LA VENEDORA D’ENCENEDORS

RECORD D’UN CONTE D’INFANTESA. 

La noia està asseguda a terra a l’entrada de les portes del metro de la plaça Urquinaona. La gent passa ràpidament i joiosa davant seu per fer les compres de les festes de Nadal. Carregats d’una munió de bosses i caixes de molts colors passen sense veure la jove arraulida a terra i que els hi ofereix la seva mercaderia amb un trist somriure.

 

Una música nadalenca que parla d’alegre consumisme es sent provinent d’uns grans magatzems. Brillants llums i lluents estels pengen dels arbres i les faroles.  

Té fred i la roba la protegeix insuficientment, per tant, hi ha moltes parts del seu cos que senten la cruel mossegada de l’aire gèlid que prové de la boca oberta que dóna al carrer. 

Arraulida a terra, recorda mig enfebrada la seva terra portenya a l’altre costat de l’Atlàntic, les pampes i els sons de la seva música, alegre i trista al mateix temps, forta i cadenciosa. 

Mentrestant, amb una mà ofereix encenedors de gas butà als passatgers que entre i surten. 

En caure la nit, la neu ha fet acte de presència a la ciutat i les ràfegues de vent han fet que envolti el lloc on és asseguda. 

No s’ha mogut en tot el dia, la fredor no dóna set i el seu estómac no demana menjar, perquè sap que no hi ha res per portar-se a la boca. 

Està mig inconscient, resta immòbil, enfebrada, amb els ulls mig tancats o mig oberts, tant es val, perquè només veuen els pas d’ombres. A les seves orelles arriben paraules amb un idioma que gairebé no entén, mentre alça el braç oferint el poc que té. 

Aleshores, en un moviment reflex el seu dit prem el botó vermell i la llum de la flama resplendeix davant seu i a més de la claror una lleu escalfor anima la seva cara i la seva mà. 

Al matí l’encarregat d’obrir les portes del metro ha trobat el jove cos d’una dona morta de fred i inanició. Envoltant les tristes despulles hi ha tot d’encenedors esgotats i buits com mostra de la darrere esperança d’una vida. 

La mirada entreoberta dels ulls de la indigent parlava encara de la seva terra i dels aires forts i plens de melangia d’un tango.  

Dins de l’estació sona la guitarra d’un altre desarrapat que toca la música d’un poble. 

Si supieras que aún dentro de mi alma

Conservo aquel cariño que tuve por ti

Quien sabe si supieras

Que nunca te he olvidado

Volviendo a tu pasado

Te acordaras de mí... 

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 13/06/2008

MENTIRAS DE VERANO.

He llegit la novel·la “Mentiras de Verano” de l’autor alemany Bernhard Schilink (1944) editat per l’Editorial Anagrama i traduïda per Txaro Santoro. 

L’obra consta de set relats breus que em van agradar per què tracta de les idees intimes de les persones i les seves obsessions. 

L’amor que neix improvisadament en unes vacances però quan cadascú torna a la seva realitat pròpia es veu la dificultat de sortir del cercle de la rutina habitual. 

De problemes d’una parella que volen casar-se i les diferents relacions socials i sexuals són una trava per aconseguir una relació estable. 

De home possessiu que tem perdre la dona i el fill donat l’èxit com escriptora de la seva parella. Els encercla i els incomunica del món volem controlar la seva vida. 

De la mania persecutòria d’un veí de viatge que ens vol explicar totes les seves vivències i sofriments. 

De l’home que fa una reunió familiar per conviure tots plegats abans d’acomiadar-se per darrera vegada per haver contret una malaltia greu. 

El fill que vol comunicar-se amb el seu pare i busca com excusa un concert de J.S. Bach.  Emotiu i real. 

Dels somnis de una dona gran que recorda amor de joventut i la realitat de la seva vida. 

L’escriptor exerceix de jutge i crec que la inspiració va envoltada per la realitat coneguda en el exercici de la seva professió. 

Cercant dades sobre el llibre i l’autor m’he trobat en l’agradable sorpresa que entre les seves obres n’hi ha la titulada “El Lector” un gran èxit publicitari en Alemanya i traduïda a trenta idiomes. Un gran best seller internacional i amb múltiples premis en el seu país, Itàlia i França. 

Recordo “El Lector”, que vull llegir, perquè em recorda la pel·lícula amb el mateix nom que em va impactar molt. 

Us recomana des de la meva petita cultura llegiu aquesta obra “Mentiras de verano” per passar una estona veien com de difícils i complexes són les reaccions humanes. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 14/11/2012.   

JUGANT A BALES.

L’Adrià espera a la plaça als seus companys. En la seva butxaca dreta porta en un saquet les seves sis bales. Més, en la butxaca esquerra envoltà en un mocador fi porta la seva preferida “la bala màgica”. Va portar-li el seu pare com a record quan va fer un viatge a Xina.  

Avorrit d’esperar finalment s’asseu en un banc del petit parc i mira a tort i a dret, però res cap dels seus amics ve a jugar. Els pares segurament sabedors de les baralles i els crits que fan quan juguen els han castigat a no sortir de casa. 

Desenganyat d’estar sol veu vindre la Neus, germana del Dídac membre de la colla, que assentant-se al mateix banc es treu de la butxaqueta de la faldilla unes bales. 

L’Adrià s’acosta i immediatament li proposa jugar, li ensenya les seves bales per així començar una amigable partida. El noi amb aire de suficiència pensa deixar guanyar la primera bala a la nena. Sempre hi ha que deixar guanyar primer al contrari per què es confiï. Ho ha sentit dir al seu germà gran molt aficionat al pòquer. 

La Neus tira les bales com les tiren la majoria de les nenes empenyen la bala amb els dits. L’Adrià, més expert, sosté la bala amb el dit índex i el dit gros li serveix per donar impuls i força.  

Més la Neus guanya amb la seva forma de tirar la primera bala. L’Adrià que volia donar-li peixet es diu:

¾    Bé, ara és la meva. 

Manoi, malgrat tota la seva força i destresa la Neus guanya també la segona.

¾    Va, això és la sort del principiant.- es diu a si mateix l’Adrià.

Caram, la tercera també es guanyada per la nena.

¾    Adrià en què penses- és motiva el noi tot donant-se un cop de palmell al cap. 

Sí, sí. La quarta bola se’n va a la butxaqueta de la nena. I la quinta i després la sisena segueixen el mateix camí. Emprenyat i aclaparat el noi treu la darrera bala- la bala màgica- el darrer recurs que no falla mai. 

Si, recupera la primera, però immediatament la perd i la bala màgica segueix el mateix camí, la butxaqueta de la nena. L’Adrià s’ennuega, nota les llàgrimes que li neguen els ulls i després davallen coll avall i finalment desesperat crida:

¾    Com has fet això?

¾    Jo, només jugant- respon tranquil·lament la veueta de la Neus.

¾    Jo no perdo mai!

¾    Ves per on! Aquest cop has perdut- diu mansament la nena.

¾    La bala màgica sempre m’ha salvat!! Què dirà el meu pare?

¾    Tant important és? Una simple bala...

¾    Sí. Donaria qualsevol cosa per ella.

¾    Em portes al cine i té la torno.

¾    Bé anirem dissabte.

¾    Però vull crispetes.

¾    Em sortirà car.

¾    Aleshores, no hi ha bala.

¾    D‘acord done'm-la.- respon resignat.

¾    Ep amic! Té la donaré al sortir del cinema. Sóc nena, però no tonta. 

Finalment vam anar al cine i ara 20 anys després ens hem casat. La Neus guarda la bala màgica en el seu joier amb la mateixa cura que la més apreciada de les joies. 

Qui anava a dir que la bala màgica ens portés pel camí del matrimoni. 

Miquel Pujol Mur.

Berga 13/11/2012

 

 

 

 

 

 

SANT POLICARP DE CORTÀS. BELLVER DE CERDANYA.

En la nostra habitual recerca de llocs per visitar ens vam apropar al poble de Cortàs, pertanyent al municipi de Bellver de Cerdanya. Forma part dels anomenats pobles de la Solana: Cortàs, Éller, Ordèn i Talltendre. 

En arribar al poble, situat a 1340 m d’altitud, vam veure en la seva part alta l’església que construïda en la vessant  superior del turó domina les cases del poble.  

Segons l’Informe de Sostenibilitat de Bellver el nombre d’habitants de Cortàs, segons dades del 2011, són aproximadament uns 22 habitants que viuen en el marc incomparable  de la natura amb una bella panoràmica damunt la Valltova.  Actualment hi ha un grup de vivendes per gaudir del cap de setmana i vacances. 

La parròquia de Cortalz surt esmentada, al costat de la parròquia d’Éller, a la fi del segle X a l’ACCU. Formava part del Pagus Ollorbitensis. L’actual església va ser construïda a la meitat del segle XII. 

L’edifici d’un romànic auster és d’una sola nau amb volta apuntada i planta trapezoïdal per desviació de l’absis semicircular.

L’absis de parets força gruixudes per sostenir la volta de canó és mancat de cap mena d’ornamentació. Enmig hi ha una finestra de doble esqueixada. 

