UNA RELACIÓ DE DOS HOMES

 

Els dos homes són asseguts a la taula del menjador. L’habitatge és  senzillament un apartament. 

L’home gran, d’una quarantena d’anys està força preocupat, se li nota en el seu seny frunzit. L’altre home, tal vegada d’uns vint-i-cinc anys, se’l mira preocupat. Fa massa dies que, al seu company li volten pel cap uns pensaments que no el deixen viure. Com que se l’estima, està força intranquil.

¾    Què et passa, Joan?.- pregunta amb veu suau, per a no alterar-lo.

¾    Res amb tu, Pere. Tu només has portat felicitat a la meva existència. Però, tu rai que no tens una filla que t’estigui telefonant  cada dia i sempre escoltis com plora mentre et parla.

¾    Encara plora? Ja fa sis mesos que vivim junts. Ho vas abandonar tot, la dona, les filles i la casa. Durant aquest període de temps, la teva ex. ja ha tingut un parell de “noviets”. Què vol la nena! Que ja té prop de catorze anys, per entendre-ho.

¾    És jove encara. La va agafar molt de sorpresa. No pensava mai, que entre la seva mare i jo, hi hagués cap malentès.

¾    Que no sap que durant la vida moltes coses canvien. No le vas deixar prou clar, que eres gai. I que, per fi, vas tenir la valentia de sortir de l’armari, ja que la teva vida, no era vida. Què no som feliços, tu i jo?

¾    Home! Si que els hi vaig dir, però ella encara vol creure amb l’amor familiar. El pare, la mare i elles, les filles. Sempre em diu que la seva mare, amb això dels dos acompanyants, només ha estat una síndrome del sobtat abandonament. Mai, ha pogut entendre, que jo la deixés per un home.

¾    Doncs ... Què vol ara? No ho ha entès encara?

¾    Sí! Li vaig repetir una i una altra vegada.

¾    I no ho ha acabat de comprendre.

¾    Li vaig deixar ben clar, però ella insisteix que si parla amb la mare la convencerà i, tot podria ser com abans. La crisi de la quarantena. Un lapsus de temps. Fer un viatge junts i reconciliar-nos.

¾    Que fàcil ho veu la teva noia. I jo què? L’amant de cites de amagatotis. No pensaràs abandonar-me. Jo que vaig deixar els pares, la família i els amics per tu. Que em vaig enamorar perdudament de la teva fermesa, del teu caràcter i, ara resultarà que allò del que vaig enamorar-me, és tan fals com tota la teva vida. Vaig deixar per tu, un noi que segurament era més home que tu. Almenys, sabia el que buscava. 

¾    Però les nenes estan en una edat difícil i, la Irene tampoc va ser gaire desagradable quan li vaig comunicar. Va ploriquejar molt, però crec que va entendre el perquè dels seves dubtes pel meu comportament dels darrers anys. Aquesta vena sobtada que va creuar les meves idees. 

El Pere es retorça els dits. No sap que contraposar a la sortida del Joan. Finalment s’alça i amb una veu més dura i seca que la seva normal, li parla així:

¾    Saps que t’estimo. Dius que la teva dona va plorar, que no ho va entendre. Jo ara tampoc t’entenc i m’amagaré per plorar sol, sense espectacle. Me’n vaig ara amb el meu cotxe, si quan torni has marxat amb tot els teus estris, ho hauré d’acceptar, malgrat que et maldigui.  En tot cas, portat aquesta fotografia de tots dos, per si algun cop te’n penedeixes. Siguis feliç, si pots pair tot el que hauràs de consentir. Quan les teves filles es facin grans i marxin, ja veuràs en quin parany viuràs amb la teva dona. Ella malgrat el que digui ara de cor en fora, no et perdonarà mai. 

Miquel Pujol Mur