QUAN LES FÀBRIQUES CATALANES EREN FORÇA IMPORTANTS. SALLENT

Generador de corrent elèctric continu marca RUSTON&HORNSBY, fabricat a Anglaterra cap el anys 30 del segle XX. Aquest model és el 6XHR que produïa electricitat amb un motor dièsel mono-cilíndric de quatre temps de funcionament horitzontal, i amb un cubicatge de 19,25 litres. Té un pes de 5 tones i desenvolupava una potència de 36 cavalls, equivalent a 26,8 KW, i a un règim màxim de 330 revolucions per minut. Aquest motor ja tenia un sistema de lubrificació per bomba d’oli.

Aquest motor va ser recuperat de la Fàbrica de les Culleres de Sallent. És un dels motors més reconeguts i utilitzats durant bona part del segle XX per la producció d’electricitat d’arreu, també a Catalunya. La marca RUSTON&HORNSBY fou un dels fabricants anglesos de motors per locomotores i vehicles pesants, així com de generadors de corrent, més importants del segle XX.

El model 6XHR va ser fabricat entre 1930 i 1964 amb diferents variants. El que podem veure aquí pertany a les primeres sèries fabricades entre 1093 i 1940.

Popularment aquest tipus de motor era conegut com la “burra”.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL CONTE DE LA LLETERA II

Plena de ràbia va indagar els negocis del seu espòs. Les despeses eren innumerables: el club de tenis, les partides de cartes, el casino, uns regalets de joies, que no lluïen el seu coll. Més aviat, en el d’alguna de les moltes amistançades del seu espòs. El que més l’enfurismà és que en alguna ocasió les havia admirat i alabat en el pit de les seves, també amigues.

Sense un dur, i sense el rossinyol, que va volar en recerca de nous llits. També de comptes corrents més hospitalàries i fàcils de munyir, va tornar al lloc on va néixer.

Però, com era treballadora, intel·ligent i tenaç va tornar a surar de les aigües procel·loses de la ruïna. A més, va buscar la forma que aquelles falses, però importants  amistats del temps del seu casori, es moguessin al seu favor. En alguna ocasió va haver d’acotar el cap, i envestir com fa el brau quan vol guerra, però se’n va sortir i va tornar a reunir una bona xifra al seu compte corrent.

Però com en aquest món tot és veritat, però hi ha molta mentida amagada entre la fullaraca, va tornar a cometre un altre error. Altra vegada les veus suaus, agradables i aconselladores pel bé aliè. En alguna ocasió una mica insistentment, li van recomanar la compra d’unes accions preferents (no cal que diguem cap nom, n’hi ha tants per esmentar). Allò de: què vol fer amb aquests diners en una llibreta d’estalvi, que no li dona cap benefici. Compri, compri, compri accions preferents i els diners es multiplicaran sense que es doni compte. Sí, sí, al poc temps arruïnada com abans, però sense cap plaer ni record per compensar la caiguda econòmica i moral.

De nou, passada a la cinquantena va haver de retornar al camí i a la gerra. Però tossuda, malfiada, sense creure en ningú i amb la lliçó ben apressa va emprendre aquell camí de joventut. Ara, ja no cantava ni explicava contes innocents. Va treballar dur, sense planys, al peu del canó sempre. La innocència va ser canviada per una realitat punyent. Va tornar a emergir de la pobresa.

Com havia estat enganyada en massa ocasions, l’experiència sempre és un grau, no va fiar-se de cap rossinyol cantaire, ni de cap oreneta d’americana i corbata. Va manejar els seus diners, va comprar, va vendre, va canviar i va enriquir-se.

Actualment viu en una residència d’alt “standing” en un lloc meravellós dels Alps. Fins i tot, ha trobat un nou company per a què li canti cançons afalagadores a cau d’orella. Aleshores, tanca els ulls complaguda, però la seva mà esquerra no deixa en cap moment la bossa dels diners. Amb dues vegades n’hi ha prou.

Miquel Pujol Mur

EL CONTE DE LA LLETERA I

Ai, senyor! Quin mal de cap!

Una cosa tant fàcil, i que es complica tant amb les noves tecnologies. Sincerament l’encàrrec amb va semblar senzill: Que hauria passat sí a la lletera del conte, entremig dels seus somnis de riquesa, no se li hagués caigut i trencat la gerra, al terra. 

Com el tema dels contes ja m’ha quedat un xic lluny.

“Mentider! Molt, però molt llunyà!”- Malament, la segona consciència ja em comença a fer retrets. Va deixem-ho!

Com els contes m’han quedat força oblidats vaig voler refrescar-me la memòria i, vaig polsar les tecles màgiques, a Google, per assabentar-me un una mica del tema i així fer un bon treball.

Però vet aquí una entrada em parla d’Esop, com el primer home que va escriure el conte. Una altra, em diu que haig de comprar el millor de tots els publicats, el de Samaniego. Continuo obrint entrades i una em parla de política catalana; l’altra de la Moncloa; un més endarrerit, em parla d’un canvi de color parlamentari. Ja desesperat cerco, i cerco sense trobar una cosa tan simple com és el conte de la lletera. Finalment, els ulls em coent i les parpelles se’m tanquen. Bé, ho deixo per demà.

Però no, entossudit al cap d’una estona torno a asseure’m davant de la taula per continuar el meu relat. Prenc la bola màgica de la imaginació, faig una passada de mans, com qui vol trobar l’avenir, i encaparrat escrit una nova història de la noia, que alegre i somniadora anava a vendre una gerra de llet al mercat.

La noia, com era molt assenyada, va saber vendre i comprar com havia pensat i va fer-se rica. Va convertir-se en una de les fortunes més grans de la contrada i això quan encara no tenia trenta anys. Aleshores dolces i baronívoles veus masculines se li van aproximar fent-li el gara-gara. Aleshores, sí que se li va trencar la gerra. Va enamorar-se com una col·legiala dels més dolç i formós dels seus pretendents. Una especies de rossinyol fet home. Un ocell que refilava un cant ple de lloances, com no havia escoltat mai la pobre noia.

Finalment, enamorada va casar-se. Va viure enganyada mentre el vel de l’amor va ennuvolar els seus ulls i el seu cor. Un extracte bancari, tot ple de zeros, va fer que l’espès vel caigués inopinadament al seus peus. La gran casa a Barcelona, la llotja al teatre i la caseta de la costa. Aquell cotxe, últim model  que lluïen quan sortien amb les amistats benestants, tot sortia del compte corrent familiar. Millor dit, del seu compte corrent, ja que el seu estimat no tenia ni un ral.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR.

El primer escrit no m’ha acabat de fer el pes. Aquest ja veurem si em plaurà o serà pitjor.

Desconnectar i desendollar deuen ser paraules similars, potser mimètiques, al tenir un significat similar.

Però no temeu no em ficaré en massa profunditat sobre la vida i la mort.

Particularment trobo que hi ha formes diferents de desconnectar.

Una. Em vaig a una habitació mig... Ara no sabré trobar la paraula exacta per definir la intensitat  de la claror. Una mica fosca, però necessàriament no fosca. Com us ho podria explicar, tal vegada, una tènue llum que il·lumini el lloc. Ben assegut arribo ha estar desconnectat de tot aquest món i vagarejo entre mig de mil pensaments sense cos.

Dues: Aquesta la practico molt sovint i va lligada a la tres. Després de dinar, una vegada pres el cafetó i una mica, molt minsa quantitat, de licor d’herbes, aleshores, sí que desconnecto del tot. Ja podem passar a la televisió el telenotícies, quasi sempre fotudes i sense solució per la immensa majoria de la gent. O, una bona pel·lícula. No tinc remei, desconnecto del tot. Faig una bona becaina i alguna vegada, fins i tot, ronco. Després la meva parella, m’ha de fer una explicació del succeït.

Tres: La primera dormida de la nit em permet desconnectar del tot. La segona és més rodejada de fantasmes i el són és més lleuger i enfarfegat. De vegades és millor aixecar-se i escriure una mica. Però llavors, el problema de la dos es fa més gran.

Quatre: En la carretera, també desconnecto del món, i només condueixo.  

Aquestes podem ser els llocs més habitual per desconnectar. També amb un lloc amb una bona panoràmica, tant de muntanya com de platja. Però com sempre el camí de tornada és fa massa llarg. Aleshores, ens manca sempre temps per arribar i gaudir-ne i no ho acabes de fruir.

El desconnectar és una percepció interior i no necessites un lloc determinat per aconseguir-lo. Ja que les paraules desconnectar, desendollar i aïllar  tenen un cert valor d’igualtat. Potser la pau de l’esperit.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR PER TROBAR EL VALOR DE L’EXISTÈNCIA II

Aquesta és la nostra vida diària. No és la mateixa que segueixen els monjos, aquesta és molt molta més austera i dedicada a resar. Durant la tarda desenvolupen altres treballs. Em meravello veure un vell escriba que passa hores i hores perfeccionant un vell manuscrit de la biblioteca. Passegem pel claustre i reunits amb el pare prior expliquem els estudis realitzats sobre els llibres de sants. Aleshores, seguin la seva tutela reflexionem.

Resem altre cop i sopem lleugerament que la vida no és convenient menjar en demesia, ja que l’aliment enterboleix el pensament. 

Aleshores resoltes les qüestions vitals marxem a les nostres respectives cel·les. Cadascú en aquells moments es lliure per escoltar una mica de música en to molt baix, per acompanyar el llegir o el reflexionar. Sempre pensant que, abans que trenqui l’alba, hi ha que retornar a la monacal vida diària.

Aquest curt període de temps dedicat  a la lectura. Buscar la saviesa i l a pau dins les sagrades escriptures i el pensament de persones místiques. Ens permet després, reflexionar de la nostra petjada humana i la possibilitat del perdó dels nostres pecats. Voleu trobar una forma més plaent i sincera de allunyar-nos de les preses  de la massificada vida moderna.

Alguns pensaran que massa fàcil, però a nosaltres ens funciona bé. Aïllats podem veure més clarament la nostra existència vital i les coses per millorar en nosaltres mateixos. També sabem que hem de respectar l’opinió dels altres éssers humans que no tinguin la nostra inquietud per millorar la seva ànima.

Crec que quan acabi la nostra estada al monestir, els nostres pensaments seran més purs. Segurament, lluitarem per millorar aquest món que desgraciadament la nostra pròpia raça humana sembla voler destruir.

 

PS. Segurament no sé si seria capaç de desconnectar-me tan espiritualment. Però en una platja de la costa veient el mar i les onades damunt la sorra, el cel blau amb algun lleuger núvol. Observant el jovent corrent i, fent les mateixes ximpleses que nosaltres a la seva edat, m’ho passaria més divertit. Segurament una comprensiva rialla entreobriria els meus llavis. També així, desconnectaria més plaentment de les rutinàries funcions diàries.

Miquel Pujol Mur

DESCONNECTAR PER TROBAR EL VALOR DE L’EXISTÈNCIA I

Durant la meva existència he buscat sempre un lloc on desconnectar. Crec que  ara l’he trobat. Quan era jove, també hi havia pensat en alguna ocasió. Però l’ànsia i la necessitat del viure diari. El desig d’aconseguir més béns materials. També l’obligació creada, dins el meu mateix jo, vers el món, han retardat aquesta moment.

He fet coses bones i dolentes en aquesta vida. Qui es consideri pur que aixequi la mà. Sempre ho he pensat així. No hi ha ningú que, en l’amagatall més profund de la seva consciència, no tingui cap retret a fer-se. Són tantes les temptacions o les ofertes indeclinables, que s’ha de ser una ànima molt innocent i forta per no caure, en una o altra ocasió.

Per tant, aprofitant aquests dies, he decidit anar a fer una estada de retir espiritual, en un monestir situat a dalt de les muntanyes. Per tant, allunyat  de totes les temptacions mundanes.

Hem estat només tres, que hem volgut acompanyar el petit grup de monjos.  Durant aquest petit període de temps volíem cercar la veritat de la vida. Hem triat un monestir que segueix l’ordre de Sant Benet com a guia espiritual del nostre breu periple religiós. Sabem quants dies durarà, però no sabem, si serà efectiu el nostre recés espiritual per la nostra pau interior. Però els tres, cerquem la veritat, i hem comprès que ens era necessari desconnectar del món per trobar-la.

Ara tancat en la cel·la d’aquest vell monestir provo de purificar la meva ànima pecadora. “Ora i Labora” és el credo més important de la regla benedictina. Cada dia a primera hora ens reunim amb tota congregació al refectori, per demanar al Senyor la seva ajuda diària en la nostra terrena vida. A continuació fem una lleugera col·lació, mentre escoltem al monjo lector, que ens llegeix l’evangeli.

Després tots units cantem un salm d’agraïment. Tot seguit, encara no mostra el sol la seva cara en l’horitzó, iniciem la nostra tasca a l’hort que ens ha subministrar part de la nostra alimentació. 

Quan el astre rei s’estavella, damunt el nostre cap, ens reunim en el claustre per fer les diferents tasques necessàries per sobreviure: Cuinar, tenir cura i neteja del nostre entorn, o simplement escriure les nostres experiències del dia a dia.

Una vegada havent dinat parlem un xic i després cadascú és retira a llegir i estudiar llibres com: Sant Joan de la Creu o Santa Teresa de Jesús, a més de l’Evangeli i també cròniques d’altres religiosos en el seu periple espiritual.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL PUIG DE LA BALMA. MURA. BAGES

En una de les nostres sortides a la recerca d’esglésies, visitàvem el lloc del Puig de la Balma. Aquesta impressionant  edificació va ser utilitzada com escenari per la filmació  de la pel·lícula: "Pa Negre". 

El Puig d ela Balma (541,2 msnm.) és situat a prop  del poble de Mura. L’indret és a llevant del paratge de la Quebeca i al nord-est del de la font del Puig, i al sud-est dels Corrals de la Quebeca.

Tot i que el seu origen deu ser anterior, la notícia més antiga a l'entorn el poblament del mas Puig de la Balma prové de l'arxiu de la casa i data de l'any 1278, quan Ermengol de Banyeres, militar i senyor feudal del terme i castell de Mura comprà a un tal Guillem Barba, de Terrassa, un establiment pagès que es coneixia pel nom de l'Espluga de la Vila Mancada.

Els murs d'aquest mas es troben encabits i penjats en els replans escarpats d'un cingle, tot aprofitant les cornises naturals. La part més antiga es podria considerar d'època preromànica, però s'hi han fet afegits al llarg dels segles. El casal és força irregular en tots els sentits: en alçada, amplària i profunditat. És destacable el caràcter defensiu i fortificat que aquesta construcció tindria anteriorment, aspecte que es pot deduir per la presència d'una espitllera tocant el sostre de la roca, des d'on es pot vigilar tot el camí d'accés a la casa. El sector més arcaic queda completat per unes arcades de caràcter medieval.

Els propietaris actuals són descendents directes dels primers pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig.  El mas acull un museu i una residència casa de pagès amb bar, restaurant i habitacions

Casal del Puig de la Balma és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau