CARABASSES. GUALTER

Carabasses n’hi ha moltes,

però aquestes, són grosses.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LES TEMPTACIONS DE MARIA

La noia, quasi una nena, era asseguda a la porta d’una humil casa. L’olor de fusta omplia tot l’aire mostrant que en aquella casa l’ofici de fuster era el “modus vivendi” de la gent que l’habitava. El cos de la jove mostrava clarament el seu estat. El seu ventre, un xic inflat, deia sense paraules que un futur nadó omplia el seu cos.

¾     Bon dia, Maria! -digué un ben vestit cavaller. La seva cara era afable i volia ser simpàtica. Un perfum massa fort s’olorava al moure’s i el seu rostre era un xic emmascarat. Es cobria el cap amb un gros barret.

¾     En que us puc servir, senyor.- Contestà vergonyosa, però amb alegria, la jove, mentre acaronava el seu ventre. 

¾     Només volia fer un tracte amb tu, Maria. Una cosa simple, fàcil, sense malícia. Una cosa petita, que quan siguis gran et permetrà viure  lliure, sense tristesa. Jo conec el teu tarannà pacífic, obert, gens complicat. Jo sé de bona mà que la passió, potser per la teva curta edat, no et domina. Tothom diu que aquest infant és fill de Déu, i el futur rei de Judà. També sé, perquè tu ho dius, que no has tingut cap relació amb cap home, i estàs embarassada. Verdaderament jo sé que el Josep és un bon jan. Gens possessiu ni terrible com altres homes vençuts per l’impuls animal. Ni gens luxuriós.

¾     Com us dieu, senyor? No recordo la vostra fisonomia.

¾     Jo, bona noia, sóc el fill predilecte del Senyor de la terra i el cel. Sóc Luzbel, el que porta la llum de Déu.

¾     Jo pensava ... que us van castigar.

¾     Culpa del Miquel, que em tenia enveja i em va fer la traveta. Deixem això en darrer terme. Mira, veus com d’inhòspit és el teu país. Veus aquell llaurador com sua per treballar la terra. Jo t’ofereixo el lloc més ubèrrim per viure, quasi el paradís, però sense serp. On seràs mestressa de tot i només, la cosa més innocent del món, només per entregar-me el teu fill. Ja ho sé, fins i tot per la teva bondat que no el vols veure sofrir com diuen els auguris. Jo el conduiré al meu regne. El criaré com a fill meu, sempre assegut a la meva esquerra, a dreta és per als de dalt. No haurà d’escoltar mai els reganys de l’Esperit Sant. El meu regne té més súbdits que l’altre i cada dia n’hi entren més. El Pare és tan primmirat que fa que Sant Miquel el pesi abans, i jo tinc la balança trucada i vinga cada nova fornada, força gent al meu reialme.

¾     Mai us donaré el meu fill. És meu i de la gràcia de Déu. Vos sou un mal home, sou el dimoni, Satan o Llucifer, tot el dolent de la terra i el cel. Mai posseireu el meu fill. Ell mostrarà al món les vostres malifetes i propagarà la nova religió per salvar els homes.

¾     Mecàsum la dona!! Si em deien que era una ximpleta.

Fent una revolada i deixant una gran pesta en l’aire desapareix en un remolí de foc. La noia somriu contenta d’haver vençut a Belcebú.

Gràcies a la força interior d’aquesta jove noia el Redentor va néixer en un portal de Betlem.

Miquel Pujol Mur

LA TENDRESA

La noia mirava amb ulls tendres la seva criatura. Sí, era seva sola. Aquella nena l’havia volgut per voluntat pròpia. Mai havia volgut a cap home. No li agradaven els seus modal, almenys els que voltaven al seu voltant en aquell perdut poble de muntanya.

Feia anys havia pujat a exercir el treball de mestra. Però mai havia pensat que aquella gent fos tan allunyada mentalment de la civilització.

Ja més gran va voler tenir un fill, però no havia cap home que li fes el suficient pes. A més, els que coneixia li haguessin demanat la paternitat de la criatura. Això li semblava que era com prendre-li la meitat del seu fill.

Finalment va consultar a una clínica de la capital i va aconseguir la fecundació mediant un donant desconegut.

Ara tenia en els seus braços  aquella criatura petita i de galtes rosades. La seva filla sense que ningú pugues reclamar-l’hi res. Aquestes hores fosques i plenes d’esgarips periòdics que havien precedit al part l’havien fer pensar en l’esdevenidor.

No tornaria al poble, demanaria una altra destinació. Potser el primer a fer és aconseguir unes vacances o una excedència, durant cert període de temps. Quan tornés a fer classes aquest petit ésser fruit del seu desig maternal ja serà una mica més crescuda.

La tendresa del moment va fer que unes llàgrimes rodolessin del seus ulls.

Miquel Pujol Mur

SORTIDOR D’AIGUA. VIC. OSONA

Val la pena pujar tant ,

per després tornar a caure.

També: Brollador.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

DONES I MÚSICA EN UN VESPRE ANDALÚS II

Estava cansada després d’un dia de treball muntant l’exposició. El meu cos em demanava repòs, i aprofitant la caiguda de la tarda, aquella hora quan s’amaga el sol i la calor es dissipa a la caiguda de la nit. La temperatura compensava la xafogor del dia. Bé, vaig anar a la plaça principal i em vaig asseure en una tauleta un xic apartada del centre. Les noies, unes jovenetes tocaven una música amable, apta per reposar del treball diari. Aquella música que fa que els ulls es tanquin per escoltar i gaudir els sons.

El meu cos respirava la música i com si fos una sensació particular jo gaudia  al seu compàs. Un moment admirable de sentir-me a mi mateixa. Aleshores la vaig veure en una taula propera; estava sola. Pels estoigs del seu voltant vaig entendre que era companya de les que tocaven.

Una noia més, vaig dir-me. Vaig voler apartar la mirada,  però tot va ser en va. Em sentia atreta per aquella cara. No sé quina era la raó. No havia sentit mai cap interès per persones del meu sexe. Finalment avergonyida i fent un enorme esforç vaig apartar la mirada i vaig tancar els ulls.

Va ser pitjor. La meva ment la tornava a veure, ara en trenta mil lascives posicions. Fent-nos petons, acaronant-nos, mullant-nos de la nostra saliva. El meu cos dansava ple de sensacions. Jo mateixa vaig notar la proximitat del que no havia notat mai amb cap home. Vaig tancar fortament els ulls per fugir dels meus pensaments. No podia, una i altra vegada ens veia retratades en posicions plaents. Vaig creuar fortament les cames i llavors el meu cos va notar el plaer més suprem.

Adelerada vaig intentar dissimular el meu intens sentir. Vaig romandre amb el ulls tancats.  Mes en obrir-los, com portat per un poderós imant, el meu esguard va dirigir-se cap el seu lloc.  Vaig admirar el seu coll, el seus incipients pits, els seus llavis que tremolaven com ara els meus, els moviments del seu cap i sobretot els seus ulls que em miraven amb delit. Vaig saber que el que jo havia sentit havia esclatat també dins seu.

No sabia què fer, la sentia propera, però havia de fer algun moviment, tal vegada, no ho sé, potser moure’m, fer un gest. Notava els seus ulls fixos en els ,meus, em semblava que imploraven la meva proximitat, la meva complicitat. Però podia ser veritat el que em passava? El meu cervell em recomanava inacció.

El meu cos era incontenible de sensacions, totes, totes, es movien dins meu: acceptació i refús, com a contradictòries. Després, fàstic per unes relacions que desconeixia, qui era ella, què creia jo de tot allò. Fins i tot, repulsió, per la raó que aquell sentiment sempre m’havien ensenyat era prohibit. Tots el anys de l’educació inculcada feien el seu pes dins les meves idees.

Els seus ulls blavosos em miraven sense dissimular cap sentiment. Jo, m’ofegava, m’endinsava en onatges tempestuosos. El cap no volia. El cor, si el cor pensa, m’obligava a anar endavant. Finalment fent cas omís al cap vaig aixecar-me, vaig caminar com una somnàmbula, em vaig apropar i vaig posar la meva mà damunt la seva espatlla nua.

Sentir la seva pell entresuada, freda, com si després del sentir l’orgasme el seu cos s’hagués parat, va produir-me un calfred. Ella no va fer cap esgarip ni cap gest estrany, simplement va aixecar-se, va donar-me la mà i va seguir-me. A pesar de la seva jovenesa, vint anys, feia temps que havia acceptat la seva inclinació sexual.

Fa cinc anys que vivim juntes. He admès la meva homosexualitat, això que anomenen lesbianisme en les dones. Han estat els millors anys de la meva vida. Mai havia pensat que la meva vida podia ser tan densa, tan vívida, tan meva com amb la Laura.

Els meus pares han comprès i han volgut entendre la meva situació. La Laura, els ha conquistat i veure la meva felicitat també.

Miquel Pujol Mur

DONES I MÚSICA EN UN VESPRE ANDALÚS I

Em dic Marta. Aquesta és la nota de l’agenda del meu lligam amb la fotografia del conjunt de noies tocant música.

Malgrat que tot esdevingué en una nit, vull explicar la meva història des del principi. Sempre he estat decidida i clara. Les meves decisions sempre m’han sortit del cor, però la ment, ha estat sempre reflexiva i moltes vegades dubitativa.

Tenia aleshores trenta anys, potser una mica passats. Com a ponent de la presentació d’una artista pintora vaig assistir a les primeres jornades inaugurals de la seva obra. L’exposició va realitzar-se en el seu poble natal en un recondit i amagat lloc d’Andalusia.

Bé, una vegada explicat el per què del lloc, vull tornar enrere, aprofitant-me de les notes de l’agenda torno a rememorar les circumstàncies. Tal vegada com una confessió intima del que sóc.

Em considero una persona normal. Les meves primeres relacions "sentimentaloides" i mig imaginaries van ser entorn al tretze o catorze anys, com la majoria de les noies. Aleshores enaltia, potser massa, la realitat i la masculinitat dels xicots. La primera relació seriosa, vull dir que vam arribar fins al final, va ser cap als setze o disset anys. Però va durar poc, jo tenia els meus dubtes, allò no semblava pas el que m’imaginava. Ell també en tenia els seus, no sabia si ho fèiem prou bé i si era adequat a les nostres edats. A més d’això va intervenir també la seva família en assabentar-se'n. Les paraules de la seva mare van ser dogmàtiques: - Sou massa joves – I així va acabar tot. Els meus pares no deien res, però portaven la creu per a dintre.

Com ànima inquieta que sóc, inquieta i una mica insegura al mateix temps, vaig seguir el meu caminar per la vida. Hi va haver un conjunt de relacions curtes, esperant un munt de sensacions que no vaig sentir mai. Estudis, parelles i amor van ser el batibull d’aquella època. Malgrat han passat els anys, que en sóc de melindrosa en aquestes les meves confessions, per què amagar-ho també sexe. Tot el que vaig poder.

Als vint-i dos anys vaig assentar un xic el cap amb un noi complaent, amable i tendre. Aleshores, jo ja començava a treballar havent acabat el meus estudis d’art, i ell iniciava el doctorat i feia també de professor en una escola a temps parcial.

Vam viure junts cinc anys. Jo començava a treballar, cada cop més. La feina m’absorbia, necessitava temps i segurament vaig abandonar bastant el nostre compromís. Ell va acabar el doctorat i va trobar plaça en una important empresa. Unes conegudes de col·legi, envejoses i de somriure maliciós, van descobrir-me que mantenia una relació des de feia un parell d’anys amb una alumna.

Furiosa li vaig tirar en cara. Emprenyat va dir-me que si jo hagués estat al seu costat, no hauria buscat a fora el que jo li negava. Finalment, com un cavaller va agafar els seus trastets i va marxar deixant-me el pis.

Un any després, immersa en el meu món artístic vaig ser parella d’un pintor. Va ser, al mateix temps una relació amistosa i em va servir per obrir-me pas en el meu treball. Va ser el meu mecenes, amic i company alhora. Vam viure junts aproximadament tres anys. Sis mesos abans dels fets que us vull relatar, vam trencar quan va trobar una dama rica que el va convertir en una primera figura en el món nord-americà.

Després d’aquesta ràpida visió de la meva vida, tal vegada com un “culebró”  passem a la raó d’aquesta història.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

OLIVERES

Oliveres quants anys és marquen en els vostres retorçats troncs.

Quants amors i quantes guerres han passat al vostre redòs.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau