LA MALA REINA (Una versió diferent)

 

La reina passeja pel bosc. Està plena de ràbia i molesta amb la seva afillada. Certament, quan es va casar estava molt enamorada del rei. Sabia també que tenia una filla de l’anterior dona i, que la hauria de sofrir fins a la majoria d’edat. Aleshores, buscarien que es pogués casar amb un príncep de categoria, no un dropo pelat qualsevol, que no fos hereu d’un bon patrimoni. Per ganduls, ja n’hi havia prou a la cort. Per exemple, els germans del seu home; sempre perseguint a les minyones. Fins i tot, havia comprès que l’anterior reina deixés al rei, el seu home, i fugís a Eivissa, on deien que sempre hi havia sol i sarau. 

La dona encara fa molt de goig, sembla ben bé, una jove pubilla de casa bona. Ai, Déu! Ara, està segura que es va equivocar al casar-se amb el rei. Molta pompa, molt castell i poca cosa més, de tota la resta. El seu home sempre vol conquistar més països, sempre està de batalletes en mil llocs diferents. Sempre llunyans. Segur, que dona a altres  dones, el que li manca a ella. I ha de suportar a la insofrible mossa. Fins i tot, avui li havia trencat el mirallet, que l’ajudava a enfrontar-se amb la realitat de la seva monòtona vida. 

Veu un patge que ve de palau. Pressentint un drama, exclama neguitosa:

¾    Ja està! S’ha acabat la pau!

L’escuder se li acosta, la saluda amb una reverència, com pertoca, i  li comenta:

¾    Senyora, no trobem la Blancaneus.

El que em faltava.- Murmura.- El pare a conquerir no sé què. De ferides ja em portarà, però de diners, pocs. I la nena de gresca.

¾    Digues, escuder. Continua ... A les penes punyalades

¾    Anava amb els nans com sempre engrescats i fent xerinola. Com us ho diré, estimada reina? Estaven fent un tast de les ampolla dels licors espirituosos, més pujats d’alcohol. S’ha perdut dins d’una mina amb tots els nans. Anaven tots espellofats i molt beguts. Només, hem trobat, de tots ells, una roba (l’escuder amaga la cara, mig avergonyit, mig mofeta) intima de la princeseta. Què fem?

¾    Deixeu-los estar, ja se’n sortiran. No eren miners? Doncs que s’espavilin i, la nena ja se les tindrà amb el seu pare, quan torni de la seva guerra actual. Que després, rere meu, tots parleu malament de mi. 

Acomiadant-se del noi, va ficar-se per un camí que no coneixia, fins arribar a una caseta, situada en un indret, que tampoc coneixia. Un cavall de bona raça pasturava tranquil·lament a fora. La reina va entrar a la casa i va veure el príncep Meravella adormit en un sofà. Pobre noi, va pensar: Deu estar cansat ... I s’hi va apropar. El príncep devia tenir un malson ja que remugava moltes paraules no gaire edificants. La reina el va mirar i el va trobar més eixerit i formós que en les recepcions de palau. 

Per calmar-lo del seu neguit, va posar la mà en un lloc on, normalment una dama no l’ha de posar. Un petit descuit, d’enormes conseqüències. De la seva boca va eixir una excitada exclamació. També se li va escapar un profund sospir ple d’excitació. El cor se li va desbocar ple de mals, o potser excitats pensaments. Immediatament, en el seu interior va comprendre que allò no es troba sempre. Que el seu marit, amb tantes batalletes per tot arreu, la del seu llit, l’havia perduda feia molts anys. 

I va dir-se: A la merda el meu marit. A la merda, la punyetera de la Blancaneus i els seus nans. Aquest, no se’m escapa. Va fer-li un petó a la boca, tan apassionat, que el príncep va estossegar i, va escopir el tros de poma que el neguitejava. El príncep va despertar abraonat i amb el cap net de cabòries. En un moment van estar l’un damunt de l’altre. Ja sabeu el que podia passar. Doncs va passar. 

La reina i el príncep, va ser tant el goig que van sentir, que ho van tornar a repetir. Aleshores, no s’ho van pensar gens. Van fer les maletes, van buidar les arques del tresor reial i van fugir. 

On podien fugir? És clar, a Eivissa, amb l’altra reina, que ja sap prou bé com es cou i, com s’ha de coure la vida, en aquelles contrades. 

Amb salut i molts diners es pot gaudir del món. De totes les altres coses, no en vull dir res. Que segurament pensaríeu força malament. 

Miquel Pujol Mur

ERA UNA NIT DE LLUNA PLENA ...

Era una nit de lluna plena i contemplava el cel des de la terrassa de la casa de pagès. Havia estat el regal dels meus pares. Una casa a la muntanya, les restes d’una antiga masia, ja abandonada. M’havia muntat tot un estudi, que més aviat semblava una petita clínica. M’ajudava aquella pau, per aprofundir en les lliçons, amb tots els sentits centrats, durant els meus anys d’Universitat. 

Feia poc que havia acabat la carrera de Medecina. Em proposava passar un any sabàtic, en espera de la plaça aconseguida en una prestigiosa clínica americana. Havia estat un alumne becat contínuament. En acabar la carrera de seguida, el centre i la universitat de Yale s’havien interessat pels meus estudis i treballs, per incorporar-me com a docent, investigador i metge. 

Doncs, com deia, observava el firmament en una nit freda i fosca, quan el cel és transparent i la lluna ressalta amb tot el seu esplendor. De sobte, vaig observar com una taca de foc que embrutava la seva lluminositat. Traçava una línia descendent i clarament em vaig adonar que aquella taca, aquell objecte, aviat xocaria amb la Terra. El que jo no em pensava, era que cap soroll inesperat, trenqués la meva tranquil·litat. Un vehicle estrany, com una bola ígnia, amb un gran terrabastall, va caure damunt la teulada de la construcció propera a la masia, enfonsant-la. 

Sorprès, m’hi vaig encaminar. Van sortir-ne dos éssers. Un d’ells va davallar ràpidament a terra, entremig de flames, consumint-se ràpidament. L’altra figura, que semblava més femenina, va avançar vers a mi i, amb un idioma estrany, però que vaig comprendre, va dir-me:

¾    Salveu-la! És la nostra filla. Venim d’una nova destruïda.  No oxigen, cremaria, doneu-li hidrogen.- I em va entregar un petit farcell d’acer o alguna cosa semblant. 

Com si a l’entregar-me’l hagués complert la seva feina, es va desintegrar entre flames, com el seu company. Una mica d’aire va desfer les cendres i, en segons ningú pensaria en l’existència de dues individus alienígenes en aquell lloc. 

Per sort tenia hidrogen en la meva petita clínica per a unes proves i vaig poder encabir aquell cos en una cabina. Poc a poc, dosificant-lo al màxim, vaig fer-li respirar el nostre aire i finalment ho va acceptar. Poc a poc, aquella nena menuda, com una nina, va créixer mostrant des del principi una gran intel·ligència. La vaig batejar amb el nom de Nelly, del grec: la brillantor, la bella. Els meus pares la van apadrinar. Vaig deixar-la amb els meus pares i els, i la, visitava sovint. Em meravellava la seva sapiència, la facilitat per comprendre-ho tot i el seu lideratge a la classe i amb els amics. El seu coeficient intel·lectual era altíssim, jo l’hi aconsellava que no el mostrés, per evitar sospites de qui, o què podia ser. 

Han passat  setze anys i jo ja estic proper a la quarantena. Actualment soc un prestigiós investigador i catedràtic que viu entre un continent i l’altre. Ahir, vaig arribar a casa dels pares. Només veure’m la Nelly va dir-me molt seriosa:

¾    Aquest vespre hem de parlar. 

Vaig mirar els pares i ells, em va fer un encongiment d’espatlles i certa ganyota, que no vaig acabar de comprendre. Com us podeu imaginar, tots els mals pensaments, em van  voltar per la ment. 

Aquest vespre a la terrassa de la masia, he tornat a veure la lluna plena, lluent, formosa, i tot un munt de records han tornat a ser presents. La Nelly, em guaita i crec que endevina els meus pensaments. 

Mirant-me fixament, com si no volgués perdre’s cap expressió meva, ha parlat:

¾    He de dir-te moltes coses, i és arribada l’hora precisa. Segons la meva genètica, ha arribat el moment de tenir descendència. No estimo cap noi, no hi ha cap que em cridi l’atenció. Aleshores, he reflexionat i m’he adonat que l’únic humà que pot ser el pare dels meus fills, ets tu. Tu, em vas recollir de laços rebre dels meus pares i, vull que tu siguis la continuïtat del meu destí. No hi ha discussió possible. Aquest món va molt malament. Jo i els nostres fills, intentarem evitar la catàstrofe que va assolir el meu. 

És tal la seva determinació, la seva seguretat que no m’hi he pogut negar. Una nova raça conquistarà el nostre desballestat món. 

Miquel Pujol Mur

FA UNS QUANT ANYS, QUAN ERA JOVE

 

No sé, en aquests moments, quina ha estat la raó per la qual he vingut a aquest país tan fred. La neu, s’arremolina als carrers. Tret, d’un petit passadís en les voreres, no es pot ni caminar. Hauria de donar mil gràcies als ciutadans que netegen la neu caiguda. Si no, ni em podria moure de l’hostal.

Vaig a visitar el meu mentor, que viu en una mansarda d’aquest barri de Montmartre. Ara, ja us ho puc dir. A la fi, el pare, gràcies a les convincents paraules de la mare, ha entès el meu pensament. Vull dedicar-me a la pintura, vull explorar la meva vena artística. Jo, vull ser un nou Matisse, Monet o potser com aquest jove malagueny, de qui es parla tant. Quin és el lloc, on puc aprendre a pintar? Sense cap dubte, Paris. On hi ha el cor, la passió de pintar? Doncs, a París!

Els mestres pintors, els literats de tota mena, músics ... La vida bohèmia, les mostres d’un ambient on els artistes són apreciats. Els balls, la “ville Lumière”. El llibertinatge dels costums, Lluny de la fingida beateria del meu país. Aquest ambient em subjuga i em farà trobar la inspiració per pintar obres genials. Tal vegada, el més important per a la creativitat, és viure un món apassionat, amb total llibertat.

Ahir per primera vegada vaig anar a l’exposició d’un dels meus nous amics, no reconegut del tot, però ben encaminat. Per primer cop vaig tastar la beguda de la inspiració. Un remolí d’idees van brollar, com una font lluminosa, del meu cervell, després de la primera copa d’absenta.  A la segona no vaig poder resistir tanta bellesa i, vaig caure embriagat a terra. Així és la vida, així és el món de l’art. Sentir, existir i viure.

Pujo les escales, fins el darrer pis, allà on conviuen el cel gris parisenc i l’essència de les coses belles. L’indret, on penso trobar la bellesa ideal de les perles translúcides, que com una bola màgica marquin el meu destí.

Mentre pujo, les meves idees retornen a la vil·la dels meus pares. Una casa amb una calidesa incomparable. L’amor de la mare, cuidant els més mínims detalls de la meva vida. La comprensió del pare, que malgrat hauria volgut trobar en mi, el nou gerent de la seves fàbriques, ha escoltat l’esposa i no ha volgut contradir-la, ni tampoc negar-se a les idees del seu fill.

Truco a la porta, el meu mestre diu:

¾    Endavant, no és tancada.

Entro en el Parnàs de la pintura i em sorprenc. Diversos quadres, recolzats a la parets. Pintura per tot arreu, com si el mestre hagués giravoltat amb un pinzell i aleshores, hagués tacat tota l’estança. Un cavallet amb un quadre que representa una bella noia, mig vestida amb un túnica de seda, però mostrant tota la seva sensualitat. Un catre malgirbat en un racó. Ben bé, sembla haver estat utilitzat fa poca estona. Un niu d’ocells en la mènsula de la finestra, com si volguessin robar una part de l’escalfor interior.

L’home, mal vestit, porta una bata tacada de  mil colors. Em mira amb cara inquisitiva i, em pregunta

¾    Portes diners? He de pagar a Mimí, la model.

S’obre una porta, tal vegada un petit escusat i surt completament nua, la jove del quadre. No fa cap gest de vergonya i, tampoc mostra gaire pressa per vestir-se. Em mira indiferent, com si jo no fos cap persona. Només un altre quadre, recolzat a la paret.

La miro descaradament i somriu. Comprenc que ja està avesada a moltes situacions similars. El mestre, veient el faig dels meus diners, se m’acosta i em diu, sense amagar-se’n gens, i fent-me aquest suggeriment:

¾    És bonica! Noi, què et sembla si baixa a comprar menjar i beguda, i passem una tarda agradable, sense sortir? A fora fa molt fred. Hi ha molta  neu. 

Així va començar el meu periple parisenc. Aviat, vaig comprendre que el mestre mentor, era un aprofitat dels joves que volien complir un somni. Tampoc no era vàlid per ensenyar pintura. Ara, que per aprendre la vida bohèmia i gastar diners a dojo en saraus i viure una vida alegre, era un geni. 

Han passat força anys des del meu periple parisenc. He retornat a la meva terra. Avui, estic cansat. Aquest matí he hagut de treballat molt. Tenia tota una sèrie encàrrecs que em neguitejaven i, per fi els he pogut acabar. 

Llavors m’he recolzat tranquil·lament en un enorme í còmode canapè i he demanat a la meva musa de sempre:

¾    Mimí, si es plau. Portes una mica d’absenta i aprofitem l’escalfor del sol, per gaudir d’aquest tarda solellada. 

Sempre Mimi! Ella és la part més important, des del principi de la meva memòria. 

 

Miquel Pujol Mur

UNA FORTA RAÓ PER INVESTIGAR III

La Lorena va apressar-se a omplir una petita maleta amb l’imprescindible. Vam baixar silenciosament i, vam marxar amb el meu cotxe, cap el monestir. Aquelles hores no hi havia ningú a recepció i vaig haver de amagar-la en la meva cel·la. Les temptacions va ser moltes però, el lloc no era el més adient. Vaig cedir-li el meu llit i, vaig dormir amb una flassada a terra.    

A l’endemà, vam solucionar el seu hostalatge i va passar a un habitacle reservat als fidels. Vaig tenir problemes amb l’abat, però vaig saber tallar les seves objeccions. Una simple trucada al consiliari, va solucionar el gran problema. 

Mes al voltant del claustre ha tornat a ressorgir la flama iniciada en unes petites brases del passat. La Lorena i el Marc, hem tornat a gaudir de la companyia i els petits secrets de l’ànima. Ella, va lamentar el camí que havia agafat el Guillem. El seu matrimoni, era un matrimoni normal com molts altres, però la inquietud de l’home i, la seva ànsia de diners, el van fer entrar en llocs de perdició i de diners bruts. Després, tot va agafar un ritme voraginós que els va separar, malgrat visquessin junts.  

Una matinada, la Lorena va rebre una trucada del Guillem, al mòbil. Vam quedar de trobar-nos tots tres en una cafeteria. El primer en parlar va ser el Guillem, després de saludar-nos amistosament.

Les seves paraules van ser:

¾    Tot ha estat solucionat. No tinc cap problema, però m’endinso en un món, encara més caòtic i perillós. Ja ho sé, Lorena, que m’havies previngut. Però, els diners, la fortuna, estan als meus peus esperant que m’ajupi i els agafi.  Estimada sé dues coses: Una no em puc i, no em vull fer-me enrere. Segona, a tu no t’agrada aquest món i no t’hi trobaries a gust. I també, una tercera qüestió és perillós. Són gent sense ànima i força cruels. Jo, segurament m’hi convertiré en un breu o llarg termini. No vull Lorena, que passis angúnia ni temis per la teva seguretat. També, suposo que entre vosaltres, ha tornat a ressorgir un amor que sempre ha estat present, entre tu i jo.

¾    Però, si ho saps, per què vols fer aquest pas. Esteu casats i el matrimoni és indissoluble.

¾    Ara em surts amb aquestes necieses? Els diners de la teva gestió continuaran fluint tot i que sigui de la forma enigmàtica que vau idear. Una institució, un país fiscal, tot des de l’anonimat. A canvi un gran enterrament, amb força pompa, quan jo mori o em matin. Del vostre amor ja n’he parlat amb el consiliari. Només, ho has de demanar i acceptaran la teva decisió. 

Les mans de la Lorena van agafar-se a les meves com si tingués por, de què jo ho refusés i em fes enrere. Els seus ulls, van mirar-me buscant la meva aquiescència. Jo, vaig mirar-me en els seus ulls plens de promeses. També en els seus llavis, que fa tan temps que vull assaborir. I, vaig assentir a la seva demanda.   

Tot, estava arreglat. Poc després ens casàvem. El Guillem, va desaparèixer, per a no contaminar la nostra vida. 

Miquel Pujol Mur

UNA FORTA RAÓ PER INVESTIGAR II

 

El Guillem, em va abraçar amb força, com a senyal d’apreciar-me.

¾    Quants anys, Marc.! Passa que prendrem alguna cosa

Em veu baixa vaig recordar-li que venia de part del bisbat. Vaig fer-li un gest cap a les mosses que va entendre immediatament, i va dir:

¾    Aneu a la sala.- i va deixar insinuat amb la mirada un: En tot cas després, si és convenient.

Vam iniciar la nostra conversació. Van trucar a la porta, per un home que no podia pagar. Només va dir:

¾    Ja sou grans, ja sabeu què heu de fer. Que pagui a les bones o a les dolentes. Però que pagui, Nosaltres, mai hem sigut les germanetes de la caritat

Dirigint-se a mi, va indicar-me

¾    Saps què, Marc? He pensat que això del que em vols parlar, millor ho que ho fem a casa. No ho vull barrejar. Pel meu negoci, són interessants les aportacions. Tant com per vosaltres, a les meves comptabilitats els ajuden a desgravar. També podràs saludar la Lorena. Te’n recordes d’ella? Ep! Jo, a la meva manera, soc un creient. No té res a veure la meva vida privada amb el negoci.

Inoblidable record, la causa de la meva depressió: La Lorena. 

L’endemà ens vam trobar a casa seva. Em va obrir la porta la mateixa Lorena. Aquella noia llargaruda i prima, va desaparèixer de la meva memòria immediatament, quasi no la podia reconèixer en aquesta dona esplèndida. Però, només el moviment dels seus ulls i, la forma de moure’s em va fer recordar-la. Va ser agradable tornar-la a veure, però punyent. Ens vam saludar, com bons amics que malgrat els anys passats, s’aprecien. L’abraçada, va ser cordial i els petons a les galtes, com els de bons amics.

Van menjar un aperitiu i, quan el Guillem va marxar a buscar uns documents, es va girar vers meu i, mirant-me fixament als ulls, va dir-me:

¾    Saps de vegades, penso que em vaig equivocar. Coses de joventut.

¾    Sí.- Vaig contestar.- De vegades, passats els anys, un se’n penedeix de no haver lluitat una mica més. Però, finalment tot és aigua passada. Ja coneixes la dita: Aigua passada no mou molí.

¾    Si haguessis estat més explícit, potser... Sé que vas tenir una gran depressió. Per causa meva?

Vam sentir la tornada del Guillem i vam callar. Els vaig observar i. em vaig adonar que malgrat que vivien junts, només era una façana per quedar bé. Cap dels dos, mostrava cap sentiment amorós, vers l’altre. Senzillament, eren dos amics, que compartien una casa, molt luxosa, però buida de cap lligam emocional, senzillament eren uns bons camarades.

Vaig mirar amb deteniment els documents que va portar el Guillem i li vaig dir:

¾    Escolta, crec que ho podem solucionar d’una altra forma. M’emportaré tota aquesta paperassa, l’estudiaré i et diré alguna cosa. Algú m’assessorarà; algun expert en això que li diuen enginyeria financera.

Vaig estar una setmana treballant en el tema, a més de les altres feines que em pertoquen habitualment. Ja examinat tot el tema, amb el consiliari i també amb diversos personatges experts, vam acordar na solució. Sempre, que fos acceptada, pel Guillem. 

Vam concertar una trobada a casa seva. Quan vaig arribar encara no hi era, només hi havia la Lorena. La seva abraçada i, els petons van ser aquesta vegada, molts més afectuosos que l’altre cop. Malgrat que en aquesta ocasió, jo m’havia vestit amb l’hàbit, expressament per posar barreres, entre nosaltres dos. Jo apreciava al Guillem com amic i, no volia tot hi  saber que el seu cercle matrimonial estava trencat, interposar-me entre ells.

A l’entrar el Guillem, ja vaig observar el seu nerviosisme. Mirava contínuament pel balcó al carrer, com si temés alguna qüestió punidora. La nostra salutació va ser força ràpida. Em va agafar els papers i, els va guardar en un caixó, com si no tinguessin cap importància en aquells moments.

¾    SI vols t’ho explico.- Vaig insinuar al veure la seva indiferència.

¾    Ara no.- Va ser la seva contestació.- M’has de fer un favor. Molt important. Tinc un problema amb uns “narcos” i, ho haig de solucionar avui mateix. T’has d’emportar, la Lorena a un lloc segur. Al teu monestir. Crec que teniu cel·les per les persones que fan recés espiritual, doncs, tot solucionat.

Girant-se cap a la dona li digué, secament:

¾    Lorena, agafa la roba i el més necessari i marxa amb el Marc. He d’estar lliure, durant uns quants dies. Tu series una penyora massa atractiva,  per fer-me xantatge. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA FORTA RAÓ PER INVESTIGAR I

 

No sé quina raó deu haver, perquè, el consiliari del bisbat hagi requerit la meva presència. Jo, simplement soc un monjo acabat de nomenar, fa poc, prior, en un monestir de les rodalies de la capital. Hauria estat més adient, que hagués demanat la de l’abat. M’ocupo, del sermó dominical, de les diverses funcions eclesials i també dels fulls setmanals. Petites coses per la comunicació amb els fidels. Coses intranscendents, dins la diòcesi.

Ja davant del consiliari, aquest s’aixeca de darrere la taula i, m’assenyala una taula gran i unes confortables cadires, dient-me:

¾    Seurem a aquesta taula, ja que vull comunicar-li un gran prec, que ve des de les altes esferes.

¾    Del senyor bisbe?- Inquireixo un xic esparverat. Reflexiono: Hauré escrit alguna cosa inadequada.

¾    De més amunt. De molt més amunt. De dalt de tot. Cregui’m és d’una importància cabdal.  Ja sap que en aquests moments rebem queixes des de tots els estaments. Per qualsevol causa, ens assenyalen sense pietat. Sembla, ben bé, com si fos una persecució total, que només cerca delictes reals o, imaginaris per destruir-nos. Oblidant-se de les grans accions ofertes al poble.

Tota la seva xerrameca, m’inquieta força.

¾    Mossèn consiliari, què hi tinc jo a veure? Quina n’he fet?

Mentre ell pensava com encarar el tema, vaig recapitular sobre el meu ingrés a l’orde. La meva mare és una persona molt religiosa. El meu pare, no. Tal vegada, els bars eren la seva perdició. Una partida de manilla, era més important que una missa. Jo, vaig seguir les ensenyances de la mare i, vaig creure profundament en la religió. Ja a la pubertat, la vida em va mostrar un altre món més real, potser més carnal, i em vaig enamorar. En aquest afer, vaig sofrir un daltabaix enorme, quan la noia que estimava, es va prometre amb el meu millor amic. La meva depressió va ser enorme. Tot just. feia poc que havia acabat la carrera de periodisme i, a la empresa, un gran diari, m’havien assignat per treballar en el món de la investigació. No vaig poder superar, la boda dels dos éssers que més apreciava, i em vaig fer novici. Han passat sets anys i, fa poc a la trentena m’han nomenat prior per a la tasca de desenvolupar al màxim la comunicació amb el poble. Finalment el consiliari va aclarir-se la veu i em digué:

¾    No cap cosa. Necessitem un favor. Vostè sap, que el seu amic Guillem és un gran benefactor nostre. Les seves donacions, són molt importants per a la nostra congregació. Tant, que han arribat a saber-ho, fins i tot, a dalt de tot. Però, noi, ha arribat a les nostres oïdes que els seus diners, no són provinents de negocis nets. Més aviat està involucrat en màfies diverses, cap de bona. Volem, que com a amic el visiti i, parli de tot aquest tema que ens inquieta. Tingui, en aquestes carpetes trobarà tota la informació, que ha arribat a les nostres mans. Acabi d’investigar-ho i parli amb ell. No ens agradaria pas perdre les seves aportacions. 

Vet aquí passats deu anys i, he de tornar a veure la persona, que en aquell moment va fer que el meu món s’enfonsés. Vaig demanar una entrevista amb el Guillem i, em va donar una adreça en el nostre barri de joventut. Feia anys que no hi havia estat i, com ha canviat tot. Abans era un barri obrer, ara una caos de perdició. 

Vestit de paisà, vaig entrar en el local. Després d’un lleuger interrogatori dels conserges, el meu nom, era apuntat en un full de paper. Em van deixar passar. També em van donar unes indicacions d’on havia d’anar i em van obrir la porta. Si hagués estat un capellà de poble, segurament m’hauria assenyat i, hauria marxat espantat. Llums de tots colors, en una barreja inadmissible, als ulls humans. Gots, ampolles i beguda a dojo. Noies mal, poc o mínimament vestides, dansant o servint als clients. Homes amb cara de babau, que mostren totes les males passions  humanes. Aquest, era un dels negocis més presentables, del meu antic amic. Vaig prendre l’escala indicada i, vaig entrar pel passadís, fins arribar al reservat, indicat pels conserges. Vaig trucar i, el meu amic en va obrir. Un gran despatx i, un gran sofà amb una tauleta davant i, dues noies molt decorades i poc vestides, que em miraven amb cara de complaença i curiositat. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

PARAULES D’ANTOINE

 

“Mai pensis que algú és millor que tu, i mai pensis que tu ets millor que els altres. Cada un de nosaltres té un camí a seguir i una lliçó per aprendre”.

Fragment del Petit Príncep

Estic fent-li voltes a les paraules de l’Antoine i, no hi veig la realitat total. Em sembla, ben bé, un trencaclosques que no acabo de captar. No entenc que una persona es consideri millor que una altra, ja que totes,  almenys interiorment, tenim dubtes de les nostres capacitats. Potser m’equivoco però, per una vegada he pensat quina o quines podien ser aquestes persones, aquells egòlatres, que anteposen el seu egoisme personal per damunt de la vida dels altres. Sincerament em surten molts, massa individus: Dictadors, milionaris de fortuna, personatges que han assaltat el poder, acosta de la vida del poble. Hauria d’afegir en aquest inconfessable món, també, els “capós” mafiosos, que no han tingut remordiments per la manera d’enriquir-se. 

La segona part, si que la suposo més real. El nostre camí durant la vida, malgrat que incert, sempre ens dona una nova lliçó, dia a dia. 

Bé, com que no puc expressar res més, em posaré a escriure un relat imaginari.

Entro al bar i el veig assegut a una taula prenen un Pastis. (La clàssica beguda francesa). M’acosto, perquè quan vaig estudiar la seva obra: El petit príncep, i també la seva biografia, em van quedar molts dubtes.

Sense pensar-m’ho gens, tot just dic un:

¾    Bon jour!

Al qual, contesta amb un lleu assentiment de cap. Aleshores, enceto les meves preocupacions.

¾    Antoine, finalment com va morir, vostè? He llegit que es va suïcidar, també, que va ser una aviador alemany qui el va abatre. Malgrat que anava en un avió de reconeixement, que tothom sap que va desarmat. Altres, també diuen que el motor de l’aparell va fallar. També he sentit que no tenia gaire amistat, més aviat tot el contrari amb el General de la Gran France. Un enfrontament pel caràcter autoritari de l’home i, perquè vostè era un representant de la noblesa francesa.

¾    Ui, els grans homes! No els toquis la barretina.

¾    Antoine, amb els teus libres començaves a tenir certa fama, Segurament es pensava que volies ser més cèlebre que ell, el salvador del país.  

¾    No ho sé! Era ben avorrit i, quan vaig publicar “El petit Príncep” en anglès i francès, ja es va esborronar del tot.

¾    Caram! Quina forma de pensar.

¾    Per això, va aconseguir el reconeixement del poble.

¾    Vostè, també.

¾    Però, és una altra història i un món, més dolc. El desert, un nen, una rosa ... Pura poesia per endolcir la maleïda guerra. Unes idees contra unes altres. Ja ho veus els dominadors van fer tractes i, ho van guanyar tot.

¾    Tal vegada, tu Antoine ...

¾    Sí, però per favor, deixa’m acabar el Pastís i oblida que m’has vist. Jo vull la pau i l’oblit. El meu llibre, parla de les coses bones entre elles, la candidesa. Si serveix per posar un gram de bon cervell a les generacions venidores, ja haurà servit per alguna cosa. 

Miquel Pujol Mur

ENGRUNES XI

Del llibre de deures de català: Imagina't que ets un jubilat o jubilada. Estàs passant uns dies de vacances junt amb d'altres amics. Escriu una postal als teus fills explicant-los on sou, com  esteu ...

Estimats fills,

No coneixia aquest racó del món. És una meravella, no us podeu imaginar quina bellesa natural. Arbres, aigua i racons tranquils per veure i gaudir. Ja ho sé l’artrosi, però no abuso. Aquí hi ha llocs per departir amb els amics.

Em trobo força bé, lluny de l’estrès de la ciutat. 

Al vespre fan ball. He conegut un senyor seriós, amable i atent. Ai, Senyor! Que als meus anys retrobi la il·lusió de la joventut. Ja els el presentaré. És  un cavaller de cap a peus.

Petonets al meus nets i, vosaltres rebeu tota l’estimació de la vostra mare.

Us deixo, truquen a la porta. Tal vegada, l’Amadeu? Oi, quin home!

Vostra, Enriqueta

Us ha tocat la 6/49. Has deixat la feina i te n'has anat a fer un viatge als antípodes. Escriu una Postal als excompanys de feina per dir-los que els trobeu a faltar. 

Hola companys,

Amics, esclaus de la feina, ja us deia jo que treballant no us faríeu rics. Veieu, jo. Com sabeu m’ha tocat la 6/49. Un feix incomptable de diners. Veig el extractes bancaris, i encara no sé com llegir la quantitat. Hi posen tants zeros.

No m’oblido de les cervesetes al bar, en acabar la feina. Ai, nois! No es pot tenir tot en aquesta vida. Ara, em porten un daiquiri i després, la bella hostessa m’acompanyarà a la platja i més tard , a la sauna.

Amics, el meu cor, plora d’enyorança.

PD: La porta del bar, encara grinyola?

Miquel Pujol Mur