Era un bar situat a la plaça. Les ombrel·les acolorien el recinte i, els porxos, permetien que el públic estigués protegit de la calor del sol. Tenia set i, les ganes de beure una beguda fresca, em van fer decidir a entrar. Un cartell amb un got de Coca-Cola, regalimant de gel i d’unes bombolles que esclataven en l’aire, com cridant a l’alegria de viure, em van decidir. Vaig asseure’m a una taula, a sota d’un para-sol, mentre em prenia la beguda refrescant. Aleshores, encuriosit vaig començar a mirar la gent que, com jo, passaven l’estona mirant, enraonant amb companys o llegint el diari.
Vaig fixar-me en una noia, que també tenia un refresc davant seu. La intuïció, em va dir que estava sola i avorrida, potser esperava a algú. Era bonica i, segurament, de la meva mateixa edat. La vaig mirar, potser massa fixament i, crec que es va adonar de la meva admiració.
Malgrat, que no va moure els llavis,
en la seva mirada li vaig endevinar els pensaments:
¾ No està malament aquest xicot. Una mica insistent, en la seva mirada. Fixa’t, que me n’he adonat, sense voler. Tal vegada, maleducat. La caçadora, si fos jo, li compraria d’un altre color.
Segurament això cd la caçadora, no ho va dir. Van ser pensaments meus, ja que a mi tampoc m’agrada. Massa seriosa per a un xicot de vint anys, però va ser un regal de la mare, dient-me: Així sembles més formal, més home. A les noies, els agradaràs més. Mamà, que ja no som a la teva època, tot ha canviat. Però vaig continuar vestint-me amb la caçadora. La mamà, és la mamà. Aviat “l’espellofaré”, maleïda caçadora.
Me la vaig tornar a mirar a la noia i, em va tornar la mirada. Vaig envermellir-me un xic. Potser, està molesta, per la meva insistència vaig pensar. Més, era tant formosa, que no en podia apartar els ulls. Va girar-se un xic, no massa ja que de seguida, de reüll va tornar a mirar-me.
El cor em palpitava de mala manera. Tot allò que deien les meves germanes i, que jo, no em creia de les papallones a l’estómac, ara eren tot un garbuix que m’impedia passar la beguda fresca. Anava a aixecar-me, quan vaig veure que ella, també ho volia fer. Sí haguéssim sortit a la vegada ens hauríem ensopegat enmig del passadís.
Va passar pel meu costat, mirant-me descaradament i, no sé si va murmurar entre llavis la paraula “covard”.
Ricart, deixa de fer el manta, que hem de sortir amb els nens. Volen anar a la fira. Ens trobarem amb els Garcia. Sigues amable, ja saps que ell és el director del banc i, ella la mestra dels nostres fills. Ah! No et posis la caçadora de la teva mare. Que comença a fer fàstic i, per a tu sembla una estrella de la bona sort. Quan ens vam conèixer, ja la portaves. Jo, te la hauria llençat, de seguida.
Ja ho veieu la intuïció. Ens vam
trobar un altre dia i, el primer que em va dir, va ser: Què t’esperes un altre
cop o et decideixes ja?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada