TALLER DE CUINA

 

La que em faltava! Com he d’escriure d’una cosa que no m’agrada? Desesperat i sense saber per on sortir-me’n, aquesta nit com un esclau, (esclau és,  qui ha de fer coses que no li agraden) m’he assegut davant del televisor, disposat al sacrifici de veure el gran programa. 

Quin suplici, veure totes aquelles persones fent trenta mil coses (anava a dir una paraula malsonant, però per respecte a l’audiència, m’ho callo) que no soc capaç de fer, ni em criden l’atenció. Tampoc, aquells plats tan treballats, són del meu desig. 

Deu ser que soc de paladar espartà. No sabeu, com gaudeixo d’un entrecot ben cuinat, al punt, allò quan la carn és colrada per sobre i quan el ganivet la talla, surt rosada, tendra i de suau paladar, que se’t desfà a la boca, quasi sense mossegar-la. Això, és un bon menjar. Deixeu aquestes perversions culinàries i sobrecuinades per als esnobs. Menjar simple, ben cuinat i saborós. El cuinar de l’àvia, sense foteses de cap mena. 

A mi a la cuina el que més m’ha interessat sempre és la presència femenina. Ja hi som! Què n’ha arribeu a ser de mal pensats! Quan de petit hi entrava i m’abraçava a la mare, aquella olor de menjar ben cuinat i el perfum de la mare, m’omplia. Aquella fragància de roses, ha perdurat sempre en el meu pensament. Sempre, la bona dona, em regalava alguna prova, del menjar que cuinava. Després les diferents presències femenines, de la meva vida, també m’han fet reviure aquells innocents instants. 

Ara recapitulem perquè m’adono que en alguna cruïlla m’he perdut. M’han dit de fer una truita. Simplement, una truita. Per fer-la es necessiten ous. Una cosa arrodonida, amb closca de color blanc o moreno que es guarda a la nevera. Crec que l’embolcall dur s’ha de trencar, amb un copet. De dins surt un rovell grog, envoltat d’una substància gelatinosa, que anomenen clara. Tot això, es posa en un plat, amb una mica de sal, trossets d’all i julivert i, de vegades un petit rajolí de llet. Amb una forquilla, es remou i es  bat, fins a fer-ne una amalgama total. 

Una paella amb oli calent, al foc. Quan veieu que la temperatura és l’adient, hi tireu la barreja de l’ou, la sal, l’all i el julivert i, si n’hi haveu posat, la llet. Volta i volta, amb molta cura fins a embolicar-ho. Eviteu el foc massa fort. Aleshores, cadascú li dona el seu punt. Hi ha persones, a les quals agrada trobar l’ou sense quallar del tot. I altres, que el volen ben fet. I cap el plat, amb una llesqueta de pa amb tomàquet, al seu costat i un gotet de vi, ben fresquet. I per acabar d’adobar-ho un bon tall de secallona, ben seca. Si tan necessitats esteu, un cafè, tallat o un cigaló, ho deixo a la vostra selecció, tampoc queda gens malament. 

Ostres! Ostres! Ostres! M’ha agafat gana.   

Finalment he de dir que la presència femenina d’abans, allò de la fragància de roses, teniu-ho en compte. Deixeu la cuina neta, que no us caigui gens d’ou per terra, tampoc esclofolles, no sigui que de les roses, només en trobeu les punxes. 

Miquel Pujol Mur

DOLMENS D’EL POZUELO. ZALAMEA LA REAL. HUELVA

 Aquesta va ser una nova experiència per terres andaluses. En la nostra habitual visita, a les terres del sud  de la Península Ibèrica, vam anar un dia a conèixer els dòlmens  del Pozuelo. 

El jaciment arqueològic d’el Pozuelo  ocupa una àrea de muntanya baixa, l'orografia de la qual és bastant irregular, amb pronunciats vessants, barrancs i nombrosos rierols. Malgrat això, no existeixen elevacions, oscil·lant l'alçada de les muntanyes entre els 300 i 400 metres d'alçada sobre el nivell del mar, sent escassos els que sobrepassen aquesta altura. 

Aquest jaciment, descobert i excavat majoritàriament per Carlos Cerdán, el 1946, és el més clar i millor documentat exponent de les construccions megalítiques de Huelva. Aquests monuments pertanyen al Calcolític o Edat del Coure, el ritual funerari del qual estava caracteritzat per l'aixecament de dòlmens amb corredor i una o diverses càmeres dobles, triples o quíntuples, amb diferents traçats i mides.  

Aquest fet, juntament amb l'anàlisi dels aixovars i la seva distribució, advoquen per la consideració d'el lloc de Pozuelo com una necròpolis d'enterraments col·lectius dispersa al territori en grups individualitzats. S'ha donat una cronologia general per als onze sepulcres del Pozuelo entre el 3000 i el 2500 aC. C., definint-los com les primeres arquitectures prehistòriques de la província de Huelva i les més antigues de la façana atlàntica. 

Les restes arqueològiques pertanyents a aquest conjunt estan formades per cinc unitats, les quals integren, alhora, un o diversos dòlmens. 

El conjunt dels dòlmens de Pozuelo està  catalogat com a Bé d’Interès Cultural. 

El lloc està ben senyalitzat, i és fàcil d’arribar però, nosaltres, el migdia del mes d’agost, vam haver de  comprendre que no era el moment adequat per fer una visita. Publiquem les fotografia dels més propers a l’aparcament que van aconseguir trobar. 

Dolmen 9: Cruciforme de tres cambres i un corredor. (5)

Dolmen 7. Només restes d’un costat. (2)

 

No tot és glòria en aquest món. Hi ha que reconèixer que les idees no ben reeixides, no aconsegueixen tot el seu propòsit. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

VILA DE PERATALLADA. BAIX EMPORDÀ

 En el nostre deambular, per la nostra terra catalana, ens sorprenen molts indrets que no coneixíem. Aquesta vegada la sorpresa va sorgir en el Baix Empordà. Volíem visitar un altre cop el poble de Parlavà, per què negar-ho el nostre interès era purament de caràcter mengívol, quan passant pel lloc de Peratallada, ens sorprenien la vista de la seva torre i del portal d’entrada que dona a la carretera i, vam decidir fer una parada perquè segurament valia la pena saber-ne un xic. Després la visita va ser sorprenent i vam conèixer un, del tants llocs de les nostre terres. carregats d’història. 

La seva peculiar ubicació, a lloms d'un basament de roca gres, i el seu entramat de carrerons medievals, el converteixen en un dels pobles més bonics de Catalunya. Pel que fa al nom, s'esmenta per primera vegada al segle X i dóna bona idea del seu significat: Petra Scissa o Petra Taiata (pedra tallada).  

La vila de Peratallada  posseeix un dels recintes fortificats  d’època medieval més ben conservats de Catalunya. Arquitectònicament, el conjunt, bastit majoritàriament entre el segles XII i XV, consta de tres sectors: un de central, situat a l’entorn del castell i que és la part més antiga i, dos ravals l’un a tramuntana i l’altre a llevant. Tots estan reforçats amb fossars defensius, i bona part estan excavats directament a  la roca.

 

A més , per millorar-ne la defensa, el recinte principal que envolta el turó on s’alça el castell de Peratallada (origen de la població), estava reforçat per diverses bestorres (reben aquest nom perquè són torres obertes per la part interior), de les quals se’n conserven tres en un relatiu bon estat. 

Aquesta disposició especial respon a la doble finalitat: eren molt econòmiques de bastir que no pas una torre tradicional, i en cas de necessitat, permetien dur fàcilment, als diversos pisos de què constaven, materials defensius per llançar-los als atacants (pedres, aigua bullent, fletxes, ets.). La torre de les Hores, que rep aquest nom perquè en +epoca contemporània va ser transformada en un campanar civil de la població, és un bon exemple d’aquesta mena d’arquitectura medieval.

