UNA VOLTA PEL PALLARS SOBIRÀ

 Els darrers vint anys (després de jubilar-me i de canviar de lloc de residència) he pogut continuar la meva dèria de conèixer nous camins. Cercant nous pobles i també els punts de religiositat de cada poble: ja sigui monestir, església, capella o ermita. Tal vegada, sigui romànica, o no. Deixo dit que el Berguedà m’encanta i té molts racons amagats, dels quals val la pena saber-ne. 

Darrerament hem estat en un lloc que considerem força formós. Un riu que seguint un costum, suposo que vingut de l’altre costat de frontera, anomenen en femení la Noguera Pallaresa. Per tant, he de dir que la unió de la bellesa de l’aigua, les cascades, dels arbres, de petits pobles escampats per la muntanya, majoritàriament visitables per carreteres o pistes de muntanya m’han corprès en els últims anys. Per anomenar indrets: el llac de Sant Maurici  i la zona d’Aigüestortes. També Bascaran, una altra zona per gaudir de muntanyes i, per què no Alins, a la vall de la ruta del ferro. 

Fa pocs dies vam gaudir una cosa molt senzilla i fàcil: conduir des de Sort, (com no la Bruixa d’Or, on anem en alguna ocasió. Però, no us preocupeu no ens ha tocat mai) fins a l’estany de Torrassa. Per nosaltres és una sortida i, un dia aprofitat de la nostra vida. 

Ara us escriuré una llegenda de Boldís Jussà. Suposo que ho sabeu de sobres: Sobirà, és el de dalt i, Jussà, és el de baix. Un dia vam pujar-hi per una carretera entortolligada i estreta. A l’entrada del poble hi havia un cartell amb aquesta història. Malgrat aquest que conte o llegenda, no va acabar gens bé, m’ha agradat incloure’l, com la realitat d’una terra formosa però, dura i a vegades cruel. 

Boldís és l’escenari del conte de la “Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva mare li hagués dit que no sortís  de casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar agafada amb el morro, com si fos un cadell. Com que nevava i no és veia res de res, els pares la van cridar:

¾    Per  on passes,  nena? Filla!

I ella va respondre :

¾    Som al prat de Canerilla.

Un cop al prat només van veure les traces damunt la neu i, van cridar:

¾    Ja venim. Et trobes bé?

La veu de la nena se sentia lluny, darrere d’una cortina de volves, que deia:

¾    Puiem per l’Estergasser ... 

Però cada cop que els pares arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc. Els pares la cridaven i la nena responia que es trobaven en un altre lloc. I així, pares, nena i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís, sense trobar-la. 

I amb la nena i el llop darrere del serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur

CASA RURAL DE VACANCES

 Ja li deia al meu fill: Això no sortirà bé. Però ell tossut de mena, com el meu home, vinga insistir i tirar endavant. La veritat és que tant a ell com a la seva dona, la vida del camp no els agrada gens. Fills de pagesos, però tan aviat com van poder, van buscar feina a la ciutat. He de reconèixer que no els va gens malament. La nosa, soc jo, al no voler anar a una residència. Què haig de fer jo allà tancada i, amb dones que no em deixaran fer res. Jo amb les gallinetes, els conills i un parell de porquets, ja en tinc prou. Una mica d’hort i, a viure com sempre he viscut. Ben bo que ho troben tot, quan pugen. Però, el noi sempre insistint. Ja ho sé jo pobre fill meu, que la nora sempre l’atia per vendre-s’ho tot.

 La darrera idea genial va ser convertir el magatzem i el graner en una casa rural. Segons diuen, el Govern fa moltes ajudes a la gent amb esperit de millora. Dit i fet, obres, teulades noves, guixaires, fusters i fins i tot una piscina nova. Què farien la gent de la capital, sense piscina? Quantes vegades, li ho preguntat a l’Antoni, el meu home, que al cel sigui. Però el beneit, mai m’ha contestat. 

Al principi tot va anar bé: Ja t’ho deia mare. Negoci i diners sense gaire treball, perquè el camp s’ha de feinejar molt i és molt esclau. 

Però, Mare de Déu, els darrers hostes són l’hòstia! Perdona’m senyor! 

Dos matrimonis ... Un home i tres dones. D’una, en tinc moltes dubtes, en el meu temps en deien un gallimarsot. Set criatures de les que, ben bé, no sé quins són els seus pares. Un molt eixerit és mig de color, potser el més educat. Els altres uns trapelles acabats. Li ho he preguntat al meu fill i, m’ha contestat que són d’anteriors matrimonis. L’última raó que m’ha donat: Són gent moderna de vegades es casen o no, però accepten els seus fills i els de les seves parelles. Senyor, sí la meva mare, hagués escoltat aquests disbarats! Però el meu fill m’ha dit que jo no puc ser tan retardada mentalment, que he de ser més oberta a la modernitat de la vida. 

Els pares, no els he vist més, van entrar a la casa i no n’han sortit per a res. Algun crit i algun que altre gemec, però no els he vist més el pèl. Com sempre quan tinc dubtes telefono al meu fill. Contesta és que estan fent uns estudis i una tesi sobre el comportament. De què? He tornat a preguntar. Sense resposta clara: No siguis xafardera. Particularment, més aviat em semblen xiscles com de garrins.  

Els nens i les nenes se les campen sols. Piscina, menjar, dormir no tenen cap problema. Han posat tendes de campanya a la zona, on el noi volia posar un mini golf. Tret de la meva desconfiança les criatures funcionen correctament, sense cap adult que els controli. 

Tot un mar de felicitat mentre calli, no pensi i no pregunti. Mes, tot arriba a un punt què ... He començat a pensar que potser a la residència viuria millor. 

Se m’apropa aquest matí la nena petita. Molt dolça i bonica, amb una cara  i un somriure angelical. Una formosa criatura i em pregunta.

¾    Escolti senyora, vostè de cardar, ho ha fet molt? Perquè els meus germans diuen que aquí al camp déu-n'hi-do.

M’he posat vermella i no he sabut què contestar. He telefonat immediatament al meu fill. Li he dit l’ocurrència de la nena i li he demanat que els en tregui.

¾    No puc, mare. Han pagat tot l’estiu. Una mica de paciència.

M’ha semblat escoltar un cloqueig, com si la jove se’n fotés una mica de tot. He penjat, enfurismada el telèfon. Estic pensant fer les maletes i anar-me’n de vacances al Carib. Què collons! Que cada pal aguanti la seva vela. 

Miquel Pujol Mur

UN CONTE MAL GIRBAT

 Estic assegut davant de l’estany. M’agrada passar l’estona observant el peixos i altres animalons que neden en l’aigua neta i transparent. Un lloc de gran bellesa. La verdor de les plantes apaivaga la brillantor del sol. Fins i tot avui, que he passat molt mala nit pensant en l’entrevista de treball de la propera setmana. Sí no aprovo segurament me n’hauré d’anar a viure amb l’àvia. Visc molt justet de diners i els diners ho mouen tot, en aquest món capitalista. Aquest matí m’he fet un entrepà per asseure’m aquí i menjar-me’l en aquest racó del parc, per poder reposar i pensar.

A prop meu he escoltat el rauc d’un amfibi. Quasi involuntàriament li llenço una mica de pa. De cop escolto un fort xipolleig, a l’aigua i em trobo al meu costat un gripau gros com la meva mà. Faig un gest de fàstic: gros, berrugós, quasi negre i mig brillant. Els seus vius ulls em miren.  Donen una sensació de llestesa que mai m’havia pensat en el lleig animal. Aleshores, escolto unes paraules:

¾    Hola, generós amic.

Esparverat, he mirat al meu voltant, per si hi havia algú. Estic sol, tret del gripau.

¾    Ei! Jove! Soc aquí, al seu costat. Que no em veu?

Finalment m’adono que és el bitxo, qui m’enraona. Me’l miro.

¾    T’agraeixo el tros de pa. Com que està una mica untat amb tomàquet, m’ha recordat vells temps.

¾    Així és que als gripaus us agrada el tomàquet.

¾    Ep! No em miris malament. Jo en altres temps era una formosa donzella. La filla gran del duc de Santalòpia. Però un encanteri d’un mag i bruixot que odiava al meu pare, em va convertir en gripau. Quina pena tant com m’agradava ballar i també flirtejar amb els joves galants de la cort. Hi havia cada xicotàs a palau! Tu, tampoc estàs gens malament.

Me la miro un altre cop. Fins i tot m’ha fet gràcia. A més, és simpàtica i  xerrameca. Penso estàs sonat, però serveix per passar l’estona. Ho sé després em donaré mil bufetades per espavilar-me.  

¾    I com pots eliminar l’encanteri? - Li pregunto.

¾    Mira, si trobo un noi que em faci un petó, sortiré de la meva maledicció. Però per desgràcia, no n’he trobat cap que s’hagi atrevit a fer-ho.

¾    AH, no? Quina llàstima. Perquè, ets molt agradable,  parlant.

¾    No podries tu, que et veig molt preocupat pel teu futur, ser el meu salvador?

M’ho he pensat. No tinc calers, quasi no tinc casa. Què podria perdre? Total, netejar-se els llavis després i ja està. Si és veritat, potser em donarà una recompensa.

¾    D’acord. Com ho fem?

Immediatament, ha saltironejat damunt de la meva mà. He tancat els ulls i li he fet el petó. 

Ha passat un cert temps. Jo, el contista, observo unes robes llançades prop d’un banc i m’acosto a xafardejar. Al banc, hi trobo un gripau que m’enraona,  dient-me:

¾    Hola! Tu escrius la meva història.

¾    Sí! Però no sé com acabar.

¾    Doncs, que l’encanteri va ser més fort del que pensàvem. El miracle es va produir a l’inrevés. Ara, soc el gripau mascle. I no només això se li ha posat al cap que vol convertir l’estany en el reialme dels gripaus i jo, en seria el rei consort. Ja deia jo que era una mica cap calent i “coqueta”. Mes, ara no para. Osti! Ja vinc reina, ja vinc! Ruac, ruac, ruac. Merda! Ja m’està canviant la veu. 

Miquel Pujol Mur

Gironella 18/11/2025

UN DIA PERDUT

 De bon matí he sortit de l’hotel i, he anat a fer fotografies de les nostres formoses terres pirinenques. Estic allotjat en un hotel des de fa quinze dies. Cadascun d’ells, els he dedicat a un sector de petites valls. 

N’estic enamorat del Pirineu i, admiro als valents que pugen als alts cims. Jo no, jo soc més de fotografies. Amb el meu petit 4x4, em perdo per pistes de terra i albiro cada dia noves valls, noves cascades i una naturalesa plena de verdor. També, algun que altre punt groguenc, que despunta anunciant la propera tardor. Entreveure els rierols amagats, entremig de rocs, que davallen cantant la cançó de l’aigua quan saltironeja entre les pedres. Algun que altre pont, antic de segles. Tot aquesta bellesa, aquesta pau, aquesta intimitat de natura viva, alleugeren el meu cap dels petits problemes diaris, que com més petits són, més els magnifiquem. 

Aleshores, el Maps me l’ha jugada. Anava per la pista i he gravat una adreça prou coneguda però, l’aparell ha embogit. En principi, no me n’he adonat. Sincerament és tan meravellós tot el que  perceben els meus ulls, que el meu cervell ha quedar incendiat de bellesa, sol i vida. El cant dels ocells, algun que altre remuc dels cérvols, fins i tot, l’udolar llunyà d’un llop cercant parella. Se m’ha omplert el cor de joia. 

De sobte, m’adono que el meu camí, una pista de terra plena de sotracs, no em porta a cap lloc. Miro la pantalla, no hi ha cobertura, ni tampoc mostra cap ruta a fer. Només, la pantalleta grisa. Apa nano, espavila’t! 

Busco mapes, m’adono que fa massa temps que confio en la modernitat. Els pocs mapes que trobo, en la guantera, m’ho demostren ràpidament. Són vells, gens actuals i jo, ara tampoc, els sé interpretar. 

Dubto Pallars Sobirà, Aran, Ribagorça, Sobrab ... Qui sap què? Un riu: Quin? No hi ha indicadors. Finalment penso: una pista deu conduir a algun lloc. Tiro endavant. On sortiré? No ho sé. Valor i esperit d’aventura. Però, tot el que em rodeja ja no sembla tan bonic. Un viratge i, ospa! Una carretera asfaltada. Amunt o avall, dreta o esquerra. Prou giragonses fan aquests camins com per a saber-ho. He tret de la butxaca la meva moneda de la sort i l’he llençada a l’aire. Mai m’ha fallat. Cara. Doncs, al nord. Que Déu ens salvi! 

Desprès de força temps, quan la claror del dia davalla, després de trenta mil sots, (la carretera tampoc és cap glòria), arribo a entreveure les cases d’un petit poble. M’hi arribo. No hi ha ni cartell a l’entrada. Sí fos a Transsilvània us asseguro que giraria cua però, al Pirineu ... Va nano, que penses massa  i, t’empatolles de veritat. 

Bonic, el poble. Poques cases però ben arrenglerades. Una casona gran i un cartell: HOSTAL. Cobertura, zero. Com si haguessin caigut del cel tots els satèl·lits. Què hem de fer? Doncs, entrar. 

Obro i cap a dins: Surt una noia. Caram! Quina formosa noia, alta, morena, jove i amb un somriure que il·lumina tota la seva - colrada pel sol - cara. 

¾    Bon jour monsieur. Vous dira? Plus tard!

Me la miro amb ulls d’atordit. Que maca que és! Però, fent un acte de valor suprem, dic:

¾    En català, si us plau!

S’ha posat a riure i, aquella cara enriallada ha quedat gravada dins meu per sempre.

¾    Veurà, aquí en venen pocs, de catalans, la majoria són francesos. Com vostè, quatre despistats o, mig perduts.

¾    Jo soc d’aquests.- he reconegut.- Que em podria fer alguna cosa per berenar, o sopar. Després indiqui’m per on he d’anar a ...

¾    És massa tard per a baixar, la carretera és dolenta i revoltada, més val que es quedi a dormir.

¾    Tenen habitació?

¾    No hi ha cap problema, estem de temporada baixa i, ens en sobren de llits. Té fred? Posi’s al costat de la llar i li portaré el sopar. Que ha dinat?

¾    No, unes galetes i aigua de la cantimplora.

¾    Li farem un petit mos i soparà amb nosaltres. Com si fos de la família.

Observo assegut a una taula, també al costat del foc, un vell que va remugant i escrivint en una llibreta. 

Li faig una mirada inquisitiva a la mossa i em contesta:

¾    L’avi. La memòria. Ja ho sap a certa edat ... És una teràpia del metge. Recordar frases que eren habituals, d’abans i apuntar-ne el significat. Hi ha un lingüista que les voldria recopilar per publicar-les i que així estiguin a l’abast de tothom. Veu? 

M’ensenya pel damunt del cap de l’home les paraules que escriu:

·        Anar lluny d’osques: anar errat

·        Fer córrer les tisores : Criticar

·        Lladrar a la lluna : Intentar, inútilment, convèncer. 

He mogut afirmativament el cap i, he respost:

¾    Són maques. Fa molts temps que les havia perdut, el meu pare en deia més d’una. Ara, quasi no se senten. Llàstima pels nostres fills perdran una part del seu patrimoni lingüístic i cultural. 

Ha estat una vetllada fabulosa. Un sopar de família com feia anys no  recordava. Vaig dormir com un soc i al matí a l’obrir la finestra, el sol i un aire pur, s’han encabit dins l’habitació. He esmorzat i he marxat. La Juliet  m’ha fet un petó d’amic, a la galta, a l’acomiadar-nos. 

Creieu que així va acabar tot? No, vaig tornar, no una, sinó moltes vegades. Finalment, em vaig declarar a la Juliet,. Em va contestar el desitjat, sí. Ara dalt de la muntanya però, més avall dels cims alts, hem creat una família, de què ens podem vanagloriar.  

Qui em podia dir que en un dia perdut, trobaria un món somniat. 

Miquel Pujol Mur

UN CAPVESPRE ESPECIAL

 Em dic Núria. Vull explicar-vos aquesta història, potser com a disculpa per descarregar la meva memòria dels esdeveniments d’aquells dies passats. Miro per la finestra, observo el mar i el cel, calmats després de la tempesta. Però no cregueu que van ser els elements naturals: mar, terra, foc i aigua els motius descontrolats d’aquella nit de goig, de plaer, d’estimar sense límits; ni de l’angoixa del fet que la va produir. Els sentiments desbocats van ser purament humans, tal vegada carnals. Van ser el cataclisme final per una vida que crèiem controlada. 

Em dic Núria com us he dit al principi, tinc trenta-cinc anys i soc cap d’un departament estatal d’enginyeria atòmica. He dedicat la major part de la meva vida a l’estudi i l’experimentació. No tinc una parella fixa, fins ara l’amor no ha cridat a la meva porta. Tampoc no soc una beata. Fins ara la meva realitat sexual l’he satisfet amb un company de col·legi. Imagineu-vos quina relació més antiga. Podria haver estat el primer però, tampoc us ho asseguro, van ser temps bastant turbulents. L’explosió sobtada de l’adolescència. 

És diu Henoc i és Llicenciat en Filosofia i Lletres. Ensenya amb el càrrec de catedràtic a la Universitat. Tota una eminència en el seu camp. De la meva mateixa edat, tampoc ha trobat allò que li diuen la mitja taronja. La nostra relació és de completa transparència. Un mal moment, una necessitat d’ordre mental o físic, es resolt en una trucada, del qui sigui dels dos; un sopar i un capvespre junts; o si la qüestió és més complicada, unes vacances. La parella ideal, sense amagar-nos de res. Tampoc, cap tipus d’obligació. 

Aquesta setmana em va demanar que l’acompanyés a una festa. Sabia de cert que el seu interès devia ser algun rotllet mig lligat. Quan m’ho va demanar va ser molt clar, jo també ho era si m’era convenient. Va dir-me:

¾    Porta diners segurament hauràs de tornar amb taxi. 

De seguida vaig entendre de què anava el tema. Pocs dies després en va telefonar per dir-me que la Laura portaria una parella, un noi, i si ens aveníem podrien gaudir de la platja, tots quatre. 

Finalment ens va trobar en un meravellós hotel a primera línia de mar. La nostra primera impressió va ser força plaent. El “rotllet” de l’Henoc he de confessar que era força bonica i eixerida, fins hi tot un xic desvergonyida. Però el Pere, així es va presentar, el vaig notar massa ansiós. Hl havia en les seves paraules, en els seus gests, en la seva mirada, una pressa que jo no entenia. Feia pocs minuts que ens coneixíem i ja parlava d’anar al bungalou que havien llogat per a tots quatre. La Laura, s’aferrava a les mans de l’Henoc com si el vulgués arrossegar al llit. Tanta pressa, em va esparverar. Em vaig fixar en el anells que portaven ambdós als dits de les mans.  Tots dos portaven aliances de casament. Vaig mira a l’Henoc i vaig notar que també ho havia comprès. Ell va parlar, calmat, com qui entén, sense sobtar-se, de què va el tema. Aquests de Filosofia i Lletres tenen un altre tarannà i saben utilitzar més paraules que els de Ciències Exactes.

¾    Mireu ens assembla que ens equivocat, tots plegats. Pel que veig vosaltres, sou un matrimoni que passada certa fase de la vostra vida marital, cerqueu noves experiències. Nosaltres dos, som amics, ho volem ser i fins ara ens hem entès perfectament. No volem lligams difícils d’entendre, ni cap intercanvi de parella. En això, fins ara hem actuat individualment i, crec que si arriba el moment de deslligar-ho, sabrem sobreviure. Sempre amb persones que ens agradin individualment. Hem sobreviscut molts anys sense trencar la nostra relació.

¾    Jo hi estic completament d’acord. - Vaig sentenciar i mirant-lo amb un somriure vaig dir-li.- Tal vegada nosaltres també hauríem de fer un pensament. 

Sort, ho vam comprendre. Sobretot, al veure la nostra ferma actitud. Alguna paraulota grollera va esclatar en l’ambient. No hi podia faltar. Vam marxar de  l’hotel. Per sort en vam trobar un altre bastant a prop. Aquella nit va ser decisiva. Vam parlar tranquil·lament sobre la nostra relació. Vam coincidir que no valia la pena trencar-la. Segurament el millor era afermar-la definitivament. 

Acabo d’escriure la nota. Escolto molt soroll a la planta baixa. Agafo el mòbil i truco. Quan despenja, li dic:

¾    Henoc, que fan aquestes criatures.

¾    Estan jugant amb la “taulet”. Que en tens per molta estona? El sopar està a punt. Se’ns refredarà.

¾    La darrera línia, firmo i baixo.

¾    Afanya’t, Núria, que tinc gana.

¾    Jo també.

Va començar com va començar. Però aquell trasbalsat fi de setmana, ens va fer adonar del que teníem i el que volíem. 

Miquel Pujol Mur

PAISATGES DE TARDOR

Mecàsum l’olla! Ara que escric jo? La confusió m’omple el cap i m’atapeeix els circuits grisos del cervell. És que, osti tu! Què vol que escrigui ara, un freginat? 

Paisatges de tardor! Quan jo mateix, estenent les mans surto de la tardor, per a entrar a l’hivern. Mitja mentida o veritat sencera. 

Tardor diuen, quan comencen a decaure les forces, com cauen les fulles groguenques dels arbres. Quantes tardors hi ha a la vida? 

La tardor de la joventut, la tardor de la vellesa, la tardor de l’amor. Vatua l’olla! Quantes tardors hem de viure al llarg de l’existència. I no perdonen! L’una i l’altra, successivament, van marcant la nostra vida. Prou! 

No vull parlar ni de la natura, ni de cap altra cosa. Viure és veure passar tardors i primaveres, com ho fan els fulls del calendari. 

Què hi ha més bonic que la tendresa del primer amor. Agafar-se de les mans com si només la seva calidesa ens omplís el pit. 

El palpitar del cor, només un aparell del sistema circulatori, però que en aquell moment transmet tantes sensacions. La primera abraçada, el primer petó i, un sense fi de sentiments que travessen els nostre cor i, amaguen les idees de la realitat. 

L’amor, una espècie de loteria, que hi ha molts en aquest món que en perden la butlleta. Benaventurats els altres!   

Sentim la primavera vibrant, sentim l’estiu ple de passió, la joia de una tardor apaivagada i, administrem suaument l’hivern. 

Què col ...! Aquest escrit és, ben bé, un retrat de la vida humana. El millor és aprofitar totes les coses bones, sense oblidar-nos-en de cap. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA III

 

EL MATRIMONI 

Tot seguit l’Antoni i jo hem sortit  a la terrassa. L’avi ha marxat al llit a pair si lo és possible tot el succeït, acompanyat per la “nona” Maria, la seva vigilant, comprensiva i soferta esposa. Els joves i la Isabel han anat a preparar l’equipatge. 

He mirat l’Antoni i no he pogut callar-me donant-li un punt d’arrancada:

¾    Ho sé, tens a Barcelona una companya i un fill, la Belinda i el Joan. La teva sòcia de sempre i, un noiet de vuit anys que té uns ulls negres iguals que els teus i el mateix somrís. Me’n vaig adonar una vegada que vaig baixar al despatx. Abans d’entrar us vaig sentir riure un xic enjogassats. La qual cosa fa molt temps, nosaltres vam deixar de banda. Vaig callar, per la família. Els Breschia, els gran Breschia, però ara? Tal vegada, segurament m’ho vaig deixar perdre jo mateixa. 

¾    Tens raó. Han passat trenta anys i segurament no hem lluitat prou per sortir de l’opressió d’aquesta casa. La Belinda i jo, va ser un moment de bogeria en una festa però, no ens n’hem sabut deslligar. Soc feliç amb ella. Fora de la família Breschia. Ens separem amistosament? Sense cap guerra. No vull el que et correspon. Vull continuar essent el teu amic i pare dels nostres fills. Jo recordo una persona, un amic que t’estimava amb bogeria. 

¾    Calla. El que vull fer, ho vull decidir per mi mateixa. Ja ho sabràs quan arribi el moment oportú. Accepto un divorci sense lluites pels diners. 

  A LA CASA 

El silenci és total. Tinc els llums apagats. Estic pensativa: Vindrà, no vindrà. Són els meus dubtes. Ja no soc aquella jove de divuit anys. Han passat trenta anys; desaprofitats trenta anys. No puc negar que amb l’Antoni no visqués feliçment i enamorada els primers anys. Però la fàbrica va anar a menys en poc temps. L’avi no va voler escoltar els seus consells, encaparrat en què era la millor i tenia la millor maquinària. Va quedar ancorat en el temps, quan ell manava. 

L’Antoni, va aprofitar la carrera que havia estudiat d’amagat del seu pare i va muntar l’estudi d’arquitectura juntament amb la Belinda. Por de la Belinda, no en vaig tenir gens, era una bona noia i també força maca, però vaig pensar i, em vaig equivocar de ple, que és hi havia massa anys de diferència. Va resultar que no eren tants, i el vaig perdre. 

Jo, em vaig encasellar en ser la millor mestressa de casa i vaig escoltar massa els consells antiquats de la “nona”. La casa i els fills són el tresor de les dones. Un gran error, si hagués marxat a Barcelona amb el meu home i els fills, segurament no hauria succeït això que finalment ha destruït el meu matrimoni. El conec a l’Antoni, és, o més ben dit ho era, de lleial. Però una vegada sol, la temptació va poder més que un matrimoni mig de convinença. Mes no ho puc negar, malgrat voler comprendre-ho tot, un sentiment de rancúnia em corrou per dins 

M’he arreglat com fa temps que no ho feia. Llavis, celles, perfum i toc de crema per amagar les petites arrugues. Ara, asseguda al portal espero neguitosa. Davant meu uns copes i una ampolla de cava ben fresc. Bec assaborint-lo un petit glop. Em miro les mans, tremolen un xic. Si pogués - criaturades penso immediatament- agafaria una margarida i arrancaria el pètals un a un: si, no, si, no ... 

Que dolents que són moltes vegades els pensaments. Em veig recollint-ho tot, rentant-me la cara i plorant, impotent de retenir els meus sentiments. Miro cap a la taula, les roselles s’han eixorivit. AEn aquest instant, la claror dels fars d’un cotxe il·lumina el camí. Frena, baixa, agafa una maleta i el meu angoixat cor esclata d’alegria. 

El seu alegre:

    ¾    Hola Elisa!- Em demostra que una nova aurora il·lumina la meva i, la nostra vida. 

Al matí després d’una nit apassionada una reflexió em volta pel cap. No estaré caient en el mateix encreuament de sempre? L’home i la casa. Sempre, aquella figura femenina familiar i conservadora. No ara no! No ho vull malgrat hagi de trencar aquesta nova relació amb el Carles. Prou de ser la segona figura d’un matrimoni i, l’obedient esposa. Tornar al que ha estat sempre la meva vida, no m’ha fet feliç. Vull estudiar, vull treballar fora de casa. Vull ser una dona pels meus propis mèrits, no un pur objecte d’ornamentació. N’he de parlar abans de continuar endavant amb aquesta nova relació. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA II

 

MENJADOR CASA BRESCHIA 

Avui com cada dimecres, amb més raó encara, ja que ha vingut l’Esther, la meva filla. També l’Antoni, el meu marit, que ha deixat per un dia el seu despatx de Barcelona. Com deia, avui, reunió de família, mentre dinem al menjador principal. A casa Breschia aquest dia es comenten i es discuteixen tots els afers familiars. Més que un dinar, ben bé, sembla una reunió empresarial. Discutir, mentre es menja, malgrat els àpats siguin  abundosos i saborosos. Segons el cap de família, l’avi, és una tradició del seu pare sicilià que va emigrar al nostre país, Don Giovanni Breschia. El fundador de Manufactures Breschia. S’ha de respectar la tradició, pels segles dels segles. 

La Isabel, la minyona de fa molts anys, ha servit el primer plat. L’avi, Don Leopold, ja em portava una de cap, a la primera cullerada ha comentat:

¾    Què he sentit dir? Alguna persona de la família vol marxar a l’estranger? 

Tot seguit s’ha aixecat l’Esther. La meva filla, vint anys, moderna i, amb la mateixa sang calenta que correspon a una bona descendent de sicilians però, educada en un ambient actual. Sempre decidida a fer el seu desig, sense respectar, ni admetre, cap opinió dels altres. M’estranya, observo, que ha agafat un paper, d’una bossa que ha deixat a terra. 

¾    Soc jo, avi. Com que sé totes les vostres opinions m’he apuntat en aquest paper tot el que vull dir: 

·        Comença a llegir: Família, avi, “nona” i pares me’n vaig a Escòcia a acabar la carrera i treballar. No hi vaig sola, me’n vaig amb el Roger, el fill de la Isabel. El Roger, només tres d’anys més gran que jo, té plaça d’investigador en una Universitat de Glasgow. Tu mateix avi, em vas dir que quan anés a la universitat, a Barcelona, seria l’home de la teva confiança i que em salvaria de tots els perills de la capital. Per tant, un noi de principis i bona persona. Així va estar el primer mes, però el segon, en una situació difícil, jo soc massa expressiva, va respondre per mi i em va donar la mà. De la mà vaig passar a fer-li un petó i una abraçada, ara som parella. M’estranya, “nona”, que tu que sempre et queixes que no pots dormir i vas fent voltes per la casa, com un gendarme, no hagis escoltat les nostres expansions sexuals. Sí, sexuals, per favor, no amaguem el cap com els estruços, diguem la veritat. “Fornicare” com diria el nostre avantpassat del peu de la bota italiana. 

L’avi Leopold, ha deixat de mala manera la cullera dins la sopa. Ha esquitxat la taula. Tothom calla. S’ha posat vermell i, els ulls, sembla que li hagin de sortir de les òrbites. La “nona” Maria li pica copets a l’esquena per a que no s’ennuegui i ràpidament treu una caixa de píndoles d’una butxaca. La Isabel està parada a la  llinda de la porta, amb el segon plat. Rere seu, es veu la figura del Roger. L’avi fa un cop de puny damunt la taula, totes les ampolles i les copes tentinegen. L’Esther crida: 

¾    Avi! Ni cops de puny a la taula, ni res.- Observa al Roger i li diu: Passa Roger, agafa una cadira i seu a la taula, tu ja has estat presentat com de la família.  Ara continuaré llegint de les desgràcies d’aquesta meva família a la que estimo i detesto al mateix temps. Després, vosaltres mateixos. Mireu de viure, sense tantes mentides.

La situació és tensa, tothom ha callat i s’estan quiets com estaquirots. Només el respirar fort de l’avi i un somicar i mitges llàgrimes de la “nona”.

·        Avi, has de saber que Manufactures Breschia no existeixen. Aquella empresa que una vegada, fa molts anys, vas renovar amb permís del teu pare, no li vas deixar posar al dia, al teu fill. Les meravelloses màquines angleses i alemanyes, que vas importar han quedat obsoletes. Ara, són ferralla o peces de museu. No són comparables, ni en qualitat, ni en quantitat amb les actuals. Les naus, han sigut llogades a diferents tallers i magatzems. Per això, veus moviment i gent que es mou d’un costat a l’altre. El contramestre i dos treballadors de la fàbrica, ja jubilats, venen de tant en tant a engegar-les i tu sents algun que altre soroll. El seu, és un sentit de fidelitat o pertinença, ja que va ser el seu lloc de treball durant tota la seva vida laboral. 

El meu pare, el teu fill, té un despatx d’arquitectura, molt ben considerat a Barcelona i manté econòmicament l’estructura familiar.  Cosa que mai li has agraït o t’has negat a veure. Tu, sempre la gran família Breschia, deixant al marge les persones que la componen. Tal vegada, un concepte ancestral copiat d’aquella terra que va haver d’abandonar el meu besavi. 

Fa uns dies vaig parlar amb l’Àlex, el meu germà gran. Em va dir que viu feliç a  Boston. Que mai havia pensat, que viure lluny d’aquesta terra el pogués fer tan content. Sabeu? La Glòria, la seva dona, que mai pensa portar a conèixer aquesta família i terra, és negroide. Sí, una mestissa ben eixerida i, van camí del tercer fill. Tem la teva reacció al conèixer la teva nova descendència, avi. 

Tu, abans del teu matrimoni amb la “nona” mai haguessis menyspreat en el llit una dona, malgrat el seu color. Avi! Se’n parla molt de les aventures del senyor Leopold entre les velles comares del poble. Després de casat, deu n’hi do. Sempre de cacera al taller de les cosidores. Avi, se’n feia creus tothom, fins i tot, la “nona” que sempre calla. És el “mio marito”, deia si algun li volia explicar certes coses. Xerrameques, més que xerrameques, ha estat sempre la teva resposta. Eh, nona? 

Sabeu que em va recomanar el meu germà? Salva els pares, són immillorables persones, mes són atrapades en el parany de la tradició. Salven les aparences però, necessiten viure separats per obtenir una felicitat plena. Fes parlar el pare i fes-li entendre a la mare. Tal vegada, segurament ho sap. Callo, per que sospito que  algun membre de la meva pròpia família, a la qual estimo molt, no em parlarà en molts anys o mai, qui ho sap. Demà passat, el Roger i jo marxem a una nova vida en Escòcia. Només vull acabar dient: Avi, “nona” i pares us estimo molt, moltíssim.

Continuarà ... 

 Miquel Pujol Mur 

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA I

 

Contemplo el ram de roselles posat damunt la taula. Estic a casa dels meus pares. Necessita unes reparacions, però és un refugi idoni després de la destructiva reunió familiar. Segurament, no l’havia d’haver telefonat tan aviat però, ha durat tants anys el meu desafortunat matrimoni que, ara, una vegada presa unànimement i de mutu acord la seva dissolució, no he pogut per menys que recordar-me del Carles.  El meu primer xicot i el meu enamorat de tota la vida. Per pressió paterna, el vaig haver de deixar. Per casar-me amb el jove Antoni Breschia, jove descendent i hereu de don Leopoldo Breschia, propietari de Manufactures Breschia, una de les empreses del nou futur. 

A distància, sé que ha seguit la seva vida. Va ensorrar-se rere el nostre trencament. Però, poc a poc, va eixorivir-se i va marxar del poble. Va estudiar a la capital i va muntar diversos negocis d’hostaleria. Va casar-se i vam haver dos fills del seu matrimoni. Després de la mort de la seva muller, va tornar a visitar el poble. 

En diferents ocasions ens hem trobat i saludat amablement, però sense res més. Només hi havia un cert sentiment que expressaven els nostres ulls, però que callava la nostra boca. Un cert somriure, mig amarg era tota la nostra conversació. 

Cada cop pujava més al poble. Els negocis els portaven el seus fills i, deia que llevat de comptades ocasions, no era necessària la seva presència. Em feia la impressió i també temia que, sabent com havia naufragat el meu casori, intentés aproximar-se’m. Mes jo, sempre he sigut una persona seriosa i conscient dels vots sagrats del matrimoni. 

Avui, perdut el passat, només manquen dues signatures a l’acord de divorci, l’he telefonat. La seva resposta ha estat contundent

¾    Pujo ara mateix. 

He donat una volta pel jardí, he agafat unes roselles de vermells pètals. Ha arribat amb el cotxe. Ens hem abraçat com si encara fóssim els joves de fa trenta anys i, entrant a la casa hem començat a recrear el nostre passat. He abandonat les flors a la taula del menjador. En sap bastant, de com han anat les coses a la casa Breschia. 

Una cosa ha portat a l’altra. Fa temps que és vidu i fa tamb´molt temps que el meu matrimoni tabaleja, complint més per obligació que per amor. Els records i el present s’han barrejat i sense adonar-nos’en hem acabat donant resposta amorosa als nostres sentiments. Un petó rere l’altre, una carícia vers una altra. No he estat gens poruga a mostrar el meu desig carnal. Feia anys, tal vegada massa, que no gaudia com avui. Què ha estat? Trencar amb tot i cercar un nou món més feliç. Malgrat el perill de l’inici d’una relació nova i incerta.   

Ha marxat prometent-me el seu retorn immediat. Ha dit:

¾    Agafo l’imprescindible i pujo ara mateix. Ara que té recuperat no vull deixar-te mai. 

Veig marxar amb certa recança els llums posteriorsº del cotxe. Una escalfor d’esperança anima el meu cor. Temo, perquè ara tinc por, que no torni. Agafo les silvestre flors que han perdut par de la seva lluïssor i les poso en un petit gerro. Espero, que com la meva vida tornin a lluir. 

Pocs dies abans ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LES MANS I LA PASSIÓ D'UNA NIT

 

Aquesta nit he sortit amb les amigues per anar a una discoteca d’última moda. El motiu és que, celebrem el tercer acomiadament de soltera de la Dúnia. Us imagineu un colla de noies, potser posaria més adequadament dones, de trenta i escaig anys que surten, animades a fer gatzara. En el grup hi ha una representació de tot tipus de tarannà social: Solteres, separades, divorciades o casades. Però lliures, aquesta nit de tot lligam. Jo mateixa, soc casada i tenim una formosa criatura, la meva dolça Mònica. El meu marit és absent aquesta setmana, per qüestions de treball. Sap de la nostra sortida i confia en mi. He deixat la nena a casa de l’àvia. 

El nostre crit de guerra d’avui és “LLIBERTAT” i no hem posat límits a aquesta sortida. Soles, úniques i disposades a fer gresca. 

Assegudes en un apartat observem l’ambient. Poc a poc, anem vivint l’animat espectacle. Nois i noies dansen mig vestits o a mig vestir, no ho tinc clar. Llums de mil colors i foscor, quina manera més estranya de combinar els espais. Música al màxim, fins i tot, arriba a ensordir-nos. Tot de moviments dels animadors cercant escalfar l’ambient. Gent que balla a dojo, crida o canta. 

Des del meu lloc, observo la barra del bar, plena d’homes que cerquen companyia, també criden i algun que altre fa certs gests. Però, em sorprenc, en observar un home, aproximadament, de la meva edat. Ben vestit i eixerit, també està observant atentament el seu entorn. Sembla pertànyer a una colla d’homes que cerquen diversió. Com nosaltres i la majoria del públic. La beguda no ens manca en cap moment, ni a cap dels grups. Segurament tanta beguda que farà que demà ningú recordi gaire coses del succeït durant la nit. Una noia, de la nostra colla porta unes bossetes, d’un pols blanc. No hi volgut mai prendre’n,  i m’aparto però observo que les rialles del grup es tornen més explosives, més descarades i gens moderades. 

Un cop apartada un xic de les amigues interessades en el sarau i les bossetes m’adono que l’home també em mira, sense dissimular gens. Aquesta nit estic fora de mare, en trobo excitada per la beguda i tot l’ambient. 

Em fixo en la seva mà. La té ben cuidada i mostra la seva força, la seva virilitat. Oblidant-me de l’altra gent, només tinc ulls per a les seves mans.  Noto com si la seva mà recorregués el meu cos, acaronant-lo suau i fort al mateix temps. Volent arribar al lloc més íntim i, jo no m’hi nego. La pell em crema. Tota jo soc una flama ardent que em fa oblidar qui soc i on soc. Les sensacions són extremes. Mai havia sentit semblant debilitat ni tant enervant desig. Les cames no es poden estar quietes, dansen un vell ball atàvic i ancestral, ple de sensualitat. Mig obro els ulls, encegats de tanta passió i guaito a l’home. La seva mirada em transmet els seus pensaments. 

Home. Estic immòbil. L’observo, està inquieta. Miro les seves mans, dolces, suaus i àgils. Pintades les ungles d’un color rosat ataronjat. Mans que són capaces d’acariciar i d’estimar. La meva pell nota com si aquelles mans enjogassades volguessin recorre el meu cos, cercant el tot. Segurament clavant-me les seves ungles i esgarrapant-me com si volgués fixar la meva forma a la seva. Els seus llavis mossegant els meus i crec notar com si volguessin aprofundir dins meu per arrancar-me el cor i fruir de la meva excitació. Tot el meu ésser crema, sense pietat ni compassió. Noto un mareig torbador i brutal. 

Ella s’aixeca com inquieta o pertorbada. Jo, amb una mà m’acomiado dels companys. Ella va més lenta, l’habitual costum femení de fer-se petons. 

Marxo del local, obro la porta, tinc el cotxe a poca distància. Però, és tan gran el meu disturbi, que no soc capaç de caminar. Encenc una cigarreta. En aquest instant s’obre la porta i ella, eix lentament. Camina com mig perduda en els seus somnis. Noto el seu efluvi d’una nit descontrolada. Es barreja la suor, l’olor de l’alcohol i l’excitació de la festa. 

Dona. Oloro l’home, excitat de pensar en el nostre encontre imaginari. L’alcohol i la suor també hi són presents. Apaga la cigarreta, s’acosta em mira als ulls. La seva franca mirada em demana pel que jo també he viscut. No m’hi puc negar. Els meus llavis desitjosos s’hi apropen i ell els accepta apassionadament. L’olor del fum de la cigarreta encara m’ha pertorbat més profundament. He tancat els ulls. He deixat de banda tota la possible negativa que em pugui impedir fruir del moment. 

En acabar em dona el seu número de telèfon, l’he llençat, però sembla que el tingui gravat en la meva ment. Desitjo que en algun moment quedi perdut en algun amagatall del meu cervell. 

L’endemà, vull tornar a ser la bona esposa i mare de sempre. Tot, ahir, va ser un incendi passional, que no vull recordar però, que de tant en tant, em fa sospirar. La bogeria d’una nit, per oblidar i no repetir, que no ha de marcar la meva vida. 

Miquel Pujol Mur

VIATGE AL POBLE DEL SILENCI o LA MEVA ESTADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

 

El camí ha estat llarg. La pujada des del mar, serpentejant pels revolts de la muntanya ha reduït les meves forces. Per fi, la visió de les primeres cases del petit poble, em demostren que a la fi el nostre desig s’ha complert. He arribat al meu destí, el lloc que desitjava conèixer. Esgotat m’he assegut en un banc al costat de la plaça. Plaça de vermelles roses, com la sang, que diuen que són el símbol de l’amor. Amor, sempre amor, pertot, amor. Que seria aquest món sense aquesta apreciada joia? L’amor dels humans, vers els humans. Tantes vegades parlat i tantes altres traït. El proïsme és com una moneda d’or, cobejada i presonera en l’armari del propi desig. 

A la dreta l’església de Sant Martí, vella, antiga més de mil anys d’història. Properes les cases del poble, grans i velles, no tan velles com l’església, són closes. Ningú camina pel poble. Ni en cap finestra es mouen les cortines, aquelles famoses cortinetes de tela blanca quasi transparent. 

El silenci és total, cap soroll humà el trenca. Només, els cants dels ocells són mostra de vida i també de solitud. De la petita font raja un regalim d’aigua que entreté la nostra mirada amb el seu degotar. Però, envoltada per la calma del moment, tampoc fa cap soroll, només regalima acaronant la pedra  de la pica. 

Hi ha una cosa que em crida l’atenció davant de les closes portes existeix un petit jardinet curull de flors de molts colors. Aquí tampoc no hi manca el vermell. Ni el blanc símbol de puresa. Ni el rosat, com a insígnia de l’amistat i, perquè n’hi falti cap, el groc, com a mostra de la passió que obnubila, de vegades, les nostres ments. Al mig de cada parterre, la figura d’un nan petit, grassonet i amb el nas trencat, que sembla un guardià malferit de les velles cases. 

Veig una placa revellida en una façana. Aquí ha viscut ... El vent i la pluja han mig esborrat el nom. 

Enmig de la plaça davant de la porta eclesial, una figura em crida l’atenció. Una dona, en negra pedra. No sé si el vent, un oratge que ve del mar carregat d’olors salins i que belluga suaument les fulles dels arbres o, tal vegada la meva imaginació, em fa creure que la dona em vol parlar. Potser, només ha estat la meva anterior proximitat al mar, el soroll de les seves onades i el trencadís – aigua, sorra, cel - el que ha pertorbat el meu pensament, d’home acostumat als colors de les muntanyes pirinenques. Mes com si fos un miratge no puc per menys de parlar-l’hi. M’hi dirigeixo com si fos un ser real, un ésser viu. Dubto, no sé el seu nom, vull enraonar i m’ennuego, abaixo la mirada i llegeixo, Mercè. Penso, Mercè, què? Però, m’adono de la seva serietat, malgrat, tot amable i divertida al veure el meu tràngol. Finalment, fent un esforç i li dic:

¾    Mercè...- No em respon.

¾    Senyora Mercè, si us plau- Repeteixo.

¾    Senyoreta. – Respon amb veu enèrgica i dolça al mateix temps. O això crec, donada l’ambigüitat del lloc.- De senyora, ja ho vaig ser, vaig tenir marit i fill. Però, les vicissituds de la vida es van emportar  els meus dos estimats companys de vida. Ja vídua, prefereixo que em diguin senyoreta.

¾    Bé, senyoreta  Mercè. Jo volia preguntar-li per què tots aquests nans grassonets i sense nas, davant les portes.

¾    Són els guardians de la felicitat. Els nans trencats són per un home que no sap perdre. Volia ser alcalde per crear un club de golf. Però la gent del poble no ho volia, massa aldarulls, volem tranquil·litat, pau com sempre. Va perdre les eleccions i una nit, borratxo amb els bastons del golf, no va saber fer cap més cosa per mostrar la seva ràbia que trencar tots els nassos del nans. Mentre ho feia reia i deia com si fos una lletania: Maleït poble us recordareu de mi.

¾    I què va passar, aleshores? - Vaig preguntar, encuriosit. 

No sé si ha canviat l’oratge  del vent o, si la llum del sol s’ha apaivagat al passar un núvol. Potser, ha estat que la meva raó ha tornat a la realitat. Les meves oïdes no ha obtingut cap més resposta. 

Capcot, he agafat la motxilla i els bastons. He repassat el cordat de les botes. Mirant el plànol, he seguit el meu camí avall fins arribar als dòlmens propers a Romanyà. 

Miquel Pujol Mur