FAR DE CAP DE CREUS. ALT EMPORDÀ

Un lloc plaent per admirar la Mediterrània.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA PRIMAVERA ÉS ARRIBADA

Oh! Bonic gallaret

De bon matí flameja ufanós

els teus pètals vermellosos

Oh! Humil ababol

Amb tu la primavera

És de nou retrobada.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

EL CAVALLER TROBADOR I LA DONZELLA

Aquest relat surt pensat del taller d’escriptura. Una tarda mentre veiem davant nostra la Torre de la Petita. Potser aleshores no existia però podia haver-hi una altra construcció. El cavaller trobador: el nostre controvertit i estimat Guillem.

L’estança és àmplia. La noia, a dures penes una criatura una mica crescuda, reposa en els coixins del llit. La nit ha estat moguda, ja que les robes del llit mostren mil i una rebolcades en la recerca del màxim plaer sexual. La Sibil·la mira els múltiples senyals que els successius actes carnals han deixat en el seu cos. Són varis, tanta ha estat la fogositat de l’home en la recerca del plaer.

L’home, un brau cavaller d’edat incerta, observa una edificació i uns homes que volen conquerir-la. Es tracta d’una edificació situada a l’est del castell que domina la vila. La Sibil·la, tota nua, s’acosta a l’home com buscant recer en el seu cos més membrat. Ja al seu costat i rodejada pels braços de l’amant li pregunta:

¾     Què mires, Guillem?

¾     Al teu pare.

¾     Al meu pare! On?

¾     Allà davant. Mira, ara baixa del cavall per fer la darrera pujada. No el veus amb la espasa a la mà i l’armadura que li protegeix el cos? Llàstima d’home! Comença ja a estar vell, li costa moure’s mentre puja a peu. Ai! Els anys no perdonen, pobre Pere!

¾     I per que vol pujar fins a la torre.

¾     Perquè pensa que a dins ens citem i l’enganyem la teva mare i jo.

Horroritzada la noia exclama.

¾     N’he sentit parlar malament de vós, Guillem. Però també us ho heu fet amb la meva mare?

¾     Sí filla! La meva espasa i la meva ploma arriben a qualsevol lloc per molt alt que sigui. Pensaves que eres l’única? No has sentit parlar de l’amor cortès? No és res més que la excusa per allitar-se en les cambres de senyores oblidades del marit.

¾     I ara què, Guillem?

¾     Res, nena del meus somnis matinals. Potser el teu pare serà, al mateix temps, pare i avi.

¾     Oh! Quin horror! Pobre pare.

¾     Saps què, bonica i dolça Sibil·la. Aprofito els exercicis matinals d’en Pere per buscar un nou aixopluc.

¾     Em deixes, després de prendre la meva innocència?

¾     Sí filla, la vida és així, l’encontre i el separar-se. Per cert, tu i la teva mare teniu certes similituts en el joc sexual. Tu, més tendre però també sàvia.

I agafant la seva roba ràpidament es vesteix i desapareix per la porta. Poc després la noia escolta els cascs d’un cavall que s’allunya ràpidament.

Miquel Pujol Mur

QUI ESPERA, ES DESESPERA

M’assec davant el mirall i la meva imatge em sorprèn. Qui sóc jo, res, no sóc home ni dona, només el rostre d’un ésser viu. Tal vegada potser sóc  l’ànima que mou un cos humà. Sí, aquell raconet amagat dins uns cúmuls d’òrgans que fan possible la vida a un organisme físic. 

Deixant enrere aquesta definició del meu propi jo, em posiciono al moment en què tranquil·lament: (Sí, vull dir aquella tranquil·litat i pau que transmet el pas dels anys) i miro amb esperança el mirall. Que espero trobar reflectit? Potser una cara simpàtica, un somriure amable i uns ulls de mirada alegre. Què veig? Una cara seriosa, un somriure mig amable, mig amarg, i uns ulls cansats dels despropòsits mundans.

M’inquieto! Aquell no pot ser el resultat del transcurs de la meva vida. Tan dura ha estat? Tan difícil ha estat resistir fins ara? O és que no he entès les coses bones i dolentes que m’han succeït.

Paro de pensar, fàcil és, perquè l’edat també marca la velocitat de la reacció del pensament. Els meus ulls tornen a observar la límpida superfície del vidre. Aquest com un reflex de la meva desesperança, com si vulgués calmar el meu esperit reacciona i fa el pas enrere d’uns anys. La meva cara no és tan arrugada, els ulls no mostren el cansament d’abans i respiro alleujat.

Però el somriure continua tenint una nota d’agror. El mirall amplia la visió i contemplo horroritzat els meus errors. És possible tanta insolència, tan egoisme? M’adono que allò, que vaig magnificar no era tan poc comprensible, i noto una burxada en el meu interior. Com si la reflexió premés amb força el meu cor.

El mirall, inquiet per la desesperança que mostra la meva cara, torna a posar-se en moviment i retrocedeix altre cop. Més plaent és la situació que mostra; aquesta és una situació completament diferent. Però un instant després l’aparició d’una persona trenca la suavitat del moment. Talment com si el finestral de la vida es deixés emboirar pels núvols de la tempesta exterior. Només una discussió, unes simples paraules malsonants, respostes amb altres de feridores.

El mirall, esparverat per la fermesa esfereïdora dels meus llavis planeja per la meva vida en un successió ràpida d’instants. Uns són bons i fan distendre la meva boca. Altres cruels, tan poc dignes de ser recordats que fan arquejar els meus ulls.

Finalment la ràpida retrospectiva acaba en aquells anys, en què a causa de la nostra innocència, tot està rodejat d’una aura de felicitat. L’època que ens deixem portar per la mà que ens ha protegit en les nostres primeres aventures. Però malgrat tot, sempre envejosos o reclamant  més l’atenció dels nostres,  hi ha una rebequeria que ara desitjaria haver oblidat.

Tal vegada cansat, esgotat del seu treball en la recerca de molts anys enrere, el vidre perd la seva claredat i es torna opac. Passen uns instants llargs, no sé reflexionar dels temps passat, poden ser només uns segons, uns minuts o unes hores. Tal ha estat la torbació del meu jo, de la meva pròpia ànima en la ràpida visió de la meva vida.

Res més, em queda que assolir les equivocacions, que aixequi la mà qui no hagi errat mai. I sobretot recordar els bons instants que ens ha ofert l’existència.

El vidre torna a mostrar el meu rostre actual. No és tan lleig com em semblava al primer moment. Sí allargo un xic el somriure, una gran part de les arrugues es dissimulen, continuen essent,  i els ulls canvien d’aire. La meva fisonomia mostra una bonhomia real.    

Qui espera que el pas dels anys no canviï res, desespera davant la realitat.

Miquel Pujol Mur

SANTA MARIA DE CADAQUÉS. ALT EMPORDÀ

Vam quedar sorpresos al trobar un retaule tan magnífic i no hem volgut amagar la nostra admiració. Una joia de l’art religiós.

L’església de Santa Maria de Cadaqués conserva un dels retaules barrocs de l’escola de Vic més interessants dels que han perdurat a Catalunya, i el més notable de l’Empordà. La fusta es contractà ja el 1705, però la guerra de Successió retardà el contracte amb els escultors fins el 1723; projectat per Jacint Moretó, els executors foren el també vigatà Pau Costa i sobretot l’escultor de Figueres, Joan Torres, auxiliat pel fuster gironí Josep Serrano. 

Segons ens van explicar durant la guerra civil el poble hi va aixecar una paret al davant per evitar que fos cremat. Va ser un dels pocs retaules que van salvar-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia M. Rosa Planell Grau

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ.OSONA

LA MÀQUINA DE FORADAR

Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La característica principal d’una màquina de foradar és que permet fer forats de diferent mida a les peces de fusta, mitjançant una broca.

Generalment en el sector de la torneria es treballa la fusta de manera horitzontal i era gràcies a l’enginy dels torners que una màquina podia ser modificada segons la feina que tocava a cada moment. Així podien adaptar el torn perquè fos una fregadora (per polir), una serra circular o una fresadora fins i tot.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MALA ENSOPEGADA

M’emmirallo i satisfeta de la meva aparença surto al carrer. Avui fa un dia  bonic i estic força contenta. Un dissabte a la tarda, lliure. Sí, he plegat al migdia, la supervisora m’ha donat festa perquè aquesta setmana segons diu he estat molt activa i he superat totes les companyes. Treballo en un servei de tele-venda i si aconseguim els objectius ens permeten una tarda de dissabte festiva.

Festa al treball i sense haver d’estudiar el curset de màrqueting, ja que vaig aprovar l’examen mensual el dijous. Què més pot demanar una noia jove com jo. Lliure per anar a comprar, amb diners i amb temps per a preparar-me per, al vespre, anar de discoteca amb les amigues i els amics.

Passejant pel carrer Pelai he vist les sabates que feia temps somniava. Mig taconet, brillants i suaus per ballar i ballar sense parar. Feia temps cercava una cosa que s’hi assemblés i per fi en aquell aparador les he trobat. Dimonis! El preu és prou car, la sabateria és de luxe, però els capricis són els capricis, i si s’ha de fer un sacrifici, es fa. La vida comporta bastants mals moments, m’ho diu la mare, i una alegria és una alegria i aquestes sabatetes són una joia

He entrat, me les he emprovat i no he volgut que me les emboliquessin. He fet posar les velles a la caixa i he sortit calçada amb les noves per així donar-les una mica i a la nit poder gaudir-ne sense dolor.

Però quina empenta! Al passar per la cruïlla del carrer Tallers un boig amb un “skate” a tota píndola i sense vigilar a qui podia fer mal, m’ha llançat contra la paret. He cridat fortament i tothom s’ha girat. Diverses persones s’han acostat a veure si m’havia fet mal i han esbroncat al jove. No és cap nen a qui disculpar, sinó un ganàpia ja gran i que hauria de tenir ja força seny. Aproximadament un noi de la meva edat.

La gent li ha dit de tot i ell ha marxat a tota pressa en el seu monopatí. Però la mirada d’odi i les paraules que he endevinat en el seus llavis m’han fet frisança i por.

El succés m’ha enfosquit la tarda, el bon humor m’ha marxat i he decidit tornar a casa. Tal vegada, aquest ha estat el meu error. Poc a poc he anat a agafar el metro. Estic una mica adolorida perquè el cop ha sigut força dur.

Aleshores mentre camino pel llarg passadís de rajoles blanques cap a l’estació escolto el rodar d’un “skate”. Em mig giro hi observo que és el mateix noi. El passadís no té cap escapatòria per poder-me amagar i en aquell moment no hi circula ningú. M’arrauleixo contra la paret per dissimular-me, més observo amb horror que va directament rere meu.

S’abraona damunt, rebo l’impacte de la fusta a les cames. I mentre amb odi em mira als ulls em crida arran de cara: Què ara, meuca, ara no crides.  

Estic tan espantada que no puc ni cridar quan sento a la meva esquena, com sense cap dolor, s’introdueix una, suposo, fulla molt prima i afilada. No tinc forca, no puc cridar, les meves cames no em sostenen. Em deixa i continua corrent amb el seu sorollós rodar. Em recolzo a la paret i, poc a poc, sense cap sang, vaig patinant a la paret fins quedar postrada a terra. Escolto veus en la llunyania, però no sé què diuen.

Ara desperto, sense ser-hi, com en una boira. No em bellugo, cap part del meu cos té força, ni rep cap ordre, si en pogués donar cap. Observo l’estança de blanques parets. Estic despullada damunt d’una safata d’acer inoxidable. Hi ha gent que trasteja per l’habitació. Escolto, enmig de la boira que cada cop m’envaeix més una veu que diu.

¾     Pobre noia, tan jove. El malparit aquest sabia on havia de clavar la navalla. Es veuen tantes pel·lícules de violència i de com matar. Ha quedat morta a l’acte. Com un pollet!

¾     I aquest tan trinxat i carbonitzat. - Parla una altra veu.

¾     El desgraciat que l’ha matat. Pujat en el monopatí i drogat fins a les celles ha entrat al metro i ha anat a parar a la via quan entrava un comboi. Ha quedat atrapat sota les rodes i tocant el cable del corrent. Ha quedat electrocutat i fet miques.

¾     No hem perdut res amb la seva mort.

¾     No, menys papers. Pobra noia, tan jove i acabava d’estrenar les sabates. Són noves.

La meva, “no mirada”, ha vist en un prestatge la meva roba i al seu costat les sabates noves i brillants. Disposades a ballar i ballar malgrat sigui en un altre món.

Miquel Pujol Mur.