Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dijous, 16 d’octubre del 2025

LES MANS I LA PASSIÓ D'UNA NIT

 

Aquesta nit he sortit amb les amigues per anar a una discoteca d’última moda. El motiu és que, celebrem el tercer acomiadament de soltera de la Dúnia. Us imagineu un colla de noies, potser posaria més adequadament dones, de trenta i escaig anys que surten, animades a fer gatzara. En el grup hi ha una representació de tot tipus de tarannà social: Solteres, separades, divorciades o casades. Però lliures, aquesta nit de tot lligam. Jo mateixa, soc casada i tenim una formosa criatura, la meva dolça Mònica. El meu marit és absent aquesta setmana, per qüestions de treball. Sap de la nostra sortida i confia en mi. He deixat la nena a casa de l’àvia. 

El nostre crit de guerra d’avui és “LLIBERTAT” i no hem posat límits a aquesta sortida. Soles, úniques i disposades a fer gresca. 

Assegudes en un apartat observem l’ambient. Poc a poc, anem vivint l’animat espectacle. Nois i noies dansen mig vestits o a mig vestir, no ho tinc clar. Llums de mil colors i foscor, quina manera més estranya de combinar els espais. Música al màxim, fins i tot, arriba a ensordir-nos. Tot de moviments dels animadors cercant escalfar l’ambient. Gent que balla a dojo, crida o canta. 

Des del meu lloc, observo la barra del bar, plena d’homes que cerquen companyia, també criden i algun que altre fa certs gests. Però, em sorprenc, en observar un home, aproximadament, de la meva edat. Ben vestit i eixerit, també està observant atentament el seu entorn. Sembla pertànyer a una colla d’homes que cerquen diversió. Com nosaltres i la majoria del públic. La beguda no ens manca en cap moment, ni a cap dels grups. Segurament tanta beguda que farà que demà ningú recordi gaire coses del succeït durant la nit. Una noia, de la nostra colla porta unes bossetes, d’un pols blanc. No hi volgut mai prendre’n,  i m’aparto però observo que les rialles del grup es tornen més explosives, més descarades i gens moderades. 

Un cop apartada un xic de les amigues interessades en el sarau i les bossetes m’adono que l’home també em mira, sense dissimular gens. Aquesta nit estic fora de mare, en trobo excitada per la beguda i tot l’ambient. 

Em fixo en la seva mà. La té ben cuidada i mostra la seva força, la seva virilitat. Oblidant-me de l’altra gent, només tinc ulls per a les seves mans.  Noto com si la seva mà recorregués el meu cos, acaronant-lo suau i fort al mateix temps. Volent arribar al lloc més íntim i, jo no m’hi nego. La pell em crema. Tota jo soc una flama ardent que em fa oblidar qui soc i on soc. Les sensacions són extremes. Mai havia sentit semblant debilitat ni tant enervant desig. Les cames no es poden estar quietes, dansen un vell ball atàvic i ancestral, ple de sensualitat. Mig obro els ulls, encegats de tanta passió i guaito a l’home. La seva mirada em transmet els seus pensaments. 

Home. Estic immòbil. L’observo, està inquieta. Miro les seves mans, dolces, suaus i àgils. Pintades les ungles d’un color rosat ataronjat. Mans que són capaces d’acariciar i d’estimar. La meva pell nota com si aquelles mans enjogassades volguessin recorre el meu cos, cercant el tot. Segurament clavant-me les seves ungles i esgarrapant-me com si volgués fixar la meva forma a la seva. Els seus llavis mossegant els meus i crec notar com si volguessin aprofundir dins meu per arrancar-me el cor i fruir de la meva excitació. Tot el meu ésser crema, sense pietat ni compassió. Noto un mareig torbador i brutal. 

Ella s’aixeca com inquieta o pertorbada. Jo, amb una mà m’acomiado dels companys. Ella va més lenta, l’habitual costum femení de fer-se petons. 

Marxo del local, obro la porta, tinc el cotxe a poca distància. Però, és tan gran el meu disturbi, que no soc capaç de caminar. Encenc una cigarreta. En aquest instant s’obre la porta i ella, eix lentament. Camina com mig perduda en els seus somnis. Noto el seu efluvi d’una nit descontrolada. Es barreja la suor, l’olor de l’alcohol i l’excitació de la festa. 

Dona. Oloro l’home, excitat de pensar en el nostre encontre imaginari. L’alcohol i la suor també hi són presents. Apaga la cigarreta, s’acosta em mira als ulls. La seva franca mirada em demana pel que jo també he viscut. No m’hi puc negar. Els meus llavis desitjosos s’hi apropen i ell els accepta apassionadament. L’olor del fum de la cigarreta encara m’ha pertorbat més profundament. He tancat els ulls. He deixat de banda tota la possible negativa que em pugui impedir fruir del moment. 

En acabar em dona el seu número de telèfon, l’he llençat, però sembla que el tingui gravat en la meva ment. Desitjo que en algun moment quedi perdut en algun amagatall del meu cervell. 

L’endemà, vull tornar a ser la bona esposa i mare de sempre. Tot, ahir, va ser un incendi passional, que no vull recordar però, que de tant en tant, em fa sospirar. La bogeria d’una nit, per oblidar i no repetir, que no ha de marcar la meva vida. 

Miquel Pujol Mur

dijous, 9 d’octubre del 2025

VIATGE AL POBLE DEL SILENCI o LA MEVA ESTADA A ROMANYÀ DE LA SELVA

 

El camí ha estat llarg. La pujada des del mar, serpentejant pels revolts de la muntanya ha reduït les meves forces. Per fi, la visió de les primeres cases del petit poble, em demostren que a la fi el nostre desig s’ha complert. He arribat al meu destí, el lloc que desitjava conèixer. Esgotat m’he assegut en un banc al costat de la plaça. Plaça de vermelles roses, com la sang, que diuen que són el símbol de l’amor. Amor, sempre amor, pertot, amor. Que seria aquest món sense aquesta apreciada joia? L’amor dels humans, vers els humans. Tantes vegades parlat i tantes altres traït. El proïsme és com una moneda d’or, cobejada i presonera en l’armari del propi desig. 

A la dreta l’església de Sant Martí, vella, antiga més de mil anys d’història. Properes les cases del poble, grans i velles, no tan velles com l’església, són closes. Ningú camina pel poble. Ni en cap finestra es mouen les cortines, aquelles famoses cortinetes de tela blanca quasi transparent. 

El silenci és total, cap soroll humà el trenca. Només, els cants dels ocells són mostra de vida i també de solitud. De la petita font raja un regalim d’aigua que entreté la nostra mirada amb el seu degotar. Però, envoltada per la calma del moment, tampoc fa cap soroll, només regalima acaronant la pedra  de la pica. 

Hi ha una cosa que em crida l’atenció davant de les closes portes existeix un petit jardinet curull de flors de molts colors. Aquí tampoc no hi manca el vermell. Ni el blanc símbol de puresa. Ni el rosat, com a insígnia de l’amistat i, perquè n’hi falti cap, el groc, com a mostra de la passió que obnubila, de vegades, les nostres ments. Al mig de cada parterre, la figura d’un nan petit, grassonet i amb el nas trencat, que sembla un guardià malferit de les velles cases. 

Veig una placa revellida en una façana. Aquí ha viscut ... El vent i la pluja han mig esborrat el nom. 

Enmig de la plaça davant de la porta eclesial, una figura em crida l’atenció. Una dona, en negra pedra. No sé si el vent, un oratge que ve del mar carregat d’olors salins i que belluga suaument les fulles dels arbres o, tal vegada la meva imaginació, em fa creure que la dona em vol parlar. Potser, només ha estat la meva anterior proximitat al mar, el soroll de les seves onades i el trencadís – aigua, sorra, cel - el que ha pertorbat el meu pensament, d’home acostumat als colors de les muntanyes pirinenques. Mes com si fos un miratge no puc per menys de parlar-l’hi. M’hi dirigeixo com si fos un ser real, un ésser viu. Dubto, no sé el seu nom, vull enraonar i m’ennuego, abaixo la mirada i llegeixo, Mercè. Penso, Mercè, què? Però, m’adono de la seva serietat, malgrat, tot amable i divertida al veure el meu tràngol. Finalment, fent un esforç i li dic:

¾    Mercè...- No em respon.

¾    Senyora Mercè, si us plau- Repeteixo.

¾    Senyoreta. – Respon amb veu enèrgica i dolça al mateix temps. O això crec, donada l’ambigüitat del lloc.- De senyora, ja ho vaig ser, vaig tenir marit i fill. Però, les vicissituds de la vida es van emportar  els meus dos estimats companys de vida. Ja vídua, prefereixo que em diguin senyoreta.

¾    Bé, senyoreta  Mercè. Jo volia preguntar-li per què tots aquests nans grassonets i sense nas, davant les portes.

¾    Són els guardians de la felicitat. Els nans trencats són per un home que no sap perdre. Volia ser alcalde per crear un club de golf. Però la gent del poble no ho volia, massa aldarulls, volem tranquil·litat, pau com sempre. Va perdre les eleccions i una nit, borratxo amb els bastons del golf, no va saber fer cap més cosa per mostrar la seva ràbia que trencar tots els nassos del nans. Mentre ho feia reia i deia com si fos una lletania: Maleït poble us recordareu de mi.

¾    I què va passar, aleshores? - Vaig preguntar, encuriosit. 

No sé si ha canviat l’oratge  del vent o, si la llum del sol s’ha apaivagat al passar un núvol. Potser, ha estat que la meva raó ha tornat a la realitat. Les meves oïdes no ha obtingut cap més resposta. 

Capcot, he agafat la motxilla i els bastons. He repassat el cordat de les botes. Mirant el plànol, he seguit el meu camí avall fins arribar als dòlmens propers a Romanyà. 

Miquel Pujol Mur

dijous, 2 d’octubre del 2025

LA RUT I EL MARC


La Rut i el Marc han sigut companys gran part de la seva vida. Sobretot a la infantesa i l’adolescència. Nascuts al mateix poble van compartir festes de veïns, corredisses pels carrers per diferents raons - bones i dolentes -, fins que arribats a la vintena d’anys van seguir diferents camins. El Marc, va voler ser pilot d’aviació. La Rut, infermera. 

Van seguir les seves carreres i les rutes els van distanciar. La Rut després d’anys de treballar en diferents hospitals del país, va decidir seguir el camí d’una amiga monja, que volia anar a l’Àfrica a fer de missionera. La va convèncer, que podia fer una gran labor humanitària, cuidant a la gent desemparada de les missions. 

La seva vida va ser dura. Va haver de treballar moltes vegades sense mitjans adequats. Envoltada per la ignorància dels que manaven al país. Als quals tant els hi feia, la vida dels seus súbdits, a canvi de poder i riquesa. Disposada a cooperar, fins i tot, va estudiar i va aconseguir el títol de metge a fi que la seva labor fos més completa. Van ser anys de lluita i decepcions. Des de l’alegria de salvar vides d’infants i també grans,  per després trobar els cossos morts i abandonats en les cunetes de les carreteres. 

Finalment després de tants anys de lluita un canvi de govern, una guerrilla nova a la zona o, un canvi d’ètnia dominant va provocar un riu de sang. Aquell refugi de fraternitat i medecina. va ser arrasat sense compassió. Els infants,, copejats sense pietat, els homes obligats a seguir la tropa, sota l’amenaça d’afusellament i mort. Les monges, infermeres i dones que ajudaven en les diferents tasques, també van ser maltractades i violades. 

L’amiga monja, va ser morta a cops de bastó, per no voler abandonar la seva fe, davant els fetillers de la tribu. 

La Rut va ser colpejada i violada com les altres dones. El seu cos, va ser llençat a un bot de deixalles. Va esdevenir la seva sort, ja que la corda que el subjectava es va descordar del lligam. O potser algú, qui sap qui, va tallar el nus i la barcassa va descendir riu avall, fins un lloc on va embarrancar i va ser rescatada. 

Retornada a casa va recórrer tot un seguit de sanatoris, psiquiàtrics i hospitals, per intentar recobrar la seva ment i el seu cos, de tot el sofriment patit.   

Finalment, recuperada una part de la seva salut, ara descansa en una residència en una zona de muntanya. Malgrat tot, moltes nits es desperta neguitosa i cridant. Hi ha tantes males experiències en la seva ment, que no es poden oblidar totalment, ja que són gravades en el subconscient.

 

I el Marc? Us preguntareu. El Marc després d’una exitosa carrera com a pilot d’aviació comercial en diferents companyies, va sofrir un petit contratemps de tipus mèdic. Va haver de deixar de pilotar avions de passatgers. Recuperat totalment, va continuar volant amb naus de càrrega però en labors humanitàries i civils. de rescat de presoners i ferits d’una qualsevol de les tantes guerres d’aquest món.  Finalment l’aparell va ser tocat per un projectil, i va haver d’aterrar en territori enemic i, va ser fet presoner.  Després de mil i una horroroses peripècies finalment va salvar la vida gràcies a la seva experiència com a mecànic. En un intercanvi de presoners, després de molts anys captiu, en un moment insospitat de treva, va ser alliberat.

 

El que no pot entendre el Marc és que el projectil que va destruir el seu avió fos fabricat a la seva pàtria o a la dels seus aliats. Tampoc, que homes amb els quals havia compartir vivències, fossin els seus enemics. Havien passat tardes junts brindant per la pau. Aquells homes que aleshores eren els seus millors amics, ara eren els seus enèmics irreconciliables. 

També ha recorregut diferents centres per recuperar la seva salut. Els mals somnis tampoc no l’abandonen. Finalment un matí ha ingressat en una residència prop del seu lloc de naixença. 

La primera persona que ha vist ha estat la Rut. L’ha reconeguda més per la seva veu, que per la seva aparença. S’han abraçat fortament. La Rut li ha volgut ensenyar el lloc. Ara, viuen junts en un apartat de la residència. 

Actualment, estan sempre junts, inseparables, però els motius no són els de joventut, ja perduda, no sols pels anys,  sinó pels fets viscuts. Cerquen més aviat el consol, la calor de la persona propera, quan els mals records agiten els seus cossos i la seva memòria. Una abraçada, malgrat sigui tremolosa lliura molts moments no desitjats. 

Aquesta història, no real -o potser sí -, és treta de cròniques de telenotícies,  informatius de guerra, de notícies dels molts soldats que ho han recobrar la pau quan han estat llicenciats i vaguen perduts per la part més fosca de la ment. També moltes pel·lícules. Em fa angúnia llegir la primera plana de la premsa. 

ON HI HA PAU? 

Després de segles de civilització, de cultura, d’història. Què hem après els humans? La humanitat ha patit el segle passat - segle XX - dues Guerres Mundials, amb milions de morts. Què cerquem, la Tercera i definitiva per arrasar aquest món? 

Miquel Pujol Mur