ELS JUGADORS DE CARTES

 

La sala és gran i ben il·luminada. Un petit bar en un costat. Tot de taules i cadires omplen l’espai. Hi ha un escenari en un dels costats, com si fos un petit teatre.

En les taules uns homes juguen al dòmino. Altres a cartes. Unes dones també juguen i, al mateix temps, tafanegen fets del poble. Pero, ens centrarem en una taula en què hi quatre homes asseguts que juguen al dòmino i, dos drets, que miren les jugades i fan  algun gest d’aprovació o de decepció, segons les jugades. Un dels jugadors diu:

¾    Tu, vigila que el Ramiro et mira les fitxes, Tira-te-les enrere.

¾    Collons, Amadeu, tu també mires quan pots.

¾    Noi, sé que et queixes, Joan. Mira tu tens el pito doble.

¾    Redimonis! I tu el cinc doble, Pere.

Continua la partida i, de cop, s’aixeca l’Amadeu. Fa un fort cop amb la fitxa a la taula. Esbronca al Joan, el seu company, tot dient-li, cridant:

¾    És que no te n’adones. Per què poses el penúltim sis, quan jo tinc la verra. Ara, ens la menjarem i, perdrem la partida.

¾    Òstia! Quin bocamoll estàs fet. No t’has adonat que aquest també es menjarà el cinc doble. Jo, ara, acabo la partida. Encara guanyem.    

En aquestes entre una noieta molt jove i va a la barra a comprar una botella d’aigua. La noia va vestida de cabaretera. Un d’ells xiula i, diu en veu baixa:

¾    Quan jo era jove, una mossa vestida així, hauria estat un espectacle. Totes les dones del poble, la insultarien i avisarien la Guàrdia Civil, perquè la detinguessin, per escàndol públic. Miri, senyor guàrdia aquesta .... ens vol prendre els homes, exhibint-se enmig del carrer.

A l’escoltar aquestes paraules, el Ramiro, s’aixeca bruscament, tirant la seva cadira per terra. Agafa el got de cervesa i, li tira el líquid, al seu company de taula.

¾    Tu que dius, cabronàs? Aquesta és la meva neta i, només té catorze anys. Malpensat, per no dir-te una cosa més grossa. És carnaval i, va a la rua en una carrossa al·legòrica .

Abandona la taula, va a parlar amb la neta i li fa un petó a la galta. Girant-se al seus companys diu enrabiat.

¾    Que malparits som, els homes. Adeu! Ja veurem, si demà torno. 

De sobte, apareix com transportat  per un raig de llum un home molt vell, vestit amb una túnica blanca  i amb una patriarcal barba blanca. Per una finestra del jardí, observa detingudament aquest petit grup d’homes. Queda tot  pensatiu i es diu a sí mateix:

“Què he de fer amb aquesta gent? Són bona gent. Però ara, com que aquests representants que tinc a la terra, han abolit el purgatori, no sé què fer amb ells. Al cel amb els Sants, les Verges i els àngels? No !!! Mai !  Fan massa soroll!! A més a més, diuen paraulotes. Aviat, es vindrien a queixar els altres. Els primers de tots, els querubins. Quasi segur, em farien una manifestació celestial. De Sant Pere, no me’n puc refiar, ja em va negar tres vegades. A l’infern? Home, tampoc, els seus pecats són mínims. Després de tants anys sofrint a la Terra, no es mereixen ser castigats. M’hauré de reunir amb els companys de la Santíssima Trinitat. Potser un llogaret tancat amb quatre taules i prou. Ai! El que costa ser un Pare amantíssim que perdona els seus fills”. 

Miquel Pujol Mur