Podia haver hagut altre finestra semblant al frontispici substituïda en tot cas per l’ull de bou. Damunt hi ha al campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta es de lloses de llicorella.

A migdia trobem l’antiga porta actualment paredada, mentre que l’actual, de nova factura, integra el forrellat de la primitiva. Una llàstima perquè les dovelles antigues formen un arc mol més artístic que la moderna. 

En l’interior hi ha la sagristia, i dues capelles laterals a banda i banda amb arcs de mig punt i també un cor de fusta. Aquests cossos van ser afegits en època posterior. Té una petita pica baptismal amb ornamentació treballada. 

Buscant dades del sant, nom generalment no gaire estès, vaig trobar les següents: Sant Policarp d’Esmirna fou un escriptor grec cristià del segle II. Va morir com a màrtir essent cremat viu a l’edat de 86 anys. És autor de diverses epístoles i venerat com a Sant en tota la cristiandat. 

Devoció a Barcelona: Pel fet que el 26 de gener, dia de la seva festivitat, va tenir lloc la victòria a la Batalla de Montjuic, Sant Policarp va esser tingut com a protector de les tropes catalanes. Diu la llegenda que havia aparegut sobre la porta de Santa Madrona a la muralla per encoratjar l’exèrcit català. 

També fou venerat contra el mal d’orelles i l’oli de les llànties del seu altar era tingut com remeier. 

Quan oli serà necessari per què s’escolti el clam dels catalans!!  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SORTIDA FRUSTRADA.

NO VAM VOLER LLUITAR CONTRA ELS ELEMENTS.

La nostra sortida havia de ser una agradable passejada per conèixer Carcassona. El dia en les nostres contrades no era el més adequat per anar-hi però amb esperit decidit vam pensar: a l’altre costat del túnel segurament la Cerdanya ens rebrà amb un altre oratge. La Cerdanya no va escoltar els nostres desitjos però a la llunyania al cantó francès un raigs de sol auguraven un temps millor. I pensant que la visita a Carcassona feia dies que ens voltava pel pensament vam arriscar-nos.

I quan els elements es posen en contra que hi podem fer els simples mortals. Primer la pluja que ens acompanyava, després els raigs de sol cada vegada eren més llunyans. Una mica més amunt un cartell a la carretera que ens avisava en francès “verglas”, finalment el nostre ànim va decaure i vam decidir no corre cap perill i tornar per on havíem vingut. La prudència és una bona consellera. 

I davallant per la carretera, com sempre amb ganes de trobar alguna cosa per fotografiar i així recordar, ens apareix una torre truncada i el campanar de cadireta d’una església enturonada dalt del poble de La Llaguna (La Llagonne en idioma gal) en la nostra enyorada regió del Capcir.  

El poble de la Llaguna es troba a 1 660 m d'altitud, en un sector regat pel canal de la Llaguna, derivat de la Tet, i enlairat, dominant una àmplia panoràmica. Té vestigis de les antigues fortificacions de l'antic castell de la Llaguna (castrum de ça Laguna, bastida Raimundi Vitalis de Laguna, 1267).  

La torre en estat de ruïna és una construcció circular de gruixudes parets. L’aparell fet en pedres grosserament tallades sembla remuntar-se al segle XII. Segurament formava part d’un grup de torres de guaita juntament amb les de Fetges (desapareguda), de la de Quillana (desapareguda) i d’Ovença (també ruïnosa).

 L'església parroquial de Sant Vicenç (que substituí l’anterior del 942) fou bastida aprox. el 1200, probablement després de les ràtzies fetes a la Cerdanya per les tropes mercenàries del comte de Foix i del vescomte de Castellbò els anys 1198-99.  

La nau romànica, amb un bon aparell de pedra tallada i amb elements de fortificació, subsisteix intacta, però l'absis semicircular fou totalment reconstruït vers el 1740 i substituït per una capçalera quadrada.  

La porta d’entrada és de mig arc i en la dovella superior hi ha esculpit un petit escut molt gastat.  

El campanar de cadireta de dues obertures és situat a la part N.O. 

El sostre de la construcció és cobert amb lloses de llicorella extretes en la mateixa regió. 

De les peces interessants que conserva l'església destaquem un magnífic Crist, talla policromada romànica, amb la figura de Crist vestida amb una túnica amb mànigues. També elements d'un baldaquí romànic tabular de l’any 1200 i un frontal d'altar de tradició romànica de l’any 1300. 

Aquí va finir la nostra visita al poble de La Llaguna ja què el vent bufava fred i barrejades en el seu aire alguna petita volva de neu dansava davant dels nostres ulls.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL LLUM DE NADAL.

La dona, ja una mica gran, passeja pel carrer Major mentre espera a la seva germana. Està cansada de caminar, perquè fa molta estona que dóna voltes amunt i avall, i pel que sembla s’haurà d’esperar força més. Un “sempre igual”- pren forma contínuament dins el seu cap.

Finalment decideix, malgrat la tarda és bastant fosca i el fred es comença a notar a seure en una tauleta d’un bar a prendre’s un tallat. Mentre espera passa pàgina d’una revista que ha agafat al demanar la consumició al cambrer. 

De sobte, com una premonició, té la sensació d’haver algú al seu costat. Sorpresa escolta una veu com d’una nena petita que li parla.

¾    Hola- diu la veueta.

¾    Hola- contesta la dona mentre intenta veure a la persona amb qui parla.

¾    No busquis perquè sóc molt petita i no em veuràs. Sóc més esperit que persona. 

La dona creu que deu ser un programa televisiu dels què després et mostren com has fet “el préssec” i tothom se’n riu menys la persona víctima. Més decideix seguir la broma.

¾    Aleshores diguem qui ets.

¾    Sóc el llum daurat del centre de l’estel de Nadal que penjaran del carrer aviat.

¾    Bé- contesta la dona i pensa estàs ben grillada. Si ve l’Esther i et veu parlant tota sola es dirà que la mare ja ho deia: Aquesta mossa és carregada de manies.- I què fas aquí?

¾    Aquesta tarda m’he escapat del magatzem. Saps que quan no som al carrer ens guardem amb molta cura perquè no ens fem malbé i així ens aprofiten any rere any.

¾    Ja fan bé perquè tal com estan els pressupostos municipals l’ajuntament a de fer mans i mànigues per no fer gaire despesa.

¾    Jo estic molt contenta. Dintre uns dies ens col·locaran enmig dels carrers i ens encendran així amb els nostres colors il·luminarem les Festes de Nadal i Reis. Quina llàstima que després ens despengin i a esperar un altre Nadal.

¾    Clar, sí estiguéssiu encenses  sempre no es sabria quan comencen les Festes.

¾    Em fa una ràbia. Quan els ulls dels nens i nenes que miren atònits la lluminària de les meves companyes i meva no puc menys de fer una ganyota llumínica per deixar-los bocabadats. El somriure d’un nen m’enamora.

¾    Manoi, si que és entremaliada.

¾    I quan els pares i les mares ens miren en les galtes vermelles del fred i ens assenyalen al petit també el meu cor resplendeix d’alegria. M’agrada veure la gent contenta, ben abrigada i apressada cercant regalets per petits i grans.

¾    Aquest any la cosa va una mica justa. Pot ser no hi haurà tants regals.

¾    L’important no són el valor dels regals, que cadascú regali d’acord a les seves possibilitats. El què importa és la il·lusió i l’esperança d’un any millor.

¾    Uf, està tot bastant malament!

¾    No perdis la il·lusió ni l’esperança i somriu el més possible. Apa me’n vaig.

¾    On vas ara.

¾    On vols que vagi, al magatzem a posar-me bonica i lluir per la vostra alegria dels petits i dels grans. Què seria un Nadal sense llums ni ornaments.

¾    Res tens raó. 

La presència desapareix i la dona veu vindre finalment la seva germana tot amoïnada.

¾    Si sabessis!- parloteja la Esther- No he pogut vindre més aviat per què... 

La dona se la guaita i interiorment es diu: Si tu sabessis què he parlat amb el llum de Nadal. 

Miquel Pujol Mur.

Berga, 09/11/2012.

 

 

 

 

 

 

ESTRANY GINY.

Quan dones voltes per les diferents terres de la nostra país sempre et trobés amb una impensada sorpresa. 

En una d’aquestes sortides van veure un estri que lluny de la cibernètica i l’electrònica actuals complia perfectament amb la missió a que era  destinat. 

Lluny dels USB de primera i segona generació. Lluny de xips prodigiosos. Lluny de qualsevol tècnica moderna i a més cercant poder ser reutilitzat i reutilitzable. 

Només s’ha de tenir cura del seu destí final però dintre de tot mai serà tan perillós com una pila o altre utillatge electrònic. 

A més de fer el treball pertinent dins de la més moderna utilitat, hem de sumar l’economia ja què una vegada begut el contingut que és qui dóna el preu, la resta del giny té valor zero.

Gràcies a l’enginy humà s’han superat inversemblants qüestions a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Berga, 12/11/2012.