FA UNS QUANT ANYS, QUAN ERA JOVE

 

No sé, en aquests moments, quina ha estat la raó per la qual he vingut a aquest país tan fred. La neu, s’arremolina als carrers. Tret, d’un petit passadís en les voreres, no es pot ni caminar. Hauria de donar mil gràcies als ciutadans que netegen la neu caiguda. Si no, ni em podria moure de l’hostal.

Vaig a visitar el meu mentor, que viu en una mansarda d’aquest barri de Montmartre. Ara, ja us ho puc dir. A la fi, el pare, gràcies a les convincents paraules de la mare, ha entès el meu pensament. Vull dedicar-me a la pintura, vull explorar la meva vena artística. Jo, vull ser un nou Matisse, Monet o potser com aquest jove malagueny, de qui es parla tant. Quin és el lloc, on puc aprendre a pintar? Sense cap dubte, Paris. On hi ha el cor, la passió de pintar? Doncs, a París!

Els mestres pintors, els literats de tota mena, músics ... La vida bohèmia, les mostres d’un ambient on els artistes són apreciats. Els balls, la “ville Lumière”. El llibertinatge dels costums, Lluny de la fingida beateria del meu país. Aquest ambient em subjuga i em farà trobar la inspiració per pintar obres genials. Tal vegada, el més important per a la creativitat, és viure un món apassionat, amb total llibertat.

Ahir per primera vegada vaig anar a l’exposició d’un dels meus nous amics, no reconegut del tot, però ben encaminat. Per primer cop vaig tastar la beguda de la inspiració. Un remolí d’idees van brollar, com una font lluminosa, del meu cervell, després de la primera copa d’absenta.  A la segona no vaig poder resistir tanta bellesa i, vaig caure embriagat a terra. Així és la vida, així és el món de l’art. Sentir, existir i viure.

Pujo les escales, fins el darrer pis, allà on conviuen el cel gris parisenc i l’essència de les coses belles. L’indret, on penso trobar la bellesa ideal de les perles translúcides, que com una bola màgica marquin el meu destí.

Mentre pujo, les meves idees retornen a la vil·la dels meus pares. Una casa amb una calidesa incomparable. L’amor de la mare, cuidant els més mínims detalls de la meva vida. La comprensió del pare, que malgrat hauria volgut trobar en mi, el nou gerent de la seves fàbriques, ha escoltat l’esposa i no ha volgut contradir-la, ni tampoc negar-se a les idees del seu fill.

Truco a la porta, el meu mestre diu:

¾    Endavant, no és tancada.

Entro en el Parnàs de la pintura i em sorprenc. Diversos quadres, recolzats a la parets. Pintura per tot arreu, com si el mestre hagués giravoltat amb un pinzell i aleshores, hagués tacat tota l’estança. Un cavallet amb un quadre que representa una bella noia, mig vestida amb un túnica de seda, però mostrant tota la seva sensualitat. Un catre malgirbat en un racó. Ben bé, sembla haver estat utilitzat fa poca estona. Un niu d’ocells en la mènsula de la finestra, com si volguessin robar una part de l’escalfor interior.

L’home, mal vestit, porta una bata tacada de  mil colors. Em mira amb cara inquisitiva i, em pregunta

¾    Portes diners? He de pagar a Mimí, la model.

S’obre una porta, tal vegada un petit escusat i surt completament nua, la jove del quadre. No fa cap gest de vergonya i, tampoc mostra gaire pressa per vestir-se. Em mira indiferent, com si jo no fos cap persona. Només un altre quadre, recolzat a la paret.

La miro descaradament i somriu. Comprenc que ja està avesada a moltes situacions similars. El mestre, veient el faig dels meus diners, se m’acosta i em diu, sense amagar-se’n gens, i fent-me aquest suggeriment:

¾    És bonica! Noi, què et sembla si baixa a comprar menjar i beguda, i passem una tarda agradable, sense sortir? A fora fa molt fred. Hi ha molta  neu. 

Així va començar el meu periple parisenc. Aviat, vaig comprendre que el mestre mentor, era un aprofitat dels joves que volien complir un somni. Tampoc no era vàlid per ensenyar pintura. Ara, que per aprendre la vida bohèmia i gastar diners a dojo en saraus i viure una vida alegre, era un geni. 

Han passat força anys des del meu periple parisenc. He retornat a la meva terra. Avui, estic cansat. Aquest matí he hagut de treballat molt. Tenia tota una sèrie encàrrecs que em neguitejaven i, per fi els he pogut acabar. 

Llavors m’he recolzat tranquil·lament en un enorme í còmode canapè i he demanat a la meva musa de sempre:

¾    Mimí, si es plau. Portes una mica d’absenta i aprofitem l’escalfor del sol, per gaudir d’aquest tarda solellada. 

Sempre Mimi! Ella és la part més important, des del principi de la meva memòria. 

 

Miquel Pujol Mur