Era una nit de lluna plena i contemplava el cel des de la terrassa de la casa de pagès. Havia estat el regal dels meus pares. Una casa a la muntanya, les restes d’una antiga masia, ja abandonada. M’havia muntat tot un estudi, que més aviat semblava una petita clínica. M’ajudava aquella pau, per aprofundir en les lliçons, amb tots els sentits centrats, durant els meus anys d’Universitat.
Feia poc que havia acabat la carrera de Medecina. Em proposava passar un any sabàtic, en espera de la plaça aconseguida en una prestigiosa clínica americana. Havia estat un alumne becat contínuament. En acabar la carrera de seguida, el centre i la universitat de Yale s’havien interessat pels meus estudis i treballs, per incorporar-me com a docent, investigador i metge.
Doncs, com deia, observava el firmament en una nit freda i fosca, quan el cel és transparent i la lluna ressalta amb tot el seu esplendor. De sobte, vaig observar com una taca de foc que embrutava la seva lluminositat. Traçava una línia descendent i clarament em vaig adonar que aquella taca, aquell objecte, aviat xocaria amb la Terra. El que jo no em pensava, era que cap soroll inesperat, trenqués la meva tranquil·litat. Un vehicle estrany, com una bola ígnia, amb un gran terrabastall, va caure damunt la teulada de la construcció propera a la masia, enfonsant-la.
Sorprès, m’hi vaig encaminar. Van
sortir-ne dos éssers. Un d’ells va davallar ràpidament a terra, entremig de
flames, consumint-se ràpidament. L’altra figura, que semblava més femenina, va
avançar vers a mi i, amb un idioma estrany, però que vaig comprendre, va
dir-me:
¾ Salveu-la! És la nostra filla. Venim d’una nova destruïda. No oxigen, cremaria, doneu-li hidrogen.- I em va entregar un petit farcell d’acer o alguna cosa semblant.
Com si a l’entregar-me’l hagués complert la seva feina, es va desintegrar entre flames, com el seu company. Una mica d’aire va desfer les cendres i, en segons ningú pensaria en l’existència de dues individus alienígenes en aquell lloc.
Per sort tenia hidrogen en la meva petita clínica per a unes proves i vaig poder encabir aquell cos en una cabina. Poc a poc, dosificant-lo al màxim, vaig fer-li respirar el nostre aire i finalment ho va acceptar. Poc a poc, aquella nena menuda, com una nina, va créixer mostrant des del principi una gran intel·ligència. La vaig batejar amb el nom de Nelly, del grec: la brillantor, la bella. Els meus pares la van apadrinar. Vaig deixar-la amb els meus pares i els, i la, visitava sovint. Em meravellava la seva sapiència, la facilitat per comprendre-ho tot i el seu lideratge a la classe i amb els amics. El seu coeficient intel·lectual era altíssim, jo l’hi aconsellava que no el mostrés, per evitar sospites de qui, o què podia ser.
Han passat setze anys i jo ja estic proper a la quarantena.
Actualment soc un prestigiós investigador i catedràtic que viu entre un
continent i l’altre. Ahir, vaig arribar a casa dels pares. Només veure’m la
Nelly va dir-me molt seriosa:
¾ Aquest vespre hem de parlar.
Vaig mirar els pares i ells, em va fer un encongiment d’espatlles i certa ganyota, que no vaig acabar de comprendre. Com us podeu imaginar, tots els mals pensaments, em van voltar per la ment.
Aquest vespre a la terrassa de la masia, he tornat a veure la lluna plena, lluent, formosa, i tot un munt de records han tornat a ser presents. La Nelly, em guaita i crec que endevina els meus pensaments.
Mirant-me fixament, com si no
volgués perdre’s cap expressió meva, ha parlat:
¾ He de dir-te moltes coses, i és arribada l’hora precisa. Segons la meva genètica, ha arribat el moment de tenir descendència. No estimo cap noi, no hi ha cap que em cridi l’atenció. Aleshores, he reflexionat i m’he adonat que l’únic humà que pot ser el pare dels meus fills, ets tu. Tu, em vas recollir de laços rebre dels meus pares i, vull que tu siguis la continuïtat del meu destí. No hi ha discussió possible. Aquest món va molt malament. Jo i els nostres fills, intentarem evitar la catàstrofe que va assolir el meu.
És tal la seva determinació, la seva seguretat que no m’hi he pogut negar. Una nova raça conquistarà el nostre desballestat món.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada