HIPÈRBOLE EN GRAMÀTICA II

HIPÈRBOLE: Figura de dicció en què l'expressió és una exageració evident.

Em recordo del Carl, el meu gos. Pobre animal, ara ja vell i xacrós a fer règim. Quan ja no pot, en els dos sentits, ni arrossegar els ossos.

¾     Papa, avui necessito que m’ajudis

¾     Què et passa?

¾     La professora ens ha parlat de la hipèrbole i vol que lliguem unes frases que ens ha dit. De veritat, no ho sé, estava força distret mirant uns ocells per la finestra.

¾     Hipèrbole, dius? No és una cosa de dibuix.

¾     No, papa! Són paraules, així com exageracions.

¾     Quines t’ha posat com exemple?

¾     Aquestes, escolta papa: He viatjat per tot el món, tu he dit un milió de vegades, això ho sap tothom, es menjava els llibres de tan estudiar, en Joan va tirar de la llengua al Carles perquè ho digués tot. Ho entens?

¾     Noi, amb tantes frases, no sé que dir-te. Això és el galimaties més gros que m’he trobat a la vida. Més gros que un Boeing 747.

¾     Va, papa, pensa una mica.

¾     Què vols que et digui? Una exageració? Més gran que el cul de la teva àvia.

¾     Papa, que ho de llegir davant de tota la classe.

¾     Més brut que un camió d’escombraries.

¾     Aquesta, OK.

¾     Va, pensa tu també, que si no, la farem grossa com un cabàs.

¾     Uf! Potser?

¾     Més seriós que un jutge.

¾     Què en coneixes molts de jutges?

¾     Dos, el del divorci i el que diu quant han de durar les nostres trobades. I ja en tic prou. No se’ls escapa ni un somriure.

¾     Pare, tinc gana. Has posat la pizza al forn?

¾     Sí! Si ara mateix, si l’olores i la veus, t’adonaràs que és un bé de Déu.

¾     Papa, prou d’exageracions, que comences a semblar la profe.

Com me l’estimo al meu fill, és el més intel·ligent de tot el planeta. Que dic del planeta, fins i tot de la galàxia.

Miquel Pujol Mur

HIPÈRBOLE EN GRAMÀTICA I

HIPÈRBOLE: Figura de dicció en què l'expressió és una exageració evident.

Aquesta tarda estic força content. He plegat de la feina més d’hora que de costum. La raó, és que m’ha telefonat la meva ex-dona, dient-me que m’havia de deixar aquesta nit el nostre fill Joel. La Patrícia i jo estem divorciats des de fa uns tres anys.

Malgrat el temps passat, és molt estricta en el referent a deixar-me el nen. Just les hores dictades en la sentència del jutge, i prou. Sembla com si jo fos un mal exemple. Jo des que ens vam separar no he conviscut amb cap altra persona. Ella, per la seva part ja n’ha tingut tres. Actualment em recrimina que jo, al nostre fill li dono molts capricis. Però com que vull que em recordi com un bon pare, les estones, poques, que estic al seu costat vull que sigui feliç. També em retreu que sembla que me’l vulgui fer meu.

Truquen al timbre i surto corrent a obrir. El Joel, com sempre porta la motxilla, grossa motxilla, carregada de llibres i quaderns d’exercicis. En una altra bossa porta la roba, pijama i muda. Demà al matí, l’haig de portar a col·legi.

La veu de la Patrícia, tan dolça en altres moments de la nostra vida, sona aspre i seca.

¾     Te’l deixo, tinc pressa. Vigila que no es faci mal, que sou uns sapastres. Homes havíeu de ser! Ah! Ajuda’l amb els deures. M’esperen les amigues.

¾     Adéu! - li contesto, però no puc mossegar-me la llengua i li crido: Velles amigues o un nou amiguet?

Si les mirades matessin, ara mateix hi hauria un home dessagnant-se a la meva porta. Per tota contesta em fa una “peineta” i  ...  evito la paraulota que va dedicar-me.

Descarregat el meu fill de la motxilla, i la bossa, li parlo amb veu dolça i incitadora:

¾     Bé, Joel, mira he comprat uns “cakes” en aquella pastisseria que tant t’agrada. Després, per sopar, he comprat una pizza margarida i beurem coca-cola.

¾     Sí, papa, gràcies! Són molt bons i la pizza és la meva preferida. La mama no m’ho compra mai, diu que tot això engreixa. Clar, com que ara vol estar prima per lluir el tipus a la platja, fa règim. Però sembla ben bé, que a casa n’ha de fer tothom, fins i tot, el Carl.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

MONUMENT A L’ESPARDENYA. SANT LLORENÇ DE CERDANS. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

Des del segle XIX, a Sant Llorenç de Cerdans i als pobles de la vora, s'hi va instal·lar i hi va créixer una fructífera indústria artesanal d'espardenyes o de vigatanes, tal com allí anomenen les espardenyes tradicionals d'espart i vetes. Actualment encara hi ha una fàbrica que produeix aquest tipus de calçat.

Fa quatre anys, el poble va voler valorar aquest llegat artesanal i va començar a celebrar una festa dedicada a l'espardenya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PÈRDUA DEL JO ...

1.

Vaig observar el pres. No sabia el seu nom ni tampoc el volia saber. Per a mi només era el número 284. Mirant per l’espill m’esparverava la seva absoluta immobilitat. Romania sempre assegut en una cadira enmig de la cel·la.

Mantenia sempre el cap dret i els ulls fixats en la paret blanca de davant seu. Els braços restaven damunt les cames i les mans nervioses sobre els genolls. Durant la guàrdia nocturna també l’havia observat. En alguna ocasió l’havia vist estirat al llit, de costat, mantenint sempre la mateixa posició. Tal vegada com si fos una escultura treta del seu pedestal i canviada de lloc.

Quan recollia la safata del menjar m’adonava que havia picat minses quantitats de cada plat. Com si fos un pardalet que saltant de plat en plat picoteja allò que li ve de gust. 

2.

Un dia vaig entrar a la cel·la i em vaig posar davant seu. Els seus ulls eren enfonsats dins les òrbites i les seves mans tremolaven damunt els genolls. Una petita guspira d’intel·ligència  brillava en la seva mirada. Quasi sense obrir la boca va murmurar:

¾     Calendari.

Va tornar a quedar un altre cop immòbil com si fos de marbre. Volent trencar el seu mutisme l’endemà li vaig portar un calendari i li vaig posar a la paret. No va arribar a fer cap gest d’agraïment. Només per un moment vaig creure endevinar que la cara se li distenia  lleugerament. 

3.

He demanat una excedència i no l’he vist durant cert període de setmanes. Mes al tornar a treballar he desitjat tornar a veure’l. Me l’he mirat sorprès pel seu canvi. La seva mirada és més buida encara. Els ulls són encara més enfonsats però rodejats per unes ulleres quasi negres. Les mans resten flàccides sobre els genolls. Cap llum en els seus ulls indica haver-me reconegut.

Durant aquest temps ningú ha arrancat el full mensual del calendari. Ell, continua impertèrrit, immòbil com una roca tallada, sempre en la mateixa posició. Un dia després n’he penjat un de nou.

Sense mirar-me ha mussitat, sense cap to a la veu:

¾     Qui soc?

4.

Aquesta pregunta m’ha dolgut en el cor. El pobre home ja ha perdut la noció de si mateix. Ha oblidat una cosa tan elemental com qui era i com és deia. A l’oficina, després de remenar molts arxius he trobat el seu nom. M’he obligat a repetir-lo per gravar-lo a la meva memòria i no oblidar-lo. Al vespre he tornat a la seva cel·la content per donar-li resposta al seu oblit.

És buida. Neta i polida com si mai hi hagués viscut ningú. El calendari tampoc hi és. Només resta la cadira enmig del quadrat habitacle. Com si amb els anys hagués quedat fixada al terra.

He estat l’única persona que ha anat al seu sepeli. Damunt la tapa del senzill taüt de cartró el número 284 és pintat en negre. No me n’he pogut abstenir i he cercat un tros de guix caigut al terra i amb lletra tremolosa, però grossa, he escrit en un angle el seu nom “Lluís”.

