PAISATGES DE TARDOR

Mecàsum l’olla! Ara que escric jo? La confusió m’omple el cap i m’atapeeix els circuits grisos del cervell. És que, osti tu! Què vol que escrigui ara, un freginat? 

Paisatges de tardor! Quan jo mateix, estenent les mans surto de la tardor, per a entrar a l’hivern. Mitja mentida o veritat sencera. 

Tardor diuen, quan comencen a decaure les forces, com cauen les fulles groguenques dels arbres. Quantes tardors hi ha a la vida? 

La tardor de la joventut, la tardor de la vellesa, la tardor de l’amor. Vatua l’olla! Quantes tardors hem de viure al llarg de l’existència. I no perdonen! L’una i l’altra, successivament, van marcant la nostra vida. Prou! 

No vull parlar ni de la natura, ni de cap altra cosa. Viure és veure passar tardors i primaveres, com ho fan els fulls del calendari. 

Què hi ha més bonic que la tendresa del primer amor. Agafar-se de les mans com si només la seva calidesa ens omplís el pit. 

El palpitar del cor, només un aparell del sistema circulatori, però que en aquell moment transmet tantes sensacions. La primera abraçada, el primer petó i, un sense fi de sentiments que travessen els nostre cor i, amaguen les idees de la realitat. 

L’amor, una espècie de loteria, que hi ha molts en aquest món que en perden la butlleta. Benaventurats els altres!   

Sentim la primavera vibrant, sentim l’estiu ple de passió, la joia de una tardor apaivagada i, administrem suaument l’hivern. 

Què col ...! Aquest escrit és, ben bé, un retrat de la vida humana. El millor és aprofitar totes les coses bones, sense oblidar-nos-en de cap. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA III

 

EL MATRIMONI 

Tot seguit l’Antoni i jo hem sortit  a la terrassa. L’avi ha marxat al llit a pair si lo és possible tot el succeït, acompanyat per la “nona” Maria, la seva vigilant, comprensiva i soferta esposa. Els joves i la Isabel han anat a preparar l’equipatge. 

He mirat l’Antoni i no he pogut callar-me donant-li un punt d’arrancada:

¾    Ho sé, tens a Barcelona una companya i un fill, la Belinda i el Joan. La teva sòcia de sempre i, un noiet de vuit anys que té uns ulls negres iguals que els teus i el mateix somrís. Me’n vaig adonar una vegada que vaig baixar al despatx. Abans d’entrar us vaig sentir riure un xic enjogassats. La qual cosa fa molt temps, nosaltres vam deixar de banda. Vaig callar, per la família. Els Breschia, els gran Breschia, però ara? Tal vegada, segurament m’ho vaig deixar perdre jo mateixa. 

¾    Tens raó. Han passat trenta anys i segurament no hem lluitat prou per sortir de l’opressió d’aquesta casa. La Belinda i jo, va ser un moment de bogeria en una festa però, no ens n’hem sabut deslligar. Soc feliç amb ella. Fora de la família Breschia. Ens separem amistosament? Sense cap guerra. No vull el que et correspon. Vull continuar essent el teu amic i pare dels nostres fills. Jo recordo una persona, un amic que t’estimava amb bogeria. 

¾    Calla. El que vull fer, ho vull decidir per mi mateixa. Ja ho sabràs quan arribi el moment oportú. Accepto un divorci sense lluites pels diners. 

  A LA CASA 

El silenci és total. Tinc els llums apagats. Estic pensativa: Vindrà, no vindrà. Són els meus dubtes. Ja no soc aquella jove de divuit anys. Han passat trenta anys; desaprofitats trenta anys. No puc negar que amb l’Antoni no visqués feliçment i enamorada els primers anys. Però la fàbrica va anar a menys en poc temps. L’avi no va voler escoltar els seus consells, encaparrat en què era la millor i tenia la millor maquinària. Va quedar ancorat en el temps, quan ell manava. 

L’Antoni, va aprofitar la carrera que havia estudiat d’amagat del seu pare i va muntar l’estudi d’arquitectura juntament amb la Belinda. Por de la Belinda, no en vaig tenir gens, era una bona noia i també força maca, però vaig pensar i, em vaig equivocar de ple, que és hi havia massa anys de diferència. Va resultar que no eren tants, i el vaig perdre. 

Jo, em vaig encasellar en ser la millor mestressa de casa i vaig escoltar massa els consells antiquats de la “nona”. La casa i els fills són el tresor de les dones. Un gran error, si hagués marxat a Barcelona amb el meu home i els fills, segurament no hauria succeït això que finalment ha destruït el meu matrimoni. El conec a l’Antoni, és, o més ben dit ho era, de lleial. Però una vegada sol, la temptació va poder més que un matrimoni mig de convinença. Mes no ho puc negar, malgrat voler comprendre-ho tot, un sentiment de rancúnia em corrou per dins 

M’he arreglat com fa temps que no ho feia. Llavis, celles, perfum i toc de crema per amagar les petites arrugues. Ara, asseguda al portal espero neguitosa. Davant meu uns copes i una ampolla de cava ben fresc. Bec assaborint-lo un petit glop. Em miro les mans, tremolen un xic. Si pogués - criaturades penso immediatament- agafaria una margarida i arrancaria el pètals un a un: si, no, si, no ... 

Que dolents que són moltes vegades els pensaments. Em veig recollint-ho tot, rentant-me la cara i plorant, impotent de retenir els meus sentiments. Miro cap a la taula, les roselles s’han eixorivit. AEn aquest instant, la claror dels fars d’un cotxe il·lumina el camí. Frena, baixa, agafa una maleta i el meu angoixat cor esclata d’alegria. 

El seu alegre:

    ¾    Hola Elisa!- Em demostra que una nova aurora il·lumina la meva i, la nostra vida. 

Al matí després d’una nit apassionada una reflexió em volta pel cap. No estaré caient en el mateix encreuament de sempre? L’home i la casa. Sempre, aquella figura femenina familiar i conservadora. No ara no! No ho vull malgrat hagi de trencar aquesta nova relació amb el Carles. Prou de ser la segona figura d’un matrimoni i, l’obedient esposa. Tornar al que ha estat sempre la meva vida, no m’ha fet feliç. Vull estudiar, vull treballar fora de casa. Vull ser una dona pels meus propis mèrits, no un pur objecte d’ornamentació. N’he de parlar abans de continuar endavant amb aquesta nova relació. 

Miquel Pujol Mur

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA II

 

MENJADOR CASA BRESCHIA 

Avui com cada dimecres, amb més raó encara, ja que ha vingut l’Esther, la meva filla. També l’Antoni, el meu marit, que ha deixat per un dia el seu despatx de Barcelona. Com deia, avui, reunió de família, mentre dinem al menjador principal. A casa Breschia aquest dia es comenten i es discuteixen tots els afers familiars. Més que un dinar, ben bé, sembla una reunió empresarial. Discutir, mentre es menja, malgrat els àpats siguin  abundosos i saborosos. Segons el cap de família, l’avi, és una tradició del seu pare sicilià que va emigrar al nostre país, Don Giovanni Breschia. El fundador de Manufactures Breschia. S’ha de respectar la tradició, pels segles dels segles. 

La Isabel, la minyona de fa molts anys, ha servit el primer plat. L’avi, Don Leopold, ja em portava una de cap, a la primera cullerada ha comentat:

¾    Què he sentit dir? Alguna persona de la família vol marxar a l’estranger? 

Tot seguit s’ha aixecat l’Esther. La meva filla, vint anys, moderna i, amb la mateixa sang calenta que correspon a una bona descendent de sicilians però, educada en un ambient actual. Sempre decidida a fer el seu desig, sense respectar, ni admetre, cap opinió dels altres. M’estranya, observo, que ha agafat un paper, d’una bossa que ha deixat a terra. 

¾    Soc jo, avi. Com que sé totes les vostres opinions m’he apuntat en aquest paper tot el que vull dir: 

·        Comença a llegir: Família, avi, “nona” i pares me’n vaig a Escòcia a acabar la carrera i treballar. No hi vaig sola, me’n vaig amb el Roger, el fill de la Isabel. El Roger, només tres d’anys més gran que jo, té plaça d’investigador en una Universitat de Glasgow. Tu mateix avi, em vas dir que quan anés a la universitat, a Barcelona, seria l’home de la teva confiança i que em salvaria de tots els perills de la capital. Per tant, un noi de principis i bona persona. Així va estar el primer mes, però el segon, en una situació difícil, jo soc massa expressiva, va respondre per mi i em va donar la mà. De la mà vaig passar a fer-li un petó i una abraçada, ara som parella. M’estranya, “nona”, que tu que sempre et queixes que no pots dormir i vas fent voltes per la casa, com un gendarme, no hagis escoltat les nostres expansions sexuals. Sí, sexuals, per favor, no amaguem el cap com els estruços, diguem la veritat. “Fornicare” com diria el nostre avantpassat del peu de la bota italiana. 

L’avi Leopold, ha deixat de mala manera la cullera dins la sopa. Ha esquitxat la taula. Tothom calla. S’ha posat vermell i, els ulls, sembla que li hagin de sortir de les òrbites. La “nona” Maria li pica copets a l’esquena per a que no s’ennuegui i ràpidament treu una caixa de píndoles d’una butxaca. La Isabel està parada a la  llinda de la porta, amb el segon plat. Rere seu, es veu la figura del Roger. L’avi fa un cop de puny damunt la taula, totes les ampolles i les copes tentinegen. L’Esther crida: 

¾    Avi! Ni cops de puny a la taula, ni res.- Observa al Roger i li diu: Passa Roger, agafa una cadira i seu a la taula, tu ja has estat presentat com de la família.  Ara continuaré llegint de les desgràcies d’aquesta meva família a la que estimo i detesto al mateix temps. Després, vosaltres mateixos. Mireu de viure, sense tantes mentides.

La situació és tensa, tothom ha callat i s’estan quiets com estaquirots. Només el respirar fort de l’avi i un somicar i mitges llàgrimes de la “nona”.

·        Avi, has de saber que Manufactures Breschia no existeixen. Aquella empresa que una vegada, fa molts anys, vas renovar amb permís del teu pare, no li vas deixar posar al dia, al teu fill. Les meravelloses màquines angleses i alemanyes, que vas importar han quedat obsoletes. Ara, són ferralla o peces de museu. No són comparables, ni en qualitat, ni en quantitat amb les actuals. Les naus, han sigut llogades a diferents tallers i magatzems. Per això, veus moviment i gent que es mou d’un costat a l’altre. El contramestre i dos treballadors de la fàbrica, ja jubilats, venen de tant en tant a engegar-les i tu sents algun que altre soroll. El seu, és un sentit de fidelitat o pertinença, ja que va ser el seu lloc de treball durant tota la seva vida laboral. 

El meu pare, el teu fill, té un despatx d’arquitectura, molt ben considerat a Barcelona i manté econòmicament l’estructura familiar.  Cosa que mai li has agraït o t’has negat a veure. Tu, sempre la gran família Breschia, deixant al marge les persones que la componen. Tal vegada, un concepte ancestral copiat d’aquella terra que va haver d’abandonar el meu besavi. 

Fa uns dies vaig parlar amb l’Àlex, el meu germà gran. Em va dir que viu feliç a  Boston. Que mai havia pensat, que viure lluny d’aquesta terra el pogués fer tan content. Sabeu? La Glòria, la seva dona, que mai pensa portar a conèixer aquesta família i terra, és negroide. Sí, una mestissa ben eixerida i, van camí del tercer fill. Tem la teva reacció al conèixer la teva nova descendència, avi. 

Tu, abans del teu matrimoni amb la “nona” mai haguessis menyspreat en el llit una dona, malgrat el seu color. Avi! Se’n parla molt de les aventures del senyor Leopold entre les velles comares del poble. Després de casat, deu n’hi do. Sempre de cacera al taller de les cosidores. Avi, se’n feia creus tothom, fins i tot, la “nona” que sempre calla. És el “mio marito”, deia si algun li volia explicar certes coses. Xerrameques, més que xerrameques, ha estat sempre la teva resposta. Eh, nona? 

Sabeu que em va recomanar el meu germà? Salva els pares, són immillorables persones, mes són atrapades en el parany de la tradició. Salven les aparences però, necessiten viure separats per obtenir una felicitat plena. Fes parlar el pare i fes-li entendre a la mare. Tal vegada, segurament ho sap. Callo, per que sospito que  algun membre de la meva pròpia família, a la qual estimo molt, no em parlarà en molts anys o mai, qui ho sap. Demà passat, el Roger i jo marxem a una nova vida en Escòcia. Només vull acabar dient: Avi, “nona” i pares us estimo molt, moltíssim.

Continuarà ... 

 Miquel Pujol Mur 

LA TEMPESTA DELS BRESCHIA I

 

Contemplo el ram de roselles posat damunt la taula. Estic a casa dels meus pares. Necessita unes reparacions, però és un refugi idoni després de la destructiva reunió familiar. Segurament, no l’havia d’haver telefonat tan aviat però, ha durat tants anys el meu desafortunat matrimoni que, ara, una vegada presa unànimement i de mutu acord la seva dissolució, no he pogut per menys que recordar-me del Carles.  El meu primer xicot i el meu enamorat de tota la vida. Per pressió paterna, el vaig haver de deixar. Per casar-me amb el jove Antoni Breschia, jove descendent i hereu de don Leopoldo Breschia, propietari de Manufactures Breschia, una de les empreses del nou futur. 

A distància, sé que ha seguit la seva vida. Va ensorrar-se rere el nostre trencament. Però, poc a poc, va eixorivir-se i va marxar del poble. Va estudiar a la capital i va muntar diversos negocis d’hostaleria. Va casar-se i vam haver dos fills del seu matrimoni. Després de la mort de la seva muller, va tornar a visitar el poble. 

En diferents ocasions ens hem trobat i saludat amablement, però sense res més. Només hi havia un cert sentiment que expressaven els nostres ulls, però que callava la nostra boca. Un cert somriure, mig amarg era tota la nostra conversació. 

Cada cop pujava més al poble. Els negocis els portaven el seus fills i, deia que llevat de comptades ocasions, no era necessària la seva presència. Em feia la impressió i també temia que, sabent com havia naufragat el meu casori, intentés aproximar-se’m. Mes jo, sempre he sigut una persona seriosa i conscient dels vots sagrats del matrimoni. 

Avui, perdut el passat, només manquen dues signatures a l’acord de divorci, l’he telefonat. La seva resposta ha estat contundent

¾    Pujo ara mateix. 

He donat una volta pel jardí, he agafat unes roselles de vermells pètals. Ha arribat amb el cotxe. Ens hem abraçat com si encara fóssim els joves de fa trenta anys i, entrant a la casa hem començat a recrear el nostre passat. He abandonat les flors a la taula del menjador. En sap bastant, de com han anat les coses a la casa Breschia. 

Una cosa ha portat a l’altra. Fa temps que és vidu i fa tamb´molt temps que el meu matrimoni tabaleja, complint més per obligació que per amor. Els records i el present s’han barrejat i sense adonar-nos’en hem acabat donant resposta amorosa als nostres sentiments. Un petó rere l’altre, una carícia vers una altra. No he estat gens poruga a mostrar el meu desig carnal. Feia anys, tal vegada massa, que no gaudia com avui. Què ha estat? Trencar amb tot i cercar un nou món més feliç. Malgrat el perill de l’inici d’una relació nova i incerta.   

Ha marxat prometent-me el seu retorn immediat. Ha dit:

¾    Agafo l’imprescindible i pujo ara mateix. Ara que té recuperat no vull deixar-te mai. 

Veig marxar amb certa recança els llums posteriorsº del cotxe. Una escalfor d’esperança anima el meu cor. Temo, perquè ara tinc por, que no torni. Agafo les silvestre flors que han perdut par de la seva lluïssor i les poso en un petit gerro. Espero, que com la meva vida tornin a lluir. 

Pocs dies abans ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LES MANS I LA PASSIÓ D'UNA NIT

 

Aquesta nit he sortit amb les amigues per anar a una discoteca d’última moda. El motiu és que, celebrem el tercer acomiadament de soltera de la Dúnia. Us imagineu un colla de noies, potser posaria més adequadament dones, de trenta i escaig anys que surten, animades a fer gatzara. En el grup hi ha una representació de tot tipus de tarannà social: Solteres, separades, divorciades o casades. Però lliures, aquesta nit de tot lligam. Jo mateixa, soc casada i tenim una formosa criatura, la meva dolça Mònica. El meu marit és absent aquesta setmana, per qüestions de treball. Sap de la nostra sortida i confia en mi. He deixat la nena a casa de l’àvia. 

El nostre crit de guerra d’avui és “LLIBERTAT” i no hem posat límits a aquesta sortida. Soles, úniques i disposades a fer gresca. 

Assegudes en un apartat observem l’ambient. Poc a poc, anem vivint l’animat espectacle. Nois i noies dansen mig vestits o a mig vestir, no ho tinc clar. Llums de mil colors i foscor, quina manera més estranya de combinar els espais. Música al màxim, fins i tot, arriba a ensordir-nos. Tot de moviments dels animadors cercant escalfar l’ambient. Gent que balla a dojo, crida o canta. 

Des del meu lloc, observo la barra del bar, plena d’homes que cerquen companyia, també criden i algun que altre fa certs gests. Però, em sorprenc, en observar un home, aproximadament, de la meva edat. Ben vestit i eixerit, també està observant atentament el seu entorn. Sembla pertànyer a una colla d’homes que cerquen diversió. Com nosaltres i la majoria del públic. La beguda no ens manca en cap moment, ni a cap dels grups. Segurament tanta beguda que farà que demà ningú recordi gaire coses del succeït durant la nit. Una noia, de la nostra colla porta unes bossetes, d’un pols blanc. No hi volgut mai prendre’n,  i m’aparto però observo que les rialles del grup es tornen més explosives, més descarades i gens moderades. 

Un cop apartada un xic de les amigues interessades en el sarau i les bossetes m’adono que l’home també em mira, sense dissimular gens. Aquesta nit estic fora de mare, en trobo excitada per la beguda i tot l’ambient. 

Em fixo en la seva mà. La té ben cuidada i mostra la seva força, la seva virilitat. Oblidant-me de l’altra gent, només tinc ulls per a les seves mans.  Noto com si la seva mà recorregués el meu cos, acaronant-lo suau i fort al mateix temps. Volent arribar al lloc més íntim i, jo no m’hi nego. La pell em crema. Tota jo soc una flama ardent que em fa oblidar qui soc i on soc. Les sensacions són extremes. Mai havia sentit semblant debilitat ni tant enervant desig. Les cames no es poden estar quietes, dansen un vell ball atàvic i ancestral, ple de sensualitat. Mig obro els ulls, encegats de tanta passió i guaito a l’home. La seva mirada em transmet els seus pensaments. 

Home. Estic immòbil. L’observo, està inquieta. Miro les seves mans, dolces, suaus i àgils. Pintades les ungles d’un color rosat ataronjat. Mans que són capaces d’acariciar i d’estimar. La meva pell nota com si aquelles mans enjogassades volguessin recorre el meu cos, cercant el tot. Segurament clavant-me les seves ungles i esgarrapant-me com si volgués fixar la meva forma a la seva. Els seus llavis mossegant els meus i crec notar com si volguessin aprofundir dins meu per arrancar-me el cor i fruir de la meva excitació. Tot el meu ésser crema, sense pietat ni compassió. Noto un mareig torbador i brutal. 

Ella s’aixeca com inquieta o pertorbada. Jo, amb una mà m’acomiado dels companys. Ella va més lenta, l’habitual costum femení de fer-se petons. 

Marxo del local, obro la porta, tinc el cotxe a poca distància. Però, és tan gran el meu disturbi, que no soc capaç de caminar. Encenc una cigarreta. En aquest instant s’obre la porta i ella, eix lentament. Camina com mig perduda en els seus somnis. Noto el seu efluvi d’una nit descontrolada. Es barreja la suor, l’olor de l’alcohol i l’excitació de la festa. 

Dona. Oloro l’home, excitat de pensar en el nostre encontre imaginari. L’alcohol i la suor també hi són presents. Apaga la cigarreta, s’acosta em mira als ulls. La seva franca mirada em demana pel que jo també he viscut. No m’hi puc negar. Els meus llavis desitjosos s’hi apropen i ell els accepta apassionadament. L’olor del fum de la cigarreta encara m’ha pertorbat més profundament. He tancat els ulls. He deixat de banda tota la possible negativa que em pugui impedir fruir del moment. 

En acabar em dona el seu número de telèfon, l’he llençat, però sembla que el tingui gravat en la meva ment. Desitjo que en algun moment quedi perdut en algun amagatall del meu cervell. 

L’endemà, vull tornar a ser la bona esposa i mare de sempre. Tot, ahir, va ser un incendi passional, que no vull recordar però, que de tant en tant, em fa sospirar. La bogeria d’una nit, per oblidar i no repetir, que no ha de marcar la meva vida. 

Miquel Pujol Mur

VIATGE AL POBLE DEL SILENCI o LA MEVA ESTADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

 

El camí ha estat llarg. La pujada des del mar, serpentejant pels revolts de la muntanya ha reduït les meves forces. Per fi, la visió de les primeres cases del petit poble, em demostren que a la fi el nostre desig s’ha complert. He arribat al meu destí, el lloc que desitjava conèixer. Esgotat m’he assegut en un banc al costat de la plaça. Plaça de vermelles roses, com la sang, que diuen que són el símbol de l’amor. Amor, sempre amor, pertot, amor. Que seria aquest món sense aquesta apreciada joia? L’amor dels humans, vers els humans. Tantes vegades parlat i tantes altres traït. El proïsme és com una moneda d’or, cobejada i presonera en l’armari del propi desig. 

A la dreta l’església de Sant Martí, vella, antiga més de mil anys d’història. Properes les cases del poble, grans i velles, no tan velles com l’església, són closes. Ningú camina pel poble. Ni en cap finestra es mouen les cortines, aquelles famoses cortinetes de tela blanca quasi transparent. 

El silenci és total, cap soroll humà el trenca. Només, els cants dels ocells són mostra de vida i també de solitud. De la petita font raja un regalim d’aigua que entreté la nostra mirada amb el seu degotar. Però, envoltada per la calma del moment, tampoc fa cap soroll, només regalima acaronant la pedra  de la pica. 

Hi ha una cosa que em crida l’atenció davant de les closes portes existeix un petit jardinet curull de flors de molts colors. Aquí tampoc no hi manca el vermell. Ni el blanc símbol de puresa. Ni el rosat, com a insígnia de l’amistat i, perquè n’hi falti cap, el groc, com a mostra de la passió que obnubila, de vegades, les nostres ments. Al mig de cada parterre, la figura d’un nan petit, grassonet i amb el nas trencat, que sembla un guardià malferit de les velles cases. 

Veig una placa revellida en una façana. Aquí ha viscut ... El vent i la pluja han mig esborrat el nom. 

Enmig de la plaça davant de la porta eclesial, una figura em crida l’atenció. Una dona, en negra pedra. No sé si el vent, un oratge que ve del mar carregat d’olors salins i que belluga suaument les fulles dels arbres o, tal vegada la meva imaginació, em fa creure que la dona em vol parlar. Potser, només ha estat la meva anterior proximitat al mar, el soroll de les seves onades i el trencadís – aigua, sorra, cel - el que ha pertorbat el meu pensament, d’home acostumat als colors de les muntanyes pirinenques. Mes com si fos un miratge no puc per menys de parlar-l’hi. M’hi dirigeixo com si fos un ser real, un ésser viu. Dubto, no sé el seu nom, vull enraonar i m’ennuego, abaixo la mirada i llegeixo, Mercè. Penso, Mercè, què? Però, m’adono de la seva serietat, malgrat, tot amable i divertida al veure el meu tràngol. Finalment, fent un esforç i li dic:

¾    Mercè...- No em respon.

¾    Senyora Mercè, si us plau- Repeteixo.

¾    Senyoreta. – Respon amb veu enèrgica i dolça al mateix temps. O això crec, donada l’ambigüitat del lloc.- De senyora, ja ho vaig ser, vaig tenir marit i fill. Però, les vicissituds de la vida es van emportar  els meus dos estimats companys de vida. Ja vídua, prefereixo que em diguin senyoreta.

¾    Bé, senyoreta  Mercè. Jo volia preguntar-li per què tots aquests nans grassonets i sense nas, davant les portes.

¾    Són els guardians de la felicitat. Els nans trencats són per un home que no sap perdre. Volia ser alcalde per crear un club de golf. Però la gent del poble no ho volia, massa aldarulls, volem tranquil·litat, pau com sempre. Va perdre les eleccions i una nit, borratxo amb els bastons del golf, no va saber fer cap més cosa per mostrar la seva ràbia que trencar tots els nassos del nans. Mentre ho feia reia i deia com si fos una lletania: Maleït poble us recordareu de mi.

¾    I què va passar, aleshores? - Vaig preguntar, encuriosit. 

No sé si ha canviat l’oratge  del vent o, si la llum del sol s’ha apaivagat al passar un núvol. Potser, ha estat que la meva raó ha tornat a la realitat. Les meves oïdes no ha obtingut cap més resposta. 

Capcot, he agafat la motxilla i els bastons. He repassat el cordat de les botes. Mirant el plànol, he seguit el meu camí avall fins arribar als dòlmens propers a Romanyà. 

Miquel Pujol Mur

LA RUT I EL MARC

La Rut i el Marc han sigut companys gran part de la seva vida. Sobretot a la infantesa i l’adolescència. Nascuts al mateix poble van compartir festes de veïns, corredisses pels carrers per diferents raons - bones i dolentes -, fins que arribats a la vintena d’anys van seguir diferents camins. El Marc, va voler ser pilot d’aviació. La Rut, infermera. 

Van seguir les seves carreres i les rutes els van distanciar. La Rut després d’anys de treballar en diferents hospitals del país, va decidir seguir el camí d’una amiga monja, que volia anar a l’Àfrica a fer de missionera. La va convèncer, que podia fer una gran labor humanitària, cuidant a la gent desemparada de les missions. 

La seva vida va ser dura. Va haver de treballar moltes vegades sense mitjans adequats. Envoltada per la ignorància dels que manaven al país. Als quals tant els hi feia, la vida dels seus súbdits, a canvi de poder i riquesa. Disposada a cooperar, fins i tot, va estudiar i va aconseguir el títol de metge a fi que la seva labor fos més completa. Van ser anys de lluita i decepcions. Des de l’alegria de salvar vides d’infants i també grans,  per després trobar els cossos morts i abandonats en les cunetes de les carreteres. 

Finalment després de tants anys de lluita un canvi de govern, una guerrilla nova a la zona o, un canvi d’ètnia dominant va provocar un riu de sang. Aquell refugi de fraternitat i medecina. va ser arrasat sense compassió. Els infants,, copejats sense pietat, els homes obligats a seguir la tropa, sota l’amenaça d’afusellament i mort. Les monges, infermeres i dones que ajudaven en les diferents tasques, també van ser maltractades i violades. 

L’amiga monja, va ser morta a cops de bastó, per no voler abandonar la seva fe, davant els fetillers de la tribu. 

La Rut va ser colpejada i violada com les altres dones. El seu cos, va ser llençat a un bot de deixalles. Va esdevenir la seva sort, ja que la corda que el subjectava es va descordar del lligam. O potser algú, qui sap qui, va tallar el nus i la barcassa va descendir riu avall, fins un lloc on va embarrancar i va ser rescatada. 

Retornada a casa va recórrer tot un seguit de sanatoris, psiquiàtrics i hospitals, per intentar recobrar la seva ment i el seu cos, de tot el sofriment patit.   

Finalment, recuperada una part de la seva salut, ara descansa en una residència en una zona de muntanya. Malgrat tot, moltes nits es desperta neguitosa i cridant. Hi ha tantes males experiències en la seva ment, que no es poden oblidar totalment, ja que són gravades en el subconscient.

 

I el Marc? Us preguntareu. El Marc després d’una exitosa carrera com a pilot d’aviació comercial en diferents companyies, va sofrir un petit contratemps de tipus mèdic. Va haver de deixar de pilotar avions de passatgers. Recuperat totalment, va continuar volant amb naus de càrrega però en labors humanitàries i civils. de rescat de presoners i ferits d’una qualsevol de les tantes guerres d’aquest món.  Finalment l’aparell va ser tocat per un projectil, i va haver d’aterrar en territori enemic i, va ser fet presoner.  Després de mil i una horroroses peripècies finalment va salvar la vida gràcies a la seva experiència com a mecànic. En un intercanvi de presoners, després de molts anys captiu, en un moment insospitat de treva, va ser alliberat.

 

El que no pot entendre el Marc és que el projectil que va destruir el seu avió fos fabricat a la seva pàtria o a la dels seus aliats. Tampoc, que homes amb els quals havia compartir vivències, fossin els seus enemics. Havien passat tardes junts brindant per la pau. Aquells homes que aleshores eren els seus millors amics, ara eren els seus enèmics irreconciliables. 

També ha recorregut diferents centres per recuperar la seva salut. Els mals somnis tampoc no l’abandonen. Finalment un matí ha ingressat en una residència prop del seu lloc de naixença. 

La primera persona que ha vist ha estat la Rut. L’ha reconeguda més per la seva veu, que per la seva aparença. S’han abraçat fortament. La Rut li ha volgut ensenyar el lloc. Ara, viuen junts en un apartat de la residència. 

Actualment, estan sempre junts, inseparables, però els motius no són els de joventut, ja perduda, no sols pels anys,  sinó pels fets viscuts. Cerquen més aviat el consol, la calor de la persona propera, quan els mals records agiten els seus cossos i la seva memòria. Una abraçada, malgrat sigui tremolosa lliura molts moments no desitjats. 

Aquesta història, no real -o potser sí -, és treta de cròniques de telenotícies,  informatius de guerra, de notícies dels molts soldats que ho han recobrar la pau quan han estat llicenciats i vaguen perduts per la part més fosca de la ment. També moltes pel·lícules. Em fa angúnia llegir la primera plana de la premsa. 

ON HI HA PAU? 

Després de segles de civilització, de cultura, d’història. Què hem après els humans? La humanitat ha patit el segle passat - segle XX - dues Guerres Mundials, amb milions de morts. Què cerquem, la Tercera i definitiva per arrasar aquest món? 

Miquel Pujol Mur