PARC I FONTS DEL LLEDÓ. BERGA.

Aprofitant el marc de les activitats organitzades per l’Ajuntament de la ciutat amb el nom de”Berga viu l’estiu” vam assistir dissabte a la tarda a la ruta guiada de Poesia.

 

Vam trobar-nos en la plaça on hi ha la font amb els seus tres brocs rajant i convidant-nos a refrescar-nos a causa de la xafogor que encara feia a les 6 de la tarda.

Guiats per la mà mestra del Toni Gol vam iniciar el recorregut per els diferents indrets del parc. En cada una de les parades en Toni ens donava una explicació de la creació del parc. També s’afegiren a explicar-nos records de joventut persones que coneixen el parc com una part de la seva infància i joventut. El Toni en cada un dels llocs ens recitava poesies de diferents autors amb la seva bona dicció i modulació de paraula que fa entenedores la poesia més  complicada.

Vam conèixer els diferents racons com: l’estany actualment sec, el tauler de escacs i la zona infantil. Un dels punts de parada dignes d’especial menció va ser l’auditori o amfiteatre a l’aire lliure amb capacitat per aprox. 1000 persones on en ocasions s’ofereixen diferents espectacles. Una bona tarda per l’esperit i les idees.

Ara una breu explicació extreta del mateix panell d’informació de l’entrada del parc.

A les set portes d’entrada a la ciutat de Berga cal afegir-n’hi una altra oberta en aquest punt, el portal de Lledó, mitjançant el qual s’accedia a les feixes dels Pedregals.

El 26 i 27 de març de 1873, els infants carlins don Alfons de Borbó i donya Blanca varen coordinar l’atac a la capital berguedana des de  les feixes altes dels Pedregals, i posteriorment es traslladaren a Fumanya des on iniciaren el bombardeig al castell de Sant Ferran. A llarg d’aquesta Tercera Guerra, les partides carlines varen utilitzar diverses vegades aquesta portalada per accedir i atacar la vila a través del callissot del Lledó.

Actualment hi trobem el parc més gran de la ciutat, té una extensió d’unes tres hectàrees. Les diferents espècies d’arbres i plantes són com un jardí botànic de la flora berguedana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Compta en jardins a diferents nivells, l’auditori, fonts i places, un estany... S’inaugurà l’a. 1983 i en el seu disseny es potencia la permanència i la recuperació d’aquells elements que des de sempre l’havien caracteritzat: la font, els pilars d’entrada amb el xiprers i els pollancres.

L’obra és el resultat del treball de diferents arquitectes: el projecte inicial és de Cèsar Frago i els responsables de portar-lo a terme foren Josep M. Claret i Agustí Costa.

Malgrat aquestes explicació és una còpia de la trobada a l’entrada del Parc a tots gent del poble i foranes ens costa a vegades llegir el diferents panells.

Un Parc força agradable de visitar malgrat les deposicions del gossos no recollides, llaunes o vidres, i certes pintades que no són mostra de cap mena de cultura.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

HEM PUJAT EL PESSEBRE A LA ROCA TIRAVAL. BAGÀ. BERGUEDÀ.

Assabentats per l’UEC de Bagà de la tradicional Pujada del Pessebre a la Roca Tiraval ens vam ajuntar amb els participants a l’acte el passat diumenge 18 de desembre  a les 9 del matí a la plaça Catalunya d’aquesta població. 

 

Érem un grup força nodrit i havia representació de persones de tota edat. Una part del grup va decidir fer la variant a peu i altres van optar per pujar-hi en cotxe. Nosaltres vam ser dels d’anar en cotxe a causa de la nostra veterania no de coneixements però si d’edat.    

 

Seguirem la carretera de Bagà a Gisclareny, pujant el coll de l’Escriga i a les envistes de la població i amb la presència del imponent Pedraforca vam prendre la cruïlla que porta a la collada de Turbians. En arribar va quedar enrere el trencall que porta fins a l’església de sant Miquel de Turbians, i la casa de cal Raler. Vam aparcar en el mateixa collada que fa com un plaça per poder girar els vehicles. Seguint el camí en baixada hi ha una pista de terra que també ens portaria a sant Joan de l’Avellanet i Bagà. 

Agafarem el estris i amb la companyia del grup vam seguir el camí que travessant els boscos, primer en pujada després en pla i acabant en un lleuger descens ens porta a la Roca Tiraval on es coloca el Pessebre. La Roca Tiraval és un excel·lent mirador situat a 1463 metres d'alçada, Sota mateix a vista d’ocell es veu Bagà quasi 600 m. avall i com teló de fons el Moixeró, la Tossa d’Alp i el Puigllançada.

 

Aquest cop era obra de Pere Cascante que va obrar un pessebre de tall romànic amb absis inclòs. Molt decoratiu i ben treballat acompanyat d’una carta dirigida a la persona que per segona vegada va destruir els anteriors. 

 

Només demana aquesta missiva respecte a les creences d’altres persones, com els altres respectem les dels demés. Una simple nota pregant pel bon viure i la urbanitat, aquella assignatura que malauradament s’ha deixat d’ensenyar en els col·legis.

Persones destres van construir la base on posar el pessebre lligant i protegint tot el conjunt. En aquestes van arribar la resta de components de la sortida i és va compartir la coca untada pel també tradicional i excel·lent allioli de codony i poma. Finalment es va cantar una nadala.

 

És agradable l’ambient i el bon rollo entre persones que senten la muntanya com afició i medi de distracció. Una agradable estona matinal fent una mica d’exercici, una lleugera menjada i fruir la companyia d’un grup de persones.

Després només el retorn a la collada i al cotxe.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

HEM FET EL CIM DEL TURÓ DE L’HOME I DE LES AGUDES. PARC NATURAL DEL MONTSENY.

Aquest cop la nostra colla, els Enfangats, portats pel desig de descobrir nous paisatges van decidir canviar l’horitzó de la nostra ruta de divendres. Els quatre membres del grup ens hem desplaçat al Montseny.

Ben d’hora de matí hem sortit de Berga  i hem baixat per l’autovia C-16,  fins a prop de Manresa, per prendre l’Eix Transversal C-25 fins a coll de Revell, on hem sortit per agafar la carretera en direcció a Viladrau. Poc abans d’arribar a aquesta població hem girat en una cruïlla assenyalada en direcció a Sant Marçal i Santa Fe de Montseny.

Durant part del camí hem tingut la poc afalagadora acollida de la Plana de Vic, a causa de la clàssica boira osonenca. Ben poca cosa vam veure del seu entorn, una mica més ni vèiem  per on passava la carretera amb obres.

Em pocs temps som a Sant Marçal i davant nostre s’alça orgullós el Matagalls. Ens hem mirat el camí, ens hem guaitat els uns als altres, i amb una mirada còmplice ens hem dit sense paraules: ¨Avui no toca, potser un altre dia”. I com no és el propòsit de la sortida  hem continuat carretera endavant fins arribar a l’aparcament de la font de Passavets prop del pont on la via asfaltada travessa la riera.

Una vegada aparcat el vehicle, com feia estona  que hem sortit de casa, el primer que fem és esmorzar (ruc sense civada no treballa). L’entrepà, una mica de fruita i un glop d’aigua ajuden a fer agradable el camí. Poc metres enllà de l’aparcament hi ha la font de Passavets rodejada per un banc en forma de semicercle, neta i endreçada, dóna gust trobar els indrets del nostre país acuradament conservats. Des d’aquest punt iniciem el camí, senyalitzat amb biguetes de ferro pintades de verd.

 

La bellesa del bosc ens encanta marcada per la diferència dels arbres que ens rodegen envers la nostra arbreda prepirinenca. Estem a la Fageda Gran i aquest arbre domina per tot arreu i els colors verds clars de les seves fulles matisen la llum solar. Entre mig d’aquest bosc d’aparença suau pugem per una pista costeruda i dreta. No en va el mapa ens assenyala un desnivell total de 644 m. Més els passos són silenciats per la catifa de fulles seques que amorteix el nostre caminar. Pendents i planades s’enllacen però sempre amunt fins a deixar sota nostre la fageda i començar a caminar al costat d’avets. L’Aveteda és un espès clap d’avets de considerables dimensions i amb la particularitat d’estar ubicada en el punt més meridional d’Europa.

Hem arribat al Pla del Pous i ens assabentem de la presència animal per les seves marques i les deposicions que registren la seva estada. Els senglars han llaurat el terra amb el seus ullals cercant menjar. Un cert olor a caprí ens fa creure la possibilitat de la estada d’isards.  Enfilem tranquil·lament la costa que ens puja al coll Pregon. Primer creuem la carretera asfaltada que mena fins l’observatori atmosfèric situat al Puig Sesolles.  Seguint la nostra ruta rodegem la carena que en una gran panoràmica ens mostra les terres del Vallès Oriental i un munt de petites poblacions que sota la serra del Montseny ens demostren la seva ocupació humana des d’antic. 

 

De la construcció de fusta d’un dels observatoris més antics de Catalunya no hi queda res, en el seu lloc hi ha una construcció en pedra però és tancada. En la seva paret una placa dedicada a Eduard Fontseré i Riba, meteoròleg i sismòleg, promotor de la seva construcció.

Des d’aquest punt fem els darrers metres que ens porten dalt del cim (1076 m.) Potser una contrarietat, el dia és solejat, però una subtil boirina ens impedeix apreciar nítidament, des d’un lloc de tanta visibilitat, els detalls a llarga distància.  Tenir les  comarques d’Osona, el Vallès Oriental i la Selva als nostres peus és per un breu instant d’una bellesa inaudita que omple el cor de qualsevol afeccionat a la muntanya.

 

Després de les fotos de rigor reprenem el camí i per una corriol ben fressat iniciem el camí cap a les Agudes. L’aspecte de la muntanya ha canviat tot d’una, del camí de la fageda, d’arbres i herbei hem passat a un terreny àrid i pedregós tret de pocs punts en que com un refugi ofert per la natura hi ha petites arbredes. El camí ens permet veure el mirall del pantà de Santa Fe. Seguim el camí ben marcat, passem unes tarteres ben subjectes, trobem un ramat d’ovelles, i sobrepassem el Puig Sacarbassa i arribem al coll de les Agudes.  

Una visita al cim (1706 m.) i la consegüent firma al llibre de registre. Pot ser seria convenient un record o simplement una oració pels 105 passatgers i 7 tripulants del vol Manchester- Barcelona que el 3 de juliol de 1970 va estavellar-se en la vessant nord de la muntanya, dins el terme d’Arbúcies. Malauradament no va haver cap supervivent.

I ja poc més des del coll de les Agudes agafem un camí marcat en vermell i en fites que ens tornarà al punt de sortida davallant per enmig de la fageda.

 

En l’àrea de can Casades dinem en unes taules a propòsit, més tard saciat el nostre cos amb el menjar, prenem un cafè. Una volta per estirar una mica les cames abans de tancar-nos en el cotxe. Visitem els voltants de l’Hotel de Santa Fe, admirable edifici de pedra gris amb tot el senyoriu d’abans. També guaitem la seva capellà i ens arribem a veure el mur enrunat de l’antic pantà. Després retornem cansats però contents a la nostra Berga.

Malgrat ser reiteratiu haig de dir altre cop: Què n’és de bonica la nostra terra. Ja ho diu la vella cançó: No hi ha terra més ufana sota la capa del sol.

Text: Miquel Pujol Mur

Fotografies: M. Rosa Planell Grau                            

Mr. GWYN d’Alessandro Baricco.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “Mr. GWYN” d’Alessandro Baricco publicat per l’editorial  “La Magrana” i traducció  al català de Helena Aguilà.

M’ha agradat la idea i el seu plantejament. Quants aficionats a escriure voldríem pintar en paraules un quadre i plasmar la personalitat del model. Seria genial poder extreure poc a poc; com fa Mr. Gwyn, sense presses; cercant el moment que sigui idoni per la persona pintada i pel mateix pintor sense que hagi cap contacte íntim ni personal.

Alessandro Baricco ( Torí. 25 de gener de 1958) és un escriptor italià que col·labora habitualment amb els mitjans de comunicació fent crítica musical.

L’any 1994 va fundar a la seva ciutat natal l’escola de tècniques d’escriptura Holden – en homenatge a J.D. Salinger.

Ha guanyat el Prix Médicis, entre molts altres guardons. És un dels exponents de la narrativa italiana contemporània, traduït arreu del món.

Dins el món del cinema, el 1995 va interpretar la pel·lícula Il cielo è sempre più blu, d'Antonello Grimaldi. L'any 2008 va dirigir el seu primer film, Lezione ventuno

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ZODÏAC

Som a una població de la nostra terra, capital de comarca. En un carrer estret i per a vianants que recorre el centre de la vila i porta fins a la plaça Major. Una de les moltes botigues de tot tipus de mercaderies que ocupen les dues vores del carrer és un despatx de loteria, amb aparadors i porta de vidre, on hi ha penjades dins de petites vitrines les diferents tires de butlletes pels sorteigs que pertoquen a la propera setmana. Al fons de la botiga hi ha un mostrador tancat amb vidres i reixes on una dona atén els clients. Aquesta és gira i diu:

¾    Francesc, Hauries de venir a despatxar perquè haig d’anar a comprar, a la xarcuteria de la Cinta, si no aquest migdia no dinarem.

¾    Bé Elvira, ja vinc, deixa’m acabar de llegir el diari i de seguida surto.- Respon la veu d’un home. 

Poca estona després surt l’home de dintre la rebotiga i ocupa el lloc que li deixa la seva muller, i continua atenent els clients, mentre obrint la porta lateral i amb un cabàs a la mà surt l’esposa a comprar. En sortir es creua amb un home que entra i que fent-se endarrere la deixa