Miquel Pujol Mur

MONUMENT A L’ARTESANIA DE FERRO. TAURINYÀ. CONFLENT. CATALUNYA NORD

 

Del cartell explicatiu:

Aquesta obra ha estat realitzada l’any 2013 per Joël Oulié, artesà del ferro de Lacroiselle, al departament de Tarn. Es tracta de dues escultures orientades, l’una cap el cim del Canigó, i l’altra cap a la mina de Salver

L’Associació catalana d’artesania del ferro, organitza cada dos anys, les Trobades Europees d’artesans del ferro a Arles sur Tec.

Em aquesta ocasió es creen escultures que son ofertes als municipìs miners del massís de l Canigó

Aquestes obres, acte de generositat  i de memòria, recorden que al llarg dels segles l’activitat minera va fer viure els pobles i va afaiçonar els paisatges de la muntanya sagrada dels catalans.

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

PONT DE LA GORGA. L’ESQUIROL. OSONA

El pont de la Gorga, d’origen romànic, tot i que ha patit moltes modificacions al llarg dels segles, sembla va ser construït cap a l’any 1352.

El pont, amb uns 400 metres de llargada, edificat a partir de dos arcs desiguals amb baranes és del tipus d’esquena d’ase i el pilar on s'uneixen aquests dos arcs té forma de tallamar cap al nord.

El pont de la Gorga, conegut també com a pont del Raval creua la riera de les Gorgues en el camí ral de Vic a Olot. 

Aquesta riera osonenca de curt recorregut i afluent del riu Ter per la seva esquerra, és la riera més cabalosa del Collsacabra, ja que recull totes les fonts i pluges abundants de la part sud de la serra de Cabrera i Aiats.

El Pont de la Gorga és una construcció obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

VISITA AL MUSEU D’ART

Hem anat tota la classe al museu d’art contemporani. La professora fent –se la entesa no a volgut cap guia. Ella, ho sap tot sobre pintors i pintura.

Hem començat a recórrer les sales i ens ha començat a donar explicacions per copiar i escriure un exercici per millorar nota. Bé a mi, poc m’importa després del zero de la setmana passada, Poc profit em farà la nota que em posi. Para’t Manel no comencis amb les mateixes rancúnies de sempre, em diu una veu dins del cap. De sobte, la profe queda parada a l’entrada d’una sala.

Una gran sala, de parets negres. El terra és brillant com acabat de polir. La claror diària entra per uns finestrals de blanques i lleugeres cortines. De seguida m’ha imaginat el saló dels vals de les principiants a Viena.

En la paret principal sota uns focus lluïa una escala d’alumini i en un dels travessers un diari. La senyoreta ha rebuscat dins la bossa. No sabia que representava la figura.  L’Eloi, el noi savi de la classe, ha preguntat:

¾     Senyoreta, de qui es aquesta obra d’art.

La Montse ha contestat:

¾     Això, només són una escala i un diari..

L’Eloi li respon, (tan “gilipolles” i  “repipi” com sempre)

¾     Però, ha de haver una explicació. Tal vegada un personatge com Dalí, ens parlaria d’una escala mirant el cel i un diari tou.

¾     Calleu nens, m’atabaleu!- ha cridat enfurismada la professora mentre avocava tota la bossa a terra. Papers, cigarretes (òndia no sabia que fumava) l’encenedor, xiclets, pintallavis, tot, tot, era escampat damunt el terra lluent. Desesperada, per no trobar cap expilació, va obrir un paquet de mocadors de paper per eixugar-se les llàgrimes.

De cop s’obre una porta dissimulada en el pany de paret i apareix un home que agafa l’escala, se la recolza a l’espatlla i marxa en el diari a la mà. Girant-se cap a nosaltres ens crida no gaire alt, però que ressona en la estància.

¾     La sala està tancada. Vigilin que el terra patina. Vostè, senyora, també podia buidar la bossa en un lloc més adequat.

Miquel Pujol Mur