PERAMEA. BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 En la nostra anterior visita guiada, al poble medieval de Santa Creu de Llagunes, ens van assabentar, per la nostra guia, de les visites guiades del poble de Peramea. Malgrat, ja havíem visitat el lloc fa molt temps, sempre s’aprenen noves idees en una visita portada, per un expert de la zona. Si la Nara ens va convèncer, també la Neus, la nostra guia de Peramea, ens ha donat a conèixer extensament el poble de Peramea. Val la pena apuntar-se i fer la visita. Gràcies Neus!!!

Peramea, pronunciada Premea o Premeia en català pallarès,  està situada a l'extrem nord-est del Pla de Corts, enlairada a la dreta de la Noguera Pallaresa i també a la dreta del Riu d'Ancs. És al nord del Serrat del Camp i a llevant del Serrat de la Creueta. 

Peramea és una vila que fou el cap de l'antic terme del mateix nom, suprimit el 1969, que comprenia també els pobles de Balestui, Canals, el Comte, Cortscastell i Pujol, a més del veïnat de Llaràs. 

El poble de Peramea (en llatí "Petra-Media") capital del Pla de Corts, va unit a la història del Pallars ja des dels seus inicis i també va seguint, igual que la comarca, èpoques de plenitud i davallada fins a arribar al moment actual d'estancament i regressió. 

La seva evolució o trajectòria com a poble ha estat sovint unida a la del monestir de Gerri. L'any 1057 consta que es firmà un conveni de vassallatge entre el comte de Pallars i el monestir, sobre la possessió del castell que l'any 1075 es troba a mans de Gerri. Aquest castell, situat al cim rocós del Pui de les Forques, al costat mateix de l'església de Sant Cristòfol, serví de residència als comtes de Pallars en els llargs hiverns pirinencs. 

L'any 1251, entre les donacions firmades pel Papa al monestir de Gerri, s'esmenta l'església de Sant Cristòfol de Peramea. El 1278, Ramon de Peramea presta homenatge per la vila i igualment feu el 1341 el comte Guerau Roger davant del rei. Foren castlans de Peramea durant molts anys la família de Paüls, i en el segle XVII el lloc era dels Erill, que mantingueren el senyoriu fins als inicis del segle passat. 

Peramea compta amb l'església parroquial d'origen romànic de Sant Cristòfol de Peramea, a més de la capella de Sant Sebastià i Sant Roc i de la desapareguda de Sant Cristòfol. El poble estava coronat pel Castell de Peramea, i a l'extrem sud de la vila resten les ruïnes de la Torre del Colomer, també medieval. 

L'estructura dels seus carrers, els escuts heràldics i altres inscripcions que trobem en algunes cases parlen d'un passat més proper, probablement associat a l'època en què el romànic es va estendre per aquestes contrades fins a fer-se l'estil gairebé omnipresent en totes les construccions importants. Tot i la davallada de la població que va patir Peramea produïda entre altres raons per la conquesta de noves terres als moros, Peramea va alentir el seu procés de despoblament degut a la forta influència rebuda del nucli de Gerri i la seva important producció de sal.

 

El poble s'assenta recolzat sobre una gran roca que talla la plana emergint d'ella i que constitueix el teló de fons protector del nucli. Aquesta roca el defensa dels forts vents del nord i es converteix en l'element de referència visual obligat. 

El recinte del poble es pot assimilar a una figura geomètrica quasi rectangular de mides aproximades 150 m x 70 m recorreguda paral·lelament a la seva dimensió més llarga per dos carrers porxats que amb una llargària de 120 m i 130 m respectivament permeten accedir sense esforç a totes les cases. 

Originàriament aquest recinte es devia tancar a voluntat, restant l'interior infranquejable, i no és casual que sigui a les edificacions més noves on apareixen les obertures més importants cap a l'exterior. 

El poble conceptualment encara manté intacte un sistema de relació espacial que és conseqüència directa d'una determinada forma de viure i del fet de respondre a les exigències ambientals i físiques d'un entorn que en l'antiguitat ha estat a vegades agressiu.

 

A l'altre costat se situa la torre de Colomers. A la plaça es poden veure l'abeurador, el safareig i una font. Al costat es conserva un gran om declarat Arbre Monumental. 

Actualment l'Era d'Ortega és la seu del grup cultural Lo Vent de Port, associació sense ànim de lucre constituïda l'any 1987. Actua com a centre d'informació i difusió cultural i organitza diverses activitats: visites guiades a la vila closa de Peramea, exposicions, fruit dels treballs de recerca i investigació, xerrades populars, excursions d'influència a tot el Pla de Corts, tallers de treball...etc. i també compta amb una agrobotiga i una mostra literària de publicacions locals. 

Tot el conjunt ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental majoritàriament Viquipèdia.

CISTELLA. ALT EMPORDÀ

 

Nosaltres amb la nostra dèria de cercar nous indrets i esglésies, romàniques o no, visitàvem ja fa tres anys, - quan vols esbrinar les dates sempre et portes una sorpresa pel temps ja passat - el poble de Cistellà. 

El poble de Cistella, és situat en terreny més aviat planer, a l’esquerra de la riera del mateix nom. Forma un nucli agrupat amb carrerons estrets, que ha conservat, amb reformes poc acusades, l’aspecte que devia tenir al segle XVIII, sobretot als carrers que van des de l’església vers el N, fins a la capella de Sant Sebastià. Les cases, dels segles XVI al XVIII, són de dues o tres plantes, amb voltes a la planta baixa i golfes o graner, sovint, a la superior.

 
Les llindes de pedra de les obertures solen ser datades. És interessant la plaça de l’Església, en forma de petit passeig arbrat que s’aparta una mica de les solucions donades als espais urbans dels pobles rurals. 

L’església parroquial de Santa Maria de Cistella fou reconstruïda al segle XVIII. Aquesta reforma respectà, però, la magnífica façana romànica amb escultura, que és l’única part que resta del temple del segle XII. 

En el parc rere l’edifici eclesial una sèrie d’eines dels temps passats en mostraven el treball del medi rural. 

Text recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Enciclopèdia Catalana

RUPIT. RUPIT I PRUIT. OSONA

 Visitar la zona de les Guilleries- Collsacabra, sempre és un goig. 

Nosaltres vam anar-hi per la pista que va des de l’embassament de Sau, passant pel lloc de Fàbregues,  arriba al poble de Rupit. Una petita aventura ja què desconeixíem totalment el camí.   

El nom de Rupit deriva del llatí Rupes, en referència a la gran roca on es recolza el castell, construït l'any 1000, origen de la vila i del nucli al voltant del qual aquesta va anar creixent. El moment de màxima esplendor de la vila fou entre els segles XVI i XVIII. 

Les cases de pedra i els carrers estrets d'aquest període es conserven en l'actualitat. Els elements constructius més característics de la vila són: el carrer de Fossar, el carrer Barbacana on es troba la Casa de la Ferreria; el pont penjant i el medieval.

l'església parroquial de Sant Miquel, erigida possiblement entre els segles XIII i XIV, coronada per la torre campanar, treballada en pedra entre els anys 1786 i 1789. 

El retaule barroc de sant Esteve, obra dels germans Costa (1633), fou portat d’Olot l’any 1828. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals. Viquipèdia

QUÈ ÉS BELLESA?

 

Estranya paraula que és diferent segons la persona que ho jutja. 

Aquesta tarda observava unes pintures de flors i paisatges. Sincerament les he trobat força belles. Aleshores ha arribat una companya, una persona a la que tinc força apreciï pel seu tarannà i els seus coneixements artístics. 

Aquesta persona m’ha dit i. fet notar que les roses eren massa grosses. M’ho he tornat a mirar i efectivament m’he adonat que eren molt grans i també he vist (pura idea critica meva) que ja eren en el aquell moment de què la flor havent donat tota la seva primera bellesa i perfum comença a marcir-se. 

Jo en pla retroactiu mirant-me al mirall al vespre he pensat que també havia entregat el meu atractiu al pas dels anys. Mala cosa això de la bellesa. 

Opinions contradictòries per tot, la bellesa és una il·lusió. Potser la mirada enamorada o la bellesa humana és un engany dels sentits. 

No em vull allargar massa en el tema 

Bellesa és tot el que et toca un punt sensible. 

Conjunt de gràcies o de qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d'admiració. La bellesa d'un cos jove. La bellesa d'una posta de sol. La bellesa d'una acció. 

La bellesa és la forma del moment en el pensament de cadascú. 

El concepte de bellesa canvia amb el pas el anys. 

Paisatge de arbres, fulles mortes i una parella. Miratge de bellesa romàntica. 

Miquel Pujol Mur

DESPOBLAT MEDIEVAL DE SANTA CREU DE LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRÀ

 Com sempre volent saber de la Història, la Cultura i la vida de la gent del nostre estimat país, en aquesta ocasió, vam realitzar la visita guiada al despoblat medieval de Santa Creu de Llagunes. 

Sí encertada va ser la decisió, també ho va ser la nostra visita guiada portada en companyia de Nara, la nostra guia i mestre. que va saber explicar-nos detalladament les diferents fases de l’existència del poblat. També de la distribució dels habitatges del poblat. També van ser molt aclaridores les fotografies que ens va mostrar del diferents espais del poblat. Gràcies Nara, pel teu magnífic guiatge. 

A 1628 mts. d'altitud hi ha un despoblat on hi ha restes de l'Edat de Bronze

(1500 a.C.), restes medievals (ceràmica grisa), restes de la Guerra Civil i restes contemporànies (coves de pastors), un únic espai adaptant-se al pas del temps 

Enfilant el Port del Cantó, a la N260, entre Sort i la Seu d'Urgell, quasi coronant aquest port, a 1628 ms. d'altitud, contemplant tota la Vall de Siarb, els antics pobladors d'aquesta zona van construir-hi un poblat emmurallat. 

Amb molt desnivell hi ha un mur de tancament que delimita l'àrea de població i, en un dels costats d'aquest, adossada a la mateixa paret seca, s'endevina una torre de defensa i vigilància, de planta quasi quadrada (3,40 x 3,60 mts.) i que posteriorment també es va utilitzar per la mateixa tasca durant la Guerra Civil espanyola. En les primeres capes de l'excavació s'han trobat fustes carbonitzades, bales i casquets mentre que en capes més fondes hi ha restes de ceràmica grisa medieval. 

Hi ha un altre mur paral·lel al mur de tancament, segurament per salvar el desnivell i que va permetre, entre mur i mur, un camí de ronda que donava el tomb a tot el poblat. 

S'estima que l'abandonament del poblat va ser entre finals del segle XIII i principis del XIV, tot i que  al llarg de la història s'ha anat utilitzant com a coves de pastors i desprès com a zona de guaita de la guerra espanyola degut a la situació privilegiada de l'indret. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Web Ajuntament de Soriguera

NOMÉS ÉS IMMENSAMENT RIC AQUELL QUE SAP LIMITAR EL SEUS DESITJOS. VOLTAIRE

 El Joan es mira les mans. Són grans, fortes, tosques i, mostren més d’una durícia. Un del dits, mostra un lleuger tall, que li ha menjat part de l’ungla. Quin, és el fuster que no ha estat pessigat per la serra? Nota a la palma de la mà la raspor de les serradures i, es delecta amb l’olor de resina del pi que ha tallat.

En el taller i al magatzem, un batibull de mobles per reparar. Que si una cadira, que si un tros de finestra i, fins i tot, una taula que espera ser envernissada. Un fotimer d’estris, que esperen el moment de ser acabats. 

Pren nota de les mides de l’encàrrec a fer. També  de la feina feta avui i de la pendent de fer. Tanca els finestrons del taller i, finalment la porta. Camina per damunt les lloses, que sobresurten del terra, dels carrers del petit poble, procurant  no perdre l’equilibri. S’atura a la porta del bar i, instintivament mira el cartell anunciador del local. És una obra seva dels primers temps de viure en el poble i, observa molts detalls a millorar.  Però, interiorment n’està orgullós i satisfet, va ser l’inici d’una nova vida. Entra i es beu una cervesa i, es posa a parlar una estona amb els amics. 

El Joan era un empresari d’èxit, fins un dia que va veure com un company, i amic, es va suïcidar. El va afectar tant, que llavors el seu cervell es va rebotar, es penedia de tot l’aconseguit. De vegades, vagava pels carrers sense rumb. Es perdia en la mateixa oficina i ,anava a veure el seu soci com sino sabés el que aquest havia fet i, que ja no hi era, definitivament. Aleshores s’asseia, en la cadira on ho feia l’amic i, s’endormiscava. El cos dormia, però, el cervell, no. Com un cinematògraf en marxa, revivia la seva vida. Allò, que tant goig li havia produït en el passat, ara li generava un gran desfici.  

Finalment, els seus fills van prendre la direcció de l’empresa i el Joan va anar a un balneari a descansar. Va millorar, però el seu pensament fugia de qualsevol temps anterior. El seu matrimoni, havia passat la crisi de molt anys de vida conjunta. Eren dos amics, que convivien. La foguera de la passió, feia anys que s’havia apaivagat. Els fills, eren casats i, governaven amb mà ferma el timó del vaixell industrial. 

Llavors, el Joan va voler començar  una nova vida. Una vida tranquil·la i reposada. Sense cap neguit. Va parlar, primer, amb la seva dona i van acordar no separar-se judicialment i, continuar essent matrimoni, però cadascú fent la vida que més li agradava. Amb el fills, van pactar una acords econòmics que els permetien, a tot dos, retirar-se i viure lliurament. El Joan, va marxar al petit poble de muntanya de la seva infantesa i, va iniciar-se en el treball del seu avi: fuster. 

Poc a poc va anar aprenent l’ofici i va començar a fer treballs per a la gent del poble. En principi, van ser treballs senzills. Però obligat per la seva mateixa forma de ser, aquella que el va fer forjar una empresa de primer ordre, va anar obligant-se a fer més i més. Tornava a ser aquell jove de vint-i-pocs anys a qui les hores no importaven per aconseguir l’èxit. 

Però el cos no perdona Sí que havia enfortit les seves mans i també el seu cos, però malgrat tot ... l’edat colpeja i cada cop se n’adona més. El seu cos nota el cansament. Alguna nit el dolor, el fa mal dormir. Al matí, li costa més aixecar-se i mantenir l’equilibri. Però l’afany de fer, malgrat que no sigui per necessitat - el diners no són el seu problema -. el fa obligar-se a baixar al taller. 

És mira el petit magatzem, massa petit hauria de buscar-ne un de més gran, potser el veí li llogarà aquella quadra que no fa servir. 

Pobre Joan, avui treballant una fusta amb el ribot s’ha trobat lassat del tot. Ha cercat una cadira i s’ha assegut. Mira l’eina i ni s’adona que li cau. Les seves mans han perdut la força i, no aguanten el mínim pes. El cor li batega descompensat. Els ulls també es neguen a veure. Només una espècie de núvol tebi li puja al cap. El Joan, poc a poc, es plega sobre sí mateix i cau de la cadira. a terra. 

Pobre Joan, sembla, ben bé, un gros ocell que ha mort, i ha quedat com un petit munt a terra. Només encara vaga un record en el seu pensament; Demà he de fer ... 

Miquel Pujol Mur

LA MOBILITAT EN UNA CIUTAT

 Aquest treball en recorda un que ens van demanar al Consell de la Gent Gran, força anys enrere, sobre la mobilitat a la ciutat. 

Recordo una tarda. Suposo que era una tarda d’estiu, quan el sol s’amaga tard, en l’horitzó. Aleshores, vaig agafar l’autobús, que fa uns anys, fa un trajecte de circumval·lació a la ciutat i, vaig prendre nota de diferents, segons el meu criteri, anomalies del servei. 

Me’n van sortir unes quantes, com: per què es deté, enmig del carrer, un vehicle de servei regular urbà, en un carrer ple de cotxes aparcats, sense tenir una parada assenyalada. Provocant així un embús als altres vehicles. Per què hi ha parades sense marquesina? També, per què l’usuari ha de baixar de la vorera i si plou, s’ha de mullar. No sé, si va arribar al Consistori, em va semblar que una d’elles es va millorar. Dubto que fos a raó del meu escrit. 

La meva ciutat és alzinada completament. Des del LIDL fins a dalt la carretera de Queralt i  Sant Llorenç de Morunys és pur pendent. Com a pla hauríem d’anomenar la línia transversal que va des de l’antiga Caserna, fins l’institut i la plaça Gernika. 

La majoria de les voreres tenen construït el pas de vianants amb baixada per a fàcil accés. En contrapartida molts carrers tenen les voreres estretes i moltes d’elles  en mal estat; no totes, no siguem tan negatius. 

Per tant hi ha moltes coses a arreglar, tantes com discapacitats existeixen que necessiten una especial solució. 

El citat autobús anteriorment, porta espai per a cotxes de minusvàlids, ara què, ben bé, no sé la seva practicabilitat. L’altre dia vaig veure diferents persones que circulaven en un vehicle de tracció elèctrica. Vaig creure que era una millora, sempre que visquis en una casa que et permeti pujar-lo al pis o tingui espai per aparcar-lo.     

La mobilitat, crec que és una cosa molt complicada i, cadascú ha de sospesar la manera de viure el millor possible, la seva particularitat. Les ciutats han de millorar, però és difícil compaginar traçats antics i les necessitats modernes. 

Esperem i desitgem que en uns anys estigui tot superat 

Miquel Pujol Mur