EL LABORATORI DE L’AVI I

LA MÀQUINA I LA RECEPTA MERAVELLOSA

Curiós títol ja que el meu avi no tenia precisament cap màquina que li permetés viure sense treballar ni fugir de la realitat. Tenia, en un racó de l’obrador, un petit lloc amagat que li deia el seu laboratori, i on la porta era sempre closa amb un gros cadenat. Allò va ser temps enrere el seu lloc de meditació per aconseguir noves creacions per a la seva pastisseria. Però, ara fa temps que és oblidat perquè el pare, revolució generacional, va voler ampliar el negoci i va construir un nou i més modern obrador, amb un laboratori més preparat per estudiar les matèries primes i treure el millor producte, la més bona qualitat i aconseguir la màxima producció.

I ara en pregunto per què parlar tant del negoci familiar sense presentar-me a mi mateix. Sóc un sagalot d’un setze anys, gran, mitjanament intel·ligent, amb això vull dir, que si la qüestió no m’interessa gaire em faig el sord. El pare té la dèria de parlar-me contínuament del negoci, de la producció, de la quantitat d’hores que necessita treballar, que si ha d’agafar un nou obrer, que seria interessant que m’impliqués en el negoci, que així aprendria l’ofici del seu pare i el seu.

Però jo em miro la mare, i faig un gest d’aquells que diuen (altre cop, sempre el mateix) i ella intervé ràpidament en el meu auxili. 

¾     Deixa estar el nen, encara és jove. Deixa’l gaudir de la llibertat i de la joventut. Prou que li caurà el pes del treball quan sigui més gran.

He de dir que sóc el fill petit i la mare em té en un pedestal. Els meus germans, germà i germana, fa anys que treballen en el negoci.

Sempre que aprovo unes notes del curs, malgrat sigui ben justet, sempre riu i em passa algun dineret perquè ho celebri. I quan li porto una copa guanyada en l’skateboarding aplaudeix alegre com unes pasqües. Quan pugen de l’obrador a dinar ho anuncia com si fos la gesta del Gran Capità. Del pare i de l’avi només sento de sota veu algun: si es dediqués al futbol, i fos el nou Messi, encara. El pare murmura en veu baixa, però que escolta tothom a la taula:

¾     Noi, amb això es guanyen diners per viure o només serveix per comprar-te patinets cars, que pago jo, i “fardar” davant de les nenes.

La mama sempre fa un gest estrany amb la boca i mira al sostre. Com dient-me: no en facis cas, i em posa un bon tall de carn al plat. Bé, després de fer-vos conèixer el meu entorn familiar acabo dient-vos que sóc eixerit, guapot, xerrameca i un bon nano. Això sí, sempre estic rodejat de mosses. Tal vegada com si fos la bresca de la mel, del refrany de les mosques. Els diners de la pastisseria també ajuden i molt.

Ah, sí! Des del principi us he d’explicar les meves experiències dins del laboratori de l’avi. Un dia el meu pare em va castigar sense sortir de casa. No van valer, ni els precs, ni les raons, ni els renecs ni la intervenció de la mare.

Com que m’avorria i no hi havia en mi el més mínim desig d’estudiar, finalment vaig baixar a l’obrador. Vaig escapolir-me de tots i vaig anar a la porta de l’anomenat laboratori de l’avi. El cadenat, bastant antic i oxidat, no va resistir les meves habilitats i aviat va saltar. Em vaig enfonsar dins d’aquell racó oblidat. Sí, enfonsar fins el moll dels ossos, aquella olor dolça de xocolata, aquella aroma que em penetrava, em va conquistar.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EL BALL DE LA MORISCA. GERRI DE LA SAL

Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a l'època del domini musulmà per terres de Catalunya. N'existeixen tres versions diferents:

Una diu que la protagonista fou la filla de l'alcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però, després d'un acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tant gran que es pensaven que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren a corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.

Una altra versió ens parla d'una reina cristiana captiva d'un cabdill moro que n'estava enamorat. Ella, valent-se de la seva habilitat per la dansa, aprofità per escapar-se del captiveri arrencant a córrer enmig de les evolucions del ball.

La darrera versió coneguda inverteix els papers i ens diu que la captiva era una mora que tan aviat com es separà de la mà del ballador, o de la vigilància del cristià, provà d'escapar-se però en tombar-se el ballador, quedà captiva una altra vegada.

Amb tot, totes tres versions ens parlen d'una noia que balla molt lleugera enfront d'un enemic que la vol captiva.

Tota la informació que tenim sobre la dansa diu que per ballar una Morisca cal repetir 13 vegades la tornada. És doncs, clar que a Gerri la tarda del tercer dia de la Festa Major era del tot dedicada a ballar Morisques, i que tot el poble hi participava fent coincidir el màxim de soroll possible amb el cop de peu a terra que dóna la balladora en l'última nota.

Es manté la tradició de començar ballant amb una sola parella, amb els habituals desplaçaments cap als extrems de la plaça, i s'hi ha incorporat una segona ballada amb la participació general de la gent del poble. Els trets d'escopeta continuen acompanyant els darrers taló i punta de cada tirada, i també es manté el vell costum de tirar caramels que la mainada agafa de terra.

Actualment es fa la representació de l'adaptació de la llegenda de la Morisca, feta per l'escriptor pallarès Pep Coll i amb la participació dels habitants del poble.

Documentació: Ajuntament Gerri de la Sal.

Baix Pallars

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

L’AMOR I ELS ÀNECS DEL RIU II

En aquestes arriba també la néta, dreta com si fos una persona gran, la renya, dient-li pel seu nom.

¾     Sílvia, ja està bé! L’avi fa dos anys que va morir i vostè encara hi enraona com si fos present.

¾     No l’oblidaré mai. El Roger va ser un gran company, espòs i amant.

¾     Sí!- contesta la Núria, la filla.- però moltes vegades també us esgatinyàveu de mala manera.

¾     Ai, noia, quines coses de recordar. El Roger, de vegades, era massa amable amb les noies joves i jo m’enfadava, però ens estimàvem molt.

¾     Sí, iaia!-  comenta la néta.- Perquè el teníeu ben fermat, que si no.

¾     Calla, calla, Laia! – suavitza la Núria- Tu ets una cria encara i no saps res del món.

¾     Tinc catorze anys, a punt de complir-ne quinze. – S’imposa empipada i seriosa la Laia.- I tinc xicot!

¾     Què dius!?- exclama horroritzada la Núria, la mare.- Un xicot tu, qui? Ja veuràs quan li digui al pare.

¾     El pare ja sap qui és. Li vaig dir. Em va dir que no tu digués que faries  massa escarafalls. El pare, sí que m’entén.

¾     Ja li demanaré explicacions, molt serioses, jo al teu pare.

La néta dirigint-se a l’àvia la reprèn:

¾     L’avi, fa dos anys que va morir. Ell no voldria veure-la així de trista, ja sap que ell era molt alegre. S’ha de buscar un company, o una colla, per sortir, per passejar. Per veure que no tot s’acaba a casa parlant a la vora del riu, amb qui no hi és.

¾     Però, el Roger, el meu Roger!

¾     Orgues!- li contesta la Núria, la filla.- Ja parlaré amb l’Elvira, la seva consogra, perquè la vingui a buscar per sortir. Ara mare, canviïs de roba que el dol li dura massa i està mullada.

¾     Tota la vida! El meu Roger! Per què te n’has anat deixant-me sola?

¾     Ai, quants romanços! Ben bé, àvia, sembla del temps de les cavernes. Miri aquest matí la inscriure a la xarxa, perquè trobi un company per sortir.

¾     Ai, no! Quin horror posada en un anunci com si em volgués vendre.

¾     Va, no sigui carca, amb el Sergi, el meu xicot, ens vam conèixer així. No sap la gent que cerca companyia.

¾     Com?  Us vau fer amics per internet!- Protesta la mare.- I el teu pare ho sap...

¾     Bé, potser no li vaig explicar tot, però el pare és molt intel·ligent i sap com són els temps moderns.

¾     Quan agafi el teu pare aquest migdia em sentirà. Saber que tens xicot i no dir-m’ho i a més per internet. Apa, anem mare, ha de canviar-se de roba i li’n donaré una altra de nova i de menys dol. S’ha de renovar.

¾     Ai, Senyor! Roger ja veus que em volen fer les teves, filla i néta. Buscar-me xicot. I sortiré per internet com una “pelandusca” qualsevol. Déu meu com ens modernitzem!

¾     Ai, iaia! Que malament ho has entès. Una cosa no té res a veure amb l’altra. A les xarxes socials hi ha força bona gent. 

Miquel Pujol Mur

L’AMOR I ELS ÀNECS DEL RIU I

La dona és asseguda en un banc a la vora del riu. El Llobregat baixa cabalós a causa de les darreres pluges. Les aigües salten en xocar amb les roques de la llera del riu, i fan mil remolins d’escuma marronosa. Una tènue calitja grisosa i els núvols anuncien, en un cel tapat, que no s’ha acabat encara el mal temps. Els ànecs han fugit de dins del  riu i volten ociosos  pel petit prat. Algun, més atrevit, es capbussa en una raconada, menys remoguda per el corrent d’aigua, cercant aliment. 

La Sílvia, una dona ja gran, vestida de negre però encara de bon veure, enraona amb el seu company evanescent.

¾     Mira, mira, te’n recordes d’aquell dia que els aneguets ens perseguien.- Sense esperar resposta, continua la seva conversa.

¾     Sí, Roger, el dia que vaig portar de casa meva una bossa amb miques de pa. Per la cara que fas, veig que sí que t’ha vingut a la memòria. Clar que ho saps, llavors encara érem promesos.- i prosseguí el seu diàleg.

¾     I quan vam anar a Venècia en viatge de noces. Asseguts en aquella tauleta del restaurant a prop del Pont de Rialto. Agafats de les mans miràvem tranquil·lament l’aigua i comparàvem els moviments dels ànecs amb el de les góndoles que navegaven pel Gran Canal. Lleugers a l’aigua i lents a terra. Recordo les petites naus negres lligades al moll. Pujaven i baixaven com presoneres dels homes.

¾     Ai, Roger! I quan vam recórrer els canals francesos del Midi. S’amanyagaven a les vores dels rius construint els seus nius. Aleshores, sorpresos per la nostra presència, sortien volant i feien mil voltes per l’aire. Més tard tornaven al seu cau, després del nostre pas.- Animada pels records continua la seva xerrada.

¾     Quants viatges vam fer i quantes terres vam visitar, a fora i a dins del nostre país. I sempre tornàvem carregats de figuretes d’ànecs, com si la fidelitat de per vida d’aquestes aus, fos un símbol per a nosaltres.

Sobtadament  el corrent del riu va créixer d’intensitat. Un ànec, agafat de sorpresa, va fer diverses tamborinades, arrossegat per la força de l’aigua. Veient-lo la dona es diu:

¾     Pobre animaló! S’ofegarà, vaig a salvar-lo.

Traient-se les sabates i apujant-se les faldilles avança per la llera del riu. Aleshores una veu juvenil i esparverada crida des de la porta de la casa.

¾     Mama, mama! L’àvia es vol suïcidar. Iaia , iaia! Surt del riu, que no veu que la força de l’aigua se l’emportarà avall.

La Núria, la filla, una dona de mitja edat corre desesperada cap el riu i agafant-la del braç la tiba cap a la vora.

¾     Que fa, mare?

¾     L’aneguet s’ofegarà.

¾     Ja torna amb els seus somnis. Miri, que pinxo que corre fora del riu.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur

BAIXADOR D’AIGUA. LLAGUNES. SORIGUERA. PALLARS SOBIRA.

Aigua que salta amb alegria i ens dona la vida.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL MILLOR AMOR II

Diverses mostres d’amor: l’humà i la dependència animal –amor, potser?. Però tot això, és l’essència del més excels sentiment humà? Les expressions, en ambdues ocasions, mostraven la més gran estimació?

Tot el dia les idees deambulaven sense parar dins el meu pensament. Amb elles turmentant-me vaig anar a dormir. Eren tals les meves cabòries que no vaig ni sopar.  Finalment, després de voltes i voltes neguitós damunt el llit, em vaig despertar sobresaltat. A les fosques, amb els ulls oberts i grossos com a taronges, vaig veure clarament, com si fos de dia, la veritat.

No hi ha amor més excels que el de qui ens va crear. Aquell Ésser Superior que va donar el punt de partida a la humanitat. Aquell Suprem, que al cap  de poc temps, va haver de castigar-nos per la nostra supèrbia i va haver d’expulsar-nos del Paradís.

Aquell que va veure amb vergonya la nostra violència. Sí, la violència dels fills creats a imatge seva. Sentint-ho, com a Pare, va haver d’escarmentar la majoria, guardant només la bona llavor per crear un nou món. El Diluvi va ser la destrucció de la maldat del gènere humà.

Però no va acabar tot així, segles després hi va haver de nou discòrdia i guerres. El mercadeig, la usura i l’ambició van escalar els cims de la corrupció humana. Va sorgir tota una gernació fosca, traïdora i sense escrúpols, que feia esclaus al seus propis germans. Gent llibertina que gaudia carnalment en festes paganes. L’esperit de les taules de Moisès, aquelles taules de la llei de Déu entregades als homes per ser honorades, eren nostrades i trepitjades.

I que fa fer aquest Ésser admirable? El màxim exemple de la generositat. Enviar-nos en forma humana el seu fill. Sí amics, el seu propi fill, i al mateix temps una part de la seva trilogia celestial.

I aquest Ser diví patí com home el martiri, les injuries i va ser mort a la creu. Però abans de morir va ensenyar i va estendre pel món la bona nova. La nostra religió, perquè els homes i dones de bona voluntat salvessin les seves ànimes.

Amics, no he pogut trobar mostres més clares, més palpables, més patents com per definir el millor, el més gran amor. L’amor de Déu, és infinitament més gran, més poderós i més misericordiós que qualsevol amor humà.

Acabada la meva al·locució vaig girar-me cap als primes bancs i dirigint-me a la Cèlia vaig preguntar-li:

¾     Cèlia, respon això la teva pregunta?

Una veu prima, fina, i malgrat els anys una mica entremaliada, va cridar des del primer banc.

¾     Mossèn, vostè la sap molt llarga.

Miquel Pujol Mur

EL MILLOR AMOR

Apreciats amics:

L’altre dia caminava pel passeig a la vora del riu. La majoria de vosaltres ja coneixeu prou la meva ruta habitual. Fa tants anys i panys que caminem junts pel camí de la vida terrena. Perdoneu el temps em fa desvariar un xic. Torno enrere, passejava –deia - quan vaig trobar-me la Cèlia. He d’admirar que malgrat la seva edat, ja passats els noranta, camini sempre tan ràpida i lleugera. Al veure’m, va aixecar el cap i mirant-me amb els seus ulls blaus, quasi inexpressius, ja que l’edat no perdona, va preguntar-me amb la seva veu, un xic vacil·lant:

¾     Quin és l’amor millor, el més perfecte? Aquell sentiment que arrela dins el cor i del qual és impossible lliurar-se. Malgrat sàpigues que no és gens convenient.    

La pregunta de la Cèlia va clavar-se dins el meu cervell. A la nit, desvetllat, vaig quedar amb els ulls esbatanats. Molt més confós, ja a la matinada, encara em preguntava: “El millor amor”. De bon matí, excepcionalment, vaig sortir a voltar pel carrer. Actualment no ho faig, prefereixo la vesprada. Quan el sol ponent i les primeres ombres em permeten gaudir del dia passat.

Vaig veure una parella que s’acomiadava al portal de casa seva per anar a treballar. Hi havia tal desig, tantes ganes de l’un per l’altre, tanta passió en els seus petons, que no vaig poder deixar de pensar en les paraules de la Cèlia: Amor terrè, amor sexual, desig carnal. 

Continuant el meu camí vaig observar davant meu una parella ja gran. Agafats de la mà, caminaven lentament, com arrossegant els peus. S’assenyalaven mútuament els fets que els cridava l’atenció. Quasi no parlaven, però s’endevinava en el seu tarannà la seva bona entesa.  Afegí al meu pensament: Amor ja gran, camaraderia, goig d’una vida viscuda amb estimació.    

Vaig observar una noia molt jove que alletava el seu fill. Ambdues cares  mostraven una tendre simfonia d’això que li diuen amor. Era somrient i dolça la cara de la mare. També el rostre del nen expressava la seva satisfacció. El petit bellugava els braços amb les mans closes, fregant-se suaument els ulls i expressava en el seu somriure els seus sentiments. Sincerament, un espectacle de l’amor de la mare i el fill.

Continuant el meu camí, vaig veure una nena jugant amb un gatet petit. La petita acaronava la panxeta de l’animaló, que satisfet llepava la mà de la seva jove mestressa.

Continuarà...

Miquel Pujol Mur