UNA TASSA DE CAFÈ

 Em dic Joan i fa tres anys que treballo en una empresa de nova tecnologia. Soc un de tants administratius de comptabilitat. Com que soc una persona molt introvertida, no he fet cap tipus de relació amb els meus companys. Jo vaig sempre a la meva, faig la meva feina i plego a l’hora determinada i me’n vaig a casa. Mai he sortit amb els companys a fer una ronda ni a beure res després del treball. A l’hora del desdejuni prefereixo buscar un raconet, agafar el diari i entretenir-me llegint les notícies diàries (la majoria són sempre desafortunades) que posar-me a parlar amb els altres companys i companyes de les trenta mil xafarderies de l’empresa i del món.

Quan parlen de mi sempre en defineixen com una persona antisocial. Les noies comenten si no soc un xic homo. Perquè més d’una o de cinc, han intentat alguna aproximació i no han tingut la resposta que volien. Als infructuosos senyals de proximitat femenins mai hi he fet una contraoferta. 

Però fa tres mesos va entrar una nova recepcionista. Aquesta noia si que m’ha cridat l’atenció. La Zoey, ja ho diu el seu nom, que em sona a somni fet realitat. Jove, alta, atractiva, ben formada i, com el seu nom indica, una mica exòtica. Quan passa a prop meu, fa un moviment de malucs que, malgrat la meva introversió, no puc resistir-me a admirar. 

Doncs com cada matí estic prenent el meu cafè i llegint el diari (Déu meu! Quin desastre això de les vacunacions ...) quan de sobte rebo una lleugera empenta. Res poca cosa, simplement m’he apartat una mica per deixar espai. Aleshores, he escoltat la veu del cap del departament donant unes noves instruccions a una mossa situada a la meva esquena. Sincerament no he fet cas del que deia, però la veu que ha respost, m’ha trasbalsat. La Zoey, la nina dels meus ulls, al meu costat. Llavors no sé que m’ha passat. El meu braç i amb ell la meva mà, han tremolat nerviosament. Sense voler, la impressió m’ha obligat a fer un moviment impensat i estrany. La tassa de cafè ha voleiat, caient damunt la noia. 

Avergonyit, li he demanat perdó i m’he agenollat per a recollir la tassa. La sensació de vergonya m’ha fet fer el que mai havia somniat. Amb un mocador, he volgut netejar la seva roba tacada. Al notar la seva pell sota la pressió dels meus dits, la seva escalfor, l’olor plena de femineïtat que desprenia el seu cos, un sobtat acalorament m’ha recorregut amunt i avall. En aquell moment el meu cos ha respost involuntàriament als meus sentiments. Encara, m’he trobat més ridícul, davant de tots. 

La Zoey ho ha vist, també ho ha notat i ha aixecat la mà. He intentat fer un pas enrere, la paret m’ho ha impedit. El meu pensament s’ha imaginat que em volia bufetejar, per tacar-la. He comprès que m’ho he merescut i m’he disposat a rebre-la amb resignació.  

Però en lloc de bufetejar-me m’ha acaronat la galta i s’ha apropat encara més a mi. M’ha dit a cau d’orella:

¾    No et preocupis Joan la roba es renta de nou. Per fi t’has atrevit a fer alguna cosa. Quantes coses ha de fer una noia per què t’adonis que existeix? 

M’ha besat suaument als llavis. 

Sense saber què dir, he tornat a la meva taula de treball. Els companys i les companyes em miren. Comenten entre ells, i això em fa enrojolar. No sé quines idees he pensat, sincerament em vull fondre. Fins i tot, penso en acomiadar-me. La idea del suïcidi imminent ha passat pel meu cap. 

Només un detall m’ha tret del desfici. L’atractiva noia que m’esperava a la sortida i m’ha donat la mà sense cap vergonya. 

Qui m’ho anava a dir, que una tassa de cafè em treies de la meva particular misantropia. 

Miquel Pujol Mur

TINC LA INTENCIÓ DE VIURE PER SEMPRE O MORIR EN L'INTENT". GRUOUCH MARX

 La frase em pertorba la ment: viure o morir. Aquesta deu ser l’essència  de la vida. Morir. Per què parlar-ne tant de morir, si només és el final del camí de l’existència humana.

Viure per sempre pot esdevenir una maledicció. Perquè la forma d’aquesta existència, “ in eternum” , segurament mal escrita llatinada, com ha de ser: postrat en un  llit  sense esma, ni de menjar. Sense poder fer les funcions vitals fisiològiques normals, si no és amb l’ajuda de gent, pràcticament desconeguda. Malgrat siguin uns professionals de gran experiència. Ser de cos present i ment absent, això ho volem anomenar vida.

Segurament en temps de Groucho Marx, l’actual malaltia que destrueix la ment, ja per desgràcia tan estesa i de nom alemany,  no havia estat encara reconeguda. Segurament és que tret d’un percentatge de persones  de molt bona salut, la majoria no arribava a viure els anys suficients.

Malalties no n’hi falten en aquest món,  unes  són endèmiques del medi natural. Altres, no ho sé, perquè cada vegada en proliferen més.  Tots em escoltat parlar de la pesta negra (1347/48) que va causar una gran mortalitat. Sense arribar a assolir els nivells de França on van morir en diferents zones un noranta per cent de la població, en la  nostra terra, Catalunya també hi va morir una gran quantitat de persones. Si no ho recordo malament, he llegit que més del quaranta per cent de la població.

La coneguda grip espanyola, (1918/19), que no era espanyola, sembla ser que provenia de la Xina i, va començar als Estats Units pel obrers xinesos que construïen els ferrocarrils.  Va causa la mort d’entre cinquanta a cent milions de persones en tot el món.

N’hi ha tantes, de pandèmies al món: la sida, l’Ebola, les grips de cada any, que tinc el dubte de si solament són una resposta de la naturalesa a la nostra forma de viure.

Malgrat tot “ Tinc la intenció de viure el major temps possible”.

Miquel Pujol Mur

HE PASSAT LA NIT ATRAPAT AL ZOO

 Estava tot tranquil, al sofà ben assegut, mirant la caixa dels babau,  quan de sobte un piii- piii, va sorgir, com avís del telèfon. Ràpidament, com a bon xicot, el vaig obrir. Una veu dolça, massa dolça hi tot, més del que és habitual en ella, em va prevenir. Va parlar d’una volada. Vaig entendre que em pretenia embolicar. Així va ser. El que va sortir, va ser el que us llegiré a continuació, si la vergonya no m’ofega la veu. 

Atrapat al zoo, la nit he passat 

Ai mare! Quina por he tingut 

Xiulava la serp caragolant-se 

Reien les hienes dins el seu pudent racó 

Jo, dalt de l’arbre amagat, tremolava 

De sobte entre mil sorolls nocturns 

Una potent llum reviscolava 

Amunt i avall cercava, jo no sé ben bé què 

Girava i girava buscant entre els matolls 

Un lladre que un tresor amagava? 

No! Enmig del camí ho vaig veure 

Per entre les pedres neguitós caminava 

Amb les pinces davant i el ganxo enardit 

Corria esparverat un gegantesc escorpí 

Ai mare! Quina por he tingut.

 

Miquel Pujol Mur

LA GUITARRA

 Ja veieu què soc: simplement una guitarra. Vaig néixer de la unió, d’un mestre “luthier” i la mare naturalesa. L’home, va posar l’art, com a llavor, amb la seva destresa. Ella, les fustes de mil arbres escollits. Ell, va modelar el meu cos donant-li mil gràcies físiques. Ella va oferir-me com a regal, la sonoritat. El do de l’ànima interna que transforma els sentiments en música.

Vaig fer els primers passos terrenals, gràcies a l’amor d’un home jove, que es va empenyorar per posseir-me. Junts i innocents, vam caminar fins a saber entonar les primeres paraules de l’amor humà. 

Acompanyant la seva veu, millor dit embellint-la, vam saber com dir dolces  paraules a les amigues. També vaig ser partícip de vetllades d’amistat amb companys i companyes. 

Fins que un any, finida l’època del romanticisme i, ja de temps casat, vaig ser la nova companya del seu fill adolescent. Aleshores, vaig brindar el meu cos als sentits més increïbles dels homes. 

La vida amb aquest nou amo va ser tota plena de passió. El seu grapeig brutal a les meves cordes va arrencar-me passions i notes que no coneixia. Va portar-me al paroxisme per la ruta de la seva execrable agressivitat. Fins arribar al més allà.  El meu cos va esquinçar-se ple de sentiments no explicables, fins i tot, brutals. Encara recordo, amb enyorança, com ressonava el meu cos portat pels cops de la seva ràbia existencial. Un matinada, després una nit farcida de drogues i alcohol, completament nu, em va fer notar la seva bestialitat. Fins a arribar al darrer udol del llop. 

Fins que un dia, traïdor, com són tots els mals homes, va abandonar-me de la manera més execrable: total, per tretze monedes. Vaig servir, com a arres de canvi, per la compra d’una nova companya elèctrica. Podia, almenys així s’ho pensava, fer destacar més els seus crits bestials. Amb ell, vaig conèixer la passió embogida al màxim. Vaig sentir la meva ànima enfangar-se en el pecat. 

No va acabar aquí el meu periple vital. Una monja em va manllevar en uns encants. Em va acariciar, va reparar la meva figura, i em va donar una nova vida. Durant anys vaig acompanyar-la en vetllades de reflexió espiritual, amb altres monges i, amb dones, que com a mi, les misèries humanes havien extraviat. 

Actualment, amb les cordes desafinades i deslluïdes les meves carns, reposo en un magatzem de vell. Escolto unes passes i veig una noia jove que em mira, s’apropa encuriosida, m’acarona, toca suaument les meves cordes i em diu:

¾    Vella guitarra, seràs la meva amiga i companya. Juntes, tocarem i cantarem belles romances. 

Miquel Pujol Mur

UNA NIT DE MAL RECORDAR III

 No sé el temps que estic endormiscada. Però mig desperta, m’adono que tots van vestits de blanc, com si fos un quiròfan i anessin a operar a algú. 

Aleshores, ho he sabut. Estic damunt una taula, tota nua, i coberta per una flassada blanca. Un dels homes de blanc, s’apropa. Reconec, pels seus freds ulls, l’home de l’escala, però quan em parla, la seva veu ja no és amable. És tan inexpressiva com els seus ulls. Em mira i comenta:

¾    Faràs una bona obra. Salvaràs la vida d’una bona persona. No t’afectarà gaire. Fa temps que et seguim. Coneixem tot el teu historial clínic. També el teu ADN i el grup sanguini, per cert molt peculiar. Poques persones el comparteixen. Només volem una part del teu fetge. T’operarem  i en unes hores tornaràs a ser a casa teva. Et donarem la medicació adequada i ens preocuparem per la teva salut. Qui sap si algun dia tornarem a necessitar-te? 

Malgrat sedada i impotent, lligada a la taula vull protestar.

¾    Els denunciaré. Ho pagaran car.

¾    Callaràs, mira! 

Mai no m’ho hauria pensat. En una pantalla he vist tota la seqüència, filmada, de la mort del meu marit.

¾    Et donaré una còpia, però nosaltres en guardem una altra. Callaràs, sinó la policia també la rebrà. Et compensarem monetàriament i viuràs tranquil·lament del teu negoci. 

Em torno a adormir després d’una altra punxada. Noto un tall al meu costat i uns dits freds i hàbils que violen el meu interior abdominal movent-se per dintre la ferida. Desprès, perdo el món de vista. 

Algú m’ha portat a casa. He estat semi-inconscient, pràcticament en coma, fins a despertar-me del tot. He mirat el calendari i he vist amb sorpresa que ha passat una setmana des d’aquella nit. Al tocar la ferida he observat que és pràcticament cicatritzada. Damunt la tauleta de nit la medicació i una nota de com prendre-la i dues caixetes. A l’obrir la primera he trobat una filmació del fet del meu marit i, un munt de diners. A l’aixecar la segona tapa, una sensació de calfred ha recorregut la meva esquena. Dins, hi ha un cor encara tebi. La seva olor m’ha recordat la Laia. Una nota em diu:

Ha estat necessari. No la volia gens i patia síndrome de canibalisme. Com el Richard Chase. Malgrat tot, que li serveixi d’advertència. El seu negoci ha continuat amb una altra persona fins que estigui forta del tot. Hem dit que estava malalta.

Gràcies i cuidi’s no sigui que la tornem a necessitar. 

En aquell moment m’ha semblat que un vent feia moure el llum del sostre i l’habitació sencera semblava que es gronxés. He baixat els ulls per no veure-ho i, he plorat. La idea de ser un magatzem vivent per a les necessitats vitals d’una altra persona em destarota. Si un dia fos necessari el meu cor, com recanvi del seu, com acabaria la meva vida.  

Miquel Pujol Mur

UNA NIT DE MAL RECORDAR II

 La casa és una antiga mansió de l’antiga zona alta. Abans hi pujaven els senyors a estiuejar. Ara resten solitàries la gran part de l’any. Truco el timbre de la reixa. Per l’intèrfon em respon la mateixa veu dolça. Em diu:

¾    Ah, sí, de la pizzeria. Com que plou, li obro la porta de la reixa. Pot entrar amb el cotxe, fins al portal de la casa. 

Una porta petita s’obre a un costat de la gran porta de fusta de la casa. Surt una noia prima, quasi esquelètica. Me la miro i, sincerament, no li puc endevinar l’edat. Va estranyament vestida. Em saluda i em convida a passar.

¾    Ja l’esperen. - Són les seves paraules de benvinguda. 

Amb la seva aparença esprimatxada, la seva vestimenta no és gens adequada. Fa fred a dins i a fora. Porta una espècie  de vestit prim. Escotat i despenjat que tan aviat mostra una espatla o l’altra, al caminar. Va descalça i desprèn una olor especial, que no puc catalogar. La seva veu m’enamora, dolça i una mica ronca, que en commou l’ànima. Sembla, ben bé, com si cantés les salmòdies d’un encanteri. 

La segueixo i passem a una gran sala. Em sorprenc al veure tots els mobles tapats amb gran llençols blancs però, un xic empolsinats. En aquell moment, escolto la veu viril de l’home que baixa per l’escalinata de marbre rosat. Pregunta:

¾    Ha arribat la comanda de la pizzeria, Laia? 

Les seves paraules són corteses i educades El seu somriure és simpàtic. Però els seus ulls grisos són freds i no tenen cap expressió. Al veure’m carregada, es mira la mossa i exclama.

¾    Però en que penses, Laia. No veus la càrrega que porta? Perdoni, li agafo les ampolles. Acompanyi’m a la cuina que l’hi pagaré. 

Els segueixo amb les pizzes per un passadís. L’home porta les ampolles i la Laia s’avança, ens obre les portes i ens deixa passar. La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès.  La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells. 

La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès.  La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells. 

No vull quedar malament amb aquestes persones. M’imagino que volen restaurar la casa. Sempre interessen els clients nous. Mentre mengem em fan moltes preguntes de la meva feina i del negoci. N’hi ha un que està molt interessat pel meu estrès en el treball i per la meva salut. Si em refredo sovint i altres qüestions similars.

Mentre mengem i dialoguem amistosament, passa per rere meu la Laia, l’estrafolària noia i, noto una fina punxada a l’esquena. Ha estat suau, però cruel, la fiblada. Em giro i veig un espurna malvada en la seva mirada. 

Quasi immediatament perdo la consciència. Noto com ràpidament uns braços em recullen. Amb molt cura transporten el meu cos rere la paret blanca de tela. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA NIT DE MAL RECORDAR I

 Avui és una dia estrany. Plovisqueja a estones. Tot el jorn, el cel està mig ennuvolat. El treball a la pizzeria és pràcticament nul. Un dia qualsevol entre setmana, sense cap partit de futbol, no atrau a la convivència. Tothom, es tanca a casa seva. Els repartidors m’han demanat per plegar d’hora. Els hi he concedit. Perquè, quan és necessari s’esforcen al màxim.   

Perdó, no m’havia presentat. Em dic Carla, i soc propietària  d’una pizzeria. Ara és totalment meva. El negoci, el vam començar amb el meu marit. Però un dia em vaig adonar que tenia moltes distraccions a part del treball. Feinejava més en jardins aliens que en el meu propi. Ja ho enteneu, no? 

M’ho vaig pensar força. Bé, potser no gaire. La ràbia i la rauxa no són bones companyes. Fins que un dia formós de primavera vam sortir amb el cotxe a fer un vol. Vaig simular basques al passar per un coll de muntanya. Allò de l’alçada i el vertigen. Ell va parar en mig d’un pont. A sota, passava un riu, força reviscolat i crescut a causa de les recents pluges. Em vaig apropar a l’ampit, vaig mirar el rocallós llit i em vaig dir a mi mateixa: Aquest és el millor lloc per fer la feina. Vaig buscar dins la butxaca la navalla del meu pare. Però, aleshores vaig adonar-me que ell agafava la palanca del cric. 

Com sabia de sobres dels seus afers faldillers, vaig comprendre immediatament que volia acabar amb mi. Segurament, havia embarassat alguna bagassa joveneta. Fem com si volgués perbocar, vaig aproximar-me encara més a la barana. Quan com un brau, encegat pel capot del torero, és va abalançar amb la maneta del cric enlairada, em vaig apartar ràpidament i li vaig fer la traveta. 

Va caure fent un crit esgarrifós. Semblava, ben bé, com si un tro hagués esclatat en les rocoses parets de la muntanya. Tot seguit un crac i un xop apagat. Vaig veure com rodolava el seu cos riu avall, cap a la cascada. Però ja no feia cap moviment ni de mans ni de peus. Purament era com un sac portat pel corrent. Rodolava i rodolava, deixant enrere una marca sangonosa en les revoltes aigües.  

Ningú no va protestar. Tothom va pensar que havia estat un accident. Per sort ningú no va trobar la maneta del cric. La policia no va fer cap investigació. No ignoraven les activitats del meu espòs. També sabien moltes altres coses que jo ignorava. Era un mal bitxo, un fatxenda. Una mala peça, menys al món. 

L’única que a l‘enterrament plorava, sanglotant fortament, era la jove filla de la veïna, amb la panxa ben rodona i plena. Per cert, va néixer un nano molt maco. Sempre que me’l trobo per l’escala li dono una piruleta. Mentrestant, li acarono el cap fent un somriure sarcàstic. La mare em mira amb ulls assassins. 

Doncs ara, desprès d’explicar-vos com va ser que ara soc la propietària de la pizzeria, torno al principi. Coi!! Temps passat, temps oblidat!!! 

Soc a punt de tancar quan sona el telèfon. Ara una punyetera comanda, penso. Però per pura inèrcia despenjo. Una veu, suau i amable, fins i tot massa dolça, em demana sis pizzes i quatre ampolles del meu millor vi. Quasi dic no però, instintivament els meus ulls miren el calaix de la recaptació. Poca cosa, observo tristament. A més, a més l’adreça em cau en el trajecte cap a casa. Dic, sí, sense pensar-m’ho. Em poso la bata de l’uniforme i preparo l’encàrrec. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur