Quants records perduts. Com era i com soc. Ja sé que han passat els anys però, la realitat actual és tan diferent i, ha ocorregut tan de pressa. La plaça fa menys de cent anys que la van enllosar, abans era de terra, però va semblar una cosa normal. No havia transcorregut gens de temps. Encara recordo els veïns asseguts davant de casa seva i xerrant amigablement Els nens jugaven enmig a pilota i les nenes a saltar la xarranca o saltant la corda. També hi havia qui jugava a xapes o a tabes. Algun, més modern aprofitava per lluir-se amb el io-io, allò del gosset, el caminet, etc.
De cop en un interval curt de temps el futbol. No era jugar a pilota, sinó que comportava seguir unes normes i el jugadors s’anomenaven segons la posició. Els davanters, el porter, els defenses. Els del Barça i els del Madrid, sempre enemistats o, els de l’Espanyol, habitualment deixats de banda.
Uns pares van fer uns porteries,
quatre pals que guardaven en una quadra o en la ferreria. Van començar les
discussions generalment del pares.
Si el teu fill
podia passar la pilota.
Quin porter, la
hi cola, fins i tot, un nen de tres anys.
Quin
“dribling” el teu, ni se n’ha assabentat.
Que no li
doneu vitamines al nano? Ja està cansat, pobret.
Bronques i discussions, no van faltar mai. Però tret de paraules, no va arribar mai la sang al riu.
M’equivoco, la mare del Rafel li va donar una bufetada a l’Enric que va portar moltes raons. El Rafel, va anar a la seva mare a dir-li ,que l’Enric li havia fet un cop a la cama i, li havia fet sang. El pare deia que no era res, coses de l’esport, del futbol que es juga amb els peus. Però, la mare del lesionat, no va poder per menys que anar a veure a l’altra mare per a dir-li: Que no li ensenyeu maneres, al teu fill. Tal vegada és un ase, que no sap fer res més que tirar coces. Mare meva! La que es va armar, fins va haver de venir un guàrdia a posar pau.
El col·legi, “Pedagoguium Sant Fernando” que durant molts anys també va donar-me vida. Els xavalets i xavaletes, les avies, alguna vegada, els avis, les mares, poques vegades els pares i les tertúlies que s’hi formaven mentre esperaven.
Les festes del barri, que encara perduren com una tradició i, l'envelat; poc espai queda ara quatre casetes de fira i uns autos de xoc, només.
I ara què? No hi ha el col·legi. La gent no surt a la vesprada, encara que sigui només a tafanejar. El pàrquing, les botzines, els cotxes, gent que passa mirant el mòbil, gent que corre per arribar a casa i sostraure’s del soroll, l’olor, el fred o la calor. Solament em queden quatre esparracats, que en una cantonada venen sobrets, de no sé quina merda. Ah! I alguna xeringuilla llençada al costat del tronc.
Quant ha canviat la meva vida, mentre no vingui ningú d’Urbanisme i digui que m’han de remoure les tripes, per fer un pàrquing més gros. Aleshores, sí que tremolo.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada