Esperança,
No vull perdre el temps, discutint la raó d’aquesta carta d’acomiadament.
No vull parlar de res, ja que amb les teves paraules, voldràs capgirar totes les meves dubtes. Et vaig veure amb aquell noi, un altre cop. La primera vegada, em vas dir que era un company de col·legi, d’infància i, que era com el teu germà. Et vaig voler creure.
Ahir, no em van agradar, ni les abraçades, ni els petons. D’aquella manera, amb mi, no ho has fet mai. Vaig anar a un bar i, em vaig emborratxar, com no ho havia fet mai. Quan no podia més, a altes hores de la nit, em van deixar abandonada en un banc del passeig. Com si fos una bossa de deixalles.
En arribar al pis, sorties d’una porta del replà. Vas dir-me, que havies anat a veure els nens dels nous veïns. Avui, pel porter he sabut que hi viu un noi sol.
Esperança, malgrat sigui una
redundància, has trencat totes les meves esperances.
Teva, fins mai,
Raquel
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada