PARAULES D’ANTOINE

 

“Mai pensis que algú és millor que tu, i mai pensis que tu ets millor que els altres. Cada un de nosaltres té un camí a seguir i una lliçó per aprendre”.

Fragment del Petit Príncep

Estic fent-li voltes a les paraules de l’Antoine i, no hi veig la realitat total. Em sembla, ben bé, un trencaclosques que no acabo de captar. No entenc que una persona es consideri millor que una altra, ja que totes,  almenys interiorment, tenim dubtes de les nostres capacitats. Potser m’equivoco però, per una vegada he pensat quina o quines podien ser aquestes persones, aquells egòlatres, que anteposen el seu egoisme personal per damunt de la vida dels altres. Sincerament em surten molts, massa individus: Dictadors, milionaris de fortuna, personatges que han assaltat el poder, acosta de la vida del poble. Hauria d’afegir en aquest inconfessable món, també, els “capós” mafiosos, que no han tingut remordiments per la manera d’enriquir-se. 

La segona part, si que la suposo més real. El nostre camí durant la vida, malgrat que incert, sempre ens dona una nova lliçó, dia a dia. 

Bé, com que no puc expressar res més, em posaré a escriure un relat imaginari.

Entro al bar i el veig assegut a una taula prenen un Pastis. (La clàssica beguda francesa). M’acosto, perquè quan vaig estudiar la seva obra: El petit príncep, i també la seva biografia, em van quedar molts dubtes.

Sense pensar-m’ho gens, tot just dic un:

¾    Bon jour!

Al qual, contesta amb un lleu assentiment de cap. Aleshores, enceto les meves preocupacions.

¾    Antoine, finalment com va morir, vostè? He llegit que es va suïcidar, també, que va ser una aviador alemany qui el va abatre. Malgrat que anava en un avió de reconeixement, que tothom sap que va desarmat. Altres, també diuen que el motor de l’aparell va fallar. També he sentit que no tenia gaire amistat, més aviat tot el contrari amb el General de la Gran France. Un enfrontament pel caràcter autoritari de l’home i, perquè vostè era un representant de la noblesa francesa.

¾    Ui, els grans homes! No els toquis la barretina.

¾    Antoine, amb els teus libres començaves a tenir certa fama, Segurament es pensava que volies ser més cèlebre que ell, el salvador del país.  

¾    No ho sé! Era ben avorrit i, quan vaig publicar “El petit Príncep” en anglès i francès, ja es va esborronar del tot.

¾    Caram! Quina forma de pensar.

¾    Per això, va aconseguir el reconeixement del poble.

¾    Vostè, també.

¾    Però, és una altra història i un món, més dolc. El desert, un nen, una rosa ... Pura poesia per endolcir la maleïda guerra. Unes idees contra unes altres. Ja ho veus els dominadors van fer tractes i, ho van guanyar tot.

¾    Tal vegada, tu Antoine ...

¾    Sí, però per favor, deixa’m acabar el Pastís i oblida que m’has vist. Jo vull la pau i l’oblit. El meu llibre, parla de les coses bones entre elles, la candidesa. Si serveix per posar un gram de bon cervell a les generacions venidores, ja haurà servit per alguna cosa. 

Miquel Pujol Mur