LA GAVARDINA BLANCA

Assegut a la butaca del cinema amb un envàs de crispetes al costat i una generosa beguda al braç del seient observo la cara de la Núria. Està radiant ja que feia dies que nos ens veiem. La causa: una d’aquestes petites foteses que trenquen un xic les relacions dels joves enamorats. Ara al retrobar-nos, oblidades les raons, tornàvem a ser feliços.  

Malgrat he posat la paraula oblidades, sé que la meva petita relliscada al mirar a la Montserrat, de sines prou generoses, no estarà mai soterrada  i sempre ressuscitarà a les primeres de canvi com un cadàver mal enterrat. Ai! Prou conec a  la meva estimada Núria.  

El cine està ple, de gom a gom, crec que es diu així, jo com sempre guaito al meu voltant. Merda, ostres... Bé, deixo per a més tard la immensa quantitat d’improperis que vaig recitar “de profundis”. La veïna del costat té el mateix problema de la Montserrat, l’amiga de la Núria, un impressionant i generós bust. Els meus ulls sense voler-ho, volen mirar. El seu noi o qui sigui ha descordat els dos primers botons de la brusa. I Mare de Déu! De quines dues coses més boniques gaudeixo per un moment. Forço el meu cap a mirar la pantalla lluitant entre el desig i la noia que vull. El coll em comença a fer mal, per la tensió del no mirar. Noto que la Núria s’adona de que passa alguna cosa, però calla. 

Patint com un dimoni encadenat a la cadira, i com si dos taulons a cada costat del cap m’obliguessin a mirar recte veig a la pantalla un home amb una gavardina blanca. D’on haurà tret aquesta punyeta de gavardina blanca? Està en un carreró, una boira bastant densa corre fent giragonses blanquinoses. L’home, quiet espera. Pel carrer baixa un noi o home, no ho sé percebre, que porta una caputxa fosca i que al passar, posa un petit paquet a la butxaca de l’engavardinat personatge.  

Suo, una suor freda comença a córrer per la meva esquena. El clatell em fa mal i els ossos del coll també. Els meus nervis boten quan escolto els sufocats i satisfets petits crits de la veïna del bon aparador. Sembla que el noi fa un bon treball.  M’esforço a veure altre cop la pel·lícula. 

No sé ni m’importa perquè corre l’home de la gavardina blanca. Tampoc entenc perquè porta una roba tan cridanera enmig d’un barri tan gris i a més amb boira. Giro una mica el cap i guaito a la Núria, pel seu frunziment de celles sé que deu saber què succeeix. Em mira de reüll i s’assabenta, sense paraules, del meu sofriment. Nota els meus ulls de llebre morta i els nervis que m’estenallen entre el desig i la voluntat. Voluntat, sí, però mig perduda. M’agafa la mà i amb un somrís nerviós em diu: agafa les crispetes i marxem. 

La meva boca s’obre per a dir-li gràcies de tot cor. Mentre marxem veig altre cop d’esquitllada a l’home de la gavardina blanca que fuig d’uns pistolers que l’empaiten; procura amagar-se, però finalment l’atrapen. Brètol! Com vols amagar-te amb una gavardina blanca?

Només caminen dues passes  quan s’escolta un: Oh! esplendorós i després un, més, sí més. De les files davanteres sorgeix un “xis” de recriminació. 

Sortim del cine i per afalagar-me per la meva resistència vers la temptació la Núria en deixa pujar al seu apartament i mútuament apaivaguem els nostres instints.  

No sé si pensar bé o malament del tipus de la gavardina blanca, però el record de tot plegat m’emociona. Abans d'adormir-me, ja asserenades les necessitats sexuals encara tinc una darrera visió: l’home de la gavardina blanca corrent, i dos globus esplendorosos i suaus que em persegueixen.  

Miquel Pujol Mur.

UNA NIT EN LA BOSCÚRIA. Conte.

Em vaig perdre en el bosc. Malgrat ser d’una espècie salvatge que viu i mor entre arbres i penya-segats no vaig saber trobar el camí de retorn al cau on visc amb la mare i el meu germà. La golafreria ha estat la meva perdició. Quan cercant com cada dia el menjar vaig sentir la flaire dolça i suggeridora de la mel el meu cap no va pensar en cap perill. Sense avisar als meus familiars, gran senyal d’egoisme em refregaran amb raó quan torni, vaig seguir el rumb que em senyalitzava l’olfacte.  

Amb el nas enlairat i caminant dret per percebre la mínima pista vaig caminar en línia recta pel bosc. Que era en línia recta m’ho va semblar ahir quan la meva gola no em permetia orientar-me amb el cap lúcid, però després m’he assabentat que el meu camí havia seguit tota una sèrie de variants dins del bosc. Tantes diferents senderoles vaig seguir, que malgrat estar amb l’estomac ple de mel, i la pell plena de picades de les guardianes del rusc, la meva ruta va acabar en una cascada seca sense sortida i sota un arbre vell.  

Udolava desesperat clamant el meu infortuni, però mai vaig escoltar el rugir de la mare ni l’amable run-run del meu germanet. Segurament patien la meva pèrdua igual que jo en trobar-me sol. Qui va vindrà a veurem va ser la guineu de cua grossa i ulls brillants.

¾    Que fas aquí, tant trist. Germà ós.

¾    Ja ho veus plorant a veure si els meus senten els meus clams i venen a buscar-me. I tu, germana guineu, que fas a tan altes hores.

¾    Caçar! És l’hora que els animals petits descansen i jo aprofito per poder donar aliment als meus.

¾    Ep, no voldràs pas mossegar-me, germana guineu.

¾    No ets massa fort, jo prefereixo éssers petits. Aquells que quan els hi clavo la queixalada de seguida deixen de fer resistència. Tu, uf, em donaries massa feina i acabaria mal ferida per les teves urpes. No, no vull fer-te cap mal, sortiria perdent. Au, germà ós, que tinguis sort i trobis de nou a la família. i no et fiïs del germà llop, que també n’hi ha forces per aquests verals. 

Això no em va agradar massa, la mare ja em deia que amb els senyors dels ullals grossos, aquells que van en grup, poques històries que tenen males puces. 

Fem un gran esforç, malgrat m’hi veia poc, vaig trepar dalt d’unes pedres per estar més arrecerat  i protegit sota un petit forat. Però la meva mala astrugància va fer que el meu peu quedes atrapat en una arrel, que em fa fer caure, i aleshores vaig notar un crec que no va agradar-me gens. Finalment coixejant vaig poder amagar-me. Més de dormir, no ho vaig fer gens, l’udol estossegant del mal veí va durar tota la nit com si demanés a la germana lluna que li assenyalés on jo era.  

Jo dolçament també pregava a la germana lluna dient-li que s’amagués una xic rere els núvols, que sinó semblava ben bé fos de dia. Era tan rodona, clara i ufanosa que expandia el seu llum per tot arreu. 

Quina nit vaig passar, per tots els llocs escoltava sorolls, més grans i més petits i tots xocaven amb la meva por. Fins hi tot, el cor em feia tentines de paor. Una vegada el vaig sentir ben a prop meu, però aquella nit devia d’haver caçat i si un està tip, per què arriscar-se a una nova lluita. Vaig pregar a Selene, la reina de la nit i als petits gnoms del bosc, que no hagués estat la germana guineu la seva víctima. 

Cansat i ullerós finalment vaig veure aparèixer per l’est el germà sol que sobtadament va eliminar totes les ombres. També els meus temors perquè ràpidament vaig reconèixer el camí fins a casa meva. 

La mare em va reconèixer de lluny, amoïnada com era, i amb un breu trot va arribar al meu costat. El germanet va seguir-la i tots vam celebrar el meu retorn al cau de l’ós de la muntanya de Tor.  

Només em va saber greu perquè vaig arribar amb el peu trencat. 

Miquel Pujol Mur.

LA NOVA PROFESSORA.

La nova professora del col·legi, al començar el curs aquest any, ens ha volgut fer una avaluació. Podria perdre una mica el seu temps i rellegir en les notes, les actituds i les aptituds dels seus alumnes. Però no, ha intentat treure’ns el millor o el pitjor de dins nostre. Com sinó ho haguessin intentant els altres professors  que hem tingut en el transcurs dels anys.  

I per tema va donar-nos unes paraules que no vaig entendre per on lligaven: 100 grams de paraules i un raiget d’imaginació.  

Però bé com jo no he entenc gaire d’això dels pesos i mides de capacitat he decidit fer un sondeig entre els comerciants del poble. He anat a la botiga de queviures a veure l’Hortènsia, la botiguera de sempre, de tota la vida, “in saecula saecolurum” del nostre poble. En aquests moments estava pesant mig quilo de tomàquets per a la pesada de la Quima.  

La Quima, és una dona velleta sorda i xerraire, que no entén les respostes, però sempre contesta, sense saber gaire per on navega. En un moment de distracció de la Quima, al veure la velleta una mosca volant, he preguntat directament a l’Hortènsia.

¾    Què té 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació.

¾    Ai, el jovent! Cent grams, no se’n diu, noi, tota la vida han estat tres onces. Però, nen, a tu tan pres el pèl, a les botigues d’ultramarins no en venem de paraules. D’imaginació molta, mira aquests tomàquets demà no valdran res, per això li encolomo a la Quima. Demà no sabrà quan, ni on els ha comprat, i em comprarà de nous.  Ara si vols 100 grams de fideus, si que en tinc. 

Marxo espaordit quan veig, que amb les mans sucoses dels madurs tomàquets,  cerca el pot del fideus. 

Encara l’escolto cridar.

¾    Caram amb els xicots d’avui en dia només sabeu fer perdre el temps i el calaix s’ha d’omplir, si no malament. Ves al bar del Fidel a veure si t’escolten sense pagar!  

Camino carrer avall i entro al bar del Fidel. El Fidel és un taverner que sempre està enfadat. Bé, ningú ho sap ben bé, si està emprenyat o no, com és tan lleig. Malgrat tenir un bon patrimoni mai ha trobat cap dona que el volgués, i per tant continua conco. L’amor i els calés més d’un cop caminen junts, però a ell no li han ajudat gens. Pobres fills, si n’hagués tingut i haguessin heretat la seva cara.

Està rentant uns gots i en fa una mirada que de principi ja vol dir: No m’emprenyis gaire. Però jo, malgrat sigui tendre de cor, tinc el meus moments de rauxa (quina forma de callar-me la descriptiva paraula d’una anatomia pròpia d’homes, també dels nens, més petits o grossos) i sense parar-me a pensar li endinyo la pregunta:

¾    Què em pot servir 100 grams. de paraules i un raiget d’imaginació. 

Mare meva! Quina mirada m’ha fotut! Si la seva visió fos de raigs X segurament hauria trobat el primer espermatozou de la meva procreació.

 

Amb un:

¾    Desgraciat! Mala persona! Mal criat! Fill de ta mare! - Menys mal que ha respectat, malgrat tot, a la mare- Xitxarel·lo! Esgarriacries! En això gasta l’estat els impostos que ens roba del calaix!  Fill del mal nascut del teu pare!  

Bé tallo, per què no me’n puc recordar de les mil i una o més paraules amb que em va acomiadar. Quan sortia per la porta, fins i tot, un gruixut got de vidre va raure violentament als meus peus. Però aleshores el Fidel, espantat al veure el got trencat i els vidres als meus peus, va córrer i fent-me una moixaina a la galta amb la mà encara humida va demanar-me perdó. Fixeu-vos el seu trasbals que va convidar-me a mig vas de graciosa, que sempre endolceix els ensurt. 

Posant-me a treballar seriosament, després de les dures experiències,  vaig aconseguir lligar un relat. Molta imaginació vaig necessitar per lligar les meves dues aventures. Finalment el vaig presentar i la professora entremig de llàgrimes de riure va donar-me com a premi un xupa-xups. 

Sóc el millor! 

Miquel Pujol Mur.

EN LA NIT (Relat negre)

Per fi he trobat la meva primera feina, he trobat un treball com a missatger. Com a prova m’han donat un paquet per entregar en una direcció i hora puntual, a 2/4 de vuit del vespre. 

La vella nau industrial em fa por per la seva foscor, però una llum llunyana il·lumina el seu final com una estrella apaivagada. Entro decidit a tot per poder aconseguir el necessari treball. Llavors la negror del local en rodeja completament. Malgrat la meva decisió, la por em fa deturar el pas i romandre quiet. De sobte una grossa i forta mà m’empeny per darrere llençant-me a terra com a un espantall a qui se li trenquen les cames. No he estat mai un xicot fort i el pes del seu cos em domina.  

Noto l’olor de la pols penetrant-me en les narius mentre la mà em prem fortament el cap a terra. L’altre mà del meu assaltador m’arrenca els pantalons i poc desprès noto que em vol penetrar, tot esquinçant-me per la seva pressió. Ploro i crido, implorant ajuda, però ningú m’escolta.  

Una sensació de malestar envaeix el meu estómac i amb  la boca arran de terra vomito barrejant-se al mateix temps amb les llàgrimes. el dolor i la vergonya. Mentrestant noto en la meva carn que ha consumat el seu intent i el seu moviment dins el meu cos em cremà. Torno a plorar i a cridar, però la meva indefensió vers l’individu és total. 

El seu plaer i el meu sofriment són inversemblants, contra més forts són els meus crits i els meus plors més assemblen satisfer el seu libidinós goig. M’ha girat i ara amb una mà masega les meves parts mentre amb l’altra, ampla i aspra, tapa la meva boca, mig ofegant-me, i també els meus ulls. Malgrat tot, reconec la seva fisonomia com la de l’home que m’ha ofert la feina.  

Intento defensar-me, tant com puc, però la seva força fan impossibles tots els meus intens de lliurar-me. No sé quina és la solució al meu intens sofriment. La meva ment vol implorar, el meu cos em demana cedir i satisfer els seus grollers desitjos i aleshores fugir.  

Però la seva força és molt superior a la meva debilitat. Amb una estrebada em retorna a la posició supina i altre cop vulnera novament la meva carn amb un moviment incessant. El meu feble cos, oprimit pel seu pes, premut a terra per la seva força, deixa de oferir resistència. Com un feble cadell, sóc un joguet a les seves intencions i sucumbeixo a la seva voluntat.  

Amb un fort gruny, finalitza el seu desig i vessa la seva infame llavor damunt meu. Penso que tot s’ha acabat i podré marxar, ferit en la ment i  el cos. Completament malmès, moral i físicament, però viu. 

Més aleshores noto com rodeja amb les seves mans el meu cap i amb un ràpid moviment trenca el meu coll. Només sento el crec de les meves vertebres i un abandó total dels meus sentits. Els meus ulls entren en un túnel negre i oblido tot el meu anterior passat i el malèfic darrer instant. 

Miquel Pujol Mur.

M’ENAMORA...II

Però, en la nostra tardor, casualment vam coincidir en aquella estació de tren. Va ser com l’inici de nou de l’antiga dansa, a la passió novament trobada va sumar-se la nostra amagada complicitat, la qual cosa ajudava a omplir de joia els nostres encontres. Moments escadussers, com escadussera és la vida robada dels amants. M’horroritza pensar si el teu home o la meva dona s’haguessin assabentat de les nostres trobades. El nostre secret ens pertanyia, com el so agut de la tenora acompanya els acords de la cobla.  

Ara tu i jo altra vegada sols en un món nou. Els nostres companys ja no hi són, van marxar portats per l’aire de la matinada a les terres del no retorn.  

I observo, altre cop, el moviment dels teus llavis quan em parles amb el teu graciós moviment de boca. Els teus cabells han perdut la tonalitat daurada del blat, ara els tons grisosos matisen el color. Però en l’hivern de la vida, en aquests moments que els passos són més curts, la mirada també flaqueja i el cos ha perdut el vigor i la força de la joventut, els meus ulls continuen veient en tu, aquella noia jove, quasi un infant que amb una faldilla nova a la sortida de l’institut feia bategar el meu cor amb força i desig. 

La necessitat de mostrar l’amor terrè que antany incendiava els nostres cossos ha passat a ser secundària. Però una carícia, el sentir les teves mans a la meva pell, notar la tèbia escalfor del teu cos al meu costat, trobar les teves rodoneses fan bategar encara amb força el meu cor i donar força als meus sentits. 

Els teus llavis es mouen prop meu, no aconsegueixo entendre les teves paraules però no puc menys que degustar-los amb la mateixa força d’aleshores.  

Laura, la sardana balla i salta amb l’amor d’un poble que es sent identificat i lliure, com tu i jo, units sempre i per sempre. 

Miquel Pujol Mur.

M’ENAMORA...I

La Laura, m’enamora i penso amb ella nit i dia. 

Va ser en aquella ocasió al sortir de l’institut quan per primera vegada en vaig fixar en tu. Era un solejat dia de primavera. L’estació de l’any en què la natura desperta de la letargia de l’hivern, aquell moment de la vida quan reneix la sang en els cors i els cossos del jovent. Tu anaves amb unes faldilles noves i jo estrenava uns pantalons texans. Aquells van ser els primers passos per obrir-nos a la primavera de la vida, amb tots els sentits expectants per conèixer el món. 

Recordo amb enyorança el moviment dels teus llavis quan parlaves amb les teves amigues. Els nois érem allunyats com si unes converses i les altres no poguessin barrejar-se. Com si la frontera del sexe fos una infranquejable muralla. 

Malgrat tot, quan sorties vaig fer per ensopegar amb tu, bella Laura dels meus somnis. Vaig demanar-te perdó amb breus paraules, però vaig continuar al teu costat, com si el camí a casa teva, fos ben bé, el mateix que el meu. Però tots dos coneixíem on vivia l’altre en la petita població. Un llarg camí vaig haver de fer fins tornar a casa, però el meu cos no ho va notar, envoltat pels núvols del teu riure.  

Van acabar les classes i la nostra companyonia va seguir impertorbable. L’un al costat de l’altre, ambdós caps mútuament recolzats ens ajudava a explicar-nos trenta mil confidències d’enamorats.   

Llavors com el flabiol marca l’inici dels llargs va començar una nova etapa en el nostre amor. 

L’estiu va omplir-nos de joia. La platja, el sol, la mitja nuesa del cossos, els balls al l’aire lliure, tal vegada una mica d’alcohol, van obrir-nos l’espiral vertiginosa de l’amor. Eren talment uns enamorats de l’amor. Te’n recordes d’aquella tarda que tu i jo per primera vegada vam ser un? Entranyable instant, fugaç en el record del dies de sol i llum. 

Tu i jo, Laura, semblava que no existia res més al nostre voltant. La meva memòria no recorda ni els pares, ni els germans, ni els amics. Només la teva presència, sola i magnífica, omple el formós quadre d’aquell estiu.  

Aleshores, acabada la tirada de llargs, un lapsus de temps va separar les nostres vides. Van passar forces anys; molts, potser masses; i la passió va minvar en els nostres cossos. Tanmateix, com a la tardor les fulles canvien de color, verd vermell, groc i marró, per finalment caure a terra, formant una blana i acolorida catifa que corra portada pel vent. Van ser anys de separació, allunyats per la vida l’un d’altre. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

HIPOTERMIA. d'Arnaldur Indridason.

He llegit la novel·la HIPOTERMIA de Arnaldur Indridason editada en castellà per RBA Libros, S.A i traduïda per Enrique Bernárdez. 

Arnaldur Indriðason (Reikiavik, 28/01/1961) és un escriptor islandès, fill del també escriptor Indriði G. Þorsteinsson.   

Llicenciat en història, és periodista, crític de cine y autor de novel·la negra.^[  Viu amb la seva dona i els seus tres fills en Reikiavik. És l’autor mes conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de 7 milions de exemplars venuts en tot el món en octubre de 2011. 

En 1997 va crear per les seves novel·les policíaques el personatge de l’inspector islandès Erlendur Sveinsson, un home obsessionat pel passat i l’ombra del seu germà, un nen que va desaparèixer. Divorciat després d’un breu matrimoni, solitari i deprimit Erlendur té una filla drogoaddicta anomenada Eva Lind, a la que només parla quan no pot escoltar-la, i un fill amb el nom de Sindri Snaer. La investigació criminal a les seves novel·les sol ser un pretext per a resoldre un enigma del passat, i en elles el lirisme compleix un important paper.  

Segons l’opinió de Indridason: "una bona novel·la policíaca explica un país... i a ell no li agrada embellir-ne cap", "que mai ens lliurem del passat" i que "el sentiment de culpa és una força molt poderosa, que erosiona com poc a la vida". 

S’han traduït al castellà les seves novel·les negres més famoses: Operación Napoleón (Napóleonsskjölin), Las marismas (Míryn), Silencio sepulcral, La mujer de verde (Grafarþögn, traducció de Bernard Scudder), La voz, El hombre del lago y, recentement, Invierno ártico (2012). 

Premis:

Las marismas (Myrin, 2000) va guanyar el premi Glassnøkkelen a la millor novel·la negra nòrdica i el Premi de la Crítica Francesa a la millor novel·la negra. Publicada a Espanya en 2007.^[]

La mujer de verde (Silence of the grave 2001) va aconseguir l’any 2005 el The Gold Dagger Award, el premi més important de novel·la negra en el món anglosaxó. Inicialment va publicar-se l’any 2008 en castellà sense gaire éxit con el título Silencio sepulcral, editant-se posteriorment per RBA amb el títol de La mujer de verde. 

Pasaje de las sombras (Skuggasund) va guanyar el VII Premi Internacional RBA de novel·la negra. 

Un vent gèlid -com el que mou la cara dels escassos turistes que aterren aquests dies a l’aeroport de Reykjavik- ha envaït els prestatges de les llibreries de novel·la negra. Des de fa un temps, els autors policíacs escandinaus copen las llistes de les més venudes en mitja Europa. 

No tot es centra en la investigació d’un crim amagat en la aparença d’un suïcidi també hi ha un repàs a dues investigacions de fa molts anys. També s’hi barreja la vida intima del inspector, el fracàs del seu matrimoni i un succés de infantesa que la marcat sempre com una agulla clavada en el cor per tota la investigació. 

La novel·la es segueix bé, dintre de les diferències de vida entre Islàndia i el nostre país. Els noms de les poblacions, dels llocs i les persones potser pel lector de la nostra terra és fa una mica confosa. Però la investigació, la sèrie de perquisicions, els interrogatoris als sospitosos segueix una línia lògica.  

Altre part és la part intima de la vida personal de l’inspector i els seus lligams familiars, amb l’antiga esposa i els fills. Sobretot amb l’Eva que vol remoure fantasmes enquistats de la relació dels pares i que potser vol inculpar-los per la seva caiguda en les drogues. 

També és dins la personalitat d’Erlendur l'afany per resoldre unes investigacions inacabades de molts anys enrere i la seva relació amb els pares de les dues persones desaparegudes. Allò tan difícil de fer com involucrar-se en els sentiments de les vides alienes.  

Finalment intenta liquidar el seu propi drama interior que l’ha marcat tota la vida. 

Ha estat un llibre amè i agradable de seguir. També és bo intentar entendre la vida d’altre gent que viuen amb circumstàncies ambiental molt diferents al nostre entorn. 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.