ELS NÚMEROS.

L’home condueix el cotxe. Vigila aspectant a dreta i esquerra. Va tancat dins l’habitacle com si fos part de la cuirassa negra d’un vil insecte. El semàfor li cluca l’ull, amb l’amenaça d’un perill imminent. Ara entra en el cau soterrani, a entaforar el vehicle entre les ratlles marcades a terra i on hi ha escrit el número que li han assignat i no precisament el de la matrícula sinó un de diferent. 

Tot un món muntat amb números. Els números de telèfon, de matricula, el del carrer, el de la documentació, tot són números. I qui és, que li demana el nom. Té un nom no és un número. 

Ara corra com una formiga entremig altres formigues que fan via seguint el mateix camí. La fàbrica un cúmul de números que fan un treball determinat.

 

El 679 aquets és el seu número per fitxar a l’entrada. 

Un número que passat a un ordinador numerari comportarà que a una compte numerada al cap del mes ( 30 dies) un número de diners segons el número d’hores fetes. 

Un, dos, fins a cinc-cents pollets per una remesa per 50 petites caixes. Un, dos, cinc, vint, fins a 30 dies, altre número, i aquestes gàbies tindran 500 nous habitants. I els anteriors, i els altres anteriors, fins un nombre incomptable hauran desaparegut dins les avides boques de altres números humans.

¾    I jo qui sóc?- Es pregunta l’home. 

Un número més en un número indeterminat i numerat dins altres números. No és això té un nom, un cognom i és una persona, una persona amb les seves idees, compartides tal vegada  per altres individus, la seva vitalitat i les seves necessitats de tot ordre.  

No som una realitat digital, som una realitat humana i personal.

 

Miquel Pujol Mur                                                     

DES DEL FONS

“Bueno“, (bé, doncs,) Quina pensada per escriure el dia de difunts i d’en “Juan Tenorio“. Posar en solfa un enterrament, a més uns enamorats, la mort i flors. No podem dir que sigui molt original, però a més la Dolors s’ha empescat un vot de qualitat, i vol que sigui una història divertida. Veurem que surt de tot això. El que no sé com faré un diàleg perquè precisament això no és un enterrament faraònic on t’acompanya a dins la piràmide tota la família i els criats. Quines discussions! La gent ens sentirien  des de fora del cementiri !

Aquest espai és una mica estret, quasi no sé com girar-me i posar-me bocaterrós. Veuré que fan aquests a fora. També podrien posar una mica de llum, perquè l’obscuritat complerta és dolenta fins per a les idees. Escoltem que està dient el capellanet. Està llegint no sé què del llibre gros que porta, llàstima que no sigui com abans en llatí, així els assistents com que no entenen res no han de fer l’esforç d’escoltar o fer veure que escolten. Home! S’hi tenim el meu estimat germà Gustau, el doctor de la família, l’eminència que em va canviar les pastilletes que em receptava l’ancià doctor Ribes i la va pifiar. A propòsit! El doctor deu estar enterrat pels voltants, miraré de fer un tomb quan disposi d’una mica de temps per saludar-lo, cap el tard que farà més fresca, aquí engabiat fa calor. Seran les portes de l’infern?

Ui! Quina cara d’enamorats que fan, i que ben agafadeta, de les mans que té el meu germà a la meva dona. Aquests segur que a les meves espatlles han tingut alguna aventureta. Ara sense mi, es pensen repartir l’herència. Quin bot que “fotran” quan vegin que no hi ha ni dos rals, que tot són deutes. També hi ha la meva nineta, al llit de la qui vaig mori l’Esperança. Collons! Si esta agafada al meu fill, aquest sí que és una arna pels negocis, almenys sap on van anar a parar els “calerons”, després de la feina que li vaig donar per justificar on havia mort.

Cal dir, que aquesta nineta està més bé que aquella senyora del vestit llarg i negre amb el bastó. No fotis! Si és la Mort amb la dalla, veritablement està molt prima, clar si és tota ossos: poc tractes tindrem mestressa, si ho puc evitar, m’agraden més rodonetes.

“Vaya, vaya. Si está mi buen amigo el comisario don Francisco García, aquel con el que trapicheabámos los containers del puerto que desaparecían y aparecían, cuando nos convenía y donde nos convenía“. Ostres! podia haver tingut una mica més de gust, m’ha enviat un ram de crisantems quan ja sabia que em donen al·lèrgia i ara em pica tot. “Que ya te lo dijé, Paco que las flores me dan picores“.

L’altre dia em vaig assabentar per les notícies de la televisió que els americans comencen a posar als cementiris uns, dient-ne, gramòfons i quan passes per una tomba, i vols saber a qui pertanyia, hi posés una moneda i t’informa qui era, la família, etc… Almenys tingues a prop la d’en Elvis, i quan posessin la moneda sonés un bon rock; quin? el de la presó o el del rellotge?. O també la d’algun  bon pallasso que tingués rialles de fons. Perquè, a la fi, la vida és per riure. Tan de neguit i unes pastilletes mal receptades.- T’ho deia germà, seran les adequades? Quan creus que ets el rei, et foten del tot.

Bé doncs “ Bueno“ amics meus, ja us ho fareu, que jo m´hi vaig a posar bé, que tinc son i em vull quedar tranquil·let, fins al vespre que sortiré a fer una xerradeta amb el vell doctor,  ja veure quin bon pla em presenta, “que carallo“! que un ha de divertir-se on sigui.

Miquel Pujol i Mur                                                   

BATIBULL BERGUEDÀ.

Idees seguint el llibre sense lletres de Salvador Vinyes.

 

Enmig de la plaça de l’ajuntament al migdia d’un dissabte l’home tot desesperat clama davant la tribuna de l’edifici.

¾    A qui! A mi!

Si cridava tant  era per treure’s els mals sabors que porta dins.

Ha perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills i a més se l’han emportat tot el que posseïa, diners i, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que tenien.

Només l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel mercadet algun pispa l’ha robat.

Enfurismat, amb el cap cot, els punys closos i la mirada fixa i tèrbola d’odi contra el món ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere.

Deambula fins les escalinates de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle.

Potser que la guita xica treies el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames portes la cartera.

Un municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix.

Com si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas de vianants i marxa.

Guaita darrera seu per veure si ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i dubtes, més reflexions volten pel seu enteniment.

¾    Què fer?   

Pot ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.

¾    D’on surten els plens? 

Del costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar. 

Camina amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap, trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt la postada. 

Encara més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més.   

¾    Sense un duro i sol, pobre de mi! 

Sent unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:

¾    Acostat al meu veral algú t’ajudarà. 

S’apropa, no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita gran.

¾    Potser? 

Dubta i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor. 

La confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol. 

Les diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos. 

Riuen els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la figura es mou als acords de la música ancestral. 

El giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida; salta i riu, com la vida;  plora i ens prem el cor, com la vida. 

Un somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.

¾    Què és això? 

Sant Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa el cor de l’home. 

Aquesta breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot s’entrecreua dins la ment. 

Mira amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i volen fer desaparèixer tot rastre.  

S’endreça, el giravol volta i il·lumina la plaça,

¾    Si és de dia!  

Sota la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va fondre com les llums de la Patum. 

Temps de confusió, temps d’esperança. 

Miquel Pujol Mur                                           

CAMINADA DE BAGÀ.

I tot va començar de bon matí!

A ¼ de vuit vam recollir la nostra companya i vam marxar cap a la població de Bagà. Vam recórrer els carrers del bonic poble fins a la cruïlla  senyalitzada amb el cartell que diu coll de Pal. Aleshores prenem dita carretera fins el quilòmetre 3,8 on havia el punt de sortida.

Començar s’ha de dir que va començar bé!

Xino-xano iniciarem la pujada per la pista. Poc després de la bifurcació del poblet la pista s’estrenyia i passava a ser un camí entre mig de l’arbreda fins arribar al coll de Piula. I la pujada continuava! Ens entretinguérem una mica cercant un grapadet de bolets i un grapadet hi trobarem, res poca cosa, per dos queixalades i prou. Els assaborirem poc a poc intentant treure’ls el màxim de profit.

I la pujada continua i nosaltres la continuarem!

Un control i vam escoltar que algú rere nostre preguntà innocentment.

¾    S’ha acabat la pujada?

¾    Bé, una mica, Més amunt s’arregla...- Contesta dubitativament la noia del lloc de control. 

Esperançats seguirem pujant! 

I el caminoi seguia amunt. Un trosset per respirar en una mica de senderol planer. Passar per un lloc de pedres per travessar d’un cantó de muntanya a un altra.  

El senderol continua pujant! 

Arbres, fagedes, trepitjar fulles de canviants ocres, altives i fermes muntanyes de colors grisosos. Una mirada al Pedraforca des d’un altre punt de la brúixola. Ja arribem al coll de Filatos.  

Per fi no hi ha pujada, més ara si tot és baixada! 

Manoi, ara s’ha acabat la pujada però davant nostre s’obre una sobtada baixada de pedra mullada. Passat l’obstacle fent via camí avall entre matolls i arbres amb un terra mullat i relliscós. Lleugers pujadors i arribem a coll d’Escriu. Un altre control i per fi el compromès esmorzar: quin pa amb tomàquet! Quin tastet i quin trosset de cansalada! Un bon got de taronjada i un tallat. Tan bo tot! 

I ara seguir les banderoles que marquen el camí. Més pujada!  

Al nostre costat una pista ampla per passar cotxes i costa avall. 

Nosaltres marxarem per aquesta pista- vam dir a una membre de l’organització.

¾    Més avall coincidireu amb la resta de la caminada.- Així ho vam dir i així ho vam fer. 

Font del clot d’en Pere un nou control i repostar un xic. Poc després els castanyers de Gréixer. Ens informaren que no pertanyen al territori i van ser plantats pels propietaris de la finca. Donen excel·lents castanyes i són molt buscades en el seu moment. 

Un altre baixador i a vorejar l’estany i després som a la caseria  i el control final.

¾    L’església es pot visitar?- quasi pregunta obligada.

¾    Sí, us acompanyarà el nen i us encendra les llums. 

L’església és petita d’una sola nau i amb absis semicircular amb teulada de quart de volta. Ens estranyar la posició de la porta orientada a tramuntana. Campanar de cadireta de dos ulls. Una pica baptismal  poc treballada només una forma de copa i l’espai per l’aigua beneïda. 

S’esmenta l’any 871 la consagració de l’església per part del bisbe Guisad d’Urgell amb donacions del prevere Daguí i setze habitants del poble. Quan Daguí va dirigir el monestir de Ripoll l’església va formar-hi part. 

Poc després continuar per arribar al cotxe. Cansats, un xic cruixits però havem fet la caminada.

Miquel Pujol Mur,

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SENTIMENTS

La parella és asseguda en un banc del jardí. Estan ben apropats com si volguessin donar-se suport mútuament. El sol de mars escalfa tímidament l’atmosfera.

L’home es remou en el banc i passa el braç per darrere les espatlles de la dona. Tranquil·lament, perquè entre el dos hi han molts anys de records i coneixença, posa la mà per damunt el clatell de l’Alba. Puja un xic més i nota com el  palmell de la mà s’acobla exactament en el cap i l’acaricia delicadament. Sent el fru-fru dels seus cabells i la tebiesa de la seva pell.

Aleshores sense presa els seus dits s’entretenen en l’orella resseguint la forma del lòbul. Poc a poc, baixa acaronant l’oval de la cara fins arribar al mentó. Ella tanca dolçament els grisosos ulls, com si estigués enlluernada per la llum del sol. Mentre la seva boca somriu i la seva cara reflexa una placidesa d’ànim complerta.

L’Alba posa la mà damunt la cama del Pere. L’home sent com una lleugera esgarrifança que li travessa la pell sota la roba del pantalon. Torna a acaronar el rostre de la muller i amb dits tremolosos ressegueix els seus llavis. S’acosta i li dóna un petó a la galta, suau però encara amb tota força del desig dels seus ardents llavis.

Sona una vibrant i propera campaneta, i com si s’hagués premut un botó l’Alba automàticament s’aixeca i agafa als caminadors de davant seu i sense dir cap mot avança vacil·lant lentament pel camí entremig dels arbres.

El Pere roman assegut una estona més i aleshores allarga la mà i pren sospirant el seu bastó. Ranquejant marxa cap l’altre pavelló de la residència on en un cartell de lletres grosses hi ha la paraula “HOMES”

Fa anys que es coneixen els dos, anaven a la mateixa escola a estudiar. Al recreo, entre classe i classe, eren de la mateixa colla de companys i feien les mil i una entremaliadures en el pati de l’escola. Els dos eren inseparables. Després el Pere va marxar amb la seva família a treballar en l’estranger i l’Alba va restar al poble. Passats els anys l’Alba es va casar, va formar una família i va tenir dos fills. Fa uns vuit anys dissortadament va morir el seu home d’un atac al cor i els fills van decidir que el millor lloc perquè estigués ben cuidada era la residència. I van fer mans i mànigues perquè finalment ho acceptés.

El Pere, en terres estrangeres malgrat tenir una bona feina no s’hi trobava bé. Va tenir algunes companyes, però passats els anys, sense cap lligam físic ni emocional, tret d’uns nebots prou ocupats en gaudir de la pròpia vida va decidir tornar al poble. Ja gran, va decidir-se per un lloc on tinguessin cura de la salut i va anar a la residència. En aquest lloc s’han retrobat ja fa sis anys i els seus llaços d’amistat han derivat en una altre situació. Quan poden romanen l’un al costat de l’altre. Com allò que podia haver estat i no va ser.  Tornen a ser inseparables.

Miquel Pujol Mur                                                     

LA NOIA DE L’AUTOBUS

Vaig entrar en la tenda i agafant una llauna de taronjada fresca del refrigerador amb vaig aproximar per pagar a la caixa. La botiga era buida i les llums escassejaven, segurament per evitar l’excessiu consum o perquè la claror del dia era suficient pels pocs compradors del moment. 

A l’acostar-me a la caixa la vaig veure, la noia de l’autobús. La tenia ben vista, sempre m’havia cridat l’atenció al veure-la pujar al matí amb aquella faldilla tan curta que quan pujava el graó del vehicle en semblava albirar entre les dues cuixes no sé quin món torbador per la meva imaginació i pel bony que se’m formava al pantalon. A vegades havia intentat apropar-me però sempre em trobava alguna nosa segurament un altre que potser havia copsat el mateix i era una mica més decidit. Més mai havia vist que marxés o fos acompanyada per ningú.

I ara la tenia davant meu, a soles i em somreia amb ulls gais i plens de lleugeres espurnes com una promesa d’afers picants i atrevits. Els llavis vermells i carnosos, mig entreoberts eren com si fossin l’entrada d’un túnel suau i recondit on la punta de la llengua era una constant vital. El bony tibava dels texans com si volgués travessar la gruixada roba.  

Els pèls dels braços se m’eriçaven com si la corrent del meu desig fluís mitjançant de la meva vellositat i la corrent estàtica ens volgués envoltar saltant d’un cos a l’altre. Finalment vaig fer la passa definitiva i em vaig posar al costat de la caixa. El seu somriure va ser encara més prometedor i la punta de la llengua li sortia, només la punteta entre les seves dents blanques, i aleshores vaig preguntar-li amb una veu que volia ser de mascle ferm i ben calçat però em va sortir trencada i fluixa.

¾    Quan val- I vaig emmudir sense gosar dir-li cap de totes les idees que pensava tot just feia un instant.

¾    La taronjada, això 2 €- I em mirava i me la mirava.  

Els meus ulls repassaven tot el seu cos de dalt a vaig, volen travessar i eliminar la roba que la cobria. Com era asseguda la faldilleta pujava encara més, i li veia les cames, i els genolls i jo em perdia. La meva imaginació voleiava i sentia l’olor del seu perfum i la seva ferum suau de femella jove. I el davant, amb la brusa un xic descordada que emmarcava allò tant bell que tenen les dones i que cerquem desesperats des de què som nadons. Ella somreia i jo escoltava la seva veu com si fos un refilet agut i encisador, com si es tractes d’un rossinyol cridant a la companya ( aquí els papers eren canviats) i jo les sentia com si les seves breus paraules fossin un encanteri que m’oferís mil temptacions que barrejades amb el seu tebi alè s’apoderaven cada cop més de les meves idees.

¾    Alguna cosa més?- Em proposa felinament mirant-me com una gata a un ratolí. 

I jo clavat, sentim el bony del pantalon atapeït i potent. Finalment se’m van creuar els fils, vaig treure la mà de la butxaca i vaig posar nerviosament les monedes damunt el taulell. Em va mirar sorpresa i em va dir desencisada:

¾    No vols res més, et puc oferir moltes més coses, no tan prosaiques, més... 

En un rampell ràpid i fugaç vaig besar-li, com qui roba a descuit, els llavis molsuts i obrint la porta vaig fugir tot dient-li:

¾    Tornarem a veure’ns molt aviat! Sé com trobar-te! Roma no és va fer en un dia i jo avui he cremat la nau del temps. Demà pot ser un gran dia.

Miquel Pujol Mur                                           

MEDITACIÓ A LA NATURA.

Aquesta tarda he decidit donar un respir al meu cos i també al meu enteniment. La meva quota (vull dir el racó dedicats als records) del cervell és ple de pensaments negatius. Les idees donen voltes dins el meu cap com la borla de les gorretes damunt els caps infantils que tanta gràcia ens fa.

He sortit al carrer i al passar per davant la botiga del pastisser, el duodè m’ha donat una retorçada ferotge tot recordant un conte que fa pocs dies en van explicar sobre la toxicitat de les baies de boix. 

La tarda és tranquil·la i agradable. No hi ha núvols i la primavera, màgica estació de l’any per refer-se mentalment és suau i malgrat brilla el sol la seva escalfor només reconforta l’ànim sense  cremar la carn.

Penso en el Joan, el meu amic de sempre, però reflexiono i recordo com de malament va acabar la darrera vegada que ens vam trobar. Ara resulta, al cap dels anys, que era enamorat de la que va ser per poc temps la meva primera dona, la Samantha. Total, em va deixar i va marxar amb un altre sense recordar-se’n ni del Joan ni de mi. Ara que vol que faci? No és va casar ell amb la meva germana? Per què, per ser més proper a la meva dona? Finalment la Carol també el va deixar i va marxar amb un cubà. Devia de donar-li millor tracte i sense donar tantes voltes amb la cunyada. Ostres? Ostres? Ostres?

No, no em repeteixo, encara no! Abans de donar voltes a les cabòries mentals, he llegit en el manual sobre meditació, he de ser en el lloc adequat i aproximant-me a l’arbre triat m’he d’asseure, tancar els ulls i bufar repetidament buidant repetidament el meus pulmons.

Per fi, he trobat l’arbre on he de posar en pau el meu cervell. Un cirerer florit, de belles flors rosades, gran i ben copat, i per sort encara amb tota la floració omplint les seves branques. La terra coberta per una suau capa de gespa em permetre estar blanament assegut.

Poso la petita catifa damunt l’herba i m’assec. Creuo les cames, l’esquena dreta relaxada i els braços en posició de repòs. El cap dret mirant endavant però sense forçar gens els ossos del coll i espatlla. I començo a bufar repetidament mentre concentro el meu pensament en això que faig ara mateix. I començo a dir: Hum, hum, de dins el meu abdomen per anar pujant el ritme i canviar la zona d’alliberament. Després el pit i per últim faig ressonar les paraules màgiques dins el meu cap.

Passa una gran i acolorida papallona i revola davant els meus ulls. Fa voltes i la meva mirada segueix el seu voleiar de flor en flor. Escolto el cantar d’un ocell, que repica la seva cançó un i altre cop. Una lleugera aura, un suau fluix de vent, m’acarona dolçament i deixa en la meva cara la sensació com si fos la mà de la mare quan era petit. Que maca és la naturalesa! És el seu esperit qui en salva de la desesperança i aquesta forta sensació d’ofec.

Vindran temps millors! I, per bé o per mal, tot tindrà una solució. No he arribat ni molt menys a la Nirvana somniada més m’he asserenat. Potser tampoc he arribat a res, ni relaxació ni tant sols al principi de l’inicií del què prometia el llibre. Però l’efecte meravellós que ha omplert el meu pensament ha estat l’estona que m’he asserenat amb el contacte de la natura. Més tard he de aconseguir el meu propi ideari que em doni la força per modificar la meva realitat.

Suaument, cauen damunt meu, lentament com gotes de pluja, pètals de les flors del cirerer.

 

Miquel Pujol Mur.