UNA CARTA DE MALS RECORDS

 

En un dels indeterminats carrers d’una gran ciutat, hi ha les restes d’una xabola, entremig d’altres del mateix ordre. Trossos de fusta, parracs de teles velles i, brutícia, són la mostra de la pobresa més indigna que hi viu. Dins la grisor del carrer i, les restes de les altres barraques, se’n distingeix una per estar il·luminada, malgrat la tardana hora de la nit. S’escolten roncs a les altres, crits apagats i cants de borratxera. Un petit foc dins d’una llauna grossa, ajuda a escalfar una mica l’ambient. Un dels dos homes, remou l’estripada maleta, on guarda totes les seves míseres pertinences. La maleta, vella i atrotinada, a més d’una motxilla, que ha tingut temps millors, són tota la seva riquesa. 

Remou en les diferents piles de coses maldestres buscant alguna cosa que serveixi per apaivagar la fam, d’anys i de misèria. Un tros de pa, malgrat sigui remullat i vell, un bocí de formatge, tot serveix. Agafa la motxilla i la capgira. La seva memòria, falla sovint últimament i, molts cops no recorda immediats i, propers moments de la seva vida. 

Observa al seu company, tan brut i esparracat com ell. Les sabates que porta, mostren que han estat llençades després d’una llarga vida. Les seves, unes esportives, que van perdre el dibuix en qualsevol pista, de qualsevol lloc.  Mentre veu com l’amic escura la llauna, com si fos el més exquisit plat del millor restaurant, li diu:

¾    D’on has tret aquesta llauna?

¾    Del contenidor de les coses caducades del supermercat. I tu el formatge?

¾    És un entrepà, que he trobat en una paperera del col·legi.

¾    Quina sort! 

L’home, remena un altre cop la motxilla i, d’un racó sobresurt un tros de paper, el tiba  i de seguida el reconeix. Un sobre. El mateix sobre de sempre. Per què, ara el punyeter sobre? Malgrat tot, l’obre i treu el paper. La carta. Un agredolç somriure, mig ganyota, es mou a la seva cara. Li recorda quan era nen. La carta, que va escriure una vegada als Reis. Carta al Reis. Divina innocència. 

La llegeix. És escrita amb la lletra de nen que creu encara en els Reis. Es frega els ulls. Són humits i, es barregen les llàgrimes amb la pols de mil camins. 

·        Pare, jo vull ser enginyer, com el tiet, per poder ajudar-vos a comprar una casa, per viure junts. Serè un bon estudiant.

El vostre fill que us estima. 

A continuació, tota una sèrie de zeros, que representen els petons d’un nen, que creu en la vida. 

Les llàgrimes, la pols, el record del pares ja morts i, la mala sort d’una vida equivocada des del principi, s’entremesclen en la seva cara donant-li un trist i grotesc aire.   

Arruga el paper, prem el sobre damunt i fa una bola. Amb un moviment de menyspreu, la llença al petit foc. Per un instant s’il·lumina el petit resguard. 

Miquel Pujol Mur    

EL CONTE DEL LLANGARDAIX

 

Se n’era una vegada, un vailet petit  que esperava alguna cosa, sense saber ben bé, quina. Per a ell, tot era com un somni. Però alguna, ell creia n’havia de passar. El Cristian estava assegut a la vora d’un camí. Ben bé, no sabia què hi feia, fins feia un moment dormisquejava i ara, tot just havia passat un carro. 

Però ell es preguntava contínuament:

¾    Què faig jo aquí? On era abans?.- D’aquest enraonament no se’n sortia, fins que desesperat, va posar-se a plorar i, cridar cap el cel dient: Què espereu, què voleu de mi, si només soc un petit nen. 

Tant cridava, que finalment, d’un forat d’un marge de terra, va sortir un llangardaix gros. Tot verd i lluent de cara que, girant-la com la giren aquestes bestioles, va dirigir-se al noi  i, li va preguntar:

¾    Què et passa tant cridar? Fins i tot jo, que dormo molt endintre, he sentit els teus brams.

¾    És que no sé on soc, Ni, per què soc aquí.

¾    A veure noi, pel que jo sé els humans viviu en cases amb la família. A veure, com es diu la teva mare?

¾    Coi! Com s’ha de dir. Mama. És molt maca.

¾    Tranquil, deu haver-ni un home, el teu pare, suposo. Com li dius?

¾    Com vols que li digui. El seu nom de sempre, papa

¾    No hi ha cap persona més a casa teva?

¾    Sí, l’àvia i li diem, àvia. Clar, com ha des ser. Així, àvia 

El llangardaix, cansat d’enraonar amb el nen i, no aclarir res fa fer un gran xiulet, acabat amb un bram, que va alertar a totes les famílies de llangardaixos dels voltants. El Cristian, va haver de tapar-se les orelles, per evitar cap mal i, va tornar a plorar. El gran llangardaix, estava neguitós pels plors del nen. Finalment, el nen esgotat de tan plorar, va callar els seus crits. El rei dels llangardaixos, va començar a parlar: Companys, aquesta criatura no ens deixa dormir. 

Aleshores, sobtadament va escoltar-se una veu molt dolça, que digué:

¾    Què et passa petit? Tant neguit, tant remoure’t en el llit. Que tens mal de panxeta?. Que no t’agrada, el ninot del llangardaix, que t’ha portat l’oncle. Me’l dones? El nen, es remou un xic més dins del llit i, quan nota que l’àvia li vol prendre el nino, diu - entre somnis: No, àvia, que ell em salvarà, em portarà de nou a casa. Seguidament, s’arrauleix agafant ben fort el ninot.

¾    Dorm, menut dorm.- mussita l’àvia mentre l’acotxa-. Un malson, veuen massa el televisor, aquestes criatures. 

Aquest, mig anomenat conte, com tots els contes, s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur

UNA RELACIÓ DE DOS HOMES

 

Els dos homes són asseguts a la taula del menjador. L’habitatge és  senzillament un apartament. 

L’home gran, d’una quarantena d’anys està força preocupat, se li nota en el seu seny frunzit. L’altre home, tal vegada d’uns vint-i-cinc anys, se’l mira preocupat. Fa massa dies que, al seu company li volten pel cap uns pensaments que no el deixen viure. Com que se l’estima, està força intranquil.

¾    Què et passa, Joan?.- pregunta amb veu suau, per a no alterar-lo.

¾    Res amb tu, Pere. Tu només has portat felicitat a la meva existència. Però, tu rai que no tens una filla que t’estigui telefonant  cada dia i sempre escoltis com plora mentre et parla.

¾    Encara plora? Ja fa sis mesos que vivim junts. Ho vas abandonar tot, la dona, les filles i la casa. Durant aquest període de temps, la teva ex. ja ha tingut un parell de “noviets”. Què vol la nena! Que ja té prop de catorze anys, per entendre-ho.

¾    És jove encara. La va agafar molt de sorpresa. No pensava mai, que entre la seva mare i jo, hi hagués cap malentès.

¾    Que no sap que durant la vida moltes coses canvien. No le vas deixar prou clar, que eres gai. I que, per fi, vas tenir la valentia de sortir de l’armari, ja que la teva vida, no era vida. Què no som feliços, tu i jo?

¾    Home! Si que els hi vaig dir, però ella encara vol creure amb l’amor familiar. El pare, la mare i elles, les filles. Sempre em diu que la seva mare, amb això dels dos acompanyants, només ha estat una síndrome del sobtat abandonament. Mai, ha pogut entendre, que jo la deixés per un home.

¾    Doncs ... Què vol ara? No ho ha entès encara?

¾    Sí! Li vaig repetir una i una altra vegada.

¾    I no ho ha acabat de comprendre.

¾    Li vaig deixar ben clar, però ella insisteix que si parla amb la mare la convencerà i, tot podria ser com abans. La crisi de la quarantena. Un lapsus de temps. Fer un viatge junts i reconciliar-nos.

¾    Que fàcil ho veu la teva noia. I jo què? L’amant de cites de amagatotis. No pensaràs abandonar-me. Jo que vaig deixar els pares, la família i els amics per tu. Que em vaig enamorar perdudament de la teva fermesa, del teu caràcter i, ara resultarà que allò del que vaig enamorar-me, és tan fals com tota la teva vida. Vaig deixar per tu, un noi que segurament era més home que tu. Almenys, sabia el que buscava. 

¾    Però les nenes estan en una edat difícil i, la Irene tampoc va ser gaire desagradable quan li vaig comunicar. Va ploriquejar molt, però crec que va entendre el perquè dels seves dubtes pel meu comportament dels darrers anys. Aquesta vena sobtada que va creuar les meves idees. 

El Pere es retorça els dits. No sap que contraposar a la sortida del Joan. Finalment s’alça i amb una veu més dura i seca que la seva normal, li parla així:

¾    Saps que t’estimo. Dius que la teva dona va plorar, que no ho va entendre. Jo ara tampoc t’entenc i m’amagaré per plorar sol, sense espectacle. Me’n vaig ara amb el meu cotxe, si quan torni has marxat amb tot els teus estris, ho hauré d’acceptar, malgrat que et maldigui.  En tot cas, portat aquesta fotografia de tots dos, per si algun cop te’n penedeixes. Siguis feliç, si pots pair tot el que hauràs de consentir. Quan les teves filles es facin grans i marxin, ja veuràs en quin parany viuràs amb la teva dona. Ella malgrat el que digui ara de cor en fora, no et perdonarà mai. 

Miquel Pujol Mur                                                               

LA DAGA. RELAT NEGRE

 

L’home, està assegut en la foscor de l’habitació. Les seves idees són tan fosques, com l’obscuritat de la cambra. Només un reflex de llum, al passar algun cotxe per la carretera, trenca el negre ambient. Però els seus ulls no albiren cap idea apaivagadora al seu malestar. Es retorça fortament les mans, com si volgués amb el dolor, trobar la pau. 

Finalment, lasat de la seva immobilitat, s’aixeca i, obrin la porta d’entrada surt al carrer. La il·luminació és pobre però, comparada amb en els seus pensaments, l’enlluerna. Odia aquesta circumstància. Acluca els ulls permeten que només una mínima escletxa de llum, arribi al fons del seus ulls, per prosseguir el camí. 

Amb passes llargues, arriba a la malèfica casa dels seus records. Tota ella, és fosca. No hi ha cap finestra il·luminada, en la façana. No hi ha res que denoti la més mínima resta de vida en el seu interior. Malgrat tot, recorre el jardí amb temença i ànsia. Finalment, empeny la gran porta, que cruix fortament per la novetat d’un visitant. L’home, sap el que vol i, creu saber on és l’objecte del seu interès. 

Una ombra es mou entre les tenebres, trencades per la llum de la lluna. L’home la segueix, sap que és i al mateix temps recorda que no és res viu. Només, el record punyent d’una malifeta estrafolària, que sorgeix interrompudament de la seva consciència. Tal vegada una ànima perduda. 

Puja les escales, seguint l’espectre. Li costa respirar. No pot apropar-s’hi, l’ombra va lleugera, a moments esquiva, altres visible, però sempre inabastable. Les llàgrimes rodolen per la cara de l’home. Les mans suades, patinen per la barana de noble fusta de l’escalinata. Un cruixit, l’avisa que l’imaginari ésser a qui segueix, obre la porta de l’habitació on van succeir els fets. 

Respirant fortament, intenta recórrer el poc espai en un moment, breu moment, però li manca aire. Es deté un instant, recupera la respiració, empeny i entra. No hi ha ningú. Fins i tot, l’ombra o l’ésser misteriós s’ha esvaït. Damunt de la vella calaixera, veu l’objecte del seus desitjos. 

Està com nou, brillant com al principi de tot i, admira la seva fulla gravada d’or i acer. També, el seu mànec de marfil. Una bellesa letal de formosa presència. Acaronant-la, li fa un petó, sentint en la fredor del cos d’acer, com si una amiga li donés la benvinguda. 

La prem fortament i corrent, surt al jardí. Cerca el lloc. S’agenolla i la clava fortament en la terra. Aparta les plantes, que han crescut desordenadament i, paleja la terra fins arribar al seu destí. Una tapa de fusta. La treu, una  manta vella i a sota, el cos. La seva víctima, morta vuit anys enrere. 

Mira aquell cos, reconeix l’anell, toca els flocs cabells que encara cobreixen el crani. Observa el rellotge i reconeix l’hora, sí l’hora de l’homicidi incontrolat per la ràbia. Al veure les despulles el seu cor i el seu cervell no poden més.  Els seus ulls, estan ja secs de tant plorar. Prem amb força la daga i la clava una i altra vegada en el seu cor, que no va saber frenar la seva ira. 

Notícia de darrera hora: L’assassí parricida va tornar a la casa després de sis anys de presó. Va retrobar el lloc, on havia enterrat el cadàver del seu pare. Es  va suïcidar amb la mateixa daga homicida. Resolt el cas 4785 del Jutjat. 

Miquel Pujol Mur                                           

QUÈ EM VOL VENDRE?

 

La sala és gran, sense ser exagerada. La llum és diàfana però, mai forta. Per un dels finestrals es veu un jardí i flors. Dos individus estàn asseguts en dues butaques i conversen amigablement. No hi ha ningú més en tot l’habitacle. Un, fa la següent pregunta:

¾    Vostè, què diu que ven?

¾    La cosa més meravellosa del món. No n’hi ha cap com ella. L’essència de la vida

¾    Vaja! Un flascó de perfum, un aroma. Molt romàntic, una essència per l’individu estimat/da.

¾    No, el que jo li volia vendre no va tancat en cap recipient.

¾    Ah! Els venedors, sempre venent el millor. Sempre vendre, per beneficiar-se i viure millor. Comprar barat i vendre car. I, desprès el client no sap què fer-ne. Desprès, aquella coneguda frase: “Jo a vostè no el conec de res”.

¾    Perdoni, vostè, està molt cremat. Li he demanat alguna cosa material?

¾    Promeses, promeses i promeses. Sempre igual, semblen els polítics quan diuen que el món va millor i la veritat ens demostra el contrari.  

¾    Molt escèptic, vostè. Em sembla, que no farem tracte si manté aquesta postura. Sempre, serà un amargat. Ai! Amic meu, com ho lamento.

¾    Va acabem d’una vegada! Què ven vostè? Quant val?

¾    Malament anem. El que jo li vull vendré és incommensurable, Ocupa poc espai i, els humans no ho aprofitem prou. I no té preu. Imagini-s’ho, no té preu.

¾    Em tornaré boig. No entenc res. És incommensurable, em diu, però no ho puc comprar, ni abastar.

¾    Si ho sap fer, l’acompanyarà sempre però, ha de ser molt entenimentat i aprofitar cada mil·lèsima de segon. També, saber sumar-la i recordar-la en els moments adequats.

¾    Ja n’hi ha prou! Què vol vendre’m?

¾    Ja li dic per anticipat, no sé si l’aprofitarà i, tampoc, si ho ha fet mai. Jo li volia vendre la felicitat. I vostè, em vol donar diners per aconseguir ser feliç.

¾    Tot es compra, en aquest món

¾    Falsa felicitat. Una rialla d’un infant, comporta més felicitat que tots els diners del món. Una sortida de sol, un petó, una carícia, un moment de pau, una mirada, malgrat sigui picaresca, un somriure, trobar un amic, estar assegut en un sofà a mitja llum i amb el televisor apagat. Totes aquestes petites coses comporten, més pau i felicitat, que tot el que pugi comprar, en aquest món malgastador d’il·lusions. Felicitat és l’única realitat que pertany a cadascú individualment. Has de ser conseqüent amb la que tens i podràs fer-la sentir a tots els altres. 

Miquel Pujol Mur                                                               

TROBAR POTSER EL DESTÍ

 Exercici: Utilitzar frases donades

L’home va quedar-se quiet, amb els ulls ben oberts per la sorpresa, mirant fixament el carrer Gran. No es pensava, que en aquella petita població, hi hagués tanta circulació de vianants i de vehicles. Venia en busca d’una noia, que havia conegut en el ball del seu poble, per la festa Major. 

Li va donar l’adreça de casa seva però ara, acabant d’arribar, no trobava on era el susdit carrer. Aleshores, va veure la clàssica banderola d’una perruqueria amb els seus colors de sempre: blanc vermell i blau. Quin lloc millor per preguntar. De tots és sabut, que els barbers amb la seva incommensurable xerrameca, coneixen les xafarderies de quasi tota la gent del poble. 

L’home va suggerir immediatament: Deu ser pels barris nous. Jo aquí en el centre, aquest nom no l’he escoltat mai. Però el barber, tot amable, com la majoria de la seva professió, va donar-li el nom d’un amic seu, que antigament, havia estat el carter. Ara, tenia l’únic bar-discoteca del poble i coneixia la majoria del jovent. 

Per fi, el nostre amic, va trobar el lloc i, la casa. Anava a trucar quan ha escoltat gatzara i gresca a la part dreta del pati. Encuriosit s’hi i ha apropat i per damunt de la tanca a vist la jove noia envoltada d’infants que jugaven i cridaven alegres. 

Saltaven al costat del braser de les fresques matinades, picant panses i cacauets d’un bol. Ho va entendre ràpidament la noia que va conèixer feia de cangur de tota la canalla del barri, mentre els pares treballaven. Uns dinerets extres no fan mal a ningú.

Miquel Pujol Mur

CARTA D’ACOMIADAMENT

Esperança, 

No vull perdre el temps, discutint la raó d’aquesta carta d’acomiadament. 

No vull parlar de res, ja que amb les teves paraules, voldràs capgirar totes les meves dubtes. Et vaig veure amb aquell noi, un altre cop. La primera vegada, em vas dir que era un company de col·legi, d’infància i, que era com el teu germà. Et vaig voler creure. 

Ahir, no em van agradar, ni les abraçades, ni els petons. D’aquella manera, amb mi, no ho has fet mai. Vaig anar a un bar i, em vaig emborratxar, com no ho havia fet mai. Quan no podia més, a altes hores de la nit, em van deixar abandonada en un banc del passeig. Com si fos una bossa de deixalles. 

En arribar al pis, sorties d’una porta del replà. Vas dir-me, que havies anat a veure els nens dels nous veïns. Avui, pel porter he sabut que hi viu un noi sol. 

Esperança, malgrat sigui una redundància, has trencat totes les meves esperances.

Teva, fins mai, 

Raquel

Miquel Pujol Mur  

PER QUÈ EM VAS DEIXAR?

La lluna plena il·luminava el carrer buit de gent quan un crit va trencar el silenci. El crit sorgia de la meva gola, trencat per la teva decisió d’abandonar-me. Perdut i sense esma vagarejava sol per un carrer de portes tancades, desert d’ànimes i d’esperits que em consolessin. 

El crit va ressonar de paret en paret, com si fos el llastimós udol d’un llop abandonat en un lloc sense ànima. Un crit que demostrava  la desesperança dels meus somnis  sense consol. 

Els meus records, envaïen la meva ment. Els meus ulls, els revivien, com en un cinema antic. En la imaginària pantalla dels meus pensaments només sorties tu, i tu, només tu, sempre tu. 

Aquell el teu somriure sempre encantador. Aquella cara satisfeta de gata maula. Aquell gemec que m’omplia de goig. Tu, sempre, tu. 

Mirant la lluna, vaig sospirar. No hi veia cap sortida coherent. Finalment, poc a poc, lentament, vaig aixecar la pistola. Aquella vella i inútil arma, que no sabia, ben bé, d’on havia sortit. Potser d’un calaix del pare, o tal vegada de l’avi? 

La vaig apropar al meu polze i vaig intentar disparar. Però un soroll em va sobtar. Tal vegada una rata que corria pel carrer. En aquell moment, vaig pensar com quedaria el meu rostre quan la bala hagués travessat la meva cara. La seva fredor en la meva sina, em va fer reaccionar. 

Tan pausadament com l’havia aixecat, vaig baixar-la i finalment la vaig deixar caure a terra. 

Vaig reconèixer que demà començava un nou dia i que segurament hi haurien moltes possibilitats de tornar a recuperar la pau d’esperit. Segurament trobaré una altra dona, com tu. No, millor, completament diferent per no creuar el punt de la incoherència del nostre amor. 

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

LA PLAÇA DEL SOL

 

Quants records perduts. Com era i com soc. Ja sé que han passat els anys però, la realitat actual és tan diferent i, ha ocorregut tan de pressa. La plaça fa menys de cent anys que  la van enllosar, abans era de terra, però va semblar una cosa normal. No havia transcorregut gens de temps. Encara recordo els veïns asseguts davant de casa seva i xerrant amigablement Els nens jugaven enmig   a pilota  i les nenes a saltar la xarranca o saltant la corda. També hi havia qui jugava a xapes o a tabes. Algun, més modern aprofitava per lluir-se amb el io-io, allò del gosset, el caminet, etc. 

De cop en un interval curt de temps el futbol. No era jugar a pilota, sinó que comportava seguir unes normes i el jugadors s’anomenaven segons la posició. Els davanters, el porter, els defenses. Els del Barça i els del Madrid, sempre enemistats o, els de l’Espanyol, habitualment deixats de banda. 

Uns pares van fer uns porteries, quatre pals que guardaven en una quadra o en la ferreria. Van començar les discussions generalment del pares.

Si el teu fill podia passar la pilota.

Quin porter, la hi cola, fins i tot, un nen de tres anys.

Quin “dribling” el teu, ni se n’ha assabentat.

Que no li doneu vitamines al nano? Ja està cansat, pobret.

 

Bronques i discussions, no van faltar mai. Però tret de paraules, no va arribar mai la sang al riu. 

M’equivoco, la mare del Rafel li va donar una bufetada a l’Enric que va portar moltes raons. El Rafel, va anar a la seva mare a dir-li ,que l’Enric li havia fet un cop a la cama i, li havia fet sang. El pare deia que no era res, coses de l’esport, del futbol que es juga amb els peus. Però, la mare del lesionat, no va poder per menys que anar a veure a l’altra mare per a dir-li: Que no li ensenyeu maneres, al teu fill. Tal vegada és un ase, que no sap fer res més que tirar coces. Mare meva! La que es va armar, fins va haver de venir un guàrdia a posar pau. 

El col·legi, “Pedagoguium Sant Fernando” que durant molts anys també va donar-me vida. Els xavalets i xavaletes, les avies, alguna vegada, els avis, les mares, poques vegades els pares i les tertúlies que s’hi formaven mentre esperaven. 

Les festes del barri, que encara perduren com una tradició i, l'envelat; poc espai queda ara quatre casetes de fira i uns autos de xoc, només. 

I ara què? No hi ha el col·legi. La gent no surt a la vesprada, encara que sigui només a tafanejar. El pàrquing, les botzines, els cotxes, gent que passa mirant el mòbil, gent que corre per arribar a casa i sostraure’s del soroll, l’olor, el fred o la calor. Solament em queden quatre esparracats, que en una cantonada venen sobrets, de no sé quina merda.  Ah! I alguna xeringuilla llençada al costat del tronc.    

Quant ha canviat la meva vida, mentre no vingui ningú d’Urbanisme i digui que m’han de remoure les tripes, per fer un pàrquing més gros. Aleshores, sí que tremolo. 

Miquel Pujol Mur                                                     

LA PRIMERA CITA I EL CARNAVAL

 

Aquesta es la parada i, aquesta és l’hora. M’ha dit, que és molt puntual. Jo soc sempre massa puntual, sempre cinc minuts abans de l’hora. Estic molt atabalat, perquè és la meva primera cita a cegues, per via d’internet. 

No soc cap noi, que hagi perdut l’oremus rere les noies. Per a mi, el principal d’aquesta vida, fins ara, han estat els estudis. Una prova d’això, és que estic acabant un màster de la meva especialitat, als vint-i-dos anys. Aquesta trobada me l’ha muntada el meu germà petit. Un tarambana, sense estudis. Diu que fent de DJ. ja es guanya prou bé la vida, per haver de trencar-se la closca, estudiant. També, em penso que han estat el pares, els que l’han obligat a concertar-la en nom meu. No entenen que un xicot, a la meva edat, no tingui cap interès per les noies i, mira que n’han fet passar per casa. Però jo, sempre els estudis, per davant de tot, els estudis. Tenen por de que sigui ... Ja m’enteneu. 

De cop, la motocicleta és davant meu. Una poderosa màquina de nou-cents c.c., vermella i daurada. Muntada damunt el selló, una noia de curvilínia figura, guarnida amb una granota de pell molt ajustada. Ha parat la moto, no el motor, i dirigint-se a mi, soc l’únic noi que espera, m’ha preguntat

¾    El Ricard?

He contestat simplement:

¾    Sí.

Aleshores, ha dit amb veu càlida:

¾    Vinga puja, que això només passa un cop a l’any.

Sorprès he inquirit:

¾    Segur que em vens a buscar a mi? No m’havien dit res de la moto.

Ha aixecat la visera del casc i m’ha mirat. Els seus ulls com aiguamarines luminescents, m’ha deixat sense paraules i, sense raó. Obedient, com un xaiet, he pujat al seient de darrere.

Ha arrencat i la velocitat ha anat “in crescendo”. Una voràgine de llums indica els carrers per on volem. Un esclat de fars de cotxes, m’ha fet adonar que circulem per una carretera. He sentit la seva veu dolça. Encantadora com un rierol de muntanya, que m’ha dit:

¾    Tens fred.

De veritat, jo estic tremolant de por i, de sentir el seu cos tan a prop meu.

¾    Posa les mans a les butxaques de la meva caçadora.

Així ho he fet i les meves mans, han arribat a la seva pell. Tot ha començat a escalfar-se al meu entorn.

Finalment ha parat. Ens hem trobat enmig d’una rua de gent emmascarada, vestida amb robes estrafolàries, que canten mil lloances al rei Momo. Música, cants que parlen d’amor i sexe, ningú es fa enrere en petons i abraçades. Gran quantitat de licors de mil sabors i tots d’alta graduació. Ja de matinada, tots borratxos ens hem despullat, a banyar-se en el mar. Hi ha hagut moments, que l’ha perdut de vista. Desorientat, no comprenia res de res. Per ser la meva primera cita amb una noia, estava sobrepassat. En el meu cap, es barrejava l’alcohol i, la calentor de la sang. Finalment l’he trobat i, ens hem casat, davant d’un sacerdot, que no sé de quina ordre religiosa o, tampoc sé si era capella o, un torrat com nosaltres. 

Un altre cop a la moto. Ha volat per l’asfalt de les carreteres, fins arribar al seu palau, dins de l’estany de la Lluna Clara. En el palau, al seu costat, he estat feliç. Mil nimfes d’aigua, ens servien. Fins que un capvespre, m’ha despertat el soroll de la moto. He vist com es posava l’equip de motorista i li he preguntat.

¾    On vas?

¾    Ja et vaig dir, que l’encanteri era per a un any i el Carnaval és avui. Tinc una cita. Has estat tot aquest temps un gran amant i company i, sempre et voldré al meu costat.

M’ha lligat al voltant del coll una cinta de seda, d’or i d’argent amb un medalló ple d’aiguamarines, com els seus ulls. He emmudit. 

Amics, si alguna vegada aneu a un estany i, veieu un gripau amb una cinta daurada al coll, us recomano que l’acaroneu i li feu un petó, per trencar la maledicció de la reina de les fades de l’aigua. És un bon amant, un bon noi i un bon partit. 

Miquel Pujol Mur                                                    

SORTIDA AL PLA DE L’ESTANY

 

Sortint de la vora de l’Estany, la carretera, asfaltada discorre entremig de boscos. Circular per ella, no és gens fàcil. Retorçada i angosta. Els marges, com deu ser normal en aquesta comarca, causen respecte per la seva fondària. On no hi ha marges ni les baranes protectores de carretera la perspectiva, no és gaire més favorable. Un error, faria que els arbres, fossin la única salvaguarda a la caiguda. La circulació, és majoritàriament de ciclistes, emprenyadors busca racons - com nosaltres-, excursionistes i, els pocs veïns de la contrada. Això sí, tothom és prou prudent per deturar-se, en cas de trobar un vehicle en direcció contraria i, passar piano-piano. 

Vam decidir anar-hi, impulsats per la nostra dèria de trobar mostres de la religiositat del nostre poble català. Petites esglésies de muntanya, que en temps llunyans acollien als fidels dels voltants. Molts d’aquests pobles, actualment són tan solitaris, com les esglésies. Moltes d’elles són mil·lenàries. Fins i tot, n’hi ha de més antigues, ja que són construïdes damunt les restes d’una anterior. La fe mou i ha mogut muntanyes. 

En aquesta sortida buscaven Sant Patllarí. Mal record, amic Patllari. Qui era Sant Patllari, us preguntareu. 

Sant Patllari o Pal·ladi o Batllori d'Embrun (mort l'any 541) era un bisbe francès, de qui s'expliquen diversos fets miraculosos. Segons dades llegides també va ser bisbe de Roda d’Isàvena. Aquest bisbat dominava terres d’Aragó i Catalunya. Després va dividir-se i van formar-se els bisbats de  Lleida i Barbastro. 

 En morir fou considerat sant i enterrat a França, però uns monjos benedictins van robar el seu cos i el van traslladar carregat en un ase. L'ase va fer tres guitzes sobre el terra i van sorgir-ne tres deus d'aigua (que encara avui, poden veure's a la Font de Sant Patllari): els monjos, en veure-ho, van deixar lliure l'ase, que va començar a voltar pel poble i va passar pel davant de les esglésies del Carme i Santa Maria, fins que arribà al monestir de Sant Pere de Camprodon. 

Curiositat segons he llegit amb la Biblioteca de les mil contradiccions: el monjo que va anar a recollir el cos a Roma, era del Berguedà. Una altra cosa curiosa, la muntanya o el cim de Sant Patllari està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. 

Després de tanta informació la trista realitat no l'hem d’amagar. Vam entrar en una pista de terra, només per a un cotxe, Quan ens van convèncer que el nostre cotxe no era el més apropiat, vam desistir. Vam girar-lo, vigilant l’espai entre el precipici i el marge i el vam aparcar. Aleshores, el nostre esperiti de campions va ressorgir, si no en cotxe, a peu. Total, dos o tres quilometres, Uns pujada i un pla, una pujada més forta i un altre pla en costa i, una pujada i, prou.  La respiració a certes edats, s’ofega i el cor el recorda els anys viscuts. 

Doncs, a cercar-ne una altra, que n’hi ha moltes en aquesta terra beneïda.

La vida és com sortir a navegar en una barca que sabem amb tota certesa que naufragarà. Shunryu Suzuki, monjo i mestre zen (1904-1971) 

Miquel Pujol Mur

Fotografia:                                              

UN BON NOI

 

És una zona residencial plena de xalets, de gent benestant. Els edificis de construcció moderna, tenen piscina i la majoria en el garatge es veuen dos o tres  bons cotxes. Les vistes a la platja són immillorables.

La dona, una jove d’uns vint-set anys, ha sortit a recollir un paquet d’Amazon. Quan entra se li nota una ràbia interior que no pot amagar. Aleshores es dirigeix al seu marit i, posa dues coses  damunt la taula.

¾    Què es això? Què tens una aventura? Perquè si es així, la nostra separació és imminent. T’odio! Quan he passat pel passadís, ha caigut la teva maleta. He quedat sorpresa del seu contingut, no havia papers de l’empresa, només això.

L’home queda descol·locat, no sap què dir. Finalment, a contracor, respon:

¾    T’ho havia de haver dit, fa molts dies. Però em feia i, em fa vergonya confessar-t’ho. La meva empresa va reduir el personal. Com que les meves aportacions, no eren del tot favorables, em van acomiadar. Fa sis mesos. Soc un advocat, sense treball.

¾    El que em dius, no m’explica res.

¾    Que no podíem pagar les nostres despeses. Tu, encara com a arquitecta, guanyes diners, però a mi, no em quedava res. Ja saps la hipoteca de la casa, els cotxes, el manteniment de la urbanització, el nostre tren de vida, tot se’n va anar a norris.

¾    Bé, podíem tornar a hipotecar la casa. No sé, buscar solucions. Tal vegada els nostres pares. No ho sé, repeteixo, ni ho acabo d’entendre. Què feia això a la teva maleta. Per què? Ja que aquests, només són una mostra, en portes molts més. Què els vens a les farmàcies? O a discoteques?

¾    No em queda cap més remei- T’he de dir tota la veritat.

¾    El que jo vull, la veritat. Tinc un sentiment, de dubte, que em prem el cor.

¾    Vaig trobar-me una clienta del bufet. Va mirar-me i va comentar-me:

¾    Sé que t’han acomiadat. Com et va la vida? A la teva edat tots quedeu amb l’aigua al coll. Moltes il·lusions i molts deutes.

¾    No tinc res a fer. No sé com sortir-me’n.

¾    Saps que jo tinc una web de contactes? Tu ets eixerit, fas esport, tens bona planta i segurament allò, també correspon. Vols que et publiqui? Són senyores respectables. Tot ha de ser molt  discret i pots guanyar molts diners, fins que trobis treball. Us trobareu en un hotel, feu la feina i, endavant. Jo cobro, em quedo una comissió i et dono la resta.

¾    Com que no tenia cap feina prevista, ho vaig acceptar.

¾    I a mi, m’has deixat al marge. Tanoca innocent! Quants diners has guanyat amb aquesta martingala? Fa dies que et trobo mancat d’interès, amb mi.

¾    Mira la llibreta!

¾    Ostres! No està malament i, a més has pagat les nostres despeses. Pobret meu, com has treballat. Demà, parlaré amb la teva explotadora. Aquesta donota, que es queda les comissions de la teva feina. L’amenaçaré i, anirem pel nostre compte. Ja me’n preocuparé jo, de la web.

 

Així, van seguir amb els contactes. Però ella, cada dia li donava més feina. Ja no eren solament les nits, també els matins i si calia la tarda.

Fins que al cap de deu anys, la cosa va començar a fallar. Aleshores, ella va pensar, que, segurament amb homes no tenia tanta importància, si fallava. Però, no va arribar a fer-ho, perquè de cop i volta, una tarda va haver d’anar de pressa a una habitació d’hotel, perquè el cor va dir prou. A l’hospital, van dir que el seu organisme estava exhaust.

Llàstima, va dir-se ella. Era un bon xicot, però una pòlissa d’assegurança de un milió d’euros, tampoc va malament.

Miquel Pujol Mur                                                     

PARLAR DE INTUICIÓ

 

Era un bar situat a la plaça. Les ombrel·les acolorien el recinte  i, els porxos, permetien que el públic estigués protegit de la calor del sol. Tenia set i, les ganes de beure una beguda fresca, em van fer decidir a entrar. Un cartell amb un got de Coca-Cola, regalimant de gel i d’unes bombolles que esclataven en l’aire, com cridant a l’alegria de viure, em van decidir.  Vaig  asseure’m a una taula, a sota d’un para-sol, mentre em prenia la beguda refrescant. Aleshores, encuriosit vaig començar a mirar la gent que, com jo, passaven l’estona mirant, enraonant amb companys o llegint el diari. 

Vaig fixar-me en una noia, que també tenia un refresc davant seu. La intuïció, em va dir que estava sola i avorrida, potser esperava a algú. Era bonica i, segurament, de la meva mateixa edat. La vaig mirar, potser massa fixament i, crec que es va adonar de la meva admiració. 

Malgrat, que no va moure els llavis, en la seva mirada li vaig endevinar els pensaments:

¾    No està malament aquest xicot. Una mica insistent, en la seva mirada. Fixa’t, que me n’he adonat, sense voler. Tal vegada, maleducat. La caçadora, si fos jo, li compraria d’un altre color. 

Segurament això cd la caçadora, no ho va dir. Van ser pensaments meus, ja que a mi tampoc m’agrada. Massa seriosa per a un xicot de vint anys, però va ser un regal de la mare, dient-me: Així sembles més formal, més home. A les noies, els agradaràs més. Mamà, que ja no som a la teva època, tot ha canviat. Però vaig continuar vestint-me amb la caçadora. La mamà, és la mamà. Aviat “l’espellofaré”, maleïda caçadora. 

Me la vaig tornar a mirar a la noia i, em va tornar la mirada. Vaig envermellir-me un xic. Potser, està molesta, per la meva insistència vaig pensar. Més, era tant formosa, que no en podia apartar els ulls. Va girar-se un xic, no massa ja que de seguida, de reüll va tornar a mirar-me. 

El cor em palpitava de mala manera. Tot allò que deien les meves germanes i, que jo, no em creia de les papallones a l’estómac, ara eren tot un garbuix que m’impedia passar la beguda fresca. Anava a aixecar-me, quan vaig veure que ella, també ho volia fer. Sí haguéssim sortit a la vegada ens hauríem ensopegat enmig del passadís. 

Va passar pel meu costat, mirant-me descaradament i, no sé si va murmurar entre llavis la paraula “covard”. 

Ricart, deixa de fer el manta, que hem de sortir amb els nens. Volen anar a la fira. Ens trobarem amb els Garcia. Sigues amable, ja saps que ell és el director del banc i, ella la mestra dels nostres fills. Ah! No et posis la caçadora de la teva mare. Que comença a fer fàstic i, per a tu sembla una estrella de la bona sort. Quan ens vam conèixer, ja la portaves. Jo, te la hauria llençat, de seguida. 

Ja ho veieu la intuïció. Ens vam trobar un altre dia i, el primer que em va dir, va ser: Què t’esperes un altre cop o et decideixes ja?

 Miquel Pujol Mur