Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 15 de novembre del 2016

EL LLADRE. II

Posant-se ben còmode en la butaca ens mira a tots dos com si fóssim dos colomins a punt de rostir. Em remoc intranquil. Com gosa asseure’s en la meva butaca. Sí, en la meva butaca, en la que veig els partits del Barça i a més com si fos seva. Una profanació total, mai més hi estaré assegut a gust. Ni quan el Messi faci quatre gols en un partit. 
¾     Bé, ara els explicaré la causa de la meva visita. Amigable visita, no creguin. Jo sóc el Pere, el lladre de la urbanització. Ah! No els ho havien dit. Sí, sóc una institució, tal vegada com les despeses d’escala. Aquest de la constructora!- remuga movent el cap- Els ho haurien d’haver dit. Ja els ho diré, si no és que em donen molta feina.
¾     No sabíem res, no ens van avisar.- tartamudejo, però un xic alleugerit.
¾     Mirin, jo, sí vostès m’ho permeten, els faré quatre rals de què va tot això. Jo vigilo a tothom i el que fan tots. Escolti, la seva senyora està com un tren. I vostè Joan, murri, puja molts cops al dia. Vigili que sé d’un que es va herniar l’esquena de tant moviment. La feina que em va donar aleshores cobrant només la baixa laboral.
¾     Com?- vaig inquirir.
¾     Més fàcil no pot ser. Jo vinc a cobrar cada trimestre, quaranta cinc €. Vostès em paguen i santes pasqües. Jo, ja tinc cura  que ningú entri a robar al seu piset. Ben posat, el seu pis. Molt ben decorat, tenen gust.
¾     Escolti!- exclamo, a mi això de les peles em posa de mala gaita – Som joves, acabats de casar i anem justets de diners. Més despeses ens serà impossible de cobrir.
¾     No m’ho posi tan malament! Que jo sóc lladre, però pacífic. He vingut amb bones paraules. No hi ha volta de full. Miri, si tan malament els  va, la seva Marta està força maca, potser podríem arribar a un acord. Tal vegada un intercanvi mutu. 
La pistola es mou amunt i avall. El negre forat del canó m’esparvera cada cop més. Una vegada mira a la Marta, que està calladeta com mai. Altres m’apunta a mi. L’arma també és negre, ominosa, múrria, però sembla ben bé que té desitjos de parlar, perquè la mà de l’home neguiteja sense rumb.
¾     Sap què, com que veig que això no els hi va, ja s’ho pensaran en tot cas. Em deixen un sobre a la bústia del seu pis cada primer dilluns de mes, de cada trimestre, i no em veuran el pèl. Jo, ja tinc la clau del pany. Això sí, si qualsevol dia ens trobem casualment pel carrer, com que som persones ben educades ens saludem. Com deia el meu avi: “lo cortés no quita lo valiente”. 
Solament, espaordits com estem, podem fer una cosa. Assentir amb el cap i callar. Aleshores ell ens dona la mà. Primer suaument a la Marta, quasi fent-li una reverència. Després una estreta cordial i ferma a mi, com si fos un amic de tota la vida. Llavors marxa i tanca la porta sense fer soroll. 
La Marta i jo ens mirem l’un a l’altre. En els ulls un reflex d’emprenyament per la nostra feblesa d’ànim. La miro tendrament, em mira tendrament, els nostres cossos encara tremolen de por i d’emoció. La prenc de la mà i em segueix sense dir res. Suaument amb delicadesa infinita ambdós ens arraulim dins el llit. No sé que succeeix, la por, la tendresa, la suavitat, la indefensió, tot ens ha ajuntat encara més. Després la ràbia que sentim per dins ha sorgit com un guèiser irrefrenable i impetuós. Quina tarda-nit que hem passat. 
Aquest matí he telefonat al cap per dir-li que no podia anar a treballar, de tan malament com em trobo. Estic esgotat i tremolo només al notar la mà de la Marta o la seva veu demanant-me més amor.  
Alguna vegada he trobat al Pere, el lladregot pel barri, i a punt he estat de demanar-li que pugui al pis a amenaçar-nos. Mai podrem oblidar el que vam fer aquella nit.   
Miquel Pujol Mur.

dissabte, 12 de novembre del 2016

PARAULES... BOIRA.

Bon dia!!! Exclamo quan al matí em llevo del llit. Bon dia !!! Amb veu alegre ho torno a repetir per donar-me ànims a l’iniciar el jorn. Pujo la finestra i miro a l’exterior cercant el sol que posi una nota alegre al paisatge proper. 

Ostres! Mal comença el dia, tot és gris. Si d’un gris opac i apagat que no em deixa ni veure les plantes de la veïna casa.  

La meva mirada escorcolla la boira cercant una petita escletxa dorada com qui vol trobar un lleuger bri d’esperança a la vida. 

Finalment surto al carrer i marxo al treball. Camino lentament, sota la fina pluja, agafat al mànec del paraigua com si fos una taula salvadora.
 
Miquel Pujol Mur 

dijous, 10 de novembre del 2016

EL LLADRE. I

Pujo corrent l’escala. He plegat de la feina i m’espera la meva dona. Hem tingut una sort! Ens hem trobat dos que ens agrada gaudir l’un de l’altre. Sé que m’espera mig vestida: mal dit, mig nua; únicament coberta amb aquella camisa fina i transparent de tons vermellosos que m’encén ràpidament. I quan rasques el llumí que passa: que aviat surt la flama.  

Em vull explicar perquè potser molts no ho entendreu. La Marta fins fa poc era la meva xicota. Festejàvem des de fa temps. Fèiem el que podíem i quan podíem, en algun pis deixat pels amics. O quan els pares de l’un o de l’altra no eren a casa o se n’havien anat de vacances. Ara, fa pocs mesos la vida ens ha fet un bolc. Hem trobat un bonic pis en una zona residencial, molt a prop de la meva feina i ens hem casat. Us imagineu acabats de casar i lliures de fer-ho quan i com ens bé en gana. Doncs, estem en aquest període de la vida.  

Hi ha cops que aprofito una pausa al treball i m’escapo per passar una breu i lleugera estona amb la meva Marta. Quatre petons i quatre afalacs lleugers que no fan més que mantindré encesa la foguera del desig. Quan finalment acabo la feina ja us ho podeu imaginar. 

Bé, pujo l’escala ja tot engrescat afluixant-me el cinturó, quan arribo a la porta del nostre niu d’amor. Ostres! Exclamo sorprès. Com és això! La porta mig oberta. Caram! No pot ser. Serà una traïdora! Si ahir ens ho vam treballar fins el darrer sospir. No en tindrà prou amb mi! Se n’haurà buscat un altre? Com que és tan fogosa! 

Així desesperat i engelosit al màxim acabo d’obrir la porta i entro treient foc pels queixals. Els zels mossegant-me el fetge. Un fel agre em puja gola amunt. Però apurant el mal de cor camino silenciosament. Redimonis! Ja m’ho imaginava! Un home! I la Marta asseguda al sofà amb la camisa dels meus sospirs. Sí, curta i transparent, i mostrant pràcticament els seus tan bens posats atributs. Adúltera! Pròssia! Mala dona! 

Em veu entrar i em mira plorosa. No em commoc, pèrfida muller! Ostres quina mirada em fa el paio. No el conec, no l’he vist mai. Em somriu amb  sornegueria. Què es creu que el deixaré gaudir de la Marta. Tanco els punys i avanço enrabiat. Merda! Què és això! El negre forat del canó d’una pistola a la mà del visitant em mira sense pietat.  

Em paro ple de por. Una pistola al meu pis! Com és possible! M’agafa una fluixedat de cames i noto que tremolo. Noto una necessitat imminent a la part baixa i tímidament pregunto, com si no fos casa meva.
¾     Puc anar al lavabo?
¾     Sí- em respon l’home amb una veu suau, però tallant, manant-me a continuació - No tanqui la porta. El vull veure.  

Me la vol veure, per què? No serà un ... Home, petita no ho és, però tampoc tan gran com per anar fent exhibicions davant un estrany. A més, amb l’ensurt quasi em costa trobar-la.
¾     Assegui’s al costat de la seva dona. Marta, oi? Vostè, Joan?
¾     Sí- responc atemorit amb un fil de veu, veient com la pistola ens assenyala, ara l’un ara l’altre. 

Miquel Pujol Mur.

dimarts, 8 de novembre del 2016

JOSUÈ I ELS FRUITS DEL CAMP.

El Josuè és adormit a casa seva. No és una gran casa, només un lloc per dormir, menjar i treballar. Tot amb el mínim espai. Les parets són de toves de fang i palla, fresques a l’estiu i càlides a l’hivern. En la plana davant de la casa té arrendades a l’amo Ananies una dotzena de quarteres de terra. Al patí hi ha la cort dels porcs i també cria un petit grup d’aviram. Just el necessari per a la vida familiar. La seva feina principal és treballar la terra i aconseguir pagar al propietari la seva part. 

Dolços cants el desperten de la letargia del son. Surt un xic espantat al pati i mira al cel nocturn. Aleshores veu llums i un àngel que anuncia amb veu dolça un succés mai vist.
 
¾     El Messies és nat! 

Observa com els pastors guarden els seus ramats i posant-se les seves gruixudes samarres  prenen un costerut camí cap on una llum meravellosa il·lumina el cel i atrau les mirades per la seva gran bellesa. 

Torna a ressonar el bell cant de les alçades celestials.
 
¾     El Messies és nat!!! 

Commogut fins a la part més íntima del seu ser, Josuè decideix veure d’a prop el prodigi. Havia escoltat al mercat del poble murmuracions d’un proper i gran esdeveniment. Aleshores ha agafat un sac i l’ha omplert dels productes dels seus hort i camps. Fica pastanagues, codonys, moniatos i castanyes a la part baixa i l’acaba d’omplir amb fruites de l’hort: peres, pomes i raïm. Carregant-se’l a l’esquena segueix als altres per l’estela de llum que condueix fins al pessebre. 

La seva càrrega és lleugera per un home acostumat al dur treball però no evita que alguna sotragada, a causa del mal camí, remogui l’interior del sac.
 
El raïm protesta amb veu airada:
¾     Em xafeu i arribaré sucós!
¾     Ai! A mi també em feu mal.- diuen amb veu carrinclona les peres- No veieu que arribarem tacades.
¾     Fot-te !- Li contesta la castanya.
¾     A mi què m’expliques!- intervé el moniato.- Som a sota de tot, us aguantem i encara protesteu.
¾     A més per que protesteu tant. Si encara us trauran les primeres. A nosaltres, hauran d’abocar el sac per fer-nos sortir.- Replica la castanya ja emprenyada.
¾     Sí, però tu ets dura.
¾     Home, poma. Sí, sóc una castanya forta, no una figaflor com tu. 

El raïm, que està molt enfadat al sentir les paraules de vanaglòria de la petita de pell fosca, respon amb veu aspra i mala llet:
¾     Sí, però a vosaltres us fotran a la foguera abans de menjar-vos.  

Quin batibull s’ha format dins el sac. Els codonys, les castanyes i els moniatos ataquen a les peres, pomes i raïm. Si un tira guitzes, l’altre escup amb ràbia i mala bava. 

Sort hi ha que el Josuè enlluernat per la llum, dins el seu somni despert de veure al Redemptor, només escolta la música celestial.  

A l’arribar en presència del nouvingut rei del cel i la terra, posant-se de genolls, ha obert la seva ofrena. 

Sabeu què? Les fruites són xamoses, tendres i oloroses. Les castanyes i els moniatos de sota també ofereixen la seva peculiar olor. 

El miracle de Nadal s’ha complert.

¾     El Messies és nat!!!

¾     Pau als homes i dones de bona voluntat!!! 

Miquel Pujol Mur.

dilluns, 7 de novembre del 2016

PARAULES... VIOLES

La vida dels humans hauria de ser com una humil flor.

Sorgeix d’un minúscul boto. Aleshores com poncella delerosa cerca pel món mostrant els seus bonics colors. 

Fructifica, madura i lliura al món noves vides. Després sola lentament fineix. 

El seu record en el pensament hauria de ser com l’aroma d’un perfum que ningú hagués mai d’oblidar. 

Miquel Pujol Mur.

divendres, 4 de novembre del 2016

PARAULES, MOLTES PARAULES, POTSER MASSA PARAULES

CAMINS.

Els camins, com la vida, tant els uns com l’altra, en el  transcurs dels anys ens marquen l’existència.
Quantes cruïlles són només mostra de les nostres dèries.
En quants encreuaments deixem enrere la família i els amics. 
Fins aquell moment final, quan en el camí i en la vida, els nostres ulls s’enfosqueixen de divisar nous horitzons.
Miquel Pujol Mur.

dijous, 3 de novembre del 2016

LES ESTRELLES DE NADAL.

El nen mira la negra lona de la tenda. És un de tants refugiats en un campament a l’Europa de l’Est. No hi poso nom a ningú, ni de cap lloc, perquè la quantitat de persones desarrelades és prou important per no detallar noms. 

Amb el seu germà gran ha fugit del seu país. Fugit, potser no és la paraula adient, ha estat expulsats pel horror d’una situació que no entenen. En la seva terra, sota les ruïnes de les cases bombardejades pels uns o els altres ha quedat tota la família. Han mort soterrats avis, pares, germans, tiets i cosins. Només han sobreviscut a la massacre el seu germà gran, que ha perdut també dona i fills, i ell, el més petits de tots els germans. El seu germà gran exerceix de pare i a vegades dubte com cridar-lo.  

Aquesta nit de Nadal els grans han recollit a la mainada a la gran tenda enmig del campament. Tothom està neguitós. Les exigües provisions que els donen s’han acabat així com la que els fan arribar els voluntaris cooperants. Les dones amb quatre patates, una mica de verdura i arròs, i molta aigua han cuinat unes sopes que, barrejades amb farina, almenys apaivaguen la fam dels estómacs de tothom. Com son tants a menjar-ne han hagut d’afegir més aigua. Finalment ha estat només un glop d’aigua calenta amb una mica de gust a ... És tan difós el sabor que ningú endevina ben bé a que sap.  

El nen, observa com si la claror fos la d’una estrella que travessa la lona com una ombra difusa i un xic clara. Després dues, més tard quatre. Mig clapat pel son i la fam recorda que el seu pare allà en el seu país des de la teulada li mostrava les estrelles. Aquella Vega; l’altre, la constel·lació d’Orió,...i tantes més que lluïen en un cel blau i sense pol·lució. Estrelles visibles des del seu bonic país, ara assolat i destruït. Enyora, en el mateix instant, la terrassa i el notar el pare al seu costat. 

Però no, la llum, tal vegada les estrelles, a poc a poc davallen cap a la terra. El campament s’omple de gatzara. Mil veus clamant al cel i als homes de bona voluntat. 

Sona un crit unànime dit per moltes goles fa un moment desesperades.
¾     Els camions dels cooperants!!! 

Poc després entren els familiars a recollir la mainada. Alegres abracen als seus. El seu germà-pare fica entre les mans del nen un petit joguet.  

Poc després grans, joves i nens es reuneixen a la plaça central. Oblidant-se dels diferents credos, barrejades les creences, tots donen gràcies al Déu del cel i als seus emissaris, els voluntaris que treballen i els ajuden a sobreviure. 

Miquel Pujol Mur.