SORTIDA AL PLA DE L’ESTANY

 

Sortint de la vora de l’Estany, la carretera, asfaltada discorre entremig de boscos. Circular per ella, no és gens fàcil. Retorçada i angosta. Els marges, com deu ser normal en aquesta comarca, causen respecte per la seva fondària. On no hi ha marges ni les baranes protectores de carretera la perspectiva, no és gaire més favorable. Un error, faria que els arbres, fossin la única salvaguarda a la caiguda. La circulació, és majoritàriament de ciclistes, emprenyadors busca racons - com nosaltres-, excursionistes i, els pocs veïns de la contrada. Això sí, tothom és prou prudent per deturar-se, en cas de trobar un vehicle en direcció contraria i, passar piano-piano. 

Vam decidir anar-hi, impulsats per la nostra dèria de trobar mostres de la religiositat del nostre poble català. Petites esglésies de muntanya, que en temps llunyans acollien als fidels dels voltants. Molts d’aquests pobles, actualment són tan solitaris, com les esglésies. Moltes d’elles són mil·lenàries. Fins i tot, n’hi ha de més antigues, ja que són construïdes damunt les restes d’una anterior. La fe mou i ha mogut muntanyes. 

En aquesta sortida buscaven Sant Patllarí. Mal record, amic Patllari. Qui era Sant Patllari, us preguntareu. 

Sant Patllari o Pal·ladi o Batllori d'Embrun (mort l'any 541) era un bisbe francès, de qui s'expliquen diversos fets miraculosos. Segons dades llegides també va ser bisbe de Roda d’Isàvena. Aquest bisbat dominava terres d’Aragó i Catalunya. Després va dividir-se i van formar-se els bisbats de  Lleida i Barbastro. 

 En morir fou considerat sant i enterrat a França, però uns monjos benedictins van robar el seu cos i el van traslladar carregat en un ase. L'ase va fer tres guitzes sobre el terra i van sorgir-ne tres deus d'aigua (que encara avui, poden veure's a la Font de Sant Patllari): els monjos, en veure-ho, van deixar lliure l'ase, que va començar a voltar pel poble i va passar pel davant de les esglésies del Carme i Santa Maria, fins que arribà al monestir de Sant Pere de Camprodon. 

Curiositat segons he llegit amb la Biblioteca de les mil contradiccions: el monjo que va anar a recollir el cos a Roma, era del Berguedà. Una altra cosa curiosa, la muntanya o el cim de Sant Patllari està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. 

Després de tanta informació la trista realitat no l'hem d’amagar. Vam entrar en una pista de terra, només per a un cotxe, Quan ens van convèncer que el nostre cotxe no era el més apropiat, vam desistir. Vam girar-lo, vigilant l’espai entre el precipici i el marge i el vam aparcar. Aleshores, el nostre esperiti de campions va ressorgir, si no en cotxe, a peu. Total, dos o tres quilometres, Uns pujada i un pla, una pujada més forta i un altre pla en costa i, una pujada i, prou.  La respiració a certes edats, s’ofega i el cor el recorda els anys viscuts. 

Doncs, a cercar-ne una altra, que n’hi ha moltes en aquesta terra beneïda.

La vida és com sortir a navegar en una barca que sabem amb tota certesa que naufragarà. Shunryu Suzuki, monjo i mestre zen (1904-1971) 

Miquel Pujol Mur

Fotografia:                                              

UN BON NOI

 

És una zona residencial plena de xalets, de gent benestant. Els edificis de construcció moderna, tenen piscina i la majoria en el garatge es veuen dos o tres  bons cotxes. Les vistes a la platja són immillorables.

La dona, una jove d’uns vint-set anys, ha sortit a recollir un paquet d’Amazon. Quan entra se li nota una ràbia interior que no pot amagar. Aleshores es dirigeix al seu marit i, posa dues coses  damunt la taula.

¾    Què es això? Què tens una aventura? Perquè si es així, la nostra separació és imminent. T’odio! Quan he passat pel passadís, ha caigut la teva maleta. He quedat sorpresa del seu contingut, no havia papers de l’empresa, només això.

L’home queda descol·locat, no sap què dir. Finalment, a contracor, respon:

¾    T’ho havia de haver dit, fa molts dies. Però em feia i, em fa vergonya confessar-t’ho. La meva empresa va reduir el personal. Com que les meves aportacions, no eren del tot favorables, em van acomiadar. Fa sis mesos. Soc un advocat, sense treball.

¾    El que em dius, no m’explica res.

¾    Que no podíem pagar les nostres despeses. Tu, encara com a arquitecta, guanyes diners, però a mi, no em quedava res. Ja saps la hipoteca de la casa, els cotxes, el manteniment de la urbanització, el nostre tren de vida, tot se’n va anar a norris.

¾    Bé, podíem tornar a hipotecar la casa. No sé, buscar solucions. Tal vegada els nostres pares. No ho sé, repeteixo, ni ho acabo d’entendre. Què feia això a la teva maleta. Per què? Ja que aquests, només són una mostra, en portes molts més. Què els vens a les farmàcies? O a discoteques?

¾    No em queda cap més remei- T’he de dir tota la veritat.

¾    El que jo vull, la veritat. Tinc un sentiment, de dubte, que em prem el cor.

¾    Vaig trobar-me una clienta del bufet. Va mirar-me i va comentar-me:

¾    Sé que t’han acomiadat. Com et va la vida? A la teva edat tots quedeu amb l’aigua al coll. Moltes il·lusions i molts deutes.

¾    No tinc res a fer. No sé com sortir-me’n.

¾    Saps que jo tinc una web de contactes? Tu ets eixerit, fas esport, tens bona planta i segurament allò, també correspon. Vols que et publiqui? Són senyores respectables. Tot ha de ser molt  discret i pots guanyar molts diners, fins que trobis treball. Us trobareu en un hotel, feu la feina i, endavant. Jo cobro, em quedo una comissió i et dono la resta.

¾    Com que no tenia cap feina prevista, ho vaig acceptar.

¾    I a mi, m’has deixat al marge. Tanoca innocent! Quants diners has guanyat amb aquesta martingala? Fa dies que et trobo mancat d’interès, amb mi.

¾    Mira la llibreta!

¾    Ostres! No està malament i, a més has pagat les nostres despeses. Pobret meu, com has treballat. Demà, parlaré amb la teva explotadora. Aquesta donota, que es queda les comissions de la teva feina. L’amenaçaré i, anirem pel nostre compte. Ja me’n preocuparé jo, de la web.

 

Així, van seguir amb els contactes. Però ella, cada dia li donava més feina. Ja no eren solament les nits, també els matins i si calia la tarda.

Fins que al cap de deu anys, la cosa va començar a fallar. Aleshores, ella va pensar, que, segurament amb homes no tenia tanta importància, si fallava. Però, no va arribar a fer-ho, perquè de cop i volta, una tarda va haver d’anar de pressa a una habitació d’hotel, perquè el cor va dir prou. A l’hospital, van dir que el seu organisme estava exhaust.

Llàstima, va dir-se ella. Era un bon xicot, però una pòlissa d’assegurança de un milió d’euros, tampoc va malament.

Miquel Pujol Mur                                                     

PARLAR DE INTUICIÓ

 

Era un bar situat a la plaça. Les ombrel·les acolorien el recinte  i, els porxos, permetien que el públic estigués protegit de la calor del sol. Tenia set i, les ganes de beure una beguda fresca, em van fer decidir a entrar. Un cartell amb un got de Coca-Cola, regalimant de gel i d’unes bombolles que esclataven en l’aire, com cridant a l’alegria de viure, em van decidir.  Vaig  asseure’m a una taula, a sota d’un para-sol, mentre em prenia la beguda refrescant. Aleshores, encuriosit vaig començar a mirar la gent que, com jo, passaven l’estona mirant, enraonant amb companys o llegint el diari. 

Vaig fixar-me en una noia, que també tenia un refresc davant seu. La intuïció, em va dir que estava sola i avorrida, potser esperava a algú. Era bonica i, segurament, de la meva mateixa edat. La vaig mirar, potser massa fixament i, crec que es va adonar de la meva admiració. 

Malgrat, que no va moure els llavis, en la seva mirada li vaig endevinar els pensaments:

¾    No està malament aquest xicot. Una mica insistent, en la seva mirada. Fixa’t, que me n’he adonat, sense voler. Tal vegada, maleducat. La caçadora, si fos jo, li compraria d’un altre color. 

Segurament això cd la caçadora, no ho va dir. Van ser pensaments meus, ja que a mi tampoc m’agrada. Massa seriosa per a un xicot de vint anys, però va ser un regal de la mare, dient-me: Així sembles més formal, més home. A les noies, els agradaràs més. Mamà, que ja no som a la teva època, tot ha canviat. Però vaig continuar vestint-me amb la caçadora. La mamà, és la mamà. Aviat “l’espellofaré”, maleïda caçadora. 

Me la vaig tornar a mirar a la noia i, em va tornar la mirada. Vaig envermellir-me un xic. Potser, està molesta, per la meva insistència vaig pensar. Més, era tant formosa, que no en podia apartar els ulls. Va girar-se un xic, no massa ja que de seguida, de reüll va tornar a mirar-me. 

El cor em palpitava de mala manera. Tot allò que deien les meves germanes i, que jo, no em creia de les papallones a l’estómac, ara eren tot un garbuix que m’impedia passar la beguda fresca. Anava a aixecar-me, quan vaig veure que ella, també ho volia fer. Sí haguéssim sortit a la vegada ens hauríem ensopegat enmig del passadís. 

Va passar pel meu costat, mirant-me descaradament i, no sé si va murmurar entre llavis la paraula “covard”. 

Ricart, deixa de fer el manta, que hem de sortir amb els nens. Volen anar a la fira. Ens trobarem amb els Garcia. Sigues amable, ja saps que ell és el director del banc i, ella la mestra dels nostres fills. Ah! No et posis la caçadora de la teva mare. Que comença a fer fàstic i, per a tu sembla una estrella de la bona sort. Quan ens vam conèixer, ja la portaves. Jo, te la hauria llençat, de seguida. 

Ja ho veieu la intuïció. Ens vam trobar un altre dia i, el primer que em va dir, va ser: Què t’esperes un altre cop o et decideixes ja?

 Miquel Pujol Mur                                                     

PARLANT DE MALSONS

Volia escriure sobre un malson, repetitiu, que em va perseguir durant molts anys. Segurament una idea gravada en l’intel·lecte per alguna pel·lícula. Trens, estacions, vies, clavegueres i persecucions. Segurament, basat en obres com “El tercer Home”. Transfons: La caiguda de l’Alemanya nazi, Viena, i tràfic, crec recordar de penicil·lina. Nois de veritat, he arribat a una maduresa d’edat i, estat físic, que em costaria molt pujar als vagons i, córrer per damunt de les vies. Deixem-ho estar, els anys no perdonen a ningú. 

I ara què? Bé, dramatitzarem, com a malson, una darrera experiència. 

La sala era gran. Les parets d’un blanc i, un blau clar, matisats, no ajudaven a tranquil·litzar l’ànima ni l’esperit, de ningú. Enmig i ocupant la major part  de l’espai, ella. Blanca, impol·luta i sense sentiments. No se li notava, cap mena de remordiment, pel trasbals a que m’anava a sotmetre. Jo, sol, indefens, mínimament vestit. M’havien manat, sí, manat, ordenat, obligat, la paraula que us agradi més - despullar-me- i abandonar la meva, sí, la meva roba, en una petita presó, anomenada, vestuari. Després indefens, em van obligar, seguint la meva assistenta, a entrar, a la sala de l’enigmàtica màquina. 

Pugi aquí. Em va dir la meva conductora amb una veu neutra. Tombi’s damunt la llitera, els braços i les cames, quiets. Poc després, em posava  unes dures peces que m’oprimien, e immobilitzaven els costats del cap; i una màscara transparent que em premia la cara. 

Aleshores, em va abandonar, tot sol, en aquella sala estranya i en poder de la màquina, que començava a remorejar uns estranys sorolls. Una veu impersonal, va enraonar, dins l’habitacle. Només, va dir: No es mogui. I jo quiet, escoltava com  el soroll anava “in crescendo”. Tot seguit, una estrebada sobtada, i tot va tremolar, i el llit va avançar fins a ficar el meu cos en el cor de la màquina. Va començar amb un re-re-re, després un ra-ra-ra  i va parar. Vaig pensar, que ja havia finit i, podria marxar, però només va ser l’aperitiu. 

Novament una altra sotragada i llavors, se’m va menjar tot sencer. Jo quiet, immòbil, quasi sense respirar, no fos que l’enginy s’enfadés. El re-re-re, rar-ra-ra, un xiulet i un altre, i més xiulets. Tot, va anar pujant de to i, jo quiet immòbil, indefens, com un ocellet pres a les garres d’una àliga.  

Finalment, quan ja estava a punt de demanar l’hora, la veu freda, va dir-me, ja s’ha acabat, ja pot marxar. Va entrar la infermera i, em va deslligar el cap. Com un gosset apallissat, vaig fugir en silenci. 

Ràpidament, em vaig vestir i al sortir al carrer, un raig de sol em va reanimar.

Miquel Pujol Mur                                                                         

ELS JUGADORS DE CARTES

 

La sala és gran i ben il·luminada. Un petit bar en un costat. Tot de taules i cadires omplen l’espai. Hi ha un escenari en un dels costats, com si fos un petit teatre.

En les taules uns homes juguen al dòmino. Altres a cartes. Unes dones també juguen i, al mateix temps, tafanegen fets del poble. Pero, ens centrarem en una taula en què hi quatre homes asseguts que juguen al dòmino i, dos drets, que miren les jugades i fan  algun gest d’aprovació o de decepció, segons les jugades. Un dels jugadors diu:

¾    Tu, vigila que el Ramiro et mira les fitxes, Tira-te-les enrere.

¾    Collons, Amadeu, tu també mires quan pots.

¾    Noi, sé que et queixes, Joan. Mira tu tens el pito doble.

¾    Redimonis! I tu el cinc doble, Pere.

Continua la partida i, de cop, s’aixeca l’Amadeu. Fa un fort cop amb la fitxa a la taula. Esbronca al Joan, el seu company, tot dient-li, cridant:

¾    És que no te n’adones. Per què poses el penúltim sis, quan jo tinc la verra. Ara, ens la menjarem i, perdrem la partida.

¾    Òstia! Quin bocamoll estàs fet. No t’has adonat que aquest també es menjarà el cinc doble. Jo, ara, acabo la partida. Encara guanyem.    

En aquestes entre una noieta molt jove i va a la barra a comprar una botella d’aigua. La noia va vestida de cabaretera. Un d’ells xiula i, diu en veu baixa:

¾    Quan jo era jove, una mossa vestida així, hauria estat un espectacle. Totes les dones del poble, la insultarien i avisarien la Guàrdia Civil, perquè la detinguessin, per escàndol públic. Miri, senyor guàrdia aquesta .... ens vol prendre els homes, exhibint-se enmig del carrer.

A l’escoltar aquestes paraules, el Ramiro, s’aixeca bruscament, tirant la seva cadira per terra. Agafa el got de cervesa i, li tira el líquid, al seu company de taula.

¾    Tu que dius, cabronàs? Aquesta és la meva neta i, només té catorze anys. Malpensat, per no dir-te una cosa més grossa. És carnaval i, va a la rua en una carrossa al·legòrica .

Abandona la taula, va a parlar amb la neta i li fa un petó a la galta. Girant-se al seus companys diu enrabiat.

¾    Que malparits som, els homes. Adeu! Ja veurem, si demà torno. 

De sobte, apareix com transportat  per un raig de llum un home molt vell, vestit amb una túnica blanca  i amb una patriarcal barba blanca. Per una finestra del jardí, observa detingudament aquest petit grup d’homes. Queda tot  pensatiu i es diu a sí mateix:

“Què he de fer amb aquesta gent? Són bona gent. Però ara, com que aquests representants que tinc a la terra, han abolit el purgatori, no sé què fer amb ells. Al cel amb els Sants, les Verges i els àngels? No !!! Mai !  Fan massa soroll!! A més a més, diuen paraulotes. Aviat, es vindrien a queixar els altres. Els primers de tots, els querubins. Quasi segur, em farien una manifestació celestial. De Sant Pere, no me’n puc refiar, ja em va negar tres vegades. A l’infern? Home, tampoc, els seus pecats són mínims. Després de tants anys sofrint a la Terra, no es mereixen ser castigats. M’hauré de reunir amb els companys de la Santíssima Trinitat. Potser un llogaret tancat amb quatre taules i prou. Ai! El que costa ser un Pare amantíssim que perdona els seus fills”. 

Miquel Pujol Mur

UN CONTE MAL CONTAT

 

Se n’era una vegada un Rei de Bastos que assegut en el seu tron observava els seus súbdits. Era poderós, ja que el seu reialme no li discutia ningú. Vivia a plena confiança amb els seus tres companys i veïns dels jocs de cartes. Tots junts, feien mil batalletes diàries. 

Un dia de mercat, va escoltar un clam que, de seguida, va omplir tota la plaça.

¾    Set de cop.- Cridava la gent i, s’apartava deixant pas, a un jove que blandava una tira de roba, com si fos una espasa. 

Un guerrer! Va pensar el Rei. Divina providència! Això és el que desitjava, per casar la seva filla i, tenir una descendència forta i valenta. Perquè era poderós, però el maleit Rei d’Oros, sempre estava a la grenya amb els diners. I els diners són molt, però molt, importants! 

També s’ha de dir que reconeixia que el seu armament militar, els garrots, estaven passats de moda i, molt poca cosa per barallar-se amb la garantia de guanyar. De quina guerra podia sortir victoriós, contra les Espases aliades amb l’Or? S’havia de comprar armament nou. Havia sentit parlar de drons. Innovador i letal invent. Del Rei de Copes no cal parlar-ne, ni tampoc demanar-li ajuda, sempre està embriagat i feliç.   

La gentada, obria pas a l’home, que cridava i mostrava la seva alegria saltant ballant i, movent els braços alegrament. Aquesta parafernàlia, no ii va agradar gens. El seu primer pensament va ser: Xitxarel·lo. A l’apropar-se les seves idees es van trasbalsar. Aquell no era el guerrer, que humiliaria als seus contrincants. Fins i tot, el Rei de Copes se’n fotria. A més, tenia dubtes que la seva filla, bastant pan, pogués mínimament enamorar-se d’aquell amanerat homenet. 

Però, la munió de gent el va portar fins a la seva presència. El Rei va aixecar-se, va saludar-lo i finalment, li digué:

¾    Set de cop! Quin jove més valent.

¾    Sí, Majestat. Set de cop i molt empipadores

¾    Però, soldats enemics o què ...

¾    Mosques, Senyor Rei. Mosques i grosses. 

El Rei anava a riure-se’n quan va veure de reüll, que el seu fill estimat, saludava, amb la maneta tova, l’heroi. La cara se li va posar vermella. Els ulls va semblar que li sortien de les òrbites oculars. Li va agafar una deixadesa total. Els  braços li penjaven sense força. De cop, la ira el va fer respirar fortament. Els seus braços, que feia un moment estaven desmenjats, van agafar el seu garrot i com si jugués a golf va treure-s de davant al jove. Sort va tingué que un grup de gent el va recollir i ajudar. 

Es va girar i, anava a fer el mateix amb el seu fill, però la sensatesa li va caure com un plom, a sobre. Només va demanar un cavall. Va  pujar-hi i, al galop, va anar-se’n al palau del Rei de Copes, a emborratxar-se.    

Miquel Pujol Mur

AGRAIMENT

 

ESTIMATS AMIGUES I AMICS,

 

AQUESTA NOTA ÉS PER AGRAIR LES VOSTRES

FELICITACIONS EN EL DIA DEL MEU ANIVERSARI.

 

GRÀCIES DE TOT COR,

 

MIQUEL

DAFNE II

 

Jo havia estat distret, mentre parlaven. Però el Samuel girant-se em va dir:

¾    Sergi, et presento la Dafne.

¾    Dafne! - Vaig repetir mig distret - Nimfa de les aigües. 

Vaig girar-me per  saludar-la i tot va trontollar sobtadament dins meu. Va ser com si un fort cop de puny m’estabornís, només a l’emmirallar-me en els seus ulls blaus. Transparents, com les aigües clares del mar Egeu.

Aquella dona em va absorbir els sentits. Aquells ulls van mostrar-me una nova vida, potser més boja, però més viva, més alegre que la meva de catedràtic de matemàtiques. 

Em vaig adonar que involuntàriament ella va sentir el mateix per mi. Potser la meva formalitat. Els meus ulls foscos, que tal vegada li mostraven la probabilitat d’una vida més tranquil·la i una pau perdurable. Tan distant de la seva, fins aquell moment, va ser el que la va impulsar vers meu. 

Vam ballar, vam beure i per primera vegada, vaig deslliurar-me de tota aquella serietat, que fins aleshores havia format part de la meva existència. La Dafne va donar-me el millor que podia oferir-me i, jo ho vaig acceptar. Generosament, tant l’un com altre van iniciar la nostra vida en comú. 

Ja ho veieu una sola nit  i la Dafne i jo vam ser junts per sempre. 

El Samuel va emprenyar-se. Va dir-me que havia estat la dona de la seva vida. Però, que a mi no podia negar-me ni la seva parella, malgrat que el cor li sagnés. Però jo, vaig comprendre que per alguna raó em volia  engatar. Hi havia alguna cosa més, que aviat es va mostrar palpablement. 

La Dafne va confessar-me que malgrat m’estimés... Les seves paraules van ser que m’estimava més que a la seva pròpia vida. Però que estava embarassada del Samuel i, no volia perdre el fill. Sabia també, que el Samuel no volia cap dona, en estat, al seu costat. La seva fama el precedia, la Dafne podia ser la seva companya avui, però demà, podia aparèixer una Diana caçadora que l’atrapés amb les seves fletxes. 

Aquest és el meu dia d’avui, Ens estimem apassionadament. Vaig fer meves les seves paraules. Ens vam casar. Tenim, com a meu, el fill del Samuel i, també un de nostre. El Samuel és a la presó. No va saber frenar la seva violència i va fer un disbarat. Estarà empresonat durant força anys. 

He liquidat els seus negocis bruts i actualment administro els seus diners. Quants en va fer, amb les seves males arts i sense saber de números. 

PD. Soc feliç amb la Dafne. Els nostres ulls, passats els anys, mantenen el mateix foc intern. 

Miquel Pujol Mur

DAFNE I

 

Un capvespre em va telefonat el Samuel. Un bon company d’estudis però, amb una vida moguda i molt especial. Ell ho defineix, com obert al món. En els estudis, vaig ser el company i amic, que li solucionava tots els seus embolics, tant amb els professors com amb els estudis. Ell, per contrapartida me’ls resolia amb els fanfarrons malparits de les classes. Si em trobava en una situació estranya o perillosa, només dient:

¾    Soc l’amic del Samuel!. - Aleshores, tot era pau i glòria.

Mai vaig acceptar cap recompensa seva (per exemple: Certa bosseta amb una pols blanca, que deia que et feia pujar al paradís). Jo estic soc més acostumat a tocar de peus a terra. De tastar i assaborir les benaurances terrenes. Menjar bo i gustós. Paladejar bons vins. I per què no, sortir en alguna ocasió amb noies boniques però, sense comprometre’m a res. 

Doncs el Samuel va dir-me un dia:

¾    Avui, m’has d’ajudar, has de donar solució a un petit problema de diners. Tu, ets el rei dels comptes. També, saps més que no pas jo de números, en això soc un negat. Tu, de negociar en sap un munt i convences els oponents. Jo, de seguida m’enfurismo i m’enfilo per les parets, trec el mal geni i em puja la violència al cap. A sang i fetge, així és sempre el meu tarannà. Jo, confio en tu, ja que amb diners i bones paraules ho soluciones tot. No ignores que d’això, de diners, més o menys nets, jo en tinc força. 

Total, el Samuel és un mafiós d’alts vols. Sempre, em tiba cap la seva forma de vida. Mes, tret de petites solucions puntuals, no vull caure en el seu parany. Si hi caigués, em xuclaria totalment i no podria escapar-me. Jo com a professor i catedràtic a la Universitat, visc prou bé sense cap embolic. 

Vaig anar a la festa. Vaig tractar els seus problemes, no n’hi havia només  un. Finalment després de molt cedir i, molt exigir van arribar a un acord i va donar-se la mà, amb els seus oponents. El Samuel, content amb el meus serveis, em va convidar a continuar la festa en la seva discoteca i, finalment em va empènyer a la sala de ball. 

Música alta, focus detonants de llum i coloraines, fum que sortia del sòl i alegria, massa alegria, fins i tot. Sí, com en les pel·lícules de cert tipus de cinema.

Va aproximar-se una noia i dirigint-se al Samuel, li va dir quasi a crits:

¾    Samu! Hem de parlar.

Ell, li va contestar:

¾    Mira, el meu amic, el Sergi. Te n’he parlat.

¾    A sí! Sí! Però jo vull ...

¾    Saps què balla amb ell una estona, m’ha solucionat un greu problema i, demà solucionem tot el que vulguis. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur