Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dilluns, 12 de març del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

LA TORNERA


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La torneria era una empresa familiar que es desenvolupava en els baixos de les cases

Les dones tornejaven peces petites com els *boixets, però les feines més comunes eren les de pintar, polir o comptar.

Per polir es buidaven les peces del cove dins una bota a la que s’hi donava voltes. D’aquesta acció en deien botejar.

*Boixet: Pal petit tornejat de fusta de boix emprat per a fer puntes al coixí.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 10 de març del 2018

REFLEXES A L’AIGUA


Dins la natura
Brilla amb llum pròpia
Riu que davalla.

Miquel Pujol Mur

dijous, 8 de març del 2018

FOTOS I RECORDS

"És fàcil poder esborrar les fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".

Per que esborrar fotografies em vaig preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on guardo totes les fotografies de la meva vida.

Vaig agafar-ne una i la vaig mirar: era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals, això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig agrair memòria el teu record. 

Vaig apartar-la i em vaig agafar una de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit, vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui. La filla del veïns del pis de dalt.  Eren canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.

Ostres! Una altre i aquesta és grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família, un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però de bona boca molt. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la primera comunió.

Miro dins la caixa i em sorprenc de la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar, generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres. 

Tanco la caixa del meu passat, però pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus records.


Miquel Pujol Mur.

dimarts, 6 de març del 2018

MURALLES IBÈRIQUES DEL TURÓ DE MONTGRÒS. EL BRULL. OSONA.

En una de les nostres sortides de descoberta a diferents contrades catalanes visitàvem l’església d’El Brull. Per l’oficina  d’informació del lloc ens assabentàvem de l’existència d’unes muralles ibèriques molt properes.


Les muralles del Brull o de Montgrós van ser descobertes l'any 1974, i encara estan en curs d'excavació i de restauració per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Segons es desprèn dels informes de les excavacions, es tracta d'una construcció defensiva dels ibers ausetans, construïda entre els segles IV i III aC. amb importants reformes a l'època romana.

En els seus estrats hom hi ha descobert importants restes de ceràmica àtica. El seu descobriment ha estat important per a l'estudi del món Iber, i més concretament dels Ausetans. 

Al Montgrós es fa palès el costum del pobles ibers de construir sobre turons.
És el jaciment ibèric més important del Montseny. El primer poblat data del segles VII aC. i forma part de la ruta dels Ibers.

La muralla  datada del segle IV aC., i destruïda cap el 200 aC. en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. La muralla que constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic té unes mesures de 150m de longitud i 3m d’amplada de doble parament precedida per un fossat que tancava l’istme de la península del Montgròs, conjunt que formava un recinte fortificat. Aquesta fortificació controlava una de les vies de penetració a la Plana des de la costa, per Collformic.


Fou construïda sense fonamentació sobre la roca verge i/o sobre un estrat d'argiles vermelloses amb restes d'un anterior establiment. La part central de la muralla s'aixeca sobre una plataforma natural lleugerament elevada. Als límits sud i nord d'aquest promontori natural, es construïren dues torres trapezoïdals contiguament a les quals la muralla continua fins trobar els cingles. La porta d'accés se situa al costat sud de la muralla, defensada per un petit baluard i per un doble parament a l'esquerra. El material utilitzat per a la construcció és la pedra calcària de la zona, amb blocs mitjans lleugerament escairats, d'aparença irregular i amb tendència a formar filades. A les cantoneres els carreus estan tallats.


En l’espai davant de les muralles una escultura d’Emili Colom i Comerma serveix d’homenatge a AMUSIC, príncep dels Ausetans segle III aC.

Les muralles de Montgròs, o muralles del Brull, són unes construccions defensives dels ibers ausetans que tanquen l'estret de Montgròs, al municipi d’El Brull (Osona). És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 5 de març del 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


EL TORNER


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

El torner és la persona que treballa amb el torn. Aquesta màquina probablement una de les més antigues emprades pels humans.

El torner artesà treballa amb una sèrie d’eines molt específiques com són la gúbia, l’enformador, la *badaina i el *trencador principalment.

Es pot donar forma a qualsevol tipus de material (banya, os , etc ...), però la fusta la estat la més modelable i pràctica per fer-ne producció. A cada zona s’acostuma a treballar la fusta que donen els arbres de la contrada, tot i que també es fan servir espècies d’importació. A la vall del Ges les més utilitzades han estat i són el boix, l’avellaner, el faig, l’alzina i el freixe.

Les primeres torneries es van situar als baixos de moltes cases de Sant Pere, la “quadra” en deien, i així s’ompliren els carrers dels sons típics del torn de peu o ballesta.

*Badaina: Enformador de fulla estreta i gruixuda emprat per a fer mosses, forats, etc., a la fusta picant sobre el mànec amb una maça. 
*Trencador:  Eina de torner semblant al badaina.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 3 de març del 2018

PEDRA DE MOLÍ. LA SEU D’URGELL




Prem amb força
noble pedra
les olives ja madures
per així l’oli extreure
i donar-nos vida.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 1 de març del 2018

LA REVÀLIDA FINAL II

Aleshores ho he tingut tot molt clar. Els ous i el galliner, lliguen, però els “colondros”. Després de haver-ho mirat per internet crec que potser és una paraula gallega.

Poc a poc responc totes les preguntes. Mentrestant, he vist abandonar arrossegant els peus de vergonya, a uns quants. Uns altres han deixat el qüestionari damunt la taula. Han sortit resignats i amb el cap cot, plens de tristesa. El bidell amb un somriure sarcàstic els ha obert la cortina.

Un assistent se m’acosta un em diu:
¾     Escolti jove, que això és per a avui. N’hi ha més que esperen. Sigui considerat.

Faig el darrer repàs i en sortir entrego el meu full d’examen.
¾     Ja era hora! - Exclama el conserge.

Com si fos el tret de sortida una nova gernació entra ranquejant, a la sala d’examen.

El sistema és rapidíssim. Només una mitja hora i la màquina escup els resultats. Els aprovats una butlleta. Els suspesos, surt el nom en el panell en lletres vermelles i la indicació de la porta on han d’anar.

Recullo el comprovant i miro els meus resultats. Un sospir alleuja els meus temors. Apte per un any i mig més.

En sortir, veig a la dama negra amb la seva gran dalla esperant recollir la seva collita anyal. Un dels seus acòlits em mira malament i em somriu amb ràbia. Vull dir, ensenyant-me uns ullals enormes i groguencs. Em diu:
¾     Ja cauràs, Pere, ja cauràs. No te’n salvaràs. Aleshores t’espero per mostrar-te el camí.

L’he reconegut, el van acomiadar de l’empresa per gandul. Ves per on quina feina ha anat a trobar. Que m’esperi. Rere seu hi ha una porta de colors virolats. En obrir i tancar per donar pas als suspesos s’escolta la tonada d’un cant espiritual negre. La recordo de fa molts anys. Diu així:

Ja són molt lluny
Els jorns de la nostra amistat,
Ja els vells companys
van deixar la plantació
I van marxar al país del gran repòs
Se sent les seves veus cantar,
No tardis Jack.

Sento un estrany sentiment dins meu, una barreja de por i de commiseració als companys, als amics que han passat per la porta. Agafo la meva autorització com si fos la taula de salvació en un naufragi total i surto a la llum del sol més formós que he vist mai. Aprovar l’examen de la revàlida vital té molta importància. Malgrat s’hagi fet quasi tot el camí i aquest inexorablement davalla ja fins la contrada final.


Miquel Pujol Mur.