
dona i a més la teva companya. Serè la mare dels teus fills.
¾
Uns babaus seran aquests. No saps
que la consanguinitat es dolenta. Surten “tontos”.
¾
Ai! Que n’ets de dur i
desagradable! I cruel! Ni una paraula amable! No sé per que em vaig casar amb
tu.
¾
Caram! Amb qui et volies casar?
Com no fos amb un mono.
¾
Segur que seria més agraït que tu!
¾
Ja hi som! Primera bronca quasi
sense haver sortit del Paradís.
¾
Va, Adam! Siguis una mica gentil.
Diguem alguna cosa bonica.
¾
Estic jo per paraules dolces! No
has escoltat el meu càstig.
¾
No massa! Alguna cosa de
treballar. Oi!
¾
Sí! Això mateix. Que hauré de
treballar per menjar, jo i tu. I tot el reguitzell de criatures que vindran.
¾
Però treballar no costa. Mira
s’agafa un plàtan, una pera, unes maduixes. Es beu una mica d’aigua o una mica
de llet. Cuidar i pasturar animalets.
¾
Ximpleta! Tu creus que continuarem
agafant el què ens agradi com si res hagués passat. Ara hauré doblegar l’esquena
i suar per alimentar-me. Mecàsum! I per alimentar-vos.
Aquí vaig pensar
que l’Eva havia regat fora del test quan digué:
¾
Però estimat Adam, jo t’ajudaré i
els nens també. Jo cuinaré, jo fregaré, jo mantindré la casa neta. Jo cuidaré
les criatures i també estaré per tu.
¾
A sí! Jo aniré a caçar, a pescar,
a explorar i a veure si trobo algú més. Tal vegada, m’aniré a la guerra.
¾
Jo cuidaré de tot i també plantaré
arbres fruiters i llauraré la terra per fer un petit i florit jardí.
¾
Un jardí dius, més val que sembris
patates, tomàquets, pessols que a mi m’agraden molt. També albergínies i
pebrots. Mira he pensat que de l’aviram, els porcs i de munyir les vaques també
te’n cuidis tu.
Aleshores vaig
rebre una forta sotragada. El guàrdia de seguretat em va treure del meu somni i
sarcàsticament em digué:
¾
Bé, que dormint una mica. Doncs
miri és l’hora de tancar i també de fotre fora als dormilegues.
Sufocat vaig
fugir del museu. En arribar a casa vaig posar l’olla al foc. Vaig posar a la
taula els plats i els coberts. Vaig fer la sopa i una truita també. Vaig posar
el vi i l’aigua. Vaig posar enmig de la mesa una safata amb pomes que li
agraden molt a la meva Eva.
Tot seguit la vaig
anar a esperar a la parada del bus. Sabia de sobre el que em diria.
¾
La feina era un suplici
¾
Vivíem lluny.
¾
Que més valdria que treballes.
En escoltar
aquestes darreres paraules jo vaig replicar immediatament.
¾
Nena, bonica. Ja saps que jo sóc
un guerrer.
¾
Un guerrer? - va dir-me
estranyada.
¾
Sí! - llavors amb orgull i veu
ferma vaig acabar la frase.- Un guerrer de batalles perdudes.
Ai! Els somnis
moltes vegades no tenen res a veure amb la realitat.
Miquel Pujol
Mur.
