L’home, està assegut en la foscor de l’habitació. Les seves idees són tan fosques, com l’obscuritat de la cambra. Només un reflex de llum, al passar algun cotxe per la carretera, trenca el negre ambient. Però els seus ulls no albiren cap idea apaivagadora al seu malestar. Es retorça fortament les mans, com si volgués amb el dolor, trobar la pau.
Finalment, lasat de la seva immobilitat, s’aixeca i, obrin la porta d’entrada surt al carrer. La il·luminació és pobre però, comparada amb en els seus pensaments, l’enlluerna. Odia aquesta circumstància. Acluca els ulls permeten que només una mínima escletxa de llum, arribi al fons del seus ulls, per prosseguir el camí.
Amb passes llargues, arriba a la malèfica casa dels seus records. Tota ella, és fosca. No hi ha cap finestra il·luminada, en la façana. No hi ha res que denoti la més mínima resta de vida en el seu interior. Malgrat tot, recorre el jardí amb temença i ànsia. Finalment, empeny la gran porta, que cruix fortament per la novetat d’un visitant. L’home, sap el que vol i, creu saber on és l’objecte del seu interès.
Una ombra es mou entre les tenebres, trencades per la llum de la lluna. L’home la segueix, sap que és i al mateix temps recorda que no és res viu. Només, el record punyent d’una malifeta estrafolària, que sorgeix interrompudament de la seva consciència. Tal vegada una ànima perduda.
Puja les escales, seguint l’espectre. Li costa respirar. No pot apropar-s’hi, l’ombra va lleugera, a moments esquiva, altres visible, però sempre inabastable. Les llàgrimes rodolen per la cara de l’home. Les mans suades, patinen per la barana de noble fusta de l’escalinata. Un cruixit, l’avisa que l’imaginari ésser a qui segueix, obre la porta de l’habitació on van succeir els fets.
Respirant fortament, intenta recórrer el poc espai en un moment, breu moment, però li manca aire. Es deté un instant, recupera la respiració, empeny i entra. No hi ha ningú. Fins i tot, l’ombra o l’ésser misteriós s’ha esvaït. Damunt de la vella calaixera, veu l’objecte del seus desitjos.
Està com nou, brillant com al principi de tot i, admira la seva fulla gravada d’or i acer. També, el seu mànec de marfil. Una bellesa letal de formosa presència. Acaronant-la, li fa un petó, sentint en la fredor del cos d’acer, com si una amiga li donés la benvinguda.
La prem fortament i corrent, surt al jardí. Cerca el lloc. S’agenolla i la clava fortament en la terra. Aparta les plantes, que han crescut desordenadament i, paleja la terra fins arribar al seu destí. Una tapa de fusta. La treu, una manta vella i a sota, el cos. La seva víctima, morta vuit anys enrere.
Mira aquell cos, reconeix l’anell, toca els flocs cabells que encara cobreixen el crani. Observa el rellotge i reconeix l’hora, sí l’hora de l’homicidi incontrolat per la ràbia. Al veure les despulles el seu cor i el seu cervell no poden més. Els seus ulls, estan ja secs de tant plorar. Prem amb força la daga i la clava una i altra vegada en el seu cor, que no va saber frenar la seva ira.
Notícia de darrera hora: L’assassí parricida va tornar a la casa després de sis anys de presó. Va retrobar el lloc, on havia enterrat el cadàver del seu pare. Es va suïcidar amb la mateixa daga homicida. Resolt el cas 4785 del Jutjat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada