AMB LES MANS ESGARRAPADES I EL COR ENCONGIT

La nostra mentora intenta en tota ocasió moure’ns les idees per despertar, encara no sé què, dins el nostre cervell. Avui com “leiv motiv” ens ha donat aquestes paraules.

Em recorda a un professor d’un curset de vendes, que a les tardes després de dinar, quan veia que les idees s’adormien, llançava de cop i volta, una copa de cristall a un costat de la classe fent-la miques. Ens deia que ho feia per elevar, mitjançant un ensurt, el nostre to vital.

Però vull dir que jo particularment crec ser ja com una gerra de cervesa, en un principi plena i escumosa però a mesura que passa el temps, en aquest cas els anys, va perdent la qualitat, queda més minsa de capacitat i finalment és mancada de l’element passional, el gas. En poques paraules sense bombolles i sense gràcia.

I ara prou! Em demanareu a què venen tantes paraules que no tenen res a veure amb el tema. Pensava en un servei d’urgències, amb una noia, mossa o dona, demanant auxili desesperada. El metge, en aquest cas metgessa, una deu d’aigua, un avenc, un xicot que havia caigut. Després, ja malpensat em deia que la noia, potser l’havia empès amb tota la intenció i a més hi havia llançat pedres grosses per la boca del forat. Sincerament, no sabia que escriure.

Només m’ha sortit això.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

atio les brases del nostre amor

cercant en elles

l’essència del nostre viure.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

penso, oh! companya amiga

en tots els feliços moments

que van conviure junts.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

per la dura feina

sento el bàlsam de la teva mà

damunt la meva esquena.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

les teves carícies fan brollar

la foguera del nostre amor.

Amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

acarono els teus cabells i

cerco els teus llavis

per depositar un òscul

de vell enamorat.

Hi ha tantes coses que faria

amb les mans esgarrapades i

el cor encongit

però sempre, al teu costat.

Miquel Pujol Mur

HE PISPAT UN LLAPÍS

No sé per que he pispat un llapis mossegat. Ha estat un impuls irrefrenable. El llapis era damunt el taulell, tranquil, quiet, impassible davant del transcurs del temps. Com cosa inerta i sense moviment no esperava que succeís cap novetat.

La meva mà s’ha posat damunt de la taula al seu costat, i poc a poc, lentament, pausadament, com qui no vol, els meus ditets han caminat, en silenci, de puntetes, fins el llapis i guaitant al porter, l’he pres i amb un moviment controlat me l’he posat a la butxaca.

Quan arribi a casa el posaré al lloc del llapis robats i mossegats. Serà un més entre deu mil. Quan els miro el meu cor s’alegra de veure’ls tots junts en amigable companyia.

Miquel Pujol Mur

EL PUIG DE LES TRES CREUS. TORELLÓ

En les nostres rutes per la part nord  de les terres d’Osona (anomenada la vall del Ges) després de visitar el Santuari de Rocaprevera ens encaminàvem a conèixer al Puig de les Tres Creus.  

Situat damunt l‘esplanada del  Santuari, és la continuació d’una serralada d’altiplans que s’enllaça amb el Puig.

També és conegut com el Puig de la Guàrdia o Turó dels comuns. Des del Santuari són uns cinc minuts a peu.

Aquest és un punt que domina tota la població de Torelló, amb les ziga-zagues del riu Ter, per una banda i, per l'altra, l'estesa de la plana que baixa cap a Manlleu.

A desembre de 2013 va complir 100 anys de la seva construcció, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. Possiblement existís un d’anterior en el mateix lloc.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

RELLOTGES ESGLÉSIA ESPINAVELL

Tes campanes són altives

Mes tons rellotges

Són de nombres esvaïts.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

QUÈ ÉS POT FER AMB CINC MINUTS

En cinc minuts només es poden iniciar quatre prolegòmens d’una relació amorosa.

Voler controlar cinc minuts d’amor, quina pèrdua de temps.

Només quatre petons una mica apassionats, unes poques carícies delicades, no gaires.

Mesar amb els dits els cabells i fe un òscul sota el coll al costat de l’orella.

Cinc minuts, que poc temps per cercar el plaer d’estimar.

Descordar un xic la brusa i potser baixar un tirant.

Ostres!! Ostres! Cinc minuts i ja tot el temps s’ha perdut.

Miquel Pujol Mur

RELAT DE PARAULES CONVINGUDES

Fa uns dies he canviat de residència. En la que vivia al poble em deprimia, només carrers estrets, el pont i el riu. Ara m’he allunyat de la ciutat i respiro aires purs des d’una casona anomenada la “Casa Vieja”. La realitat del nom castellà no el sé esbrinar. Potser en aquest racó de món situat entre les fronteres de les terres d’Osca i les de la Vall d’Aran és fàcil l’assimilació de noms.

Estic assegut a la balconada. Els meus ulls, de mirada un xic esmorteïda pel pas dels anys, miren amb delectança la muntanya nevada, que vestida de blanc color harmonitza amb les altres. El meu pensament veu de nou els camins que de jove em permetien aconseguir el cim; ara ja no em queden més que els records.

Repapat en la butaca, bec un suc de meló amb un xic de vodka, refrescant i trencador; per un costat el dolç suau de la fruita i per l’altre la força del licor. Si algú ho desitja pot provar-lo, és una recepta meva de la qual no penso cobrar drets d’autor.  

Mentre assaboreixo pausadament la beguda, penso en la mala sort del meu trasllat a aquest nou lloc. Només baixar del cotxe he ensopegat amb l’escaliinata de la casona i m’he rebregat el peu. La conseqüència d’aquesta fatalitat fa que una crossa sigui la meva companya durant uns dies.

Sincerament crec que era tal l’espectacle ofert al meus ulls que m’he embadalit mirant la neu. Prenc una manta que hi ha damunt d’una cadira, al meu costat, i mirant de bellugar-me el mínim m’he embolicat amb ella. No voldria que els meus moviments fossin la causa de què el meu peu malferit em faci cridar de dolor.

La suavitat i la amorositat de la manta de llana fa que la meva memòria, ja caduca,  em retorni als teus braços càlids. Suavitat, calidesa, amor, carícies, quantes coses que no valorem suficientment i que es poden perdre en un moment. Normalment, no tornen  mai més amb nosaltres.

Libo una mica del licor i em deixo portar per aquell segon sublim en què la lluna ha sortit del seu cau. Ben bé sembla que vol anar, com amant donzella a l’encontre del sol que s’amaga en l’horitzó.

Però com el desig del retorn de la joventut, és difícil que aconsegueixi els seus propòsits.

Miquel Pujol Mur

XEMENEIA DE LA FÀBRICA CODINA. TONA

Des de baix estant admiràvem l’alçada i l’esveltesa de la xemeneia. Una més, com moltes altres encara dretes, que mostren als ulls dels catalans i forans la força que va posseir la indústria del nostre país. 

La xemeneia de l'antiga fàbrica Codina presideix el solar que ocupava la fàbrica, destruïda fa poc. El solar, encara per edificar de nou, fou adquirit per l'Ajuntament de Tona, que sembla el destinarà a un teatre o centre cultural.

La fàbrica Codina, de cadires, de la que només queda la xemeneia, era una de les empreses més notables de Tona juntament amb la fàbrica tèxtil Estebanell. S'inicià el 1876, pel que s'anomenà "la més antiga d'Espanya" i anà augmentant la seva plantilla de treballadors durant els primers vint anys del segle XX. Correspon al període d'industrialització de Tona, època de plenitud, fins que al final de la dictadura de Primo de Rivera, el 1929, començà la crisi.

Xemeneia de maó, més ampla a la base que a la part superior, acabada amb motllures de bossell (Motllura rodona que generalment forma part dels basaments de les columnes). Amb l'arquitectura del ferro es fomentà el funcionalisme, estil al què s'adaptaren les noves naus industrials, mercats i fàbriques al utilitzat materials de construcció econòmics, resistents i de ràpida construcció, amb unes tècniques que afavorien la rigidesa i fermesa de la construcció, assegurant-ne la seva utilitat.

La Xemeneia de la Fàbrica Codina és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau