RELLOTGE DE SOL DE CASTEJÓN DEL PUENTE.

Quan manca l’agulla i les hores de la vida són erosionades pels anys pocs camins ens resten a seguir. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA BOSSETA DE SUCRE

El cambrer m’ha deixat un petit sobre blanc damunt la taula. L’observo detingudament i no hi veig res d’interessant . Només és un sobre que conté edulcorant. He de dir que els succedanis del sucre no em convencen. Però això només és una opinió personal. I les opinions personal no sempre són les més creïbles. 

Aleshores m’adono del color blau de les darreres lletres i d’un número de telefono que comença amb 902, carrer de la Lluerna blava número 901 d’una ciutat molt llunyana en el temps i de molt propera distància. 

En la botiga del carrer d’ aquell nombre la vaig trobar. 

En entrar la campaneta de la porta, una d’aquelles campanetes de lamines daurades, tal vegada d’origen xinès, va sonar parsimoniosament. Potser el seu so era una premonició. Llavors la porta del fons va obrir-se i la seva presència, només la seva presencia, sense cap soroll va omplir l’establiment. 

Petita com la majoria de la seva raça, llavis molsuts i ulls ametllats. Els seus moviments com d’una deessa, feien creure que no posava els peus a terra, semblava ben bé com si volés, tal vegada com si danses i amb ella tot el que l’envoltava. 

La seva veu cristallina va preguntar-me:

¾     Que desitja el senyor? 

No vaig saber que respondre. Els meus pensaments eren buits. Les idees que manaven la meva veu també tampoc tenien cap paraula per expressar.  

A mes tenia por que la meva veu sonés forta a la seva oïda. Aleshores la seva mà, d’àgils dits, va acaronar la meva boca i vaig parlar. Només vaig poder dir el que sentia el meu cor.

¾     Estimada de nom ignorat, de presència etèria i pura que pot dir un home simple, un pobre espècimen humà que només sap parlar de coses ordinàries. 

Va somriure com si les meves pobres frases omplissin de benestar el seu pensament. El somrís em va fer ossat. Solament set lletres van sorgir de la meva boca.

¾     T’estimo! 

I dins meu van quedar moltes més paraules enamorades en les que volia expressar el meu amor. 

Miquel Pujol Mur

PENSAR

El Joan ha localitzat, seguint les instruccions rebudes anteriorment, el llibre a la biblioteca de la Universitat. Per tant, de pensar, no ho ha fet gaire. Segons té entès, les ordres s’han de complir al peu de la lletra sense pensar gens. Així ho manen el cànons de l’autoritat. Més val no tensar la corda, perquè finalment es trenca i copeja sempre al de sota, com si fos un fuet. Per fi estirant-se, ja que està situat molt amunt en el prestatge, agafa el llibre sis. Ja amb ell a les mans, el fulleja fins a trobar la pàgina sis. Aleshores, mira a dreta i esquerra, no sigui que algú el vigili i el confongui amb un espia. Això li produeix una forta esgarrifança, li sembla, ben bé, que està filmant una pel·lícula d’aventures o d’espionatge.

Amb el dit baixa per les ratlles escrites cercant la número sis. Torna a observar la gent que llegeix, això li provoca un sentiment d’enorme penar, una angúnia que el corroeix per dins. I si algú tragués un revòlver? Sí un revòlver d’aquells grossos i lluents, tal vegada de calibre 45 i disparés un tret?  Només de pensar-ho li agafa un fort tremolor i sacseja el llibre com si fos una fulla portada pel vent. Tranquil·litzant-se compta: una, dues, tres, quatre, cinc i sis. Per fi, ha trobat la paraula clau. Un al·leluia d’alegria, però emmudit, surt de la seva gargamella. 

La paraula és pensar. Sí pensar, no pescar, ni penar, ni tampoc pecar i menys encara pencar. Fa un: Uf! I seguidament s’eixuga el front amb la màniga de la camisa. S’asseu en una cadira, posa el llibre damunt la taula i repassa les paraules dient-se: ara has de pensar. A veure, pispar, nooo! Aquesta darrera no reuneix les condicions. Mentre amb el llapis fa gargots en un paper blanc.

 

Pensar o no pensar 

Vaja, ara a imitar Hamlet d’en Shakespeare. I pencar on el poso. Llavors pensa: reflexiona Joan, que et perds. Pensar i pencar, quasi igual a pescar. Els circuits cerebrals, embolicats en el pensar  i en el pencar, poc a poc, s’anaven estrenyent cada cop més. Fins que finalment, els ulls també es van tancar. Quin pesar! En caure adormit, picà de cap a la taula.

¾     Prou!- exclama adolorit, i fa un bon cop amb la mà plana damunt la fusta de la taula. El soroll que fa provoca que tots els lectors aixequin els caps i xiuxiuegin la seva desaprovació. 

La bibliotecària ha deixat el llibre que arxivava i alçant-se de la cadira se l’hi ha apropat posant-se un dit als llavis. Ha repetit en veu baixa la paraula silenci afegint un moviment del dit assenyalant la sortida. El Joan tanca el llibre i es diu a ell mateix. 

Quina manera de perdre el temps, me’n vaig a pescar. Així deixaré de pencar en el pensar fins un altre dia. 

Miquel Pujol Mur

ACS o AX-LES-THERMES. FONT- PISCINA A LA PLAÇA DE SANT JÉRÔME

Què millor per alleugerir els lassats peus, desprès de una llarga caminada, que un bany d’aigua calenta i sulfurosa. 

Acs (en occità, en francès Ax-les-Thermes) és un municipi occità del Departament d’'Arieja a Occitània.  

Acs és conegut per ser centre termal, amb la Bassa dels Lladres, una piscina d'aigua calenta que surt a 77 °C al centre de la població. 
 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

PER QUÈ EL CARNET D’IDENTITAT

El dia és molt calorós. El sol estavella amb forçà els seus ardents raigs damunt la terra. Els caminants el noten com una llosa afegida que marceix el seu esforç. El Marc ha sortit amb la colla d’amics a fer una travessa. Però en arribar a una cruïlla de camins el grup prefereix fer la ruta més curta i opten per seguir un senderó més planer. Però el Marc, enamorat de la muntanya i de l’aventura, vol conèixer uns llocs, dels quals li havien parlat amb entusiasme, per veure una esplèndida panoràmica sobre les valls pirinenques. Amb la brúixola i els plànols pertinents decideix continuar pel seu compte. Segueix un camí que entremig d’arbredes impressionants, cursos d’aigua i estimballs paorosos el portarà fins el punt desitjat. El Marc és un bon caminador i també és un participant assidu de curses d’orientació.  

Però avui la ruta se li fa molt llarga. En cap moment aconsegueix entendre correctament les indicacions del plànol. Sembla ben bé, que no pertanyi a la zona per on camina. Finalment recorrent a la brúixola i al seu innat sentit d’orientació segueix un viarany que creu el conduirà al refugi, situat en un poble innominat, on han de fer nit. 

Està cansat ja que la innecessària volta ha estat molt llarga i el sol, des de bon matí, li cau al damunt com si fos plom líquid. Té sort de les arbredes que en passar atenuen un xic la calor.   

El seu cos està cansat, millor dit esgotat, i les seves cames sembla facin dues passes endavant i una enrere. De veritat està en aquell petit espai de temps que és l’antesala del desmai. 

De sobte rere unes mates un cartell mig amagat que anuncià que ha arribat al poble de ... A més, el petit rètol és mig trencat i només en llegeix una “S” majúscula, acompanyada d’un signe que és incapaç de llegir. Poc a poc, com una tortuga en un camí polsos, avança pel que suposa és el carrer major. 

No veu a cap persona ni a cap animal on pugui posar la seva mirada ni poder preguntar res. Sembla un poble mort i abandonat. Enmig de la plaça una font, quatre arbres raquítics, que fan una mísera ombra, i un banc de fusta situat a ple sol. Deixondit arrossega els peus i els pals sense esmà. Arriba ranquejant amb la motxilla penjada només d’una espatlla, l’altra està tan adolorida que no suporta la més petita pressió del tirant. La deixa caure a terra de qualsevol manera. Fent tentines arriba fins a la font i mou l’aixeta esperant un doll d’aigua fresca  per assedegar la seva set. 

Gira i gira l’aixeta, rodola i rodola, però ni la més mínima expressió d’una escadussera gota d’aigua surt de la seca canonada. Passa la mà pel broc intentant que alguna cosa, malgrat només sigui la seva mateixa suor que mulli la seva pell. Res de res, desesperat gira els ulls pels voltants de la plaça cercant algun esser viu per demanar ajuda. Llavors veu un rètol gegantí, almenys així li sembla, que diu Bar- Restaurant- Hotel. 

La seva mà inconscientment busca la butxaca on porta sempre la cartera. Un sospir d’alleujament li obra la boca, té la cartera i també diners.  Doblegat per la cintura, i amb el cap cot, avança lentament en direcció a la porta de l’esperança. L’obre i entra, només entrar veu que la pols de segles impera dins la sala. Desil·lusionat i arrossegant els peus, com si portés una bola de pres lligada al turmell, s’encamina vers la barra del bar. Una alta aixeta de cervesa crida de seguida la seva atenció. El desig d’una gerra fresca amb un dit d’escuma recorre el seu subconscient. El seus llavis ressecs fins i tot, han assaborit l’amargor agradable del llúpol. Però l’aixeta demostra a simple vista que també és seca. No hi ha cap senyal d’humitat que regalimant indiqui la seva frescor.  

Desesperat pica un cop de mà damunt del taulell. Una rogallosa veu de dona li respon amb un:

¾     Què?- segurament sorgit de la ultratomba, per la seva llunyania.  

De les ombres sobtadament apareix una dona, gran d’edat, pel seus cabells grisos i també gran, més aviat enorme, per la seva mida tant d’alçada com d’amplada. La muller l’observa seriosament de dalt a baix i menyspreant-lo amb la mirada com dient-li sense paraules: desgraciat.

¾     Hola!- surt amablement de la boca del Marc. La dona li respon amb un concís i tallant.

¾     I ...? 

Malgrat el decebedor ambient, esperançat el Marc pronuncia les més belles paraules que el seu cos ressec poden dir.

¾     Alguna cosa per beure, si us plau. 

Aquest darrer, si us plau, ha sonat tendre. Com si fos una pregària a la Mare de Déu. La lúgubre presència femenina mirant-lo amb cara de fàstic li demana en veu ronca.

¾     El carnet d’identitat? 

Sorprès sense ànims per protestar busca a la butxaca. Mentalment es pregunta:

¾     Per què? Si tinc més de trenta anys. 

Aleshores rere una mampara han sonat les fortes rialles de tots els seus amics i entre elles unes paraules d’escarni.

¾     Innocent! innocent! 

Aleshores la dona s’ha tret la perruca i resulta és el tal·lós del Pere. Com no ha notat els quatre pels damunt el llavi superior. 

La resposta del Marc es preferible no comentar-la.  

Una vegada recuperat del seu emprenyament gràcies a unes ampolles d’aigua, molta aigua, i també d’una cervesa freda ha recuperat el seu bon tarannà. Aleshores, l’han assabentat que els mapes que portava havien estat trucats. Tot ha estat un escarment per el seu voler anar sempre sol i més lluny. I deixant als amics que fessin el que poguessin, mentre ell buscava nous horitzons. 

Miquel Pujol Mur

CARTA OBERTA (als pobres aprenents de relataires)

Estimats germans literaris, 

La setmana passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora  ens va encomanar un treball sobre parlar metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el mateix que els ases d’astronomia.  

A més ens ha recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li deixen. 

Així poca cosa a dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau ple de pau.  

Però penseu germans, que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus generals Miquel i Luzbel  lluitaven, com gos i gat, fins el darrer racó. 

Finalment en Miquel, gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar, millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.   

Només una pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa, aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres desventurats.  

Metàfores de les metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.

I com ja m’he enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts i a la gàbia.  

Miquel Pujol Mur

SANTA MARIA DEL MERCADAL. CASTELLNOU DELS ASPRES.

Entrar o sortir

Aquesta és la qüestió. 

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell  Grau