CREU GÒTICA DE SANT PERE DE MADRONA. PINELL DEL SOLSONÈS

Al maig del 2011, fou col·locada una rèplica de l’original creu de terme al camí ral que connecta el castell de Madrona amb la nova església parroquial  del segle XVIII.

La creu de Madrona original és una creu de terme d’origen gòtic flamíger, del segle XV. Força degradada que serà exposada a la església nova de Madrona. El conjunt de la creu constava d’un fust octogonal amb representacions, probablement de vuit apòstols ubicats dins d’unes fornícules.

Damunt d’aquest capitell s’alça la creu on hi ha Jesucrist clavat a la creu. Només porta el vel de puresa, té els braços separats i els peus, clavats l’un sobre l’altre.   Damunt el colom eucarístic, i al revers, la figura de la Verge i a sobre l’àliga de l’evangeli de Sant Joan. En aquesta època el crucifix representa un sentiment d’humanitat i de sofriment personal.

Tota l’estructura descansava damunt d’un sòcol esglaonat de pedra amb tres graons, a sobre del qual hi havia una base quadrada de pedra i formada per dos blocs monolítics.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS IV

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

Abans d’abandonar el vehicle, el Rafael agafa a la Cristina i li pregunta.

¾     Veritat que això no ha esta foc d’un dia? Hi tornarem, nina dels meus ulls.

¾   Sí, sempre tornarem a ser uns nens que corrien junts i alegres. Mai he pogut oblidar aquell nen gitano del poble.

¾     Quants anys passats i no poder mai oblidar-nos

¾ Sí, Avui ha estat somni que ha capgirat la meva vida. Recordes les paraules de Mario Benedetti: “Quan crèiem que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes”

¾     No t’entenc! No recordo aquestes paraules.

¾   Segurament per a tu tot ha estat molt diferent però jo tenia una vida establerta, tenia totes les respostes, una vida tranquil·la. Barallant-me amb el senders força coneguts d’aquesta gent i d’aquesta ciutat. Potser no feliç del tot, però assaborint de certa posició i reconeixement social. Ara haig de repensar-ho tot, però una part meva, el meu cor està amb tu. Adeu, estimat Rafael.

Poc després el que havia de succeir va passar. L’escultor va divorciar-se de la Margot, sabent que era ella mateixa qui havia propiciat la trobada. Amb el Pere no hi va haver cap problema, precisament aquells dies estava subjugat per una doctora en pràctiques. Els fills de la Cristina vivien en un món diferent i alguna cosa sospitaven de la vida matrimonial del seus pares.

La Cristina i el Rafael van tornar a viure junts en un poble de cases de parets blanques. Un poble on el soroll del proper mar bressolava les seves relacions amoroses. Un poble somniat per l’escultor que cercava grans espais i la llum de sol  per continuar la seva obra.

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS III

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

El Rafael la mira insistentemente, también la ha reconocido. Cuando se acabo la presentación i después de haber saludado a todo el mundo, el hombre se le acerca  i solament pronuncia una palabra:

¾     ¿Cristina?

¾  Sí!- contesta escuetamente, pero, a continuación pregunta- ¿ y ese apellido?

¾     Es el de ella, pensamos que un Jimenez tendría más difícil ser escuchado en su país.

¾     Pero, estais casados de verdad

¾  Sí, pero actualmente solamente nos une el negocio. El dinero. Margot tiene veinticinco anys más que yo y me permite alguna aventura con chicas. Muchas veces me repite: tu te tendrías que buscar una chica de tu edad, que te acompañara en tus viajes. A mi me comienza a molestar ir de un lugar a otro. Mis huesos están ya cansados y maltrechos.

En esto se acerca el Pere que està muy divertido con un grupo de amigos y conocidos, saluda amablemente al escultor y le dice a la Cristina:

¾     Hemos montado un grup para ir de farra, nos acompañas.

¾     No!- responde- el día ha sido duro y estoy muy cansada. Estaré un rato más  y al salir cogeré un taxi.

¾     Bien, como quieras. De acuerdo. Nos vemos después.

¾     No me despiertes cuando llegues. Necesito dormir. - El Pere marcha con el animado grupo formado por hombres y mujeres.

Rafael coge la mano de la Cristina y poco después se funden en un fuerte abrazo. Sienten una extraña sensación, parece como si no hubiera pasado el tiempo y volvieran  a ser los dos chiquillos que corrían a la vera del río. La sensació continua intensamente. La electricidad sexual chispea entre los dos. Miran y observan que mucha gente ha marchado. Margot los mira con una mueca alegre y se retira con la mujer del embajador, saludando amablemente a la pareja.

Ella ya había sentido hablar de una chiquilla llamada Cristina en los sueños de su esposo. Había averiguado donde vivía, su vida y había propiciado el encuentro. Después pasó lo que pasó. Leña y yesca, solamente tienen un único destino.

El Rafael coge a la Cristina del brazo i la lleva a un almacén en la misma sala. La mujer no opone ninguna resistencia. Los besos y las caricias inician el ritual del amor. Ja no son dos ninos inocentes, ahora ja son dos adultos con muchas vivencias.

Cae parte de la ropa, la pasión és completa, besos, arrumacos. Finalment la ropa es un estorbo y semidesnudos copulan encima de un cartón. No se cansan de estar el uno al lado del otro, acariándose, besándose, mordiéndose con un deseo desenfrenado.  En el almacén hace frío pero es tal su fuegor interior que no notan ni el paso del tiempo ni el frío. Ya, tras el último esfuerzo, la última pulsación, se levantan y como personajes desmadejados de una funció, se visten y salen del inhòspit escenari de su amor.  Él la coge de la cintura y juntos buscan un taxi para ir a sus hogares.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS II

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

La Cristina ja no és aquella criatura del principi. Ara és una senyora, advocada de Dret Mercantil, casada feliçment amb un metge traumatòleg de certa fama. Tenen dos fills que ja s’han emancipat i han marxat a estudiar i treballar als Estats Units.  

La felicitat i la sexualitat, com a moltes parelles, al pas del anys ha anat variant. Ella sap que el Pere, de tant en tant, té alguna que altra distracció amb alguna persona del seu entorn. Al principi  la va molestar i van discutir-se, però finalment l’estima personal, una espècie de camaraderia pels anys viscuts junts, i també la posició social, van anar minvant l’orgull ferit. Com a contrapartida,  la Cristina també va buscar-se els seus rotllets. Si ell sortia amb una, ella se’n cercava un altre. Sense cap odi ni cap gelosia.

Aquesta nit els han convidat a una important Galeria d’Art on es presenta l’obra del escultor R Swartz. Malgrat estar cansada, el Pere ha insistit tant dient-li que era un esdeveniment a nivell mundial, que ha accedit encuriosida. Per primera vegada l’obra d’aquest home s’exposava fora de la seva nació. Hi haurà la “crem de la crem”, a nivell de tot el país. Presentarà l’obra, la dona de l’autor una coneguda crítica, de renom mundial. Finalment sap, que es trobarà amb totes les seves amigues i conegudes. Pot ser una vetllada força agradable. Tal vegada una nit de posar-se al dia del tots els xafardejos que circulen per la ciutat.

Només entrar, un ajudant els ha portat a conèixer els amfitrions. La senyora és una dona ja gran, amb un cert somriure que demostra  que la vida no li ha d’ensenyar res de nou. L’escultor és un home més jove, molt agradable, que es nota que respecta molt l’opinió de la seva dona i mentora.

Parlant amb les amistats, esperant l presentació oficial, algú comenta a la Cristina que el cognom d’ell no és Swartz, sinó que és el cognom d’ella, més coneguda en el seu país. Es van casar i ha estat la mecenes de l’obra del seu marit. Ara, el nom d’ell ja és un clàssic ben pagat i reconegut,  dins l’art de l’escultura a nivell mundial.

Mentre parla amb les amigues gira la cara per mirar l’home. Es alt i fort amb unes mans expressives i grans a causa del seu treball. La cara de pell morena, un nas una mica ganxut i una gran cabellera negra, amb les polseres i, alguns cabells blancs que mostraven la seva cinquantena d’anys.

Observant-lo s’adonar que ell també la mira detingudament. Per què, es  pregunta, si no es coneixien de res. Però fa un gest amb la cara que la  sobta, va ser com si fantasmes del passat ja oblidats, tornessin a la vida. Aquell home, ella el coneix, però el cognom emboirava el seu pensament.

Llavors la dona i manager es dirigeix al públic per inaugurar l’exposició i va pronunciar amb el seu accent alemany el nom Rafel. Una llum s’obre en la seva ment. Sí, Rafael, Rafaelillo, dels seus somnis infantils. És com si el teló d’un teatre s’aixequés per principiar la funció. Els actors són dos, una noieta molt jove, una nena i un, també nen, que corren i alegren l’aire amb els seus crits de joia.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

TOT VA COMENÇAR FA MOLTS ANYS I

Aquest relat, mig en castellà, mig en català, va néixer d'un repte proposat per una de les companyes: Escriure en l'idioma que ens van fer aprendre de petits a col·legi.

Esta historia se inicia en un pequeño pueblo andaluz de casas con paredes enjalbegadas y callejones tortuosos. Es la caída de la tarde, en aquella hora que hay que aprovechar las primeras sombras, que alivian del fuerte sol del dia. Dos mujeres, dos comadres, están sentadas en el banco de una plazuela. Una fuente en el centro, deja caer un grato chorro de agua que refresca el ambiente. Una de les dos mujeres, podría ser la más joven se dirige a la otra y le pregunta curiosa.

¾     Pero María, quilla.

¾     ¿Qué quieres, Rosarillo?

¾     Yo, no más una preguntita. Si no te molesta, oye.

¾     Ya eres curiosa ya, comadre.

¾     Verás… ¿Cómo es que la Cristinilla sale a las tardes corriendo como si la llevara el viento? Cuando va calle abajo los pies no le tocan ni en el suelo.

¾     ¿Ay comadre! Eso, es el amor.

¾     ¿El amor? Tú estás loca! Pero si tu hija es una cría. ¿Qué tiene? Siete años. ¿Y el noviete?

¾     Solo ocho.

¾     ¿Solo ocho? ¡Paisana!!!

¾     Si hija, pero qué quieres que le haga, como son así. Yo me digo que total qué pue pasar, qué! Ni chicha ni limoná.

¾     Ay Dios, que comienza pronto la criatura. Y total pa qué?

¾     Mujer! Yo tengo unos hijos majísimos.

¾     Anda ya! Pero yo hija.  Na de na!

¾     Qué le vamos a hacer Rosarillo? Tu hombre le da mucho a la botella y a la noche es que no ve ni las esquinas. Yo no dormiría con semejante verraco.

¾     Si solo durmiera!

¾     Dale agua, a lo mejor se calma.

¾     ¿Pa qué?  Entonces no hay quien lo aguante, más vale que duerma. Se pone de un cafre que no hay quien pare sano.

¾     Hija, que mal te veo!

¾     ¿Y que lo digas! Hasta telarañas tengo de no usarlo.

¾     ¡Pobre Rosarillo!

¾     No te preocupes, jardín que unos no cuidan, otros lo aprovechan.

¾     María, por Dios!

Como ha pasado en muchas ocasiones esta manera de vivir se ve trastocada por la realidad. Poco tiempo después las dos familias de los críos enamorados emigraron en busca de un mundo mejor para educar a sus hijos.

Les padres del niño caló emigraron, primero a Francia, i después a Alemania donde se establecieron definitivament. La familia de la Cristina emigró a Catalunya.

Ha pasado muchos años y la distancia ha separado a las dos criaturas que han emprendido diferentes caminos. La realidad de la vida ha marginado el conato de amor infantil.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

LA ROCA D’ALBERA. ROSELLÓ CATALUNYA NORD

Fa dies que aquest rètol, fotografiat en aquesta bonica població de la Catalunya Nord, voltava pels nostres arxius.

Parla del sol, astre lluminós que il·lumina el nostre país i tot el món.

Voldria que aquest sol amb la seva força, així com la començada primavera, en guarissin d’aquesta malaltia que persegueix a tants habitants a nivell mundial.

No voldria deixar apart a la fe posada en les diferents religions, malgrat que el dolor de vegades ens les faci oblidar.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UNA VALL DE LLEGENDA. BOLDÍS JUSSÀ. PALLARS SOBIRÀ

Vam visitar Boldís Jussà i en un rètol informatiu a l’entrada del poble vam trobar aquesta llegenda. Malgrat aquest conte o llegenda no va acabar tan bé com el de la “Caputxeta vermella”, ens ha agradat incloure’l en aquesta pàgina

·         Boldís és l’escenari del conte de la “Nena de Boldís”, que s’explicava als nens que no volien creure als pares. El conte explica que una nena de casa Jaume, de Boldís Jussà, malgrat que la seva mare li hagués dit que no sortís fora de casa, va baixar de nit al carrer, llavors un llop se la va emportar amb el morro com si fos un cadell. Com que nevava i no s’hi veia res , els pares van la cridar. Per  on passes,  nena? Filla! I ella va respondre : “Som al prat de Canerilla”.

·         Un cop al prat només van veure les traces damunt la neu i van cridar: Ja venim. Et trobés bé?”. La veu de la nena se sentia lluny, darrera d’una cortina de volves, que deia: Puiem per l’Estergasser ...”. Però cada cop que els pares arribaven a l’indret, el llop i la nena havien canviat de lloc.

·         Els pares la cridaven i la nena responia que és trobaven en un altre lloc i així, pares, nena i llop, van recórrer tots els indrets del terme de Boldís sense trobar-la.

·         I amb la nena i el llop darrera el serrat, vet aquí que el conte s’ha acabat.

Pròleg i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia de l’original: M. Rosa Planell Grau