Se n’era una vegada un Rei de Bastos que assegut en el seu tron observava els seus súbdits. Era poderós, ja que el seu reialme no li discutia ningú. Vivia a plena confiança amb els seus tres companys i veïns dels jocs de cartes. Tots junts, feien mil batalletes diàries.
Un dia de mercat, va escoltar un
clam que, de seguida, va omplir tota la plaça.
¾ Set de cop.- Cridava la gent i, s’apartava deixant pas, a un jove que blandava una tira de roba, com si fos una espasa.
Un guerrer! Va pensar el Rei. Divina providència! Això és el que desitjava, per casar la seva filla i, tenir una descendència forta i valenta. Perquè era poderós, però el maleit Rei d’Oros, sempre estava a la grenya amb els diners. I els diners són molt, però molt, importants!
També s’ha de dir que reconeixia que el seu armament militar, els garrots, estaven passats de moda i, molt poca cosa per barallar-se amb la garantia de guanyar. De quina guerra podia sortir victoriós, contra les Espases aliades amb l’Or? S’havia de comprar armament nou. Havia sentit parlar de drons. Innovador i letal invent. Del Rei de Copes no cal parlar-ne, ni tampoc demanar-li ajuda, sempre està embriagat i feliç.
La gentada, obria pas a l’home, que cridava i mostrava la seva alegria saltant ballant i, movent els braços alegrament. Aquesta parafernàlia, no ii va agradar gens. El seu primer pensament va ser: Xitxarel·lo. A l’apropar-se les seves idees es van trasbalsar. Aquell no era el guerrer, que humiliaria als seus contrincants. Fins i tot, el Rei de Copes se’n fotria. A més, tenia dubtes que la seva filla, bastant pan, pogués mínimament enamorar-se d’aquell amanerat homenet.
Però, la munió de gent el va portar
fins a la seva presència. El Rei va aixecar-se, va saludar-lo i finalment, li digué:
¾
Set
de cop! Quin jove més valent.
¾
Sí,
Majestat. Set de cop i molt empipadores
¾
Però,
soldats enemics o què ...
¾ Mosques, Senyor Rei. Mosques i grosses.
El Rei anava a riure-se’n quan va veure de reüll, que el seu fill estimat, saludava, amb la maneta tova, l’heroi. La cara se li va posar vermella. Els ulls va semblar que li sortien de les òrbites oculars. Li va agafar una deixadesa total. Els braços li penjaven sense força. De cop, la ira el va fer respirar fortament. Els seus braços, que feia un moment estaven desmenjats, van agafar el seu garrot i com si jugués a golf va treure-s de davant al jove. Sort va tingué que un grup de gent el va recollir i ajudar.
Es va girar i, anava a fer el mateix amb el seu fill, però la sensatesa li va caure com un plom, a sobre. Només va demanar un cavall. Va pujar-hi i, al galop, va anar-se’n al palau del Rei de Copes, a emborratxar-se.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada