VIURE, TAL VEGADA SOFRIR. V.

Lol·la. 

El Joan va conèixer a la Lol·la en una sortida amb un grup de clients japonesos. Nouvinguts a la ciutat volien conèixer els racons amagats i més depravats de la ciutat. Van fer un circuit portant com a guia a un company que coneixia tot això força bé. No era un gran advocat, però sí era un especialista en recorreguts pels pitjors i millors establiments d’aquesta indole. N’era un mestre, ho tenia tot ben apamat. A més tenia trenta mil contactes en aquest món eròtic. Com és de suposar, aquesta feina extra estava lligada amb un bon negoci. Tot un conjunt d’operacions financeres que podien aportar importants cabdals a les arques de l’empresa. Vam resseguir els diferents barris de la ciutat. Des dels més baixos, fins a arribar a la part alta de  la ciutat. 

Al despuntar el dia, el Joan, estava ja cansat de donar voltes i voltes, veient sempre el mateix. Només canviava la decoració de l’establiment. Però en sí, de més categoria o menys, havia suficient varietat de gènere com per satisfer a tothom. L’ampli ventall d’ofertes cobria tots els capricis, segons la apetència i butxaca de cadascú.  

Cansat finalment havia pogut esquivar als clients més resistents. Al·legant molta feina retardada, i certs ineludibles compromisos familiars, va poder escapar-se del ja reduït grup. Quasi eren les cinc del matí del diumenge, quan de prompte va canviar el temps. Com és habitual en la canviant meteorologia mediterrània de sobte va començar a ploure. El cotxe l’havia deixat lluny en un pàrquing i no va tenir més solució per aixoplugar-se que entrar en aquell local.  

Només va obrir la porta va adonar-se que com a cafeteria el que més tenia era el cartell de la marquesina. Dintre l’ambient era espès i dens. Les llums canviants donaven unes tonalitats multicolors. Tan aviat eren verdoses, com vermelles o blaves. Eren tan variats els colors, que fins i tot excitaven l’intel·lecte. (Bé, a qualsevol cosa li diuen intel·lecte!) Era més perillós l’ambient de l’establiment, molt més encara, que la pluja del carrer.  

La Lol·la era asseguda en un tamboret del bar i la seva positura realçava la seva bellesa. Tenia la melena llarga i rossa com a ell li agradava. Alta i prima, anava enfundada en un vestit negre ajustat i llarg. Les transparències del teixit mostrava les seves esveltes, i al mateix temps plenes formes, sense amagar-ne cap. Un tall a la cuixa mostrava unes cames ben tornejades. El somriure, dels seus llavis vermells i brillants, que li va dedicar a l’entrar va captivar-lo com mai l’havia absorbit cap somriure.  

Però no va marxar, com hauria estat el millor. la dona va cridar-li massa l’atenció. Va acostar-se a la barra i va demanar una tònica. la dona al tenir-lo ben a prop va dir-li.

¾    Em convides?- En una veu baixa molt insinuant i amb cert accent estranger.

¾    Per què no! Què vols beure?

¾    Un whisky m’aniria bé. I tu també en beuràs, mon amour! No voldràs emborratxar-me, mon charmant garçon. Pour alors de profiter du moi! Tu no seràs pas mèchant avec toi petit Lol·la. De ta petit amoureuse chou! 

Aquella veu li hipnotitza, la barreja del francès amb el català. La peculiar forma de pronunciar el seu propi nom va ser una sensació massa forta pel Joan. Va doblegar-se als desigs de la dona com si fos un xicot de vint anys, malgrat doblava l’edat. 

Aleshores va començar a viure una voraginosa i atzarosa existència  La nit va ser la part principal de la seva nova vida. Rere la dona va recórrer tots els senders inimaginables dels suburbis eròtics, bohemis i existencialistes de tots el barris. Fins i tot els més depravats. Poc a poc, acompanyant sempre a la seva Lol·la, va enfangar-se dins el llot de la sexualitat i sensualitat extrema. Reunions privades, orgies, soireès, viatges, joc, alcohol i drogues van ser els horitzons diaris, durant bastants uns mesos, a la vida del Joan.  

Clar, tot això comporta les seves despeses i el Joan va perdre primer tots els propis estalvis i després va manllevar diners a l’empresa. Fins que un dia, la Lol·la, va dir-li que no podia viure amb un home que escatimava els diners de les seves necessitats. Curiosament, en aquesta ocasió, el seu accent francès va desaparèixer sobtadament denotant una procedència plenament ibèrica. 

També va assabentar-lo que havia contactat amb un xeic àrab de Marbella. Un cavaller que estimava a les models i les tractava com a reines. Un home ric que no tenia les mans tan garrepes com les seves. Després del breu discurs, va recollir les seves robes, les joies i va ficar-ho tot en les maletes. Donant-li un lleuger petó al front va desaparèixer dins de l’ascensor de l’hotel. A la porta principal la esperava un xofer amb un gran cotxe.  

Els camins de la vida s’han de recórrer amb el ulls de l’enteniment ben oberts. La sexualitat i les vanes il·lusions mal portades poden fàcilment enganyar a la ment. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.IV.

Laura

El Joan està assegut a una taula de la cafeteria de la cantonada més propera a l’oficina. Ha baixat a prendre un cafè i distreure’s una mica de les cabòries de la feina. Mira davant seu i observa a una dona que el mira fixament. No la recorda gens, però la rossa cabellera el fa pensar en una altra persona que darrerament va trasbalsar els seus sentiments. 

Aquell moviment del cap, aquell gest tan personal al moure’l enrere i posar-se bé la llarga melena encara fa que la recordi més. Tanmateix com si de nou veies a la Laura. 

Tanca els ulls, tant per evitar la fixa mirada de la dona, com per a recordar temps passats. Ja feia uns mesos que havia tornat de la frustradora sortida amb la Zoè i el posterior consol de la Laia. Llavors s'havia adonat de la seva feblesa davant unes paraules afectuoses dites per una muller. 

Aleshores va conèixer la Laura. Era una clienta del despatx. Hi va anar per demanar consells per resoldre els problemes d’una petita herència provinent d’una germana del seu pare. Va entrar al despatx acompanyada per la secretària i va asseure’s davant seu. De seguida va notar com la dona mirava les seves mans i va veure com unes petites espurnes llampegaven en els seus clars ulls. Tal com si observant les mans de l’home hagués trobat la persona idònia per trencar la pròpia solitud.  

Després d’una estona d’enraonar sobre unes pliques, que enredaven la resolució del testament, i que resultaven enfarfegades d’entendre, la va veure cansada i per parar una estona les embolicades explicacions  jurídiques va dir-li si volia beure alguna cosa. La Laura va demanar simplement un got d’aigua. La secretària, prestament, va portar-l'hi. Després de beure'n un glop va deixar-lo damunt la taula. Al moure uns documents va semblar com si el got trontollés i les mans dels dos van córrer a agafar-lo. Va ser només un lleu contacte, però un suau corrent elèctric, un formigueig agradable, va traspassar d’uns dits als altres. 

Sense fer cap comentari van continuar parlant de la feina però en acabar van concertar una cita simpàtica en un local cèntric i fàcil de trobar. Va iniciar-se un seguit de trobades plenes de confidències de les seves vides truncades pel destí. La Laura, era separada d’un home violent que havia trencat les seves idees sobre l’amor. Per sort, el seu matrimoni no va tenir descendència i finalment en un acte de valentia insospitat, va trencar el vincle que els unia. Aleshores va adonar-se que la violència d’aquell home no era pas per valentia, sinó una forma de tapar la seva covardia. 

Pobre Laura, pensa el Joan, potser ell hauria estat una bona sortida per la dona. Tal vegada, ella hagués portat la pau a la seva. Però ell, encara no havia assimilat la fugida de la Zoè i no estava preparat. Després de moltes confidències va tenir por de fer-la sofrir de nou i tant mateix fer-ho ell. 

Va passar la documentació a un company i va negar-se a rebre cap de les seves trucades. Va evitar al màxim retrobar-la. Allò que havia estat una casual amistat va convertir-se en una forma horrible de fugida. 

La mirada de la dona de la cafeteria ha fet retornar a la seva ment allò que volia oblidar, la seva pròpia covardia. 

Va fer mal a la Laura, ho reconeix, però pensa que els temps cura les ferides tant del cos com de l’ànima. Té tanta por a tornar a caure en la turbulència de l’amor que s’ha tornat a recloure dins la feina. Mai, per causa seva, vol fer mal a ningú, sobretot a cap dona, però tampoc vol sofrir per un sentiment que el fa sentir dèbil. Sap molt bé que això no és cap sortida positiva, però s’amaga dins la seva pròpia armadura interna. Temps vindrà i segurament el seu món tornarà a reviure o potser aquesta forma de viure és la millor pel seu tarannà. 

Però sempre a la seva ment ha quedat marcada amb tinta indeleble la mirada fixa de la Laura.  

En la vida dels humans, homes i dones, molts cops per pura covardia i sense adonar-nos'en fem mal a altres persones per amagar-nos  en el nostre propi jo. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.III.

Laia.

El Joan camina, per l’engravada pista, sense saber ben bé on es dirigeix. Els pensaments ferits li obnubilen la ment. Els seus ulls, extraviats, no saben ni  veure les pedres i ensopega constantment. Un cop rere un altre, els seus peus, com flonjos, se li entrecreuen. Està constantment a punt de caure com un funàmbul a la corda fluixa. El frunzit front denota que la ment no veu cap sortida a la inesperada situació. Com un somnàmbul mou les cames i va endavant, només endavant, sense cap rumb. Tant li fa la vida com la mort, en les cristallines aigües de l’estany.   

Ni s’adona que davant seu passeja una dona. Mig li dóna una empenta i sense demanar-li disculpes continua per la fosca senda portat per la desesperació. En mig de la seva abstracció escolta unes decidides i breus passes, que lleugeres com les d’una daina, l’encalcen. Una mà es posa damunt de la seva espatlla i una veu li parla:

¾    Escolti jove! On va? El veig força trasbalsat! Ni m’ha vist i per poc m’atropella! Podria anar una mica en compte! I també ser més atent! Almenys demanar-me perdó per la seva brusquedat. 

El Joan malgrat la seva ofuscació, es deté. Tal vegada, només per un après automatisme de l’educació. La veu, la fet retrocedir molts anys enrere. És talment com la veu de la mare, quan el renyava per alguna entremaliadura, i a més té el mateix to. Seriosa, però a la vegada suau i amorosa.

¾    Dispensi! - exclama el Joan, però les seves paraules són falses i gens cordials. 

La dona, una clienta de l’hotel, se’l mira. Observa les seves faccions contretes i els seus ulls confosos. Aleshores agafant-lo de la mà el condueix sense fer cap força, a un banc proper. 

¾    Vine, seu aquí. – A continuació comenta- Potser hauria de dir vingui, perdoni’m pel meu atreviment. No ens coneixem de res. En dic Laia. I vostè?

¾    Jo, Joan. Però no es preocupi, em pot tutejar.  

El Joan mira la Laia. Una dona ja gran, de cabells grisosos, la cara arrugada i uns ulls negres que resplendeixen sota unes celles ben perfilades. De mitja alçada i prima, però, se la veu valenta de cos i d’esperit. I sobretot aquesta veu, tan semblant a la de la mare. 

La Laia li diu:

¾    A veure, Joan. Primer afluixa aquests punys tancats amb tanta força. Sembla ben bé que volguessis tornar a cops, el mal que t’ha ferit. No, relaxa’t un xic i parla.  

El Joan que en aquest moment roman dèbil, és vulnerable i té les defenses mentals abatudes no pot callar-se. Com un torrent tumultuós li surten de la boca les paraules que expliquen totes la seves vivències. Ell mateix, s’estranya que sempre essent un home segur i callat, en aquest instant les frases brollin sense cap vergonya. Però nota a mida que enraona un alleujament intern. Finalment calla i la veu que li recorda tant a la mare a la infantesa li diu:

¾    Jove, perdona si et dic jove. Tu, ets molt més jove que no pas jo. Tots a la vida hem passat tràngols que ens han deixat cicatrius, tan a l’exterior del cos com a l’interior de l’ànima. No ets creguis siguis l’únic. Però això, només és un instant. Deixa escapar unes llàgrimes, ja sé que els homes no han de plorar, però molts cops són necessàries. Torna a ser el mateix de sempre. Has rebut dos males experiències durant la teva vida, la mort de la Míriam i l'abandó de la Zoè. Segons m'acabes de dir només dues, però, fixa’t que el món continua rodant. Demà serà un nou dia. Com les flors, la vida reneix constantment una i altra vegada. 

La veu de la Laia li acarona les oïdes. Li recorda tant a la de la mare quan el consolava. Una espècie d’escalfor li puja interiorment. El front se li aclareix i els ulls tornen a mirar endavant. Veu clarament que durant molts anys estat massa tancat, pensant només en el dolor per la mort de la Míriam. Ara àvid d’amor, com un tendre cadell, al rebre el primer retruc ho ha sentit com mai. 

Agafa la mà càlida de la dona i li fa un lleuger petó com es fa a un confessor. A continuació mirant-li la cara afable en deposita un altre a l’arrugada galta femenina.

¾    Ei, jove! No es passi! - exclama la Laia.

¾    No, no tingui por. La teva veu em recorda la de la meva mare. Tu Laia, has estat un consol per aquest moment de la meva turmentada vida.

¾    Això està millor. Anem a l’hotel i mentrestant parlem una estona més. Jo també t’he d’explicar una part de les meves penes. Veuràs que ningú ho té tot fàcil a la vida. Et donaré el meu número de telèfon, per si, en un altra ocasió, vol tenir alguna persona amiga que l’escolti. Avui a mig dia vénen, el meu fill i el nét, a buscar-me per anar a passar uns dies a casa seva. 

Pel camí de l’existència podem trobar, en moltes ocasions, una espatlla amiga on recolzar-nos. Algú, que sense interès, escolti les nostres amagades misèries. 

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.II.

Zoè.

El Joan, després d’una nit de donar repetidament voltes i voltes lluitant amb  els llençols va despertar-se esparverat. Tenia el cap sota el coixí i una gran suor li amarava el cos. El llençol inferior havia anar a parar als peus del llit. El superior, s’entortolligava amb el seu cos oprimint-li el tòrax i dificultant-li la respiració. La manta, era llançada a terra, lluny del llit, com expulsada en un moment de ràbia o de desesperació extrema. Com si fos la darrera possibilitat de salvar la vida. La calefacció a tota marxa, combatent el fred exterior, feia que la habitació fos una sauna on el seu cos degotava les últimes raneres. 

Encara, amb l’ensurt dins el cor, tragué el cap de sota del coixí, llançant-lo contra una cadira on havia tota la roba que havia vestit el dia anterior. Lentament, recuperà la tranquil·litat al veure la llum del sol que travessava tímidament  el cortinatge de la cambra d’aquell perdut hotel de muntanya. 

Lentament les idees del que havia passat el dia anterior li retornaven a la memòria. Un a un, repassava els successos que havien esdevingut el divendres. Havia hagut d’anar a Hisenda pels problemes d’un client. Però a mig matí havia parlat per telèfon amb la Zoè i de comú acord havien concertat passar junts el cap de setmana. 

La cita havia de començar el divendres a les sis de la tarda per marxar junts. Ella mateixa, la Zoè del seus darrers somnis, li havia donat el número de telèfon per fer la reserva. Ell va telefonar i va encomanar l’habitació. Malgrat tot, els núvols que sortien en la pantalla del televisor, en el programa de la previsió del temps, no auguraven cap bon dia.  

Però que importa això en una cita de dos persones que diuen estimar-se. Marxar de la ciutat, fugir de la gent i buscar la pau de l’esperit en les muntanyes. Cercar aquell aire pur, lluny de la contaminació de la ciutat. En fi, allò que havia de ser una tarda de grata companyia, admirant la bellesa del món mentre viatjaven amb el cotxe, a darrere hora va estroncar-se. Quan era ja al vehicle, una trucada va començar a tallar les ales als somnis d’amor. La Zoè, inesperadament havia de visitar un familiar i no podien trobar-se aquella nit. Vindria el dissabte al matí. 

En baixar al menjador a esmorzar, pel finestral veia com els núvols cobrien la vessant de la muntanya. Els arbres, prenien formes quimèriques sota la grisa boirina que cobria els colors verds i marrons de la naturalesa. I llavors, un altre missatge. Un escrit que enfonsa definitivament les idees plaents del cap de setmana. Deia així: Ha tornat el Rafel a buscar-me. No puc oblidar-lo. L’he perdonat. Me’n vaig amb ell. Lluny, molt lluny. Perdona’m. Sempre seràs a la meva memòria. Zoè. 

Si la mort de la Míriam havia estat un sotrac inesperat, ara el missatge de la Zoè, l’ha ferit íntimament per sobtat i cruel. Sense ni poder opinar ni poder parlar cara a cara.  El seu cervell està ple de pensaments negres mentre davalla per l’engravat camí en direcció a l’estany entremig de la vall.  

La vida de les dones i els homes d’aquest món, és plena d’il·lusions i desil·lusions. Amb elles, l’esperança i la realitat, lentament, es teixeix la trama de la teranyina de l’existència.  

Miquel Pujol Mur.

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.I

Míriam. 

El Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre de tots, de la blanca neu.  

Va ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa. 

Fa uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria.  

La seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni quins documents li demanava.  

Preocupat la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes. Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.  

Després van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant de la vida de la parella. 

La sorpresa de les separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el més profund de l’ànima.

 

Miquel Pujol Mur.

LOLITO. Ben Brooks.

Ben Brooks (Gloucestershire,1992) és un jove i prolífic novel·lista anglès. Ha publicat cinc llibres dels quals dos han estat publicats a Espanya per l'editorial Blackie Books: Crezco en castellà (Grow Up en la versió anglesa) i Lolito, la seva novel·la més recent. Fes-te gran i Lolito han estat publicades en català per l'editorial Empúries. 

Va ser nominat als Premis Pushcart i la seva obra ha format part de l'antologia impresa del millor de la web que Dzanc Books publica cada any. Brooks va viure durant una temporada a Barcelona, i actualment resideix a Berlín. 

El llibre que ha arribat a les meves mans d’Editorial Empúries narrativa té dos-centes seixanta tres pàgines i traduïda per Ernest Riera. A pesar que la portada pot induir a literatura eròtica considero que actualment no ho és.  

Lolito retrata, de manera gens ensucrada, la relació entre un adolescent i una mestressa de casa guapa i avorrida. Després de què la seva xicota l’enganyi, l’Etgar busca consol a internet. En un xat d’adults, coneix a la Macy. 

Aleshores arriben a aquest món que tant se’n parla de trobar relacions per mitja de l’ordinador. Tant menteix ell sobre l’edat afegint-se uns quants més com ella restant-ne. Com es diu correntment cadascú enganya, més o menys, a l’altre. 

Malgrat en sentim parla força a vegades em sorprèn la facilitat de creure en un sistema que permet  falsificar la realitat de les persones.  

En aquest cas la relació és la normal entre una dona i un home, però realment la diferència d’edat existeix i tot comporta el seu càstig. 

M’ha agradat llegir-lo i connectar també en un món jove ple d’expressions modernes i diferents a les que utilitzem la gent més gran. Crec que ens aporta noves idees i es pot gaudir de la seva lectura.  

No vull fer comentaris sobre qualsevol obra que no hagi llegit i tampoc que hagi deixat per acabar. 

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

RICO I TOÑI.

El “Rico“ i la “Toñi”, una parella molt jove d’un barri marginal, ell té disset anys i ella, setze acabats de complir, circulen alegrement per l’autovia. Ara avancen un cotxe i després un altre. Tant els hi fa fer-ho per la dreta com per l’esquerra. El comptaquilòmetres té l’agulla marcant els 180-190 per hora. Però el peu del “Rico” encara pressiona amb més força, com si volgués travessar la planxa amb el pedal de l’accelerador. El brunzir del motor del BMW 530 ressona poderós. Les grosses rodes xisclen en els temeraris avançaments, mentre el vehicle derrapa d’un costat a l’altre de l’asfalt. Els conductors dels altres vehicles maleeixen a l’imprudent kamikaze. 

En arribar a la bifurcació, que mena cap a Manresa, avancen sobtadament a un vehicle que circula lentament. Però finalment en arribar a la rasant no podem avantatjar a un tràiler. Els frens gemeguen i s’escolta l’ABS com desgrana la seva cançoneta per evitar que les rodes es clavin i llisquin. 

Tot passa en un instant esclatant com un petard. L’adrenalina puja fins dins el cervell del jove i fogós conductor com si d’una forta droga es tractés. Però encara no refet de l’ensurt, el “Rico”, es veu encanyonat per una metralladora en mans d’un Mosso d’Esquadra. Portats per la dèria velocista cap dels dos s’ha adonat d’una senyal que diu “control policial”. El gest del guardià de la llei és prou explícit i en “Rico” de mala gana, aparta el cotxe de la via i l’aparca a un costat.  

Mentre el primer Mosso els vigila sense deixar d’apuntar-los, un altre amb uns galons a l’espatllera s’acosta i amb els artells dels dits pica al vidre del cotxe. Excitat i mig enriolat el “Rico” el baixa i pregunta:

¾    Què passa, tio? Por qué me paras? No ves que tengo prisa!

¾    Calma, jove.- contesta el caporal, ja que aquesta és la graduació que mostren els seus galons.- Per córrer massa no arribarà enlloc. A veure, el carnet de conduir i la documentació del cotxe. 

El “Rico”, sense fer gaire cas al policia posa una mà a la cama de la “Toñi” i li diu:

¾    Té das cuenta que serio. Si parece un policía de la “pasma” esa americana de la tele. 

La noia, mig adormida de la marihuana que s’ha fumat, fa un somriure badoc i gira el cap mirant el gebrat camp.

¾    Perdoni, que no m’entén. Se lo repito en castellano?

¾    Però què passa, pasmao? Claro que t’entenc, no veus que sóc nascut aquí!!!

¾    Doncs aleshores, doni’m el carnet de conduir i la documentació. No perdem el temps.

¾    Ah, no el porto. I la documentació, no sé on és. -Dirigint-se a la mossa li diu: Tu noia, mira a la guantera del cotxe.- La “Toñi” ni es mou de  tant drogada que va. 

El Mosso perd per moments la paciència i a l’adonar-se’n el “Rico” treu el carnet d’identitat d’una butxaca dels texans. També veu de reüll que l’agent de la metralladora s’està posant neguitós i belluga amenaçadorament l’arma. El mosso mira el carnet i es fixa en la data de naixement i exclama:

¾    Si no té divuit anys!!!

¾    Poz claro, que vols dir que he de ser viejo para conduir el “buga”. Si lo sé portar pa que quiero un papelito de nà. Què passà, tio?

¾    Baixin del cotxe immediatament. 

Al veure l’aire displicent del noi l’agent mana amb veu peremptòria, mentre fa un senyal d’advertiment al “número” de la metralladora.

¾    Baixi del cotxe! És una ordre!

¾    Però pasmao que pasa? Qué estas de mala leche porqué no tengo carné, ni edad i no me puedes multar ni sacar “puntitos”. Ni na. Te jode! 

Finalment el “Rico” baixa del cotxe, mig entrebancant-se amb el cinturó de seguretat, i es posa dret al costat del cotxe. El policia crida a la “Toñi” però aquesta està a la inòpia i tot just obre la porta cau a terra, quedant mig a fora, mig a dintre del cotxe. A mes no es belluga gens i està amb els ulls mig oberts. El policia demana que enviïn ràpidament una ambulància i fa una mirada dins el cotxe. Aviat veu els cables mal retorçats sota el quadre d’instruments del vehicle.

¾    La documentació del cotxe! - exigeix el mosso.

¾    I jo què sé! “Què pesao el tipejo!”

¾    D’on l’heu tret?

¾    De la Seu. Veritat que és “majo”?

¾    Qui us l’ha deixat?

¾    “La calle”. Aquesta me l’ha deixat.

¾    L’has robat?

¾    Cojones!!! Por fin!! Que intel·ligent per a ser policia. 

El caporal el fa girar. S’acosta un altre policia a l’adonar-se que la qüestió és delicada. Aquest nou agent escorcolla al noi traient-li una navalla automàtica d’una butxaca i sense treure’s els guants la fica dins una bossa. Arriba una ambulància que recull la noia i se l’emporten cap l’hospital. El “Rico” els hi crida amb veu estentòria:

¾    Ei, tios!!!Vigileu què feu, eh!! Que os conozco i como la violeis nos las veremos cara a cara! 

El policia treu unes manilles però abans vol fer una darrera prova:

¾    Jove, si us plau. Camini seguint aquesta ratlla de la vora. 

El noi comença a caminar, si al principi semblava que seguia la ratlla,    poc després comença a entrebancar-se i finalment mal aguanta l’equilibri amb els peus a cada costat. Quan el caporal que l’observa s’acosta el “Rico” l’interpel·la:

¾    Oye, feo de los galones! A ese que pintava se le ha torcio el pincel!! No veus la ratlla torta. 

El mosso emmanilla al noi i baixant-li el cap l’introdueix dins el cotxe patrulla. Mentrestant un altre agent immobilitza el BMW.

Miquel Pujol Mur.