LA REVÀLIDA FINAL

La sala és fosca. Les taules pràcticament son invisibles a causa de la poca llum. Uns cortinatges de color esvaït, possiblement negres quan eren nous pengen de les parets i tapen quasi completament l’entrada de llum a l’aula. Només unes fines escletxes lluminoses travessen la gruixuda tela. El nostre heterosexual grup resta silenciós, tret d’alguna que altra tos escardalenca. Esperem, mostrant un cert neguit, que ens permetin entrar a la sala. Total, per a què amoïnar-se, quan sabem que més tard o més d’hora, el final de l’examen decidirà que fer d’ara en endavant a la nostra vida.

El conserge finalment treu la corda vermella i ens facilita l’entrada. En entrar ens mira fredament, com si tant li fes, i ens pregunta amb una veu que sembla sortir de dintre de les seves entranyes: home o dona?

Sense voler se’m escapa la pregunta:

¾     Que no ho veu?

La seva mirada em travessa el cos fins a gelar-me el cor i em fa encongir. Sense deixar de mirar-me d’esbiaixat em respon amb veu amarga:

¾     Que n’és d’inexpert vostè. Si sabés ...- la seva veu al final sona com una flauta allargant excessivament els punts suspensius, i acaba dient tristament. - Si vostè estigués sempre aquí veuria tantes coses.

Emmudeixo i buscant una de les taules escriptori, més aviat un pupitre, m’assec. L’espai és mínim quasi anguniós. Han passat tants anys des de que van ser noves i segurament van ser fabricades per a aules infantils. Aviat em trobo incòmode, se’m claven el ossos i no sé com posar-me. Inquiet em moc i el seient fa un gemec que fa que tothom em miri. El bidell de la classe s’acosta esparverat, però al veure’m assegut només em fa una mirada de reprovació. Una mirada d’aquelles que diuen: No t’oblidaré mai i vigila, que em fa encongir el cor. Només mancaria que m’hagués assenyalat amb els dos dits oberts davant dels ulls.

D’uns altaveus surt una veu metàl·lica i cridanera que ens ordena agafar el qüestionari. També ens comunica que hi ha un bolígraf a la taula i que no perdem el temps en intentar copiar. Segons diu tenen uns monitors i unes càmeres de raigs infrarojos que vigilen qualsevol moviment. Si hi ha alguna pregunta que alcem la mà i ens vindrà un assistent per a resoldre el nostre dubte.

Normal, com sempre, posar el nom i cognoms i la data de naixement. També, en un requadre petit l’edat. Quina tonteria, si posem la data de naixença per a què l’edat, que no saben calcular. Això ho penso, però callo, no sigui que tinguem un malentès i em suspenguin. Clar que a la meva edat un suspens. Hòstia no! Que això és seriós.

·         Malalties: no. Una mica de bronquitis: Quan fa fred una mica de tos, record dels anys de fumador.

·         Dentadura: Sí, em serveix, amb ajudes per menjar. Vull dir amb certes dents foranes implantades a preu de cotxe nou.

·         L’altra pregunta em deixa esparverat: Li fan mal els “colondros” quan tus. Ostres! Els “colondros”. Que volen dir? Els pulmons, el coll, la gola, sí, però, els “colondros”. Això no sé què vol dir. Aixeco la mà i espero. S’acosta un assistent, em mira i l’interrogo:

¾     Els “colondros”?

¾     Sí home, allò que ens fa homes.

¾     No, si la mili ja la vaig fer fa temps.

¾     Òndia! Que n’és de burro. A l’enquesta de les dones posem matriu. Ho entén.

¾     Ara ho veig clar, els ous, vol dir això.

¾     Sí, home sí, però no espanti el galliner.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur.

RELLOTGE DE SOL DE VILAMÓS. VAL D’ARAN

Els números ben clars, per no haver-hi dubtes.

Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SORPRESA!!! II

Girant-se el capità ens va dir:

¾     Els presento als senyors Puig, la Judith  i el Joan, una parella enamorada. Senyores Puig el presento al que seran els seus millors amics el senyores Grau, la Maite i el Salvador.

Quin ensurt i que ràpids va ser per amagar els nostres sentiments. Vaig acostar la galta per rebre un petó del Joan i a cau d’orella vaig xiuxiuar-li:

¾     Cabró! – i ell va murmurar.

¾     Meuca!

No vaig escoltar el que es deien el Salvador i la Judith però devia anar pel mateix camí. Però com som persones molt educades i no volíem fer cap espectacle vam callar i dissimular durant el sopar.

El capità parlava i parlava. Estava molt enamora’t de la seva Sami, segons ens va dir la seva tercera dona. Ens va voler  explicar les meravelles coitals que practicaven i que ella havia portat com a dot al matrimoni. De reüll vaig observar-la detingudament i sincerament és una formosa muller, alta i ben posada de sines. El que va estranyar-me, és que aquella nit era una mica trasbalsada mirant el bony que es marcava en el pantaló del cambrer.

En veure les carantoines del Joan a la Judith, em semblava que m’havien estat robades. Sort que el Salvador també  em dedicava tota la seva atenció sinó potser m’hauria posat a plorar. Mentrestant el capità és dedicava a posar-se copes de vi i més copes de vi, i la seva veu s’apagava i els ulls se li tancaven gairebé borratxo.

Quan va veure que ja ebri feia capcinades la seva estimada va desaparèixer sense que ell s’adonés i he de fer notar que el cambrer també, potser durant mitja hora una mica llarga va deixar d’atendre’ns. Quan va tornar a la taula el capità feia la becaina damunt la taula, el saló era buit de gent i nosaltres callats semblava que féssim de espelmes del dormit i l’adultera reina de les posicions sexuals. Va tornar alegre, enriolada i vermella de cara, només arribar a la taula es va veure una copa de xampany, potser per emmascarar un altre sabor i va fer petonets a la galta del seu espòs. Va acudir un altre cambrer a recollir la taula i vaig reconèixer l’assedegada mirada de la capitana tercera als pantalons del nouvingut.

El Joan va agafar-me del braç i em va portar mig empenyent-te fins la seva  cabina. Ja en l’habitacle va posar-me constra la paret i va cridar-me a la cara:

¾     Adúltera, com que m’enganyaves amb un altre.

Però no vaig acoquinar-me i empenyent-lo vaig bufetejar-lo- dient-li.

¾     Ah, Com que venies cansat i no se’t posava bé. Clar ja havies deixat les forces dins la bagassa de la Judit, malparit. Doncs ja ho veus em vaig buscar un  altre.

¾     Aquest si la seva dona em va dir que no podia. Que era impotent!

¾     Sí com tu. Doncs mira la que el cansava era jo. La teva estimada i oblidada esposa.

Llavors enrabiat va voler besar-me i va arrambar-se amb força. Sincerament ignoro la causa, si l’efecte. Vaig notar el seu ariet damunt la meva roba i vaig aixecar-la com si no vulgues que s’arrugués i de sorpresa allò dur i fort va entrar amb força dins meu. Vaig caragolar-me en mil i una postures. En cadascuna d’elles notava un fort plaer i vaig buscar més i més les formes que més sentia el coit. Finalment vam caure en el llit mig despullats i la ràbia que sentíem encara feia que gaudíssim més i més.

Esgotats vam parar, va agafar la seva roba i va marxar. Poc després entrava el Salvador. La seva cara era una poesia, estava desencaixada i de seguida vaig saber que el seu encontre havia estat una còpia del nostre.

L’endemà ens vam trobar i vam mirar de parlar civilitzadament, Va ser difícil ignorar els retrets que corrien d’una parella a un altra. Bé vull dir de mitja parella a l’altra mitja, però en un principi van ser enverinats i punyents al màxim. Després ens vam asserenar  i vam decidir que tal vegada si, potser millor, a estones...  

La que ho va passar pitjar va ser la cambrera de les habitacions per que en el viatge no va saber mai qui era la senyora oi el senyor Grau o els Puig. Tan trobava un home o una dona en una cabina canviada.

Ara som separats però, vivim junts, ha estat la millor solució al nostre problema

Miquel Pujol Mur

SORPRESA!!! I

Sóc la Maite i puc dir que em vaig casar molt enamorada del Joan. Durant deu anys hem estat una parella molt enganxada sexualment. Com des del principi no volíem tenir fills vam buscar les solucions adequades i hem pogut desenvolupar el nostre erotisme al màxim. Però fa un temps que un esta cansat o l’altre no li ve de gust i ens hem anat distanciant una mica. Ep! Això no vol dir que res de res, però la nostra freqüència ha variat i molt.

La baixa d’interès del Joan i les evidents mostres d’apreciar el meu ben format cos del Salvador, una company de treball, ha fet que estigui un xic encuriosida. I ja ho sabeu quan una persona esta una mica inquieta i li comença a picar el cuquet podem passar moltes coses.

Per que negar-ho, una relació extramatrimonial d’una estona de quan en quan no perjudica a ningú. Fa uns dies va haver el primer assalt i amb el Salvador vam acabar a l’habitació de neteja de l’oficina. Ens vam demostrar mútuament tota la sapiència acumulada en les nostres experiències sexuals. Com anava l’home i com em anava jo, excitats a més no poder. Segurament va ser més excitant perquè estàvem incomplint totes les normes matrimonials, de la moral i també les de treball en la nostra aventura. Em vaig moure, bellugant-me en mil posicions impossibles, prement-me contra ell per que notes el meu cos  i pressionant-lo per que fes mostra de la seva virilitat. Vol dir que cercàvem les més estranyes de les formes per treure el màxim de plaer.

Vaig quedar impressionada del seu saber i ell va mirar-me com si hagués trobat la deessa del plaer. Una nova Afrodita reencarnada en mi. Com la nostra relació va iniciar-se amb tan bon resultat vam decidir continuar trobant-nos en un lloc més adient. Quedàvem en la feina i en sortir havia un hotelet, proper i amable, que ens brindava l’ocasió per les nostres encontres amatoris. També he de dir que la paraula amatoris no és real, almenys al principi, no havia amor només erotisme. Poc a poc vam arribar a un punt d’estimació que tal vegada sí podria dir-se una espècie d’amor. La millor paraula podria ser complicitat.

Va explicar-me que amb la seva dona, la Judith, el principis van ser molt apassionats, mes amb el pas del temps havíem minvat extraordinàriament en la seva fornicació. Sí que s’estimaven, però com en el meu cas la sexualitat havia decaigut molt. Pràcticament, el mateix que el Joan i jo. Com no trobàvem a casa el que desitjàvem per fi ho havíem trobat junts. Això si vam acordar sempre complir amb els nostres respectius cònjuges

Amb el Joan anàvem fent, ell tampoc em buscava gaire. Sempre estava molt enfeinat. Plegava tard i venia a casa carregat de treball. Un dia va anunciar-me que havia d’anar a una convenció i estaria més d’una setmana. Vaig contestar-li que aprofitaria per anar a veure als meus pares ja que feia molt temps que no els veia. Va semblar-li mot correcte.

Li vaig dir al Salvador i va saltar de content aquella tarda la nostra unió va ser més calenta que mai. De seguida vam fer plans, havia un creuer que feina una volta al Mediterrani de sis dies  i que encaixava perfectament amb la nostra llibertat matrimonial. Que ve que ens ho passaríem junts sense haver d’amagar-nos de ningú. Al despatx havia algun que quant ens veia, cap amb cap, somreia sota el nas. A un de nou, vaig haver de parar-li els peus. Que jo m’entengués amb el Salvador no volia dir que fos la bagassa del treball a punt per tots. Va retirar-se amb la cua entremig de les cames. La cua o el que fos! S’haurà vist!!! Per sort, pel Salvador la seva Judith començava un curs de pintura en una galeria de Londres.

El navili era immens, brillant, lluent com si fos acabat de pintar i enllustrar. Així ho vaig veure aquell matí en que ens vam embarcar. Van portar-nos a l’habitació i com l’aventura ens havia enardit els sentits vam decidir començar sense esperar més una de les nostres pràctiques sexuals. El nostre joc va ser tan brillant que vam tornar a repetir. Quan arribaven al paroxisme de l’orgasme descansàvem i després tornàvem. Ens van fer portar el dinar a la cabina. I entre una cosa i l’altra vam passar el nostre primer dia. A la nit ben vestits i empolainats, només indicava els nostres afers sexuals unes ulleres fosques i molt marcades sota uns ulls minvats, vam baixar a sopar. Un cambrer ens havia anunciat que el capità ens convidava a sopar a la seva taula.

El mestre de sala al veure’ns va saludar-nos molt servicial i va dir-nos:

¾     El capità esta molta content d’atendre’ls a la seva taula per que també hi ha una parella catalana com vostès que són molt simpàtics. Això sí com els senyors són molt reservats, deu ser un tarannà del seu país. No han sortit de l’habitació en tot el dia. O la la! L’amour. - Movent la mà per mostrar-nos el camí ens va fer travessar tot el menjador fins la taula principal.

El capità va corre a saludar-nos com si ens conegués de tota la vida. La seva senyora, una formosa i exuberant dona, molt més jove que ell, també ens va abraçar i petonejar com si fossin de la família.

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur

NEU AL BERGUEDÀ

Sense petjades

no hi ha camins.

sense fe en Déu

no hi ha pelegrins

Santa Maria i Sant Miquel de la Pobla de Lillet.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UNA TARDA D’ESTIU.

Una tarda, una tarda de sol, l’home era prenen cafè amb gel en la terrassa d’un bar d’un passeig molt cèntric de la ciutat. La tarda era calorosa i la ombra dels arbres mitigava els raigs de sol que queien inclements, malgrat la tarda ja era avançada.

L’home tenia els cabells grisosos i posseïa una bona aparença malgrat que la seva edat ja havia passat de la seixantena. La seva vestimenta mostrava un cert caràcter esportista, uns pantalons texans i les sabatilles a més d’una dessuadora que descansava en una butaca propera. 

La seva mirada vagava amunt i avall del passeig observant a la gent que passava.  Amb alguna de les persones que deambulaven es saludava i la seva salutació era retornada amb cortesia. Algú que altre es parava i intercanviaven els clàssics i habituals comentaris sobre la calor, el temps i també per què no de la situació política del país i del món. Però generalment les conversacions no eren massa llargues.

En aquestes van asseure’s en una taula propera una parelleta jove. L’home encuriosit i no tenint res a fer va mirar-se’ls. Eren tan joves que el seu pensament va transportar-lo a temps llunyans. Poc després va adonar-se que tant el noi com la noia, sense fer cas de la gent que passejava, iniciaven allò que les parelles fan habitualment a soles, però en aquesta ocasió era en públic i sense cap recança. Les idees de l’home ballaven d’un cantó a l’altre. Volia mirar però al mateix temps s’avergonyia la seva curiositat.

Ho havia fet igualment quan era tan jove com ells? Íntimament va envermellir mentre els records entraven i sortien del seu cervell com si fossin un carrusel de fira amb els frens avariats. Hauria de dir que sí. Les parelles de la raça humana sempre s’han estimat. Malgrat tots els modernismes, sigui la moda, la forma de vestir-se, de pentinar-.se o de comportar-se, en essència la forma i els sentiments dels humans no ha canviat durant segles.

Aleshores, que el posava violent. El noi va besar-la apassionadament. Va ficar-li la mà sota la brusa per acaronar-la per dins. Ella va correspondre al petó amb la mateixa passió. També va posar la mà damunt el lloc on els homes mostren la seva virilitat.

Què hi ha de nou sota el sol. Res! Res! Els humans som i hem sigut sempre iguals. Aleshores l’home va voler reflexionar i tornar a jutjar la situació de nou. Un passeig públic, l’aire lliure i mostrant a tothom la seva passió sexual. Alguna cosa no lligava, segons el missatge que havia rebut quan era un adolescent com ells. 

I aquí va trobar l’error de concepte entre l’escena i les seves ensenyances. Allò eren mostres d’estimació a plena llum del dia i en la seva joventut eren més privades, més amagades. Si això era així, què era més pecaminós, davant de tots o en la foscor.

Tantes idees enfrontades van prendre un mal viarany, potser lligades amb més d’un mal pensament. Potser l’enveja de veure’ls joves, alegres i desvergonyits sense cap preocupació pel que dirà la gent.

Tot això va flagel·lar el seu ideari, fins que finalment amb un gest de resignació va acabar-se el cafè i va pagar a la cambrera. Apartant els mals pensaments, que eren dins seu, va marxar mirant el cel, el sol, el verd dels arbres i el món que s’oferia a la seva mirada.

Però un polsim de rancúnia cremava en el seu interior, malgrat volgués apartar cert desitjos del seu cos. Era millor abans o ara. La llibertat de l’individu o el respecte als altres.

Massa coses per meditar en una tarda d’estiu.

Miquel Pujol Mur 

LA VENDA D’UN SOMNI

El Manel un sagalot de setze anys està enamorat de la Marina, una noieta més o menys de la seva edat. Van junts a l’Institut malgrat sigui en classes separades. La Marina és la filla d’un botiguer de roba, està molt mimada i al mateix temps vigilada pels seus familiars, però el Manel és un noi que li agrada.

Els pares del Manel tenen terres i bestiar, una granja de porcs i un ramat de vaques. Des de petit ha hagut d’ajudar a casa, estudiar i pencar, com diu l’avi. Estudiar per no ser un ruc com ell, i treballar per a no ser un xicot d’esquena dreta que no sàpiga agafar una pala. El Manel també està enamoriscat de la Marina, malgrat la troba una mica bleda, però quan somriu se li fan un clotets a les galtes que el fan vibrar.

Avui a la classe han parlat de  comprar i vendre i el Manel ha pensat que seria l’ocasió per passar una estona amb la Marina, empenyent la seva natural curiositat. Quan en sortir de l’Institut s’han trobat, el xicot li ha dit:

¾     Saps què, Marina tinc una cosa per vendre’t que no te la vendrà ningú.

¾     Ja em vols enredar. Va, què és?

¾     Ui! Sí que corres. Primer hem d’anar a un lloc i després t’ho explicaré.

¾     Em vols enganyar, que et conec. Totes les companyes tenen por de les teves bromes.

¾     Que no em tens confiança? Li hauré de vendre a la Núria.

¾     Ag! A la Núria, quina fava! Va ensenya-m’ho.  

¾     Però no diguis res fins que arribis al lloc.

¾     Ai! Tu m’enganyes.

El Manel porta a la Marina fins dalt del campanar. Ja arribats al darrer pis, allà on toquen les campanes, li mostra el cel.

¾     Mira, ja ho tens aquí.

¾     El què?- pregunta mosca la noia.

¾     Que no ho veus?

¾     Sí, un tros de cel.

¾     Doncs, això! Mira el cel blau i un núvol blanc emmarcats per dos arbres, com si fossin els costats d’un quadre. A més ...

¾     A més, què? Ximplet.

¾     Això de davant teu és un quadre vivent, ara el cel és blau i el núvol blanc. Demà, el cel pot estar fosc i el núvol gris, i a punt de ploure. Un altre dia hi haurà dos núvols i el cel serà encara més clar. A la nit, el cel es torna negre i la lluna il·lumina el núvol com si fos un fanalet de fira. I ...

¾     Prou! Ja m’ho pensava que m’enganyaries. Sempre t’aprofites de la meva bona fe.

¾     Jo, un aprofitat!! Si ...

Aleshores, la conversació queda tallada pel brunzir de les campanes. La Marina espantada s’agafa al Manel i aquest somriu content. Per fi té la Marina entre els seus braços.

Miquel Pujol Mur