El crit va ressonar de paret en paret, com si fos el llastimós udol d’un llop abandonat en un lloc sense ànima. Un crit que demostrava la desesperança dels meus somnis sense consol.
Els meus records, envaïen la meva ment. Els meus ulls, els revivien, com en un cinema antic. En la imaginària pantalla dels meus pensaments només sorties tu, i tu, només tu, sempre tu.
Aquell el teu somriure sempre encantador. Aquella cara satisfeta de gata maula. Aquell gemec que m’omplia de goig. Tu, sempre, tu.
Mirant la lluna, vaig sospirar. No hi veia cap sortida coherent. Finalment, poc a poc, lentament, vaig aixecar la pistola. Aquella vella i inútil arma, que no sabia, ben bé, d’on havia sortit. Potser d’un calaix del pare, o tal vegada de l’avi?
La vaig apropar al meu polze i vaig intentar disparar. Però un soroll em va sobtar. Tal vegada una rata que corria pel carrer. En aquell moment, vaig pensar com quedaria el meu rostre quan la bala hagués travessat la meva cara. La seva fredor en la meva sina, em va fer reaccionar.
Tan pausadament com l’havia aixecat, vaig baixar-la i finalment la vaig deixar caure a terra.
Vaig reconèixer que demà començava un nou dia i que segurament hi haurien moltes possibilitats de tornar a recuperar la pau d’esperit. Segurament trobaré una altra dona, com tu. No, millor, completament diferent per no creuar el punt de la incoherència del nostre amor.
Miquel Pujol Mur
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada