ÉS MILLOR RESTAR CALLAT I SEMBLAR BRÈTOL, QUE PARLAR I ACLARIR ELS DUBTES. G. MARX

1.   TARDA FAMILIAR

Sempre he seguit les premisses de la frase de Groucho Marx, donant-les per bones. El meu avi tenia aquesta frase escrita en el fons del seu cor. Jo com l’estimava, sempre l’he recordada fins que l’he fet meva. Des de petit he mirat de complir-la. 

Però ham passat els anys. Vaig estudiar una carrera, vaig casar-me i vaig formar una família, hem tingut un parell de fills, nena i nen. Mai he protestat per res i tothom em té per un home treballador exemplar i un bon pare de família. Sempre endavant, i sempre callat, sense cap mal humor, sense cap resposta fora de to. Alguns diuen que em falta empenta, però els caps del meu treball sempre han estat contents de tenir un subordinat que sempre treballa, sense replicar per res. 

Però aquella tarda no sé ben bé què em va passar. Segurament va ser la reunió familiar barrejada amb un mal de cap, els licors, el vi i el menjar. La suma de tot això em va sobrepassar. 

Celebràvem l’aniversari dels meus sogres. Jo a la meva sogra li he suportat la seva tafaneria en la vida de tothom, fins i tot, a casa meva. Sempre l’he deixada dir i mai m’he oposat en les seves dèries. Ella i la meva dona s’han entès sempre i han fet el que han volgut. Jo només m’he dedicat a veure-les fer i observar els resultats dels seus “tejemanejes”. 

La meva sogra va aixecar-se i amb la copa a la mà va dir:

¾     La sinceritat i fidelitat en les parelles, és primordial per sobreviure durant molts anys, com nosaltres. 

Jo sabia de sobres que enganyava al meu sogre, no amb un home, sinó amb més.

¾     Veritat, Joaquim? 

 Em va mirar com si jo hagués fet alguna cosa dolenta a la meva vida. No vaig ser capaç d’aguantar les seves paraules, vaig donar un cop a la taula i alçant-me vaig mirar al meu sogre, tan somrient com sempre, i dirigint-me a ell, crec que vaig perdre l’oremus aquell dia, vaig dir-li.

¾     Vostè Josep, cornut malparit, encara no s’ha adonat que la seva dona, l’Engràcia, l’enganya. No amb un, sinò amb dos o tres homes. Per això va tant enjoiada i ben vestida. 

El meu sogre, el Josep va envermellir i es va ennuegar amb el cava. Vaig entendre en el seu posat que ho sabia de sobres i callava. Quina era la raó no ho sé. La meva dona va tirar la cadira enrere i mirant-me amb ràbia va a cridar-me.

¾     Com t’atreveixes a dir aquestes coses de la meva mare? 

Ho he de reconèixer aquell no era el meu dia. Vaig mirar-la enrabiat i vaig dir-li com qui es mossega la llengua, però no pot.

¾     Tu també ho sabies. En compte de tafanejar tant i dir-vos sota veu tants secretets més valdria que netegessis els calaixos que fan pena de tan bruts. I menys sortir amb les amigues a berenar, que també en fa sospitar alguna malifeta.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FUNCIÓ EN UN POBLE PERDUT

Una sala vella i desballestada que abans havia fet funcions de graner. Dos homes vells i vestits de pallasso parlen entre ells.

¾ Això és per llogar-hi butaques!: Cria el pallasso de cara blanca i elegantment vestit

¾     I per què? - Pregunta l’August coronat per una cabellera vermella i un nas del mateix color.

¾     Per què? Hi m’ho preguntes?

¾     Sí, per què? Jo no ho veig prou clar

¾     Tu no deus veure gens.

¾     Clar que ho veig, no hi ha cadires. Ni què fos curt de gambals i cec.

¾     Ni cadires ni butaques, ni res de res.

¾     Home! No és tant dramàtic.

¾     Com que no? L’oblit del caporal ens ha deixat sense seients per la funció

¾     Però no ploris pallasso, que la brossa de l’ull ja te l’has tret.

¾     És de ràbia, pura ràbia. Aquest paio ens vol fer fracassar.

¾     No mira ho explicarem al principi de la funció i crec que la gent ho entendrà.

Entra un home corrent , vermell, suat i desesperat.

¾     Mirin , escoltin el magatzem de les cadires s’ha cremat.

¾     I ara què?- pregunta el pallasso ploramiques.

¾     Ho he anunciat a tothom. Ara cadascú portarà la seva cadira de casa.

La funció va ser exitosa gràcies a la comprensió del públic assistent.

Miquel Pujol Mur

ESCALES A SANT HILARI DE SACALM

Formoses escales de la meva joventut que en sou ara de costerudes.

Segurament hauré de cercar altres camins per arribar a dalt el bonic indret.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TANGO DELS ENAMORATS VI

Aleshores escolto la veu del meu net  que em diu:

¾     On és l’Elena.

¾     L’Elena juga a casa la Isabel

¾     Aquetes nenes ja m’han deixat sol.

¾     Clar, tu no jugues a nines.

¾     Però les nenes ara juguen a futbol

¾     Cada cosa al seu temps.

En el transcurs dels darrers anys gràcies a la meva amiga, companya i camarada, també he reordenat la meva vida i ara són altres els anhels que omplen la meva existència.

Sento una música “arrabalera” que estimo amb profund enyor, però la seva lletra en fa pensar per la seva semblança en el moments actuals.

Que el mundo fue y será
Una porquería, ya lo sé
En el quinientos seis
Y en el dos mil, también
Que siempre ha habido chorros
Maquiavelos y estafa'os
Contentos y amarga'os
Varones y dublés
Pero que el siglo veinte
Es un despliegue
De maldá insolente
Ya no hay quien lo niegue

Vivimos revolca'os en un merengue
Y en un mismo lodo
Todos manosea'os.

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS V

Vaig demanar autorització. En devien molts dies de permís i hi vaig anar. A l’arribar al poble el primer de tot va ser visitar el cementiri a deixar un ram de flors sota la làpida de l’Elena. Em vaig agenollar, vaig plorar i resar per ella i també per què negar-ho per mi. Vaig espiar la hisenda i vaig veure el nen. No hi havia cap dubte era la viva estampa meva a la seva edat. Una criada va cridar-lo: Joan (en català amb accent argentí) i vaig comprendre que el nom havia estat l’única condició imposada per la mare abans de morir.

Aquella nit un tren va retornar-me a Buenos Aires i pocs dies després tornava a embarcar. Què podia oferir-li jo, un simple mariner. Vaig tornar en diverses ocasions. Sempre aprofitava uns dies per anar-hi i per posar un ram de flors a la tomba de l’estimada. Vaig adonar-me que l’home estimava al meu fill com si fos seu. Al cap dels anys també va morir i el meu fill va ser amo i senyor de les terres i les cases. Va casar-se i en la darrera ocasió el vaig veure jugar amb un parell de nens. Els anomenava: Joan i José.

Faig un petó a la fotografia i al record de la dona que va omplir d’amor i passió la meva vida. Poso un tango en el tocadiscs i les seves notes em fan plorar. Miro altre cop la foto amb enyorança. Li faig un altre petó i la guardo dins la caixa. Escolta la lletra del disc:

Vivir con el alma aferrada
A un dulce recuerdo
Que lloro otra vez.

Un diablet punyeter em parla a cau d’orella:

¾     Fes una còpia i envia-li al teu fill. Que sàpiga quina és la sang que batega en el seu cor.

Un àngel bo em diu a l’altra:

¾     Deixa-ho estar, no guanyaràs res i podries embrutar la memòria d’una mare.

Finalment guardo definitivament la caixa en un caixó.

Anys més tard  vaig trobar en l’amiga de l’Elena la companya que sabem tota la nostra història, va saber recollir totes les restes del meu naufragi sentimental  i reconstruir la meva vida.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS IV

Van passar força anys abans que tornés a desembarcar al port de Buenos Aires. Quan hi arribava preferia quedar-me a bord, fent feina de reparacions i control de màquines, que posar els peus a terra argentina. Em dolia el cor com si l’aventura amorosa hagués estat un afront personal. Durant tot aquest període de temps no puc negar que van haver altres dones en la meva vida. Però mai va tornar a ser el mateix. L’Elena em va masegar els cor i els sentiments. Va cremar en mi totes les possibilitats d’estimar a altres.

Finalment em vaig encoratjar i em vaig decidir a fer el gran pas. Havien passat ben bé quatre anys des d’aquell moment tan gravat a la meva memòria i en el meu esperit. Encara sentia dins meu el rau-rau de la ferida mal tancada. Vaig posar els peus al port. Malgrat que el meu desig era visitar el centre de la ciutat, les meves cames inconscientment van portar-me als barris ja coneguts.

Sense saber per què, impel·lit per una malsana curiositat vaig entrar en el local. Malgrat el temps passat tot continuava igual, com si mai hagués marxat. La pista de ballar, l’apartat del homes  i la mateixa taula amb senyores similars, alguna encara era de les mateixes d’abans. El meu impuls va ser apropar-me com si pensés que l’Elena hi tornava a ser asseguda, esperant-me. Una de les dones, en alçar el cap em va reconèixer. Era una de les seves millors amigues. Va aixecar-se i aproximant-se va dir-me sorpresa:

¾     Ets el Joan? Feia anys que no et veia. Estàs canviat.

¾     Sí! Sóc el Joan- seguidament sortint-me de dins l’ànima més que del pensament vaig preguntar: I l’Elena! Què encara ve?

Va mirar-me i vaig veure en el seus ulls una ombra de tristesa.

¾     L’Elena és morta! Fa uns tres anys.

¾     Morta! No pot ser!- vaig exclamar horroritzat- Era molt jove.

¾     Després del part no tenia cap ganes de viure. Quan va tornar a la hisenda ja va deixar de ser la mateixa. Només se li escapava un somriure quan s’acaronava el ventre. El seu home se’n va apartar amb l’excusa del treball.

¾     Però, va anar tot molt ràpid.

¾     Pels meus comptes. Ja saps, la tafaneria també fa números, quan va arribar a la hisenda ja era embarassada.

¾     No ho semblava pas.

¾     Ai, Déu meu! Els homes ja en sou tanoques a vegades. Sí. babau! La llavor era la teva. El seu home ja gran, no havia tingut cap fill amb les altres dues dones anteriors. De l’Elena se’n va apartar al saber-ho, però el fill ha estat el seu anhel de sempre.

¾     On és la hisenda?- vaig inquirir.

¾     Allà a la Pampa- va donar-me l’adreça i les instruccions per arribar-hi.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TANGO DELS ENAMORATS III

Ella no em va contestar,  però com una música celestial a les meves oïdes va arribar, tan senzill com el piular d’ocell, la seva dolça veu dient:

De tu risa leve
Que es como un cantar
Ella quieta mi herida
Todo, todo se olvida

Així dansàvem embadalits de nosaltres mateixos i allunyats de tothom, malgrat que estiguéssim rodejats de gent. No existia ningú més que nosaltres, l’altra gent només eren ombres que passaven pel nostre costat sense deixar cap mostra d’humana constància.

No vam adonar-nos que la gent abandonava la sala. No vam notar que el bandoneó, l’acordió, les guitarres i les violins ja no tocaven cap música. Tots els instruments musical eren callats i els músics també ens havien deixat sols. Era tal el seu perfum embriagador barrejat a la fina suor de la seva pell que els meus sentits van emborratxar-se, plens de desig.

Si a l’entrar la seva figura m’havia atret immediatament ara era embruixat com si una fada negra hagués fet un encanteri que ens obligava a dansar cada cop més. Després vaig saber que a ella va sentir el mateix.

Delerats per la passió, ofegats per la roba, sense poder parar, vam anar desprenent-nos de tot, fins a notar el frec de la pell amb la pell. Els nostre sentits eren perduts. Els nostres llavis es mossegaven devorats pel foc intern i el nostres cossos desitjaven l’explosió sexual final. Instants després alliberaven els nostres desigs lascius en un vell sofà d’un apartat.

Aquesta passió, aquest deliri quasi sense paraules, només les lletres dels tangos, va durar tres mesos. Vaig deixar passar diferents naus sense enrolar-me. Vivíem, l’un de l’aire que respirava l’altre. Els meus sentits i els meus pensaments eren captivats per l’Elena. Sí, Elena era el seu nom.

Ho vaig saber l’últim matí de la nostra passió. Al despertar-me vaig trobar una nota damunt del coixí. Només deia:

El meu marit em reclama.

Ets el meu amor.

Elena

Vaig embogir, vaig rodar perdut pels molls sense esmà. Em vaig emborratxar a consciència fins no saber qui era jo.  Finalment un contramestre em va trobar i em va embarcar. Vaig estar confinat en un cabina fins que vaig recobrar el seny.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur