FONT, SAFAREIG I ABEURADOR. COVET. PALLARS JUSSÀ

  En un espai, tot aconseguit.

Quants anys són passats!

Ara per sort,

són un monument del passat.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FOTOGRAFIA DE DONA EN BLANC I NEGRE. II

Va agafar l’ampolla i va posar-se tres dits de licor en el seu got. Com que el meu era buit, vaig acceptar la seva invitació. Era fred, quasi gelat, i era tal la meva excitació per haver-la trobat que no vaig notar ni el seu fort gust amarg.

Però aquell trago, sumat als altres, va fer que les meves idees s’afluixessin dels seus lligams i com un torrent en primavera davallessin sense poder aturar-se. Vaig enraonar, com no ho havia fet mai amb ningú. Ella, només escoltava i somreia amb el mateix somriure de sempre. Movia les pestanyes, enarcava els ulls i em posava una mica més d’absenta. Jo parlava i parlava explicant-li perquè havia davallat fins al bar, i fins a ella.

També li vaig comentar la fotografia, que m’havia obsessionat fins obligar-me a sortir de casa a buscar-la. De com l’estimava, només al veure-la en una fotocòpia d’un full d’impressora. Desvariava perdut en la idea que el meu amor no fos correspost. Ella callava, em mirava i somreia amb aquell somrís sibil·lí que no em deia res.

De sobte, va posar la seva mà damunt la meva. La seva calidesa em va sobresaltar. Va ser com si un foc interior n’encengués un altre. Sí, com la brasa d’una foguera reservada per encendre’n un de nou. Només una paraula va sorgir dels seus llavis, com portada pel vent de la passió: Vols?

Va aixecar-se. Si la seva cara va encisar-me el seu cos va encendre la forta flama del desig dins el meu. Movent-se, com només es mouen les deesses de l’amor, va donar-me la mà. Vaig pagar al taulell del bar, molts diners, molts diners. Però, quina importància tenen els quan has trobat el camí del cim inaccessible a la majoria dels mortals?

Vam sortir del bar i va entrar en una porta del costat. Va enfilar escales amunt amb tanta seguretat que, de cop, vaig tenir dubtes. Estava encès, estava enamorat, estava ... foll. Però alguna cosa en el meu interior em deia que no anava ben encaminat. Maleits dubtes, que com bromes en un cel d’estiu, ennuvolen el desig.

Admirant-la dubitatiu, vaig ensopegar en un esglaó. No vaig saber agafar-me a la barana i, com un sac, vaig rodolar escales avall. Commocionat vaig quedar estès a la vorera,. Tot em feia mal, dels cops rebuts. Dins l’estómac va revoltar-se el licor begut i, amb prou feina vaig arribar a la cantonada. Vaig perbocar. Com una font, sortia per la meva boca tot l’alcohol begut. La gent que abans em volia ajudar en veure’m caigut, ara passava pel meu costat i mirant-me amb menyspreu, deia despectivament: borratxo. Jo, entossudit els contestava, entre singlot i singlot: Sí, borratxo d’amor.

Vaig parar un taxi i, donant-li una bona propina, l’home va acceptar de portar-me a casa.

L’endemà vaig tornar al bar, vaig esperar hores i hores. Vaig preguntar a tots els que entraven. Vaig pujar les escales moltes vegades, implorant ser escoltat. Vaig anar a comissaria a veure si la coneixien. El guàrdia va donar-me uns copets a l’esquena i va dir-me: Amic, no begui tant. Era home o dona?

No vaig saber contestar. Vaig callar, i vaig marxar cap a casa a plorar.

Miquel Pujol Mur

FOTOGRAFIA DE DONA EN BLANC I NEGRE I

Com sempre ens diu la professora, l’escriptor abans d’escriure un relat cal, primer de tot, documentar-se. Aleshores, observo la fotografia amb força interès, però no sé esbrinar clarament la seva aparença. Sincerament, crec que és una dona. Llavors m’adono que al peu de la fotografia  hi ha una adreça d’una marca de cosmètica i perfumeria de París. Oh, la, la, la! Com diuen els nostres veïns francesos. Ràpidament, poso el nom de la pàgina del navegador i em surt tota una publicitat de la marca. Ja està! Perfumeria, dona. No hi ha més s dir. Però un dimoniet, anomenat curiositat, em fa posar la fletxa damunt d’un altre apartat i ... Oh! Sorpresa! Em surt un baronívol home d’uns trenta-cinc anys.

Immediatament les cèl·lules grises, tan anomenades per l’Hèrcules Poirot, intenten reciclar la informació visual. No hi ha res més. Tot plegat, només el paper i la tinta de la impressora. Cap olor que em pugui indicar, sóc molt dolents amb això de les olors, a quin dels sexes pertany.