 

Sincerament hem de dir que passejar pels seus carrers és un goig, igual que gaudir de les seves cases, els seus carrerons i les seves places. 

Ah! M’ho deixava, i la seva gastronomia. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fon: Cartell Informatiu

RENTADORA, MITJÓ VERMELL I RATOLÍ. II

Traint-se del cap els darrers pensaments de les seves filles. Fa un gest amb la mà com dient-se a si mateixa: d’això ja en pensàrem en una altra ocasió. La dona continua el seu batallar en els racons de la cuina. Finalment arriba a aquell racó amagat i orfe de tot atuell de profit. El lloc dels desitjos i les raons perdudes. Una llum fluorescent s’il·lumina a mitja alçada com si estigués damunt d’una postada. Poc a poc resplendeix més i, de cop, com si fos una explosió de llum tota l’estança que visible. Sembla, ben bé, una rica sala d’un palau. Enmig i, vestida de blau cel, com han d’anar ornades totes les fades bones s’asseu, en un petit tron, una formosa dona gran de cara bondadosa. S’aixeca, agafa la vareta màgica i li dirigeix la paraula a l’atribolada dona.

¾    Hola, Ermerinda! El que cerques, ja no ho trobaràs. Va ser un encanteri d’unes hores, per una jove que mereix la felicitat.

¾    Maleïda bruixa! Fada del dimoni! - Pensa la dona- Aquesta mala guilla és la causant d’aquest desori. Qui podia ser, si no?

¾    No et vull castigar, prou en tens amb aguantar les exigències de les teves lletges noies.

¾    Explica’m com ho vas fer. No ho entenc!

¾    Si em promets que et portaràs bé amb la Victòria, jo t’ho dic!

¾    D’acord!! Trauré la ventafocs de l’eixida. I la presentaré com a Victòria,  al príncep, Ep!! No vull revenges. Dels calers del seu pare, li pagaré una bona dot i també aportaré diners pel casori. Digues-me el secret.

¾    Cap, ni un. Veus la rentadora vella, va convertir-se en una carrossa preciosa. El mitjó vell vermell, va ser el vestit que va incendia d’amor el cor del príncep. El ratolí, va formar part del cavalls de la carrossa. Els altres ja han marxat però aquest es veu que va beure massa cava. Potser, fins i tot, s’hi va banyar, està xop i encara dorm.

¾    I les sabates i, els patges i, el cotxer d’on van sortir.

¾    Amiga meva, cadascuna de les fades tenim algun secret de sumari. Top secret, com diuen ara.

¾    Ja que en aquests moments som amigues, et vull fer una pregunta. Què en puc fer de les meves filles? – Les llàgrimes li regalimen dels ulls i baixen galtes avall. Continua amb veu ploranera.- Estan plorant a més no poder, pobretes, les meves filles. Si no es casen aviat acabaran essent unes velles conques. Jo volia algun net, per tenir-lo a la falda. Pobre filles i, pobre jo. Tanta riquesa, però menjades per la rancúnia i solitud.

¾    Tu veus la televisió? Envia-les a París. Tenen un munt de perfums, de massatges. Cada esteticista! Cada metge operador que treuen d’un lloc per posar-lo a un altre. Una passada!!!

¾    Tu creus que pot anar bé? Ens costarà molts calers.

¾    Dona és l’única possibilitat que us queda. Jo crec que sí! T’ho diré amb franquesa. Vaig enviar, la meva escombra vella, que no em servia de res, pobreta. Saps què? Ara fa de presentadora en un programa infantil. També fa anuncis de moda i cosmètica. T’ho pots  creure?

¾    D’acord, no diguis res més. Fins i tot, hi aniré jo. A veure si, també em trobo un marquès, o un lord anglès despistat. Com que ara estan a la baixa. Segurament podré aprofitar-ne algun, malgrat sigui de  rebaixes... 

Poc a poc la llum minva dins de l’estança, només un suau olor a llessamí impregna les velles parets. L’encanteri s’ha acabat. Només, he de fer de testimoni, de que l’Ermerinda va complir la seva paraula. Va casar a la Victòria, la seva fillastra sense ser gens garrepa. Després, va marxar vers el món de l’esperança, bonica paraula. 

Miquel Pujol Mur

RENTADORA, MITJÓ VERMELL I RATOLÍ. I

Quines paraules més prosaiques per lligar en un relat: una rentadora, un mitjó vermell i moll i, un ratolí. Doncs, comencem a cavil·lar un xic. Ja fa força estona i, no em surt res d’aprofitable. Veig com si em sortís un lleuger fum del cap. Pot ser febre? 

De vegades, el cervell de la nostra monitora, no sé ben bé, quina forma jeroglífica té de pensar, per voler que desenvolupem temes amb paraules tan enrevessades. 

Tanco els ulls i, m’imagino una casa de pagès. En un cobert una rentadora vella. Un mitjó a l’estenedor, està mullat, per això encara penja del fil i un gat que juga amb un ratolí. Ja està? Però com ja sabeu, amb això no tinc prou. Podria posar una dona, la mestressa. Un home dalt d’un tractor. Dues criatures, jugant a la porta de la casa.  Que bonic, quasi bucòlic. Però no em va. 

Aleshores, comencem una altra història basada en un conte escrit per primera vegada a mitjans del segle XVII, en una recopilació de contes populars. 

La vella ben vestida, però malcarada, remena entre els estris de la cuina. Amb anterioritat, havia remenat tota la cotxera, cercant un vehicle que no va trobar. On podia haver-se amagat un carruatge, tan gros i ostentós. 

Però està obstinada en trobar-ho, sigui on sigui. Mou les cassoles de lloc, mira sota els armaris. També li agradaria trobar alguna cosa bruta, per poder castigar aquella fillastra, tan obedient i neta. Fins i tot, mira si dins el fogons i el forn de la cuina, podria haver-hi alguna resta, que li permeti esbrinar tot aquell joc estrany. 

Rumia: A casa seva, hi ha algun malefici que li impedeix casar a les seves estimades filles. Ja ho sap, que no són cap bellesa, però adornant-les amb trenta-mil  bimbirimboies, que els hi tapessin la cara i, sobretot el nas podrien passar. Bé, ho ha de reconèixer, la gran, és prima com un pal d’escombra, no té res que pugui atreure l’atenció d’un home, per més ase que sigui. La segona, està gorda com una vaca. A mesura que passen els anys augmenta una talla més. Fins i tot, al menjador li han hagut de posar una cadira doble. Les normals, les desbordava i trencava. Però l’home, que s’hi volgués casar tindria una bona dot, de la fortuna del seu difunt marit. 

Sort que li va deixar una gran riquesa i un munt de possessions: terres, cases, boscos i fàbriques. Tot això, en el seu pensament hauria de servir per casar les filles, tenir un hereu, que continués la baronia del seu traspassat marit, malgrat que fos de sang aliena. La seva més gran desgràcia va ser què, a més a més, de la fortuna li va deixar, la Victòria, filla de l’anterior matrimoni del baró. Una noia, bella, ben estructurada, amable, un xic bonifàcia (perquè sinó no hagués acceptat fer de minyona). I buf!!! L’emprenyadora fada madrina, que sempre estava burxant, com un cuc en una poma.

Deu haver estat cosa d’ella. Ara els emissaris del príncep cerquen una formosa donzella, que li va conquerir el cor. Ha presentat a les seves filles, per què no, per veure si el jove patge les acceptava. Però el xicot s’ha caragolat de riure. Les seves riotes han arribat al lloc més llunyà del principat. Home! Tampoc hi ha per tanta befa. Les noies, ara parlen de retirar-se, a un convent. Estimades filles!!! 

Continuarà ....

Miquel Pujol Mur                                                                                                                                                                                                         

SORTIDA A SANT ÚRBEZ

 

Al llevar-nos, el sol a poc a poc obria el dia en la vall de la Penya Muntanyesa. El cel era blau i es veien pocs núvols en l’horitzó. El vent que el dia anterior havia bufat insistentment, aquest jorn, potser cansat de tot el dia airejant  l’ambient, estava calmat. Un bon dia per sortir i, mirar de fer realitat els nostre somniats plans. 

El nostre interès principal era visitar la vall i el poble de Vió, on sabíem de l’existència  d’una església romànica. A continuació conèixer els canons d’Anyisclo i fer una visita a la cova ermita de Sant Úrbez, (En català Sant Urbici). Aquest recorregut pràcticament està situat, a l’inici del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut, comarca de Sobrarb i província d’Osca. 

Per una carretera plena de revolts, no hi ha quasi cap petita recta, vam iniciar la nostra sortida, plens de joia. Visitàrem Buerba, on vam fer una lleu parada per fotografiar la seva església, també d’origen romànic, i fer una petita volta pel poble. En un temps, va estar despoblat i, però ara veiem més d’un projecte nou. Poc desprès i molt a prop, també recorreguérem, a peu, el carrers del poble de Vió. No vam veure a ningú, però si un pla de construcció de noves cases. En el punt d’intersecció entre les construccions velles i les noves, trobàrem l’església i admiràrem el seu absis amb arcuacions cegues. Ens cridà l’atenció - també ens succeí el mateix a Buerba - l’existència d’un petit atri arrodonit que, suposàrem, era per emparar del fred els assistents a missa.  

I aquí vaig cometre el meu error. Vaig preguntar a la Maria, (la veu del GPS, l’anomenem així) pel pàrquing per visitar Sant Úrbez. Diligent la noia. em va marcar tres punt de referència. Jo, ràpidament, vaig marcar el què em va semblar adient. I em vaig equivocar, ho he de reconèixer, Vaig prémer el que em semblava millor. Tal vegada perquè ja el coneixia d’una altra sortida. I, no! Hi ha un lloc més proper i adequat. 

Deixant el cotxe aparcat, vam començar la caminada per una pista enquitranada en suau descens. Podia fer-se per altres indrets, petits camins en pendent, però poc agosarats, vam preferir el camí més planer. Al cap d’una estona llarga vam arribar al vertader aparcament de de Sant Úrbez i cascada d’Asó. He de dir que les zones d’aparcament, tant la de dalt, la de Tella, com aquesta eren plenes de cotxes i de persones vestides d’excursionistes i ben disposades a caminar.   

Però, he de reconèixer que l’edat no perdona, vam fotografiar la cova ermita des del mirador i vaig pensar que amb el tros de camí fet, en tenia suficient. Potser un altre dia podrem esmenar l’error. 

Començàrem el camí de tornada. La baixada havia estat suau, però la pujada té un altre caire. Aleshores, va sorgir la realitat, no és el mateix baixar, que pujar. Al cap d’uns quants metres, escric uns quants per no dir quants, el meu cos i la meva força van davallar enormement. Sí, va començar el meu calvari particular. Un tros més i, una parada, tornem a emprendre el camí i un trosset més amunt, tornem a parar. No vull anomenar quantes parades vaig fer, em fa vergonya.

Totes van ser marcades en el meu pensament d’arribar al cotxe com a punt de refugi. 

Quantes vegades vaig recordar les paraules de W. Churchill. "Si estàs passant per un mal moment, segueix endavant". 

Finalment amb el cos cansat, lassat l’esperit i les idees mig perdudes vaig obrir la porta del cotxe i vaig sospirar. Que maco! Un volant i un seient. 

Tal vegada, potser, no ho sé, possiblement no, visitarem la cova ermita de Sant Úrbez. S’ha de reconèixer que l’indret és digne de tornar a visitar. 

Miquel Pujol Mur

NO TOCAR NI MOURE DE LLOC ELS QUADRES NI ELS CAVALLETS

 I ara què? Amb aquestes paraules tan encisadores, tan inspiradores, quin polsim d’imaginació puc afegir, per escriure un relat adient.  Si parlés de paisatges de rius, d’arbredes: podria imaginar-me nimfes, dones d’aigua, cavallers (pels cavallets) i dames. Com en qualsevol pintura romàntica. Però per desgràcia, la meva desgràcia,  observo una sèries de pals de color fusta entrelligats per mitjà de travessers. Mare meva! Què se’m pot ocórrer. Doncs, aleshores, a pensar i a cavil·lar. 

Era una nit de tempesta, fosca, només trencat el silenci pels trons, que ensordien les dones i els homes, fent-los amagar dins les seves cases, esmaperduts de por pel fort soroll. Els llampecs, fent ziga-zagues baixaven a la terra, eren l’única llum que oferia una mica de claror en els carrers obscurs, els fanals estaven sense llum. Tothom s’amagava a casa i si sabia alguna pregària, la resava demanat perdó a Déu pels pecats comesos. 

Va arribar l’hora de les bruixes, les dotze de la nit, ja sabeu que elles, senyores dels cels ennegrits i, contentes de veure les flames de l’infern, que els recorden la mansió del seu senyor, en aquestes nits, quan els humans ploren amb el cor ple d’angoixa, és el moment en què volten contentes per l’aire, rient, escopint i maleint els éssers vius. 

Aquesta hora maligna, on succeeixen molts disbarats, a l’estança on eren guardats els cavallets i els quadres, es produí un daltabaix. El tro va sonar fortament,  travessant les finestres  i tot l’interior va tremolar. El llampec, va penetra per l’espai que va obrir el seu company i, l’aire es fa fer irrespirable, més amb la barreja de l’olor de les pintures, només una forta pesta de socarrim, va imperar  dins la sala. 

A causa de tot aquest cataclisme, de cop, el cavallets fan fer un moviment estrany i, van perdre l’equilibri. Com un allau de neu davallant muntanya avall, ja perdut el control van anar a parar a terra. 

¾    Ai!- S’exclamava un.

¾    Ui!- Continuava un altre. 

¾    Tu, treu el colze que me’l claves. 

Tot de reclamacions i queixes sortia d’entremig de les fustes. Només, un, no deia res. Amb el seu cos, protegia la seva companya, tot admirat de la seva bellesa, de la seva perfecció.

¾    T’has fet mal?

¾    No! Tu m’has protegit, ho he notat.

¾    No podia fer res més, fa estona que et mirava extasiat.

¾    També ho he notat. Per què? 

¾    No ets com els altres! La perfecció del teu tallat. La polidesa de la teva fusta. Aquest color suaument vermellós del teu cos. La forma de compactar les teves travesses. Tot això i més,  m’ha encisat des del principi. Ara, a l’escoltar la teva dolça veu, encara més

¾    Per això em miraves tant.

¾    Sí! T’he estimat, només veure’t.

¾    Ara que ens em trobat. Què fem? Jo. també vull estar amb tu. Em sento protegida entre els teus braços.

¾    Fugir, fugir junts i, per sempre. Aquí al costat tenim el riu, serà el nostre amic, que ens conduirà fins al mar, on tu i jo serem lliures i ens podrem estimar. Haurem de sortejar mil perills però, abans morir que separar-nos. Ara, que per fi ens hem trobat. Anem al riu! 

Agafant-se de les mans van fugir cap el proper Llobregat, cap a la llibertat i l’amor. 

Miquel Pujol Mur