PARLANT DE MALSONS

Volia escriure sobre un malson, repetitiu, que em va perseguir durant molts anys. Segurament una idea gravada en l’intel·lecte per alguna pel·lícula. Trens, estacions, vies, clavegueres i persecucions. Segurament, basat en obres com “El tercer Home”. Transfons: La caiguda de l’Alemanya nazi, Viena, i tràfic, crec recordar de penicil·lina. Nois de veritat, he arribat a una maduresa d’edat i, estat físic, que em costaria molt pujar als vagons i, córrer per damunt de les vies. Deixem-ho estar, els anys no perdonen a ningú. 

I ara què? Bé, dramatitzarem, com a malson, una darrera experiència. 

La sala era gran. Les parets d’un blanc i, un blau clar, matisats, no ajudaven a tranquil·litzar l’ànima ni l’esperit, de ningú. Enmig i ocupant la major part  de l’espai, ella. Blanca, impol·luta i sense sentiments. No se li notava, cap mena de remordiment, pel trasbals a que m’anava a sotmetre. Jo, sol, indefens, mínimament vestit. M’havien manat, sí, manat, ordenat, obligat, la paraula que us agradi més - despullar-me- i abandonar la meva, sí, la meva roba, en una petita presó, anomenada, vestuari. Després indefens, em van obligar, seguint la meva assistenta, a entrar, a la sala de l’enigmàtica màquina. 

Pugi aquí. Em va dir la meva conductora amb una veu neutra. Tombi’s damunt la llitera, els braços i les cames, quiets. Poc després, em posava  unes dures peces que m’oprimien, e immobilitzaven els costats del cap; i una màscara transparent que em premia la cara. 

Aleshores, em va abandonar, tot sol, en aquella sala estranya i en poder de la màquina, que començava a remorejar uns estranys sorolls. Una veu impersonal, va enraonar, dins l’habitacle. Només, va dir: No es mogui. I jo quiet, escoltava com  el soroll anava “in crescendo”. Tot seguit, una estrebada sobtada, i tot va tremolar, i el llit va avançar fins a ficar el meu cos en el cor de la màquina. Va començar amb un re-re-re, després un ra-ra-ra  i va parar. Vaig pensar, que ja havia finit i, podria marxar, però només va ser l’aperitiu. 

Novament una altra sotragada i llavors, se’m va menjar tot sencer. Jo quiet, immòbil, quasi sense respirar, no fos que l’enginy s’enfadés. El re-re-re, rar-ra-ra, un xiulet i un altre, i més xiulets. Tot, va anar pujant de to i, jo quiet immòbil, indefens, com un ocellet pres a les garres d’una àliga.  

Finalment, quan ja estava a punt de demanar l’hora, la veu freda, va dir-me, ja s’ha acabat, ja pot marxar. Va entrar la infermera i, em va deslligar el cap. Com un gosset apallissat, vaig fugir en silenci. 

Ràpidament, em vaig vestir i al sortir al carrer, un raig de sol em va reanimar.

Miquel Pujol Mur