Desesperat, l’angúnia del no saber, m’omple el cervell, surto al carrer i enfilo les Rambles en direcció a Colon. Com que la meva confusió va en augment entre tanta gent, busco un refugi per guarir-me de les persones que m’empenyen d’un cantó a la l’altre. Vull entrar en una església, cercant el silenci, però, embogit per l’aldarull i per més d’una empenta, m’equivoco de porta.  Entro en una cocteleria, i què puc fer en un establiment d’aquesta mena? Res més que beure. Potser una mica d’alcohol aclareixi el meu pensament. Però, com que amb la primera copa continuo tan confós com al principi en demano una altra. Que són dos sense tres? En demano una altra a continuació. Una més no fa cap mal.

Em portava unes quantes de més, quan ho vaig veure tot ben clar. Sí, era ella , asseguda i sola, en una tauleta d’un apartat clarobscur del fons de la sala. Obsessionat pel misteri i una mica obcecat per la beguda, mig entrebancant-me amb les taules i cadires, m’hi vaig acostar. Quina mania té la gent de deixar les cadires enmig del pas. Una vegada davant de la seva taula vaig tornar a mirar-me-la.

Us ho juro! Era ella mateixa. El seu mateix somriure ampli, de dents blanques que relluïen encara més, entremig dels seus llavis pintats d’un vermell fosc, quasi negre. No la mirava, sinó més aviat l’absorbia cercant el mínim detall de la seva fisonomia. Els ulls foscos, no puc precisar el color, emmarcats de rímel que allargava les seves pestanyes. Tanmateix feia que al tancar-los i obrir-los semblessin les ales d’un ocell de vol lent.  Tot això enfosquit pel color negre d’un maquillatge fosc que, com una màscara, enfortia el seu misteri.

Recolzava, pensativa, el seu cap en el palmell de la mà. Va aixecar la mirada i em va mirar com si fins llavors no se n’hagués adonat de la meva presència. Malgrat tot el soroll de cadires arrossegades pel terra que havia mogut fins arribar al seu costat. Només va fer un gest com convidant-me a seure. Hi havia, a la taula una ampolla d’un líquid d’un color verd clar. A cop d’ull vaig llegir absenta, i em vaig dir: això és fort, mira que trobar-me amb la fada verda dels artistes.   

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

RELLOTGE DE SOL. PARC DEL SEGRE. LA SEU D’URGELL

Amic meu,

Sense gnòmon per assenyalar l’hora

poca cosa faràs en aquesta vida

per molt documentat que estiguis.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

L’ÚLTIMA NIT. JAMES SALTER

Us sorprendreu de la meva forma d’elegir llibres per llegir, ho podria anomenar per impuls. Vaig trobar a la biblioteca un volum de no gaire gran mida,. En resultar agradable la presentació i com no coneixia a l’autor me’l vaig emportar per llegir.

James Arnold Horowitz (Nova York, 10 de juny de 1925 – 19 de juny de 2015), conegut com a James Salter, va ser un escriptor nord-americà principalment de novel·la i contes, tot i que també va escriure poesia, memòries i guions cinematogràfics. Va fer carrera com a pilot a la Força Aèria dels Estats-Units, però arran de l'èxit de la seva primera novel·la, The Hunters, va abandonar l'exèrcit.

Nascut com a James Horowitz el 10 de juny del 1925, a Passaic, Nova Jersey. Va estudiar a l'acadèmia militar de West Point i a continuació es va unir a les forces aèries, fiins l’any 1957. En publicar la seva primera novel·la va canviar el cognom a Salter per poder introduir en els seus llibres crítiques a l’exèrcit, però també per ocultar el seu origen jueu.

L’última nit és un llibre petit de 140 pàgines editat per “L’Altra Editorial” i traduït per Alba Dedeu. El llibre va ser editat per primera vegada l’any 2005 i aquesta primera edició en català que he llegit és de febrer del 2014. Mai abans havia estat traduït al Català.

Componen el volum deu històries curtes que es llegeixen ràpidament i ens donen una visió particular de les relacions de parella. James Salter explora temes com l’amor, l’engany, la soledat i altres problemes entre homes i dones que passen sovint en la realitat d’aquest món.

Algun dels relats  és força cru i m’ha sorprès que malgrat el tan anomenat puritanisme americà la realitat domina en l’obra. Segurament m’he perdut en el temps obscur de la meva vida.

   

Val la pena llegir els comentaris de premsa de les primeres pàgines.

M’ha agradat, James Salter. En cercaré un altre de llibre escrit seu.

 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre, només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ELS DOS GERMANS I EL PRIMER AMOR

TALLER D’ESCRIPTURA RÀPIDA

Avui he trobat un paper a la bústia. Un simple paper perfumat amb una  taca blava. El perfum m’ha recordat a la Maria i la taca, els meus ulls potser són enganyats per l’efluvi de l’aroma, els seus llavis vermells.

L’he ensenyat a la meva germana gran que quan ha escoltat la meva versió enamorada no ha pogut per menys que donar-me un calbot.

¾     És en les notes del col·legi has de pensar i en estudiar més. Els pares els tens molt enfadats. Mare meva, que un nen de nou anys pensi en aquestes coses. No veus, a més, que la taca és blava.

¾     Això passa per què tu Neus no lligues amb ningú . Prou que et veia ximpleta rere el Narcís.

¾     El Narcís dius? Tu vas mig begut. No t’adonés que aquell nano és un xitxarel·lo.

¾     Sí! Sí! Per què ara surt amb l’Àngels, la teva amiga. Jo ja et veia a la cantonada esperant quan sortís per ensopegar-t’hi per casualitat, eh! I són blaus la taca dels llavis és perquè l’espectre marcat en cert paper produeix una inversió. M’ho va explicar el professor de química.

¾     Ja veig que aprens el que t’interessa. Això de la mossa, res de res.

¾     Sap que germaneta, tu no veus un pam més lluny del teu nas. T’has fixat amb el germà de la Maria. És un xicot força eixerit. Si vols te’l presento i així podrem sortir junts.

¾     Que aviat comencés. Bé, me’l presentes i em parlem.

Miquel Pujol Mur

MITJANS DE COMUNICACIÓ

Salutacions cordials a tothom. En aquesta relat expresso potser una opinió massa personal, però malgrat tot admeto les idees contraries a les meves.

El treball d’avui és una mica particular pel meu gust. Sincerament no sé com enfonsar-me en el tema.

Enfonsar-se és la paraula clau, per què segurament m’enfonsaré en ell com un navili sense capità i amb quatre vies d’aigua. Més o menys com el Titànic.

Bé deixem-nos de rotllos o rotlles, que crec que les dues les admet el diccionari català.

Ja vaig entrar al món de la informàtica mitjançant l’empresa on treballava. Un bon dia van portar-nos un ordinador per venedor i al cap de pocs dies un professor que en dos dies va explicar-nos el funcionament de l’aparell. Això d’explicar-nos és un dir, ell va fer l’esforç i nosaltres el vam escoltar educadament. Però el nostre nivell intel·lectual, ja aleshores teníem certs anyets i els estudis escolars els justets per treure, aleshores no hi havia el que ara diuen graduat escolar, vull dir el suficient per anar a treballar.

Érem gent disposada a voltar, a visitar i a vendre. Això em fa recordar un amic que fa pocs dies va dir-me: amb els nostres estudis ara no ens donaria ningú, feina de venedor. Però les ganes eren moltes i,fins i tot, ens vam sortir de la trampa dels ordinadors. També, i no me’n vull oblidar al amics del departament d’informàtica de l’empresa. Quanta paciència van gastar.

I ara després de tant discurset “barato” la veritat. Fa uns anys vaig decidir que amb l’ordinador i el mòbil en tenia suficient per anar endavant. Algú en va dir el “whatssap” és més econòmic perquè no et cobren per missatges. Sí, tenia tota la raó però m’havia de comprar un terminal adequat. Per la quantitat de missatges que particularment envio vaig considerar que no em valia la pena.

Ara m’allargo massa finalment vaig adonar-me que massa tecnologia em posa nerviós. Quan no funciona m’agafa un gran neguit.  Prefereixo escoltar la veu de la persona interlocutora, sempre que no sigui aquella que diu: “Hola senyor”, -segons de quin país: don- “quiero pasar-le una oferta la más económica del mercado de”, deixem a part el nom de l’operadora. Sempre miro de tallar la conversació dient-li, de vegades gens amable: “no m’interessa”. Ella insisteix però, la segona vegada de la meva resposta, aconsegueixo la pau.

Tampoc vull anar pendent del denominat terminal. Veig multitud de persones que sembla que el portin integrat i no puguin viure sense ell. Tan formós com és el món. Tampoc vull que em serveixi d’ordinador quan estic fora de casa. En aquell instant vull ser lliure i admirar aquest món que ens rodeja.

Segurament m’acusareu de retrògrad, però a la meva edat puc opinar sobre la meva forma de comunicació.

Miquel Pujol Mur