EL PARTIT.

Potents focus il·luminant el camp de joc. Els jugadors ja són ben alineats damunt la gespa verda. El nombrós públic proclama amb crits i càntics les seves preferències per uns i altres contrincants. Onegen senyeres al vent de la tarda ambdós costats. La gent bulliciosa es remou impacient en els seients. N’hi ha que no poden ser asseguts donada la seva impaciència. La beguda corre refrescant les exaltades goles cansades de vociferar. 

L’àrbitre posa la pilota al centre del camp i un dels jugadors passa l’esfèric fent una gran parabòlica cap el davanter centre. El públic crida emocionat. Unes “birres” sortides de no se sap on passen de mà en mà entre els aficionats.  

El davanter fa un refús al defensa contrari i l’envia a l’extrem. Aquest l’endarrereix al mig camp. Crits d’admiració per part dels aficionats. Cridòria d’emprenyament  per part dels contraris. 

El jugador de mig camp envia novament la pilota al davanter. El públic s’abalança per veure millor la jugada. El davanter la rep amb bona posició i fa un gran xut. Però el defensa central amb els peus un xic posats endavant la para amb el pit, la retè i li entrega al porter. Aquest sense pensar-s’ho dues vegades la pica amb efecte cap el costat dret.  

Hurra per part d’uns. Malediccions per part dels altres. No hi ha mai ningú content segons d’on bufa el vent. 

L’extrem, de costat envia la pilota al seu company més interior. Aquest la deixa passar i el davanter que venia corrent, para un moment i trepitjant-la envia de potent xut l’enverinada pilota a dins la porteria. S’escolta un cloc fosc i dur, després la bola rodola fent soroll fins el centre.

Hurra! Hurra! Hurra! Proclamen els guanyadors mentre s’abracen entre ells. Mala sort! Diuen els perdedors, amb cara moixa.  

Un dels jugadors recrimina al que juga de porter: És que no saps posar el peus del porter endavant per cobrir més espai. Tu que saps- respon- me l’hagués entrant pel darrere. 

Va pleguem i no discutim. Tu paga les “birres”. Jo canviaré d’equip. Total hem quedat 4 a 5. Són frases que se senten en el grup. 

Per acabar un del presents proclama en veu alta: Va deixem-lo i anem a veure el partit al televisor. A veure si també li fem 5. 

Una mà compassiva tanca els focus que il·luminen el futbolí. 

Tanmateix com en temps del romans el circ, els gladiadors, també feia oblidar moltes qüestions importants a la vida. 

Miquel Pujol Mur.

PARAULES... LLUNA.

Lluna plena com la innocència d’un infant. 

Taques fosques trenquen l’alba superfície.  

Tal vegada com a màcula del pensament humà. 

Potser només és la mostra de la debilitat de la humana existència. 

O alguna altra deficiència de l’esperit, 

Miquel Pujol Mur.

DIVAGACIONS.

En la nostra recerca bibliotecària en busca d’inspiració per escriure un relat el títol d’un llibre em va cridar l’atenció. “ART I LLEURE”.  Crec que van ser les seves lletres grans i blanques les que de veritat van atreure l’interès dels meus ulls. 

Doncs, què puc opinar? No vaig obrir les seves pàgines, per tant, no he llegit cap paràgraf que em porti a pensar res de les seves possibles ensenyances. 

Només van ser unes lletres blanques en caràcters tipus X. No arribo a endevinar en quina grafia eren escrites. Sí, recordo que les tapes eren de tons vermellosos. Del color de la sang que inspira a que un artista modeli, pinti o escrigui obres literàries. En alguna ocasió algun entès opina que totes aquestes coses són art. Aleshores, que he de pensar que escriure  també és art? 

Després prenent les dues paraules, escriure i art, i prement-les dins el pensament surt una altra paraula: literatura. L’art de la literatura deu ser traspassar les idees mitjançant lletres a un full de paper. Reprenc el tema mentalment i em faig aquesta pregunta: escriure un relat, una llegenda, una faula, són art. Tal vegada, sí. Observeu que escric art i literatura en lletres petites, la modèstia m’impedeix que gosi anomenar aquest tipus de treballs amb majúscules. 

Posats en aquest camí rumio una frase i li vull donar un sentit en un escrit. El pensament és lliure i vola com una papallona en l’aire calent de l’estiu. Una mateixa frase pot dur-nos a bells paratges, i també vells en el record, per escriure sobre la impressió que ens provoquen en un moment i situació determinada. 

Aquesta mateixa paraula pot ser un suplici que et faci ser incapaç de desenvolupar res de positiu.

Resum:

·         Paraules, situacions i frases que mancades d’interès són incapaces de fer desenvolupar paràgrafs que tinguin significat.

·         Les mateixes variants poden despertar en l’intel·lecte humà una història que plagui a tots. Aleshores l’escrit pot ser extens. L’autor pot gaudir escrivint-lo. 

Després de tantes divagacions sobre art queda la paraula lleure. Lleure és quan en total llibertat s’ha pogut expressar, amb més o menys extensió un treball. Llavors es pot gaudir del lleure a l’haver aconseguit l’objectiu desitjat. 

Oh, llibre de lletres blanques i tapes vermelles, què pot haver millor que pàgines albes i netes per expressar els propis sentiments sense recórrer a paraules alienes.  

Miquel Pujol Mur.

UN GOIG QUE NO FA ALEGRIA.

El Marià és un entusiasta de les novetats que donin noves expectatives a la vida. Viu en un poble de muntanya tranquil i bucòlic. Però contínuament veu anuncis de que es necessari estar ben comunicat. Ha vist, quan alguna vegada baixa al cine a la capital de comarca, un espot que diu més o menys: “si no et veuen no existeixes”. Hi sempre el seu cervell li diu: Malgrat tinguis ja uns quants anys, tu vius, per tant t’has de donar a conèixer. 

Cansat del mòbil vell, ja ultrapassat en pocs anys, ha decidit comprar un mitja de comunicació modern. Caram! Un ha de mirar de ser i viure. Per això i estar ben assessorat ha anat a la Barcelona Mobile World Congress. 

Tot de joves, tan nois com noies, a l’obrir les portes els guàrdies de seguretat assalten pràcticament el recinte. Enmig d’aquesta jovenalla, empès per tot arreu, sense quasi tocar a terra entra també el Marià. Un “segurata” se’l mira i pensa: Pobre home on s’ha ficat. 

Una vegada dintre el jove públic s’expandeix per les sales i els estands. Tots ells estan decorats amb moltes colors que llampeguen davant els ulls del Marià. Hostesses ben vestides i de cara somrient volten per tot arreu. Finalment una jove d’ulls oblics i cara un xic groguenca el veu perdut i generosament el rescata de l’aldarull.  

La noia parla un castellà bastant fluid i entenedor, però ple de paraules en anglès de fort significat tècnic, però gens entenedores pel Marià. Aleshores tenim al Marià, no gens curt per cert, de nen i de jove les seves notes eren bones. Però els anys també han marcat cert distanciament amb la realitat actual.  

El castellà de la jove, El Marià, no té cap problema amb l’idioma de Cervantes, però generalment no l’utilitza mai. Les paraules amb anglès, i l’aparell que li mostren, el té confós. Internet, bé això ja ho sap. Portabilitat, una paraula moderna d’un significat vacu. El WhatsApp, que no sap quasi pronunciar, menys escriure. El Drive, no ha entès que vol dir malgrat la quantitat d’explicacions i oh! admiratius de l’hostessa. El Cloud o núvol, no compren ben bé això de guardar fotos i dades a no sap on. 

Finalment el Marià marxa després de fer la compra d’un aparell que no compren com va. Però no volia quedar com un ignorant amb la simpàtica noia, fos coreana o xinesa que tampoc ho sap. Quants, no sap,  per una curta estona d’un matí. Dintre pocs dies el rebrà a casa seva- Són les darreres paraules de l’hostessa.  

El Marià ha rebut el nou mitja de comunicació. Carrega la bateria i comença a navegar. A veure l’agenda pel telèfons dels amics. Ostres! No funciona com l’altre. No puc guardar els números de telèfon dels coneguts. Després de tota la tarda de batallar traient i canviant, esborrant i posant de nou aconsegueix una mitja solució. L’endemà al matí l’aparell comença el dia fem bit-bit. Després de prémer tots els botons aconsegueix callar-lo.  

La dona li pregunta:

¾     Que era tota aquesta gatzara.

¾     El telèfon nou, Maria- li contesta.

¾     I cada matí farà tot aquest soroll.

¾     No, tot té solució. N’aprendré i no ho farà. 

Tot el dia el Marià va mirant la Tablet, Ipad o Ipod que no sap quin d’aquests estris és la meravellosa bola màgica necessària per ser viu en aquest món trastocat. Ara ja ha après amb aires de superioritat a posar-se’l davant de la taula quan surt amb els amics, però malament si sona llavors per l’oremus  mirant la pantalleta i cercant la tecla pertinent. Els seus amics tampoc conversen entre ells ja que també seguint la moda han comprat un altre de nou. 

Han passat forces mesos d’aquests fets. El Marià ha hagut de visitar el metge i el psicòleg a causa del seu estat nerviós. Calma i píndoles li han recomanat per reconduir el seu estat mental. 

Cansat de píndoles, metges, receptes i quan ja el volien apuntar per veure al psiquiatre ha trobat la solució al seus mals. Ha buscat aquell telèfon vell i oblidat a la calaixera. Ha tancat el nou al mateix caixó on havia l’antic. I Per distreure’s s’ha comprat un flauta. Torna a ser el bon xicot i bona persona d’abans de gastar-se el diners amb el moderníssim mitja de comunicació que li permetia existir.

 

Miquel Pujol Mur

PARAULES... PAPALLONES.

Papallones de múltiples colors volen davant del meu pensament. 

Unes són guarnides de blanques ales, altres de negres, també n’hi ha de brillants colors ataronjats i moltes de multicolors.  
 

Molts i molts colors irisats que voleien en un prat de primavera.  La fina pols matisa els bonics èlitres de gran proporcions.  

 

Com la bellesa humana al ser toquejades i maltractades perden les seves virtuts. Quanta formosor ens mostra la vida sorgint d’un míser cuc.  

Miquel Pujol Mur.

EL REI D’ISRAEL.

La taverna és un forat fosc i pudent. La poca claror que entra a la sala ho fa mitjançant unes escletxes estretes, sense vidres, a les parets i una porta que pràcticament mai és tancada. Malgrat que no hi ha res que impedeixi la entrada del fred almenys el corrent d’aire alleugereix els mals olors que fan els parroquians. La gent va vestida amb gruixudes i fosques samarres. Una gran llar de foc ocupa un racó del local, però el taverner no té gaire interès a posar-li llenya. Prefereix que els parroquians s’escalfin a base de vi i licors.  

Unes mullers serveixen les taules on juguen uns homes. Malgrat el fred mostren generosos trossos de la seva anatomia. Tal vegada per incitar les baixes passions dels clientes. Al costat hi ha una quadra per desfogar-se sense perdre temps. 

Un dels clients assegut a una taula té uns documents escrits en arameu que llegeix amb força atenció a la llum d’un canelobre. Al seu costat s’acaba d’asseure un carreter que es dedica a transportar pesades càrregues amb un robust carro tibat per un parell de bous. El carro l’ha deixat en una propera plaça i els animals en un lloc de la mateixa quadra on els clients solucionen les seves ànsies carnals i d’altres també. 

El carreter observa l’estudiós home i li diu.

¾     Què collons llegiu amb tanta afició, escriba? Em sembla que aquí no és el lloc adequat per estudiar.

¾     Oh, no em feu perdre! Aquest document porta moltes revelacions dels propers esdeveniments.

¾     Esdeveniments, rara paraula. Mentre governi els Herodes, això que dieu m’ho passo pels ...

¾     Oh! Senyor carreter, Jahvé us castigarà amb el foc de Satanàs. No creure en la Torà!!

¾     La Torà! Creieu que la meva feina em permet aquests romanços. Vos sí, que sou dels que viviu amb l’esquena dreta i les mans fines. Us fotria una setmana atiant el bous i pujant trastos dalt del carro. Llavors si que no estaria per oques.

¾     I vos que feu aquí la taberna? Viviu al poble. Oi?

¾     Què, anar a casa! Quan arribo surten les sis canalles demanant pa i altres galindaines. Jo voldria estar una estona amb la mestressa, però només faltaria que vingués el setè. Prefereixo el bar!

¾     Per Moisès! Sentir aquestes brutalitats mentre intento esbrinar les paraules dictades per Jahvé.

¾     Ostres! Jahvé, un altre que tampoc devia treballar si perdia el temps dictant bajanades. 

L’escriba es puja les mans al cap cansat d’escoltar tantes sacrílegues paraules. Però llavors s’ha de tapar el nas a causa de la pestilència i els mals olors que desprèn el carreter.

¾     Sempre feu aquesta pestilència?- exclama horroritzat.- I dieu que les dones us escolten.

¾     A aquestes posa’ls algun denario a la mà i no senten res. Que no les haveu olorat vos. Tampoc són cap jardí de flors. Va feu-me cinc zuz del que diuen aquesta manat de plecs plens de signes.

¾     Que vindrà el rei d’Israel a salvar-nos dels romans- crida l’escriba fugint de la tasca. 

El carreter resta dubitatiu i rumia per ell mateix: El rei que ens salvarà dels romans. Collons! Ja seria hora que cardessin al camp. Ells i els inútils dels Herodes. Aquets si que viu bé. Bacanals per a fer la pilota als usurpadors romans i després festes amb forces dones per a la seva cort. Tota una banda de lladres que viu del poble jueu. 

Pocs dies després una estrella travessava el cel i assenyalava un lloc proper al poble de Nazaret. Una corrua de gent encuriosida per les paraules d’un arcàngel puja a veure el miracle. Entre ells, també hi eren l’escriba i el carreter. Un per veure si es compleix la profecia. L’altre simplement per seguir el corrent de gent que porta presents al  futur rei salvador de Judà.  

Pocs creien que era el fill de Déu, reencarnat per salvar a les ànimes del foc etern i oferir el regne del cel a les persones bondadoses.  

Miquel Pujol Mur.

EL LLADRE. II

Posant-se ben còmode en la butaca ens mira a tots dos com si fóssim dos colomins a punt de rostir. Em remoc intranquil. Com gosa asseure’s en la meva butaca. Sí, en la meva butaca, en la que veig els partits del Barça i a més com si fos seva. Una profanació total, mai més hi estaré assegut a gust. Ni quan el Messi faci quatre gols en un partit. 

¾     Bé, ara els explicaré la causa de la meva visita. Amigable visita, no creguin. Jo sóc el Pere, el lladre de la urbanització. Ah! No els ho havien dit. Sí, sóc una institució, tal vegada com les despeses d’escala. Aquest de la constructora!- remuga movent el cap- Els ho haurien d’haver dit. Ja els ho diré, si no és que em donen molta feina.

¾     No sabíem res, no ens van avisar.- tartamudejo, però un xic alleugerit.

¾     Mirin, jo, sí vostès m’ho permeten, els faré quatre rals de què va tot això. Jo vigilo a tothom i el que fan tots. Escolti, la seva senyora està com un tren. I vostè Joan, murri, puja molts cops al dia. Vigili que sé d’un que es va herniar l’esquena de tant moviment. La feina que em va donar aleshores cobrant només la baixa laboral.

¾     Com?- vaig inquirir.

¾     Més fàcil no pot ser. Jo vinc a cobrar cada trimestre, quaranta cinc €. Vostès em paguen i santes pasqües. Jo, ja tinc cura  que ningú entri a robar al seu piset. Ben posat, el seu pis. Molt ben decorat, tenen gust.

¾     Escolti!- exclamo, a mi això de les peles em posa de mala gaita – Som joves, acabats de casar i anem justets de diners. Més despeses ens serà impossible de cobrir.

¾     No m’ho posi tan malament! Que jo sóc lladre, però pacífic. He vingut amb bones paraules. No hi ha volta de full. Miri, si tan malament els  va, la seva Marta està força maca, potser podríem arribar a un acord. Tal vegada un intercanvi mutu. 

La pistola es mou amunt i avall. El negre forat del canó m’esparvera cada cop més. Una vegada mira a la Marta, que està calladeta com mai. Altres m’apunta a mi. L’arma també és negre, ominosa, múrria, però sembla ben bé que té desitjos de parlar, perquè la mà de l’home neguiteja sense rumb.

¾     Sap què, com que veig que això no els hi va, ja s’ho pensaran en tot cas. Em deixen un sobre a la bústia del seu pis cada primer dilluns de mes, de cada trimestre, i no em veuran el pèl. Jo, ja tinc la clau del pany. Això sí, si qualsevol dia ens trobem casualment pel carrer, com que som persones ben educades ens saludem. Com deia el meu avi: “lo cortés no quita lo valiente”. 

Solament, espaordits com estem, podem fer una cosa. Assentir amb el cap i callar. Aleshores ell ens dona la mà. Primer suaument a la Marta, quasi fent-li una reverència. Després una estreta cordial i ferma a mi, com si fos un amic de tota la vida. Llavors marxa i tanca la porta sense fer soroll. 

La Marta i jo ens mirem l’un a l’altre. En els ulls un reflex d’emprenyament per la nostra feblesa d’ànim. La miro tendrament, em mira tendrament, els nostres cossos encara tremolen de por i d’emoció. La prenc de la mà i em segueix sense dir res. Suaument amb delicadesa infinita ambdós ens arraulim dins el llit. No sé que succeeix, la por, la tendresa, la suavitat, la indefensió, tot ens ha ajuntat encara més. Després la ràbia que sentim per dins ha sorgit com un guèiser irrefrenable i impetuós. Quina tarda-nit que hem passat. 

Aquest matí he telefonat al cap per dir-li que no podia anar a treballar, de tan malament com em trobo. Estic esgotat i tremolo només al notar la mà de la Marta o la seva veu demanant-me més amor.  

Alguna vegada he trobat al Pere, el lladregot pel barri, i a punt he estat de demanar-li que pugui al pis a amenaçar-nos. Mai podrem oblidar el que vam fer aquella nit.   

Miquel Pujol Mur.