CAMINANT PEL RIPOLLÈS. SANT PERE D’AÜIRA.

Per fi complíem el desig de visitar l’església de Sant Pere. Força temps enrere donàvem voltes pel poble de Campdevànol. Vam fotografiar l’església parroquial sota l’advocació de Sant Cristòfol. Aleshores ens adonarem d’un rètol que ens indicava el camí de l’església i l’Espai de la Natura de Sant Pere d’Aüira. Curiosos de mena, aficionats a conèixer velles esglésies, si pot ser romàniques, i al mateix temps aprofitar per caminar una estona, vam decidir visitar-la.

 

Per fi un diumenge del mes de març deixàvem aparcat el cotxe en un carrer proper del centre i proveïts dels estris habituals per caminar iniciàvem el nostre camí. 

Al principi i seguíem les indicacions del rètol travessàvem el pont per damunt de la via. Per unes escales de pedra i formigó pujarem fins el primer replà. 

Aquí vam tenir una mica de desconcert o potser va ser una manca de senyalització. Però demanàvem ajuda a dues persones que eren en un hort proper i amablement van orientar-nos. Havíem de pujar al cementiri dalt d’un pujol que domina Campdevànol. 

Ja en un pla superior una amable geneta al veure’ns cercar el camí ens va indicar la ruta. Una pista de terra que al cap de munt és tornava cimentada suposem que per evitar que la pluja deteriori el camí i la forta pujada. 

Al costat mateix del semi derruït casalot del cim trobàvem novament senyals grogues i un xic més endavant ja les blanques i vermelles del GR3. El camí puja per uns antics camps fins que superada la vessant arribàvem a un pla on ens orientava un altre rètol. L’indicador ens deia per un costat la ruta de Sant Pere i un altre camí que davallava a l’antiga “vella” església de Sant Cristòfol. Buscant informació vam saber que són les restes d’una església dinamitada durant la Guerra Civil i que tenia unes antigues pintures murals. 

Però com no sabíem com es desenvoluparia el tros de camí per fer, per tant, vam decidir anar-hi en un altra ocasió. Deixant el planell enrere novament pujàvem fins unes cases abandonades i mig caigudes , que no ho sé de cert, potser podien ser les anomenades de cal Xandri. Un parell de cotxes 4x4 hi eren aparcats.

 

 

Després de fotografiar l’entorn i xafardejar dins les restes repreníem el senderó amunt. Rodejats d’arbres i natura i trepitja’m la blana ruta poc després trobàvem una pista més ampla que baixava entre pedres i pedres, però transitable, malgrat tot. 

Quasi avall de tot novament trobàvem un cartell que a més d’indicar-nos el camí a seguir ens informava de les característiques del bosc i les especies animals que hi vivien. Una particularitat que ens comunicava és què el pi roig és un arbre que va a menys i comença a millorar la presencia del roure que era la primigènia varietat que correspon a la natura arbòria del lloc.  

Travessàvem una pista de terra per vehicles motoritzats i pujàvem altre cop per un camí entre arbres i amb forta pendent. Com les penes i els treballs tots tenen el seu final, davant nostra s’aixecava les parets de l’església de Sant Pere d’Aüira. L’església està en bones condiciones. Un grup de persones de Campdevànol amb el nom de Amics de Sant Pere d’Aüira tenen cura de la seva conservació física. També de la part moral, el record, per la qual raó cada any s’hi celebra un aplec.   

Situats aproximadament a 1200 m. d’altitud la panoràmica és meravellosa. El Pedraforca a la distància ens mostrava els seus pollegons i la part central, corresponen a la tartera, coberta amb una llengua de neu. Núria per l’altre costat ens mostrava les blanques cimes de les seves muntanyes. 

Només ressonava el cant d’una puput a la distància. Des de força temps ens  acompanyava en gran part del nostre pelegrinatge. Algun que altre lladruc sorgia entremig del boscam. La sensació de solitud era complerta. A vegades quan arribes a un lloc com aquest et fas la mateixa pregunta: Què podia haver en un lloc tan abandonat per a què es construís una església. La resposta només pot ésser: gent, importància de l territori, poder d’alguna casa o marcatge d’espai. Però actualment no veus quina és la seva importància.

 

Moltes idees han canviant en el transcurs dels segles. 

Ja arribats al punt desitjat només es mancava tornar al punt d’inici. Però vam trobar un altre indicador del circuit de l’Espai de la Natura que ens va menar per un altre caminoi més planer. 

Una bona caminada, complir el desig de conèixer la església i fer exercici. Havíem complert la nostra il·lusió. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. III

Els dos nens van jugar força estona. Un manava i l’altre obeïa. L’educació de classes comença des de petits. L’Abel, s’adonà ràpidament que ell era sempre el que recollia les joguines entregant-les a l’Adam. Cada cop que s’hi acostava per donar-li un joguet o altre, admirava aquelles sabates brillants amb cara d’enveja. Finalment l’Adam també se n’adonà, però, no va dir res. 

Feia ja temps que jugaven quan va presentar-se el majordom. Doblegant l’esquena amb una reverència va saludar al marqueset i va dir-li. – Senyoret, es l’hora de dinar. – A sí - va contestar el noi. Aleshores l’Abel va observar com el criat agafava en braços a l’Adam i aixecant-lo s’anaven cap l’interior de la casa. – Para, Ramon, un moment – digué el jove noble. - Girant-se preguntà a l’Abel: - Vols venir a jugar demà amb mi. – No faltava més, senyor. Vertaderament no havia vist mai a la seva vida tants, i tants, bonics joguets. – Ramon dóna-li de menjar a l’Abel, el fill del guarda del bosc. També entrega-li aquelles sabates que en venen grosses. 

L’Abel pujà molts dies a la mansió. Va jugar força amb l’Adam. Fins i to, van sortir a passejar pel bosc. Aquella era la gran casa de l’Abel. Li ensenyava al seu amic els gorgs, els arbres, l’herba i els animalons boscans. Sempre, amb els sospirs d’enveja del ric nen invàlid. 

Van saber crear una gran amistat que va durar per sempre, malgrat la diferència de classes. Els  marquesos van acceptar al pobre fill d’un dels seus guardes com una part del seu. Aquella part que li donava vida i alegria per viure. 

L’Abel, va comprendre que tenir sabates sense poder caminar era pitjor que corra descalç però lliure.

 

¾    T’ha agradat, Isidre.

¾    Està força bé! Caram! I dius que no saps explicar contes.

¾    Va, Isidre. Tornem a casa que és tard.

¾    Sí, avi Miquel. Però, després em contaràs un més.

¾    Un altre dia! Roma no és va fer en un dia. Ah! Em mancava la darrera frase: Vet aquí un gat, vet aquí un gos que aquest conte s’ha fos.

¾    Això vol dir, avi, que més tard m’explicaràs un conte d’animalons. També m’agraden. Visca!! 

Marxen  cap a casa, agafats de la mà, mentre l’avi mou el cap tot dient.

¾    Aquest nano no acaba mai! 

Miquel Pujol Mur.

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. II

¾    Havia de parlar amb el cap dels guardes forestals i donar-li un faisà que havia caçat. El nen, descalç com sempre i vestit amb la roba deixada per petita pels seus germans, va marxar alegrement cap la llunyana casa dels amos. Però, al poc temps, els seu pas va anar minvant ja què la sorra es clavava als seus peus, més acostumats al terra del bosc que a l’arena que engravava els camins.

 

Quan era molt a prop de la mansió va veure en una de les terrasses al fill dels marquesos. Un nen, aproximadament de la seva edat. Era assegut en una butaca, tapat amb una bonica manta de quadres molts alegrois. Va fixar-se en els peus i li va veure les lluentes sabates que calçava. Eren d’una pell forta i al mateix temps flexible. Aleshores va mirar els seus cansats peus. No els tenia gaire nets degut a la terra i la pols del camí. A més, eren un xic ensangonats per les ferides provocades per les arestes de la sorra. 

Caram!!!- Va pensar- Jo també voldria unes sabates com aquelles. Com correria aleshores. El bosc i les muntanyes serien petites per a mi. Podria ajudar al pare a recórrer els camins del bosc perseguint els animals per caçar-los. També, podria ajudar-lo a perseguir els furtius que cacen amb paranys a les terres del marquès. El nen de la terrassa també va observar a l’Abel.  

Fem un darrer esforç va arribar fins a casa del guardabosc major i va donar-li la peça de caça. Quan marxava una minyona va apropar-se i va xiuxiuejar quatre paraules a l’orella de l’home. Aquest girant-se va manar-li: Renta’t els peus i segueix a la mossa. El noi ràpidament va obeir i poc desprès seguia a la serventa.  

Van travessar diverses estàncies que van fer obrir atònits els ulls del noi. Eren plenes de rics mobles i amb tapissos que penjaven de les parets. Quina diferencia amb el exigües i pobres andròmines que moblaven la cabana on vivia. Després baixaren una escala fins a la cuina. Caram! Si la cuina on feinejaven sis cuineres, era també més gran que tota la seva casa, amb els corrals inclosos. 

Una cuinera a l’observar les xuclades galtes del noi i veure’l tan prim va donar-li un tros de pastís sobrant del dia anterior. No va durar ni dos segons a la boca famolenca de l’Abel. Finalment seguint a la criada pujaren per una escala i van arribar a la terrassa on era el nen de les sabates boniques. 

Hola! - va dir amablement l’Adam, ja que aquest era el nom del primogènit dels marquesos. - Hola, senyor- va respondre el xicotet. Vols jugar amb mi? – Sí, senyor- respongué. - Dóna’m aquell joguet. - mana l’Adam. – Tingui, senyor. El pare l’havia advertit que als amos hi ha que tractar-los amb educació i respecte. 

Miquel Pujol Mur.

CONTE: EL FILL DEL GUARDABOSC. I

 

L’avi Miquel passeja pel parc amb el seu nét Isidre. El matí és solejat i no bufa gens d’aire. És un plàcid i agradable dia de primavera. Han estat visitant els principals atractius que ofereix el lloc, han vist els gronxadors, el tobogan, la pista de sorra i el castell encantat. Fins i tot, el mogut nen  s’ha ficat a explorar dins de tots els racons de la simbòlica màquina de tren. Finalment cansats, potser més l’avi que el nét, han decidit reposar una estona en un banc proper a l’estany d’aigua. Alguna granota fa sentir insistentment el seu rauc. 

 

El banc es situat sota un gran arbre i un bon dia, com avui, els protegeix dels raigs solars. Beuen una mica d’aigua que previsorament han portat i l’un al costat de l’altre, romanen asseguts. L’Isidre, girant el seu ros cap pregunta:

¾    Escolta avi, tu deus saber contes? Per què no m’he expliques algun?

¾    Ull, Isidre! Els contes a vegades són molt llargs. No sé si t’agradaran els contes de l’avi.

¾    Va, avi, compta-me'n un!

¾    D’acord! Si no t’agrada m’ho dius i ho deixem per un altre dia que vinguis.

¾    Va, comença avi. Que m’agradarà molt.

¾    Escolta’m, Isidre. En un lloc molt llunyà, en l’antic país dels contes, havia el fill d’un dels guardabosc del marquès que habitava en una cabana enmig del bosc. Vivien, en l’humil casa, tota la família. Però com era el més petit dels germans...

¾    Sí, com jo.

¾   Calla, Isidre! Ara que he agafat per un cap el fil del conte no m’interrompis que em perdre.

¾    Va! Ja callo. Però continua, avi. Que tu en saps molts de contes.

¾    Això com era el més petit del germans gaudia de més llibertat que els altres, obligats a ajudar a les tasques de la casa. El nen, li direm Abel, corria lliurement pel bosc. Es banyava al gorg del rierol que baixava l’aigua pura i cristallina de la muntanya i de la neu.

¾    Buf!!! Quin fred!

¾    Si ja ho sé, a tu no t’agrada l’aigua freda. Clar, estàs acostumat a les comoditats de la ciutat. Ara, deixa’m continuar. Mira el conte és de molts anys enrere i el teu avi també en té molts. A vegades tots dos, el conte i la memòria de l’avi queden mig ennuvolats. 

¾    Continua, avi!- diu l’Isidre, posant tendrament la mà damunt la cama de l’home gran. 

¾    Doncs, l’Abel era allerat com el vent. Corria, nedava i pujava pels troncs dels arbres. Com un esquirol, lliure en l’aire i ràpid al terra.

¾    Avi, jo també em pujo als arbres. Ho vols veure?

¾    No m’aturis que em perdo. A veure?- l’avi rumia- Per on anàvem? A sí, ara em venen els records a la memòria.  Una vegada el pare va dir-li a l’Abel que havia de portar un encàrrec a la casa del marquès.

 

Miquel Pujol Mur.

UNA DONA MERAVELLOSA. Joan Jordi Miralles.

He llegit el llibre Una dona meravellosa escrita per Joan Jordi Miralles i publicada per l’editorial LaBreu Edicions dins la col·lecció Cicuta. D’aquesta novel·la s’ha editat ja la segona edició la primera de març 2014 i la segona de maig del mateix any. Aquesta obra és de la mida que particularment m’agrada 317 pàgines i no massa gran. 

Joan Jordi Miralles i Broto (Osca, 1977) és un escriptor català. Va rebre per la seva novel·la L’Altíssim el Premi Andròmina de narrativa el 2004 per aportar "un aire nou", destacant-ne la força insòlita i molt fresca, però, alhora, molt violenta en el seu lèxic.  

Un altra obra seva L’úter de la balena li va ser atorgat el Premi Vila de Lloseta. A més la també es de la seva producció la devastadora obra de teatre Això és Àustria ( Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom. 

També ha escrit i dirigit el migmetratge Die Müllhalde, així com les minisèries de nou format audiovisual Aborígens (2007), Oltre i limiti (2008) i Zoom (2010).  

La contraportada ens descriu així l’argument: La Neus és una dona que, malgrat tenir-ho tot, desitja canviar radicalment la vida grisa que li ha tocat viure. Però aconseguir- no serà gens fàcil. 

Una dona meravellosa és una novel·la valenta que ens capbussa en l’exploració radical de les veritats, atrapant-nos en un món addictiu i asfixiant; Una història que es bifurca d’una manera visceral i pertorbadora supurant coratge i tensió, voracitat i covardia. Un cant a la vida viscuda sense límits ni miraments. 

M’ha sorprès en el primer moment la força de les paraules empleades sense embuts ni subterfugis, sense amagar res. El context diria que és força real en aquest món en que estem vivim.  

Més que classificar a la Neus com una dona diria que més que res és un ser humà. Capaç de tot allò més bo i al mateix temps víctima de les seves dubtes i quimeres. 

Recordo l’època del accidents com el que sofreixen amb el cotxe. Va succeir en diverses ocasions i crec que finalment van agafar a algú. No sé si culpable o no. 

Molt real, val la pena llegir-lo sense espantar-se per la veritat dels fets argumentals. 

Quasi diria qui no ha tingut dubtes o temptacions que llenci la primera pedra. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

REVIU GAIÀ. EMMASCARATS I ENSABONATS.

Els bons amics de GAIÀ CAMINAXDESCOBRIR ens fèiem arribar la seva nova proposta per passar un matí agradable i també per aprendre aquells oficis d’antany que comencen a ser oblidats, si no ho han estat ja, per les noves generacions.

 

Una sortida no exagerada de quilometratge, un preu adient i passar l’estona caminat i gaudint d’una part més de la nostra terra. 

Des de la plaça central on hi ha l’Ajuntament començaven la ruta circular que ens portava a conèixer una part del terme de Gaià. 

Finalment i quasi arribant al punt de sortida ens trobàvem la ben assortida taula on podien fruir d’un ben merescut esmorzar de pa amb tomàquet i tastet a la brasa (botifarra crua, pels no berguedans) i beguda, sigui refrescant o el bon vi. Per acabar el tallat o cafè amb llet. 

 

Davant nostre havia una carbonera encesa que deixava sortir el fum malgrat la cobertura de fang. L’home que complia amb l’ofici de carboner tenia cura de què el foc no cremés amb massa força i així convertir la llenya amb carbó i no en cendra. Uns metres més enllà una gentil carbonera explicava la forma de muntar la llenya de la carbonera per aconseguir el tiratge del foc i la disposició dels troncs. També havia construïda una cabana per viure i vigilar el foc. 

I metres més lluny unes simpàtiques i simpàtics persones en feien una demostració com amb elements senzills fabricar sabó. Copiant l’escrit de Maria Estruch us passem la forma d’aconseguir un bon sabó segons una antiga formula.

Durant la lluna vella del mes de gener es solia fer la matança del porc a les cases de pagès. En acabat, amb el que quedava a la caldera després de bullir la botifarra negra, els bulls, cotnes i tall del perol... , es procedia a fer sabó.  Aleshores s'afegien a la caldera d'altres greixos que ja no es podien aprofitar potser perquè eren de l'any anterior i s'havien tornat rancis o, fos pel que fos, ja no eren aptes pel consum humà.

 

A aquesta barreja de greixos i aigua, en calent, s'hi tirava sosa càustica i pega grega i es feia bullir, bo i remenant sempre per la mateixa banda, per evitar que es tallés i que sobreeixís. Així es formava una mescla homogènia de color caramel, que quan s'enganxava al pal de fusta de remenar, ja estava a punt.  

Llavors s'apagava el foc i l'endemà ja tenien una roda de sabó del mateix diàmetre de la caldera i d'un gruix de vora un pam, de color crema més o menys torrada. El sabó es tallava en porcions petites i es posava a assecar almenys un mes. El líquid del cul de la caldera encara s'aprofitava per netejar el terra, la comuna o els draps vells. 

Aquesta era la manera tradicional de fer sabó, que vam voler reviure el passat diumenge 1 de març de 2015. 

I tan neta que la volen!", acaba la dita. 

Encara recordo com la meva mare en elaborava a casa. Després van sortir al mercat les pastilles de sabó Lagarto. Quants anys han passat tant per unes coses com per les altres. 

Val la pena conviure un matí amb la gent de Gaià. Tenen moltes i bones coses a ensenyar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

TRANSÈQUIA 2015.

El passat diumenge 15 del present mes en participat en la 31 edició de la Transèquia. Si la memòria no em falla aquesta és la quarta vegada que fem el camí que ressegueix la baixada del l’aigua des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla a Manresa. Tres vegades van estar de manera oficial i un altre d’oficiosa, per pur plaer de caminar.

 

Aquest any, segons dades, uns aproximadament 4500 participants van participar a fer el camí que davalla al costat de l’aigua. Malgrat s’han iniciat unes noves singladures la previsió meteorològica va fer que moltes  persones dubtessin a realitzar la cursa.

 

Un camí planer i fàcil sense pujades, només seguir el curs de l’aigua. El temps va fer més fàcil el nostre passejar; un dia fresc amb un sol present però un xic tímid, que ens permetia fer exercici sense cansar-nos.

“La Sèquia de Manresa és un canal construït al segle XIV que porta l’aigua del riu Llobregat, des de Balsareny, fins a la capital del Bages. La va projectar el mestre Guillem Catà i es considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica de l’època medieval”. 

“Però el major èxit d’aquesta gran obra pública és que, sis segles després de la seva construcció, continua en ple funcionament i subministra l’aigua a la ciutat de Manresa”.  

Tranquil·lament van fer el recorregut observant aquest any que els ànecs, que en anteriors edicions niaven en llocs propers a l’aigua, no hi eren. No sé esbrinar si encara el temps no era propici per causa de la variabilitat atmosfèrica o per altres causes alienes. 

Un jorn a compartir i moltes vegades serveix per escoltar les paraules o converses d’altres caminadors. Aleshores et donés compte, si eren jovent en temps de canvi escolar, passar al batxillerat per exemple, que els problemes eren i són els mateixos que molts anys enrere.

 

Els serveis i els avituallaments van ser força correctes. Sempre sorprèn que en una caminada et donin el clàssic entrepà a la sortida de la ruta. Però sabent-ho d’altres anys, també t’ajuda a mantenir el cos actiu. 

Ara hem de pensar, però manquen molts dies encara, si ens serà possible repetir l’any proper.

 

La ruta va ser bona però quan finalment detens el teu caminar és quan t’adones que has fet el 24 o 25 quilometres. Les nostres cames i el nostre cos en general bé, però el cansament hi era. Tal vegada, potser els anys també tenen certa importància. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.