UN BON NOI

 

És una zona residencial plena de xalets, de gent benestant. Els edificis de construcció moderna, tenen piscina i la majoria en el garatge es veuen dos o tres  bons cotxes. Les vistes a la platja són immillorables.

La dona, una jove d’uns vint-set anys, ha sortit a recollir un paquet d’Amazon. Quan entra se li nota una ràbia interior que no pot amagar. Aleshores es dirigeix al seu marit i, posa dues coses  damunt la taula.

¾    Què es això? Què tens una aventura? Perquè si es així, la nostra separació és imminent. T’odio! Quan he passat pel passadís, ha caigut la teva maleta. He quedat sorpresa del seu contingut, no havia papers de l’empresa, només això.

L’home queda descol·locat, no sap què dir. Finalment, a contracor, respon:

¾    T’ho havia de haver dit, fa molts dies. Però em feia i, em fa vergonya confessar-t’ho. La meva empresa va reduir el personal. Com que les meves aportacions, no eren del tot favorables, em van acomiadar. Fa sis mesos. Soc un advocat, sense treball.

¾    El que em dius, no m’explica res.

¾    Que no podíem pagar les nostres despeses. Tu, encara com a arquitecta, guanyes diners, però a mi, no em quedava res. Ja saps la hipoteca de la casa, els cotxes, el manteniment de la urbanització, el nostre tren de vida, tot se’n va anar a norris.

¾    Bé, podíem tornar a hipotecar la casa. No sé, buscar solucions. Tal vegada els nostres pares. No ho sé, repeteixo, ni ho acabo d’entendre. Què feia això a la teva maleta. Per què? Ja que aquests, només són una mostra, en portes molts més. Què els vens a les farmàcies? O a discoteques?

¾    No em queda cap més remei- T’he de dir tota la veritat.

¾    El que jo vull, la veritat. Tinc un sentiment, de dubte, que em prem el cor.

¾    Vaig trobar-me una clienta del bufet. Va mirar-me i va comentar-me:

¾    Sé que t’han acomiadat. Com et va la vida? A la teva edat tots quedeu amb l’aigua al coll. Moltes il·lusions i molts deutes.

¾    No tinc res a fer. No sé com sortir-me’n.

¾    Saps que jo tinc una web de contactes? Tu ets eixerit, fas esport, tens bona planta i segurament allò, també correspon. Vols que et publiqui? Són senyores respectables. Tot ha de ser molt  discret i pots guanyar molts diners, fins que trobis treball. Us trobareu en un hotel, feu la feina i, endavant. Jo cobro, em quedo una comissió i et dono la resta.

¾    Com que no tenia cap feina prevista, ho vaig acceptar.

¾    I a mi, m’has deixat al marge. Tanoca innocent! Quants diners has guanyat amb aquesta martingala? Fa dies que et trobo mancat d’interès, amb mi.

¾    Mira la llibreta!

¾    Ostres! No està malament i, a més has pagat les nostres despeses. Pobret meu, com has treballat. Demà, parlaré amb la teva explotadora. Aquesta donota, que es queda les comissions de la teva feina. L’amenaçaré i, anirem pel nostre compte. Ja me’n preocuparé jo, de la web.

 

Així, van seguir amb els contactes. Però ella, cada dia li donava més feina. Ja no eren solament les nits, també els matins i si calia la tarda.

Fins que al cap de deu anys, la cosa va començar a fallar. Aleshores, ella va pensar, que, segurament amb homes no tenia tanta importància, si fallava. Però, no va arribar a fer-ho, perquè de cop i volta, una tarda va haver d’anar de pressa a una habitació d’hotel, perquè el cor va dir prou. A l’hospital, van dir que el seu organisme estava exhaust.

Llàstima, va dir-se ella. Era un bon xicot, però una pòlissa d’assegurança de un milió d’euros, tampoc va malament.

Miquel Pujol Mur