DOLMEN BARRACA DEL CAMP DE JOSEPÓ

La nostre petita colla prenen com guia el llibre “Passejant per la Cerdanya” de Joan Carles Martínez editat per l’Editorial Sinopsis férem una sortida amb la idea entre altres coses trobar el dolmen anomenat Barraca del Camp d’en Josepó.

Vam elegir aquesta publicació per oferir-nos tota un seguit de sortides molt ben detallades i que ens semblà podíem realitzar fàcilment per conèixer una part de la nostra Catalunya. Aquesta vegada es tractava de conèixer el pobles anomenats de la Batllia, Baixa Cerdanya. En la nostra guia la caminada s’anomenava Passejant pels pobles de la Solana i en una de les seves planes ens indicava com aproximar-nos a aquesta mostra de la antiguitat de la població en la nostra terra.

Desprès de la sortida del Túnel del Cadí en la rotonda de la carretera de la Puigcerdà a la Seu d’Urgell, seguint en direcció a la Seu, la primera cruïlla ens porta com sempre per una carretera retorçada fins el poble de Cortàs.

Vam deixar el cotxe a l’entrada del poble de Cortàs i baixàrem fins l’indicador col·locat en la corba anterior. Seguint les senyals van travessar una petita riera i a continuació emprenguérem la pujada que ens porta fins el coll de Fans.

Una vegada dalt va començar la nostra recerca ja què mancat de clares indicacions fins que finalment el trobàvem entremig de matolls de ginebres i boixos. Un cop davant seu vam fer la fotografia de rigor per mantenir-lo en la nostra memòria.

El Diccionari català ens dona aquesta explicació: Tomba megalítica de planta senzilla amb tendència rectangular, sense additaments, per oposició a galeria coberta, sepulcre de corredor, etc.

La seva edificació és de cambra simple. Sembla va ser aixecat en una època que hi havia força població en la zona aproximadament en el període del calcolític i l’edat de bronze (2000-1000 aC)

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.         

NEU, BRUIXES I LLOPS.

La neu cau suament damunt Ossera. El mantell blanc creix lentament, però sense deturar-se, tapant les terres ermes del prats i muntanyes. Al mateix temps el llençol de neu s’engrosseix més i més. Al principi era com una flassada tènue i lleugera que el més petit bri d’aire aixeca de terra, ara ja, no el gruix és considerable i cobreix la terra com una màrfega que dissimula els paranys del sòl.

                 

Els llums de l’interior de les poques cases habitades són apagats només un raig de llum de la vella farola il·lumina la plaça on és troben els nostres amics completament absents de la neu i el fred que regna en la nit.

La dama de pedra des del seu lloc, el mateix lloc de sempre, domina amb la seva mirada immòbil els cortals i les serres que s’estenen davant seu. Escolta els lladrucs dels llops que des del proper Pirineu ressonen muntanya rere muntanya expandint el seu lúgubre ulular.

Més a la vora, en Sorribes de la Vansa refulgeix les flames d’un gran foc, la foguera gegant de l’aquelarre. Les llengües de foc pugen cel amunt en la nit nevada. En certs moments, s’apaigava la llum i se senten els crits de la bruixa al caure en els seu bots per damunt del foc. Aleshores sobtadament emergeix com si sortís d’una porta de l’infern el satànic boc, irat per desvetllar-lo del seu son en el llit de brases. Pren a la bruixa pel cos i es rebolquen junts per damunt del caliu ardent.

A la llunyania els crits de la bruixa i les rialles grolleres del diable s’ajunten a l’uníson. No s’endevina si el gemecs de la fetillera són de dolor, por o del plaer de jeure amb el dimoni i assenyalar a les altres bruixes el seu magisteri en el domini de la jerarquia.  

La dama de pedra prou anys fa qui és dalt d’Ossera. Fa prou anys que vigila des del seu observatori però mai la seva mirada immòbil i freda no ha conegut cap bruixa, goja o fetillera. Condemnats siguin tots al foc de l’avern!

Aquesta nit és especial, avui fa segles que es va consagrar l’església. No la d’ara sinó la primitiva que és soterrada entre les pedres d’aquesta més nova. Aquella gent que la construí parlava llatí i vestia cuirasses de pell i per armes portava principalment llances. Com un premi a la dama i els seus companys per la seva perseverança d’estar i guaitar des del cim les valls, els pobles i els camins propers, només per una nit han rebut el regal de la paraula.

La dama de pedra crida per fer-se escoltar per damunt del bufecs del vent, de la neu i la fredor que trasbalsa els sentits. De la seva boca de pedra surten aquestes paraules.

¾    Que penses petita campana del dia d’avui.

¾    Dring.- I poc desprès com d’esma un altre dring més.

¾    Només aquests drings tant breus i concisos! Al mateix temps t’he de dir que són encisadors.- digué la dama de pedra. - Pobre, tants anys sense opinar, solament quan et deixen parlar tibant de la corda, Ara no saps què dir. Com molta gent en el món!

¾    I tu campana del gros batall, què hi dius? Tu ets prou important i gran, i per tant, deus pensar alguna cosa.

¾    Drang- va respondre la campana amb un so orgullós i greu i no va afegir res més.

¾    Campana grossa, digués alguna cosa més- però la campana des de dalt de l’espadanya no va respondre.

¾    Ah, tu com ets important no et vols comprometre. No vols xerrameques. Tu fem el gara- gara  al capellà i els seus en tens prou. Però quan la campana xica dringa cridant a tot el poble aleshores t’aprofites del teu so poderós per fer-te notar. Farisaica campana!

¾    Tu obelisc de l’aire que tant xiules quan bufa la tramuntana que opines d’aquesta vesprada.

¾    Jo no vull opinar. La meva inscripció al final ja ho diu: El caràcter és silenci.

¾    Però en silenci i sense donar cap idea no podrem fer escoltar les nostres opinions.

¾    Tampoc t’escoltaran. Ens ha passat l’hora.

Tot torna al silenci. La neu continua tombant sobre la terra i el paisatge es cobreix  del seu inhòspit mantell blanc. El foc llunyà s’ha atuït i les cridòries dels llops i les bruixes han emmudit. Només el lleu soroll de la neu al tocar sobre el seu propi llençol, els flocs encara descendeixen amb força del cel i priven de veure. El salvatge fred entra dins el cor. La dissortada dama de pedra pensa:

Sí, més val callar. Llàstima per una nit que podíem parlar lliurement ens ha succeït el mateix de la majoria dels pobles que prefereixen acotar el cap i fer un tresor del silenci.

Aleshores es calla mantenint la seva hieràtica posició.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

CAMINADA ALS POBLES DE LA SOLANA.

La nostre petita colla vam aprofitar el divendres per sortir a caminar i aquesta vegada van prendre com guia el llibre “Passejant per la Cerdanya” de Joan Carles Martinez editat per l’Editorial Sinopsis.

Hem elegit aquesta publicació per oferir-nos tota un seguit de sortides molt ben detallades i que ens semblà podíem realitzar fàcilment per conèixer una part de la nostra Catalunya.

Desprès de la sortida del Túnel del Cadí en la rotonda de la carretera de la Seu a Puigcerdà, seguim en direcció a la Seu i la primera cruïlla ens porta com sempre per una carretera retorçada fins el poble de Cortàs. Què seria de nosaltres sinó haguessin carreteres amb viratges i contra-viratges.

Vam deixar el cotxe a l’entrada del poble de Cortàs i baixàrem fins l’indicador col·locat en la corba anterior. Seguint les senyals van travessar una petita riera i a continuació emprenguérem la pujada que ens porta fins el coll de Fans.

Primera feina; trobar el dolmen anomenat Barraca del Camp d’en Josepó.

Seguim la ruta ben traçada i definida, i veiem la vall del Torrent de la Farga Vella. Un ramat de vaques amb el seu remugar sonoritza el nostre descens. Caminem una estona sentit les aigües del torrent que davalla cantant  en el seu camí cap el Segre. Poc després el travessem pel gual i encetem la pujada que ens ha de portar a Ordèn. Però a mitja pujada l’imperiosa necessitat de fer un mos ens fa aturar en el nostre camí. Reposem una estona i prenem forces gràcies a un petit desdejuni. No gaire perquè sinó la digestió treu energia de les cames.

I fent ziga-zagues pugem fins a la vista d’Ordèn. Abans d’arribar un parell de gossos de pastors ens donen una benvinguda sorollosa mentre vigilen les ovelles i cabres. No els hi podem criticar, complexem amb la seva tasca.

Per fi el poble. La nostre primera visió és la font malauradament seca i una petita ermita. Les cases són arreglades i mostren la seva utilització majoritàriament de segona residència. Uns homes treballen en la construcció d’una nova casa.

Ordèn és un municipi de Bellver de Cerdanya a 1500 m. d’alçada. És esmentat en el s. IX.

Posats en aquesta situació els nostres ulls es fixen en un altre repte, visitar Talltendre, el poble veí arrecerat pel turó de la Llacuna.

Seguim uns tros de carretera i després per la dreta ens enfilem per la drecera muntanya amunt. Més o menys uns 75-80 m. de desnivell. Drecera sí, però les mostres cames van sentir la sobtada pujada.

Talltendre no hi ha tanta renovació en les seves cases però hi ha un refugi. Com sempre els nostres ulls es fixen en la església com punt de referència.

Municipi també de Bellver de Cerdanya a 1579 m. d’alçada.

Retornem des de Talltendre a Ordèn per la carretera, la drecera ens ha estalviat camí però la pujada ha estat dura i preferim seguir el camí de la carretera malgrat sigui més pesat i llarg. Com diu el refrany: Per una drecera no deixis mai la carretera.

Ja altre cop a Ordèn travessem el poble i una vegada trobat el cartell indicador seguim el camí cap a Éller. Ara pla, el camí es agradable, ample i sense pendent i algú de la colla pensa que s’han acabat les pujades. Pobres ignorants del que ens depara el destí al llarg de la vida.

Un xic després veiem uns arbres a l’altre costat de la pista que ens demostren ha arribat la tardor i una cromàtica gama de colors grocs i vermells barrejats amb el verd normal del bosc ens mostren el canvi d’estació, malgrat el temps sigui estival i anem amb samarretes de màniga curta.

Seguim la ruta en baixada fins trobar altre cop el Torrent de la Farga Vella que passem el gual sense problemes a causa de la poca corrent d’aigua que hi ha en aquest moments. I aleshores totes aquelles idees de caminar a peu pla i sense esforç se’ns van a orris. Pujada i corba i pujada i corba, i ja sabeu la solució posar un peu davant de l’altre i anar pujant un pas rere l’altre. Què més podem fer. Ànims i amunt fins arribar al coll d’Èller el punt més alt de la sortida.

Llavors sí davallem entremig de boscos de pi roig. Darrerament s’han tallat gran quantitat d’arbres d’aquest bosc i actualment encara se’n talen i se’n treu llenya. Aquí fins trobar el fil de les senyals ens enredem una mica. Sort que una companya se n’adona i veu la senyal groga pintada en un arbre bastant llunyà.

I ara sí, entre boscos i prats encarem la darrera part de l’excursió. Un manat de vaques al costat d’un dipòsit d’aigua. Ens miren passar amb indiferència prenen el sol, tret del bou (rei i senyor del manat) que ens fa una mirada inquisidora.

La cruïlla que porta a Éller i Cortàs i on nosaltres obedients amb les instruccions de la guia girem a la dreta per visitar Èller. Davant nostre les muntanyes i la carretera que duu a Meranges.

Poc després arribem a Éller i ens aboquem a veure aigua en la font de l’entrada. Unes fotografies de l’església i donar una volta pels carrers empinats del poblet. Benvingudes unes peres caigudes d’un perer que ens brinden la seva carn per refrescar-nos.  

Èller és un municipi depenen de Bellver malgrat fou independent fins l’any 1962 i Cortàs era comprès dins el seu terme.

I per acabar els 2,6 km. de baixada per carretera fins a Cortàs. La caminada ha estat molt bona i el sol malgrat ha lluït tot el dia no ens ha abassegat en excés perquè molts dels indrets han estat a l’ombra de les muntanyes.

El municipi de Cortàs és en el vessant occidental de la vall Tova, aigua avall d’Éller.

Però en arribar a Cortàs els ànims no estan precisament en alt i fotografiem l’església des de baix la carretera sense pujar a la propera part enlairada del poble. Altre cop farem les fotografies de més a prop, ni la Rosa, de dèria fotogràfica, fa qualsevol indicació per pujar. Només sortir del poble el cotxe ens espera i els seus seients encoixinats són mà d’àngel per nosaltres i els nostres cossos.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                  

L’ARBRE DE LA SOLITUD.

Va decidir fer-se una casa però com és molt aprensiu va decidir que només hauria un lloc per entrar-hi. A més no el faria gaire gros per evitar que alguna persona amb males intencions pogués ficar-se a dins sense adonar-se’n. Només va posar una única porta-finestra de guillotina i a més manada per un dispositiu elèctric per fer més còmode i segur el seu aïllament.

Dins de la casa allò més necessari una cuina amb nevera, congelador i frega plats, una habitació amb una taula gran que el mateix temps serveix per menjar com per escriure, posar l’ordinador i el televisor. Un prestatge amb llibres i una equip de música amb els seus corresponents CDs.  El dormitori amb els seus armaris i naturalment el quarto de bany.

Una vegada acabat el seu recinte hi va posar uns pocs quadres i fent la darrera ullada pensà que és un afortunat que en un espai lliure de terreny, lliure fins i tot de cotxes, ha pogut construir el seu somni una casa per viure, sense problemes de relacionar-se amb ningú. Un cop arribat a la casa podria gaudir de l’aïllament necessari per la seva tranquil·litat, sense pensar que algú sense el seu permís pogués entrar a molestar-lo.

Una teulada, quatre parets i un porta-finestra per poder entrar i sortir i donar una mica de claror a l’interior. El somni de la seva vida. Va sentir a la seva esquena, en certes ocasions que explicà al treball, entusiasmat, la seva gran obra, que algun company fent un moviment oscil·latori amb el dit a la templa comentava: Això quasi és el calabós d’una presó. Però feliç per haver-se construït en el lloc desitjat el seu palau no va ni fer-ne cas.

Va començar a viure-hi i tot marxava com havia somniat, s’aixecava al matí escoltava els ocells trinar a certa distància, veia el sol matiner aixecar-se com un dics radiant i amagar-se al vespre rere una muntanya propera. S’hi queia una tempesta al vespre a l’obrir la finestra olorava la terra molla. Dins la seva casa havia tot el necessari i gaudia del seu propi jo sense remordiments.

Tot d’una van començar a aparèixer nova gent que portats per la bellesa de l’entorn s’acostaven i  miraven la natura i de lluny xafardejaven la seva casa. Més tard van vindré algun grup a fer càmping, la qual cosa ja  molestava la seva vida eremítica. Uns mesos més tard va avisar a la policia perquè n’eren molts els que trencaven la pau.

De sobte una camions van presentar-se un matí i van començar a deixar estris de construcció prop de la seva casa, més tar una brigada construir una casa. Portats pels nous veïns van venir uns altres. La pau trencada i a més algun de més amistós acudí a invitar-lo a una festa, res cap cosa, sense importància, una barbacoa, xerrar una mica i fer una xic de xerinola. No va acceptar volia gaudir del seu espai. Potser i tot va fer cara de molestar-se.

Aleshores un gran pensament li vingué al cap, compararia un arbre i el plantaria davant la porta així ningú tafanejaria la seva casa. Va anar al planter i va encarregar l’arbre de més ràpid creixement per garantir el més aviat possible el seu aïllament. No volia construir una cerca ni una tapia perquè això l’enclaustraria dins un espai reduït vers el paisatge.

Immediatament de rebre’l fa posar mans  a l’obra i en poc temps havia plantat l’arbre davant de la porta finestra tan ajustat com era possible però permetent la entrada i sortida de la casa.

A l’endemà, en el temps, una forta sotragada en va esparverar i volem sortir li va ser impossible. L’arbre de tant ràpid creixement  havia crescut i crescut i ara s’incrustava en les parets de la casa justament davant de la porta.

Desesperat va demanar auxili però per un instant va semblar impossible l’arbre impedia qualsevol comunicació telefònica tallant la cobertura i apressant en les seves arrels els cables i tubs de subministrament de llum, aigua i gas.

Fent soroll, picant a les parets, cridant en moltes ocasions intentà cridar l’atenció dels veïns. Fins que un dia quan era desesperat d’obtenir ajuda uns sagals, d’aquells que tant el molestaven, en passar pel costat de la casa sentiren els seus xiscles, ja ofegats pel pes de l’angunia i la desesperança, avisaren a la policia que després de fer indagacions i escoltar la seva veu van fer tallar l’arbre i així eixir del seu estimat cau.

En les noves amistats com els sentiments has de saber fins on poden arribar i evitar greus imprudències.

Miquel. Pujol Mur.

PEDRES LLENÇADES AL LLAC.

El nen petit tira la pedra a l’estany i aquesta fent un breu cercle s’enfonsa suaument sense ni tan sols esquitxar.

El noi tira una pedra llisa a l’aigua quieta de l’estany i veu com bota un i altre cop, fins a tres, damunt la fina superfície fins enfonsar-se amb un breu esquitx. 

El jove fa lliscar la pedra per la nítida i quieta aigua fins que lluny es engolida amb un cloc sorprenen i una esquitxada considerable.

L’home mostra al seu fill la forma de llençar la pedra i observa que malgrat les instruccions donades aquesta té un petit recorregut sobre l’aigua.

El vell llença la pedra i aquesta sense botar fa un glup sorollós i fort, a l’amagar-se dins el blau element aixecant un curt sortidor.

L’home vell s’asseu i pensa en les diferents etapes de la seva vida. Mira a una riba i a l’altra oposada veient que les escenes es repeteixen un i mil cops. Sempre hi ha nens, nois, joves, pares i com ell mateix hi ha vells.

Tornar a fer marxa enrere en el temps és impossible ja què tots som fills d’una època i aquesta inexorablement transcorre sempre endavant.

La nostra vida ocupa un espai terrenal ínfim fins que fineix i potser permet el naixement d’un esser que aprofita la part immaterial del nostre cos.

L’home s’aixeca i rumiant marxa a casa seva per regirar aquelles fotografies envellides i que han perdut el color per recordar els diferents moments segurament oblidats que formen part de la seva vida i essència de la realitat.

Tempestes en el transcurs dels anys s’han succeït  com portades pel fort vent del nord i han agitat les aigües de la passió. Instant de pau quan la suau aura acarona el líquid element també han estat viscuts. Però en resum tot això forma la vida i naturalesa humana.

Miquel Pujol Mur.

SANTA ÀGATA.

En el tossal de Santa Anna, prop de Gaia, havia les restes de l’antic castell que defenia la vall de Ramó i vigilava les incursions dels sarrains a les terres del Lluçanès i Osona. L’avanç de les tropes dels comtats catalans havia superat les línies de defensa que podien controlar els murs de la fortificació i aquesta restava abandonada i enrunant-se poc a poc. Ara una pedra queia de la muralla, ara era un merlet i així  successivament el castell perdia les seves parets fins a convertir-se en un munt de pedres.

Aleshores un bruixot, parent proper del diable, va fer de les restes del castell el seu estatge. Aprofitant-se de l’abandó i la solitud del lloc sovint celebrava reunions amb bruixes de les contrades pròximes. Cada setmana dansaven en un confús aquelarre invocant al seu maligne senyor i era tan forta la seva dansa orgiàstica que llengües de foc assotaven els masos i els pobles veïns. En altres ocasions vents ardents incendiaven els camps quan les collites eren a punt de segar. Molts habitants del lloc van abandonar les terres i els masos fugint de la còlera del bruixot i de les bruixes que els hi feien la vida impossible.

Era tan el seu atreviment que fins i tot havien raptat donzelles verges per oferir-les al dimoni major, Lucífer.  Felices eren les noies que morien durant la missa negra feta en les antigues masmorres del castell, aquestes eren rebudes al cel com a màrtirs. Pitjor eren tractades les que portades per la por s’entregaven lliurament al dimoni, després d’un i mil actes obscens només tenien dues possibilitats per sobreviure convertir-se en bruixes i continuar vivint en el pecat  o rondar pels pobles perseguides pels vilatans i arrossegant rere seu la parentela concebuda amb el diable.

Moltes d’aquestes renegades van ser encalçades per la Inquisició, torturades, penjades i abandonats els seus restes als animals rapinyaires fins a desmembrar-se i podrir-se. A Sant Feliu de Sasserra va haver un dels tribunals de bruixes més cruels de la sotsvegueria d’Osona.

Cansats dels abusos dels malvats habitants del castell, els vilatans de Gaia, Galera i les masies de l’entorn van decidir arrasar-los amb la seva mateixa medicina. Van purificar amb foc, cremant tot el tossal de Santa Anna i les restes enrunades del castell atiant el foc i les brases ben endins de la soterrada presó.

Xiulets desesperats, imprecacions, insults, males paraules, en fi obscenitats sense nom brollaven entremig de les flames, dites amb les mil veus dels malignes que cremaven dins el castell, fins que el silenci i la devastació van omplir el tossal.

Una vegada el silenci ompli l’espai de les restes del castell el veïnat en una urgent reunió van decidir que la millor cosa que es podia fer a dalt del tossal per evitar que una nova i malvada força volgués ocupar altre cop les oblidades runes era amb les pedres construir una ermita i que la  millor advocació seria la de Santa Àgata que va morir màrtir i verge per no cedir a les males intencions del senador Quintianus  que la volia posseir. Va ser tancada en un bordell on miraculosament va sortir verge. Va ser torturada, assotada, van tallar-li els pits i finalment van cremar-la.

Són famoses les paraules de la bella Àgata mentre sofrí el martiri: Cruel tirà, no et dona vergonya torturar a una muller en les sines què de nen et van donar aliment?

De fet Santa Àgata és la Patrona dels pits de les dones.

I tornant als tossal de Santa Anna ara ja passats els anys i recuperats els arbres dalt de tot trobareu dempeus l’ermita de Santa Àgata, i per acabar aquest relat una dita escoltada en la trobada de “Vinyaires, monjos i bruixes” a Galera:

“Quan per Santa Anna plou a Santa Àgata pedregada”

Miquel Pujol Mur.

EL TOSSAL DE L’ÀLIGA.

Aquesta historia arrenca a partir d’una sortida a terres del Bages en aquell punt on les terres de la plana bagenca es barregen a les terres baixes del Berguedà.

La sortida tenia per leitmotiv: Vinyaires, monjos i bruixes. Segurament la conjunció dels tres elements va redundar que la tarda fos tant plujosa com pregonava l’home del temps. Volent evitar el sol del dia la sortida va començar a 2/4 de 7 de la tarda i just en el moment que començàvem a caminar el cel obrir les rescloses de l’aigua i descarregar damunt nostre en un instant tota la magnificència aquàtica acumulada de dies de sol ardent.

En pocs instants eren amb la roba mullada i els camins convertits en petits rierols que tenyits de vermell davallaven a la riera. Mai ens hem de penedir de la pluja, ja què es font de vida, però el cel encapotat i la roba xopa no conviden a un caminar alegre.

Més a la vesprada, ja eixuts i assentats al voltant de la taula en bona companyonia i amb l’esperit alegre, al que ajudava un sopar típic de pagès i el porró de vi. En acabar vam rodejar a un representant, millor podíem dir glosador o trobador del poble de les bruixes, Sant Feliu Sasserra, que ens brindà una xerrada sobre bruixes, i vam escoltar dels seus llavis aquesta antiga rondalla.

Havia fa molt temps dues masies properes al tossal de l’Àliga. Eren bones terres i no havia cap enveja entre els uns i els altres, treballant dur i amb empeny, com s’ha de fer a pagès, aconseguien bones collites i cuidaven una bona ramaderia. Això si, havia un fet que els neguitejava i aquest enrenou força important era que cada any una vegada en una casa, a la festa major d’estiu, i l’altra, a la casa veïna, a la festa major d’hivern, perdien un dels millors animals de les respectives quadres.

En una festa major a cal Joan perdien el millor bou. Quan arribava l’altra festa major a cal Martí moria sense saber per què la millor mula. Aquest fet es repetia any rere any, i sempre aquell dia sobrevolava les terres un ocellot negre i gran, semblant a una àliga, que sortia del tossal terres amunt del poble.

Com sabeu a pagès mai s’abandona completament la casa malgrat sigui per anar a missa el diumenge i a cada casa sempre hi quedava la minyona o l’àvia, generalment una dona gran, que mentrestant parava la taula o acabava de fer el dinar. 

Un dia de festa major l’hereu de cal Martí sabem que aquest cop els hi tocava la desgracia a casa seva, abans de marxar a missa amagà l’escopeta rere la porta de la cort. Poc després marxaven la família tots endiumenjats, cap a l’església per demanar per les ànimes dels amics morts i també esperant que aquest any la sort fos més amable i no haguessin de plorar per perduda d’un animal del ramat.  

Tot just havien caminat cinc minuts  quan planejà damunt dels seus caps l’ombra negra de l’ocellot, aleshores el Pep, l’hereu de cal Martí, retrocedí afanyosament i agafant l’escopeta va entrar dins la quadre on sentia com si algú cantes.

En entrar va veure l’ocell negre damunt la mula més vistosa i forta de la quadra, i escolta com li cantava aquesta cançó:

Mula, muleta

tan boniqueta

quan acabi

aquesta cançó

tu moriràs.

El Pep no s’ho va pensar més, alça l’escopeta i l’endegà un tir que mata l’ocellot que va desaparèixer a l’instant, mentre a dalt de la casa es sentí una gran plany.

El pare assabentat de les intencions del noi, en trobar a faltar la presència del Pep havia tornat apressadament  i tots dos van pujar esmaperduts per la escala al pis i enmig del menjador van trobar la vella minyona ferida enmig d’un basal de sang.

Si no ho sabeu us he de dir que les bruixes poden prendre moltes aparences i dissimular la seva maldat fins el dia que manades pel diable fan mil i una malifetes.

Encara ara, moltes vegades es veu el vol amenaçador de l’àliga sobrevolant el tossal proper al poble, com record i amenaça als vilatans.

Aquesta rondalla o una altra de similar l’he sentit altres vegades però aquesta al ser propera en el temps m’he animat a escriure-la.

Miquel Pujol Mur.