L’ÚLTIMA NIT. JAMES SALTER

Us sorprendreu de la meva forma d’elegir llibres per llegir, ho podria anomenar per impuls. Vaig trobar a la biblioteca un volum de no gaire gran mida,. En resultar agradable la presentació i com no coneixia a l’autor me’l vaig emportar per llegir.

James Arnold Horowitz (Nova York, 10 de juny de 1925 – 19 de juny de 2015), conegut com a James Salter, va ser un escriptor nord-americà principalment de novel·la i contes, tot i que també va escriure poesia, memòries i guions cinematogràfics. Va fer carrera com a pilot a la Força Aèria dels Estats-Units, però arran de l'èxit de la seva primera novel·la, The Hunters, va abandonar l'exèrcit.

Nascut com a James Horowitz el 10 de juny del 1925, a Passaic, Nova Jersey. Va estudiar a l'acadèmia militar de West Point i a continuació es va unir a les forces aèries, fiins l’any 1957. En publicar la seva primera novel·la va canviar el cognom a Salter per poder introduir en els seus llibres crítiques a l’exèrcit, però també per ocultar el seu origen jueu.

L’última nit és un llibre petit de 140 pàgines editat per “L’Altra Editorial” i traduït per Alba Dedeu. El llibre va ser editat per primera vegada l’any 2005 i aquesta primera edició en català que he llegit és de febrer del 2014. Mai abans havia estat traduït al Català.

Componen el volum deu històries curtes que es llegeixen ràpidament i ens donen una visió particular de les relacions de parella. James Salter explora temes com l’amor, l’engany, la soledat i altres problemes entre homes i dones que passen sovint en la realitat d’aquest món.

Algun dels relats  és força cru i m’ha sorprès que malgrat el tan anomenat puritanisme americà la realitat domina en l’obra. Segurament m’he perdut en el temps obscur de la meva vida.

   

Val la pena llegir els comentaris de premsa de les primeres pàgines.

M’ha agradat, James Salter. En cercaré un altre de llibre escrit seu.

 

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre, només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

L’HEREU. Jo Nesbo

Fa molt temps que no havia publicat res, en aquest apartat sobre llibres. Ara m’ha tornat una mica la dèria de llegir i voldria omplir de nou aquest espai dedicat a les meves lectures. Malgrat tot, em raca un xic.

Altre cop recordo les paraules, prou sabudes, que diuen que llegir un llibre es com obrir una finestra al carrer i conèixer notícies d’arreu del món.

Sempre he dit que els llibres gruixuts i amb molts personatges i de noms estrangers  em costen de seguir, doncs aquesta vegada el llibre que m’ha decidit a fer aquesta ressenya és un llibre de sis centes quaranta-dues pàgines.

L’HEREU és un llibre gruix, més amunt he posat les pàgines, publicat per l’Editorial Proa, primera edició octubre del 2018. La traducció al català és de Meritxell Salvany Balada.

Jo Nesbo (Oslo 1960) està considerat com un dels escriptors de gènere policíac més interessants d’Europa. La seva vida ha estat prou moguda i diversa. Abans d’escriure va allistar-se com a voluntari a l’exercit noruec.  Posteriorment va ser guitarrista i lletrista d’un grup de rock. L’any 1996 va deixar la música per dedicar-se a la literatura.

Ës l’autor de l’aclamada sèrie del detectiu Harry Hole publicada tota la sèries per Editorial Proa. Apart d’aquesta sèrie va sorprendre’m trobar dos títols més Headhunters i Macbeth que fa pocs dies he vist per la televisió i que em van impactar força.

L’HEREU està dividit en cinc parts i un epíleg. L’argument tracta de d’un pres model d’una presó perfecta, addicte a la heroïna, que accepta ser culpat de crims que no ha fet. La causa de la seva depressió és el suïcidi del seu pare sl descobrir-se que era un policia corrupte . Un altre presoner le explica la veritat de la mort del seu progenitor i decideix escapar-se per esbrinar la veritat. Després una munió de personatges bons i dolents entren en el relat.

Sincerament, escriure aquesta petita crònica vol dir que m’ho he passat bé llegint-la. Per tant la recomano a qui li agradi aquesta tipus de novel·la policíaca. Crec que en gaudireu.

No vull fer cap comentari sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que no hagi estat capaç d’acabar de llegir

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur