Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 29 d’abril del 2019

LA GRAN ARTISTA I LES PAPALLONES I


"Les papallones ens fan recordar que en la vida tot es transforma"

Aquesta frase que parla de les papallones en serveix per emmarcar la història de la meva existència. Sempre des de petita m’han agradat les papallones, sobretot perseguir-les pels camps i prats del meu país natal. Amb la meva àvia les guardàvem en petites gàbies transparents i observaven com ràpidament es morien. Em deia l’àvia que la seva vida és curta, però els seus múltiples colors alegren les nostres mirades. Aleshores, les més boniques, les guardàvem dins d’unes làmines per a papallones. Però ja no era el mateix, malgrat conservessin els colors, la manca de vida feia que només semblessin guardades en un taüt formós. Sempre, damunt el paper, hi quedava un polsim de colors esvaïts.

Poc temps van durar les meves estades amb l’àvia. La meva mare va opinar que una noia tan bonica com jo, no podia quedar-se en un poble perdut de les muntanyes. Va portar-me a viure amb ella i el seu “novio”, a la capital. Aquí, la meva vida va iniciar la seva primera gran transformació.

De veritat, he de reconèixer que a la meva edat jo era una noieta molt bonica i desenvolupada físicament. Al mateix temps delicada com una flor, però amb cara d’entremaliada. La mare va opinar, amb la aquiescència interessada de la seva parella, que m’havia de introduir en el món de la publicitat. Vam començar a visitar fotògrafs per fer-me  un àlbum de presentació per a càsting. Vam pujar i baixar escales, fer antesales, mil cansades proves i, finalment vaig fer tota una sèrie d’anuncis publicitaris.

Una vegada ja més gran, (devia tenir uns, no arribava als quinze anys) la mare va acompanyar-me fins la porta d’un despatx i va dir-me. Per aconseguir la fama, (n’havien parlat moltes vegades de l’èxit) s’han de fer alguns petits sacrificis, no del tot morals, ni legals. Com que ja ets gran suposo que sabràs comportar-te i fer el que et diguin.

Va obrir la porta i donant-me una lleugera empenta, va fer-me entrar i va tancar. Dins de la sala havia un home i una dona que amb diverses excuses van anar despullant-me fins a deixar-me ben nua. Aleshores, els dos, van mostrar-me totes les possibles posicions de practicar sexe en trio. Aquesta va ser la meva primera gran experiència sexual. No l’única, després van seguir-ne moltes més i més complicades. Però aquella, la primera, va ser com arrancar la crisàlide del seu innocent son i encara amb les ales trèmules, llançar-la al món.

Al sortir avergonyida pel que m’havia succeït vaig voler comentar-lo amb la mare. Em va respondre que a la vida, com a les autopistes, sempre s’ha de pagar un peatge. Vaig recordar-me de l’àvia i les papallones. Sí, és veritat, la crua realitat d’aquest món ens transforma.

Donant voltes i voltes, visitant despatxos i luxoses habitacions d’hotel, vaig aconseguir els primers papers en el món del cinema. La meva experiència sexual em va fer dura, ja era sàvia al màxim, del món carnal. Havia après a aconseguir el màxim plaer meu i del “partenaire” ocasional. Ja farta de la mare, i les seves recomanacions me’n vaig desempallegar. Amb el temps vaig saber que vivia sola, va perdre el “novio” al no poder remenar cap dels meus diners. Per guanyar-se la vida reomplia els prestatges en un supermercat.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

dimecres, 24 d’abril del 2019

MUNTANYA VERS PATINET

Taller d’escriptura ràpida.

Aquest matí verdaderament m’he cansat. El camí era suau, no puc dir que la pujada hagi estat gaire forta. Mes sincerament el pes, no solament el pes dels quilos, d’aquests déu n'hi do, sé que em sobren uns quants. No d’aquests no vull parlar-ne. Jo vull dir, del pes dels anys acumulat damunt de cadascuna de les meves cames.

He aconseguit l’objectiu, arribar al cim de la muntanya de la il·lusió. D’una il·lusió marcada pel pensament. Aquest, malgrat els anys, continua essent jove, o s’ho pensa.

Quan davallava per la pista m’ha passat lleuger com una daina un jove muntat en un patinet. Altra il·lusió això de les daines, poques m’escoltarien malgrat el pensament jove. Ai, frena’t que les il·lusions generen posteriorment desil·lusions.

Deia, ha davallat un noi muntat en un patinet. Àgil com un corser enamorat. Ara això de l’enamorat d’on m’ha sortit de la ment, del cervell o del pensament. Qualsevol d’ells pot ser el culpable.

Allunyem estranyes filosofies. Reflexionem, prenem amb força els bastons per aguantar l’equilibri  i poc a poc arribaren a port.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 22 d’abril del 2019

PERQUÈ PLORA EL PIPO


El Pipo és la seu llit dormint per descansar del seu jugar diari. El Pipo té cinc anys i encara que és petit és un nano entremaliat a més no poder.

Abans d’anar a dormir ha estat veien unes pel·lícules per la televisió. Els pares no volen que vegi aquestes pel·lícules de por. Però avui els pares han anat a una festa de l’empresa on treballa el pare. Un rotllo, però una obligació ineludible al mateix temps.

Han cridat a la veïna, una noieta jove, per què vetlli del seu fill. Mes quan els pares han marxat ha fet acta de presència el xicot de la mossa.

Entre petó i petó, al noi, la cullera del sopar entrava a la boca del nen. El pitet ha quedat tot brut de sopa ja que la noia no estava, ben bé, pel que feia.

Després han posat el televisor. Feien una pel·lícula en blanc i negre  del Dràcula. De l’home vampir i els altres seus acompanyants. El Pipo amb els ulls esbatanats ha quedat encisat de les revolades, carreres i demés afers dels personatges de por. Mentrestant la parelleta veient-lo tan absort asseguts al sofà han aprofitats per qüestions més plaents.

Però tot té el seu fi. S’ha acabat les pel·lícules de por i de cop i volta sense adonar-se han tocat les dotze. A corre cuita la noia ha posat a dormir el Pipo. Una estona abans s’havia anat el seu xicot. Cap a les dues han vingut els pares i la mainadera també s’ha marxat.

Sigui el soroll de la porta, la llum del passadís a l’entrar la mare a veure si el nen estava ben acotxat ha trencat el fil de son. Aleshores ha despertat hi ha mirat per la finestra. La lluna plena lluïa resplendent en el firmament. Ha passat un ocell que ha contrastat en negre damunt la lluna. El crit ha estat esgarrifós i els plors han fet tremolar la casa:
¾     No! No! A mi no!

Miquel Pujol Mur

divendres, 19 d’abril del 2019

VITRALL SANTA MARIA DE CERVERA. SEGARRA


Santa Maria de Cervera és una església gòtica amb elements romànics. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès.

Recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 17 d’abril del 2019

EL PERFUM


Aquest matí en sortir de casa, damunt la catifa, he trobat un objecte inesperat. Inesperat per diferents motius. El primer, no esperava cap regal. Segon, he mirat a dreta i esquerra i no hi havia ningú al carrer.

Bé, convençuda que no podia ser per ningú més, per què visc en una casa unifamiliar de baix “standing”. Per que negar-ho, sóc bastant somnia-truites, vull dir que d’unifamiliar com s’entén ara, res de res, una planta baixa vella i xacrosa. Però d’il·lusió també es viu.

He mirat l’ampolla i finalment curiosa he tret el tap. Aleshores ha començat el meu infortuni. Com portada per un somni m’he trobat en un harem. Anava ben vestida amb tuls transparents. Joies en tots dos canells, fins i tot el braços. Tot de collars de mil pedres precioses em rodejaven el coll. Mai a la meva vida d’humil mestressa de casa havia imaginat lluir tantes joies. Un suau olor a llessamí omplia amb notes embriagadores l’aire. Ben bé, com el perfum del flascó. Veia altres dones en diferents i luxosos apartaments. Criatures que es banyaven en un llac artificial. Esclaus, suposo que esclaus, que em recordaven a mi mateixa com esclava de casa, que amb grans banús orejaven l’aire.

Flors d’aromes encisadors, aigua, flors i plantes, igual o millor que l’Edèn. Em aquestes se m’apropa un gros senyor que se’m presenta com l’eunuc principal del rajà. Em sento volar com en un somni. Mai he viscut un moment tan idíl·lic. Jo una simple i vulgar dona cridada per un rajà. Per què? Que li podia jo oferir.

L’eunuc m’agafa amb suma delicadesa del braç i amb gran cerimònia m’escolta fins a la cambra reial. S’obrí la porta. El rajà m’esperava enmig d’un llit immens cobert de pètals de rosa. Vaig mirar-lo a la cara.

De seguida vaig cridar esparverada:
¾     No!!! El meu home. No!!!

Miquel Pujol Mur

dilluns, 15 d’abril del 2019

FORMES DE TROBAR PARELLA


Em dic UK, i soc un ancestre vostre, ara ens anomeneu cromanyons, per tant penso que aquesta pregunta és capciosa i està carregada de molt mala intenció. Que s’ha de fer per tenir "nòvia", companya o parella. El meu pare m’ho va explicar força bé. Em va dir:

¾     Sincerament fill, jo a la teva mare un dia la vaig veure que venia de cercar aigua del pou. Vaig adonar-me que era forta i, a més somreia bé, tenia tota les dents ben posades, per tant era jove i podia arrossegar la galleda d’aigua i moltes més coses. Que la vida és molt soferta, pels humans. Aleshores em vaig dir, aquesta és la meva. Vaig apropar-me i li vaig dir:
¾     Noia! Tu, meva.

Em va mirar sorpresa i no va dir res. La vaig agafar de la mà i me la vaig emportar a casa i ja està. Ja tenia companya.
Jo vaig picar-me el pit i vaig preguntar-li
¾     Els seus pares, què?
¾   Com que el seu pare en tenia moltes, de filles, i no tantes, de galledes, l’endemà va venir a reclamar-me-la.
¾     A la mare?- vaig inquirir, preocupat per un malentès familiar.
¾     Nooo! La galleda.

Em vaig començar a preocupar això no podia ser així, tan fàcil. Jo mateix m'ho deia, mentre em rascava el cap i cercava alguna puça de sota el cabell i de sota les aixelles. Sabia que la mare protestava alguna vegada però, com que coneixia suficientment al pare, quan aquest s’aixecava i agafava la vara, la mare sempre callava.

Però jo estic molt, però molt amoïnat. A mi m’agrada una mossa d’aquests de la tribu dels que anomeneu neandertal. És maca i ferma, una mica més alta que les nostres xicotes. Tinc dubtes si serà tan soferta i tan treballadora però, com que encara en aquest temps la podré atiar un xic, crec que ho serà i servirà. Però, el seu pare em fa por. Me’l vaig trobar un dia i em va cridar per dir-me
¾     Veig que t’interessa la UE. Bona femella i complidora. Bona companya. Però tu ja saps, que ets dels altres.
¾     Què vol dir? Jo soc tan mascle com qualsevol dels vostres homes.
¾     Ja ho sé! Sinó ara, no en parlaríem. Però has pensat en el dot que m’has de donar.
¾     Dot? De quina ximpleria em parleu.
¾     Ui nano! Que vens de l’hort! Veig que ets molt dels altres. El dot és el que m’has de donar a canvi de la filla. I et torno a dir, que és una bona femella que et donarà fills bons i forts. Mira t'ho posaré fàcil, en vull una dotzena de cavalls. I afanya’t, que si no, en tinc un altre que també la vol.

Malparit sogre, encara em vol vendre la filla tan cara, com si fos una truja i a més em dona presses. Aquest vespre quan la trobi pel camí l’agafo pel cabell i me l’emporto lluny. Que de terra n'hi ha molta a recórrer encara en aquest món.  

Aleshores què em parleu vosaltres, descendents meus, de nuviatge, de regals, d’hipoteques, de cotxes i d’anells o joies.

Esteu tan carregats de romanços, com el meu sogre demanant-me cavalls per al dot.

Per sort els temps han canviat força i més que han de canviar.

Miquel Pujol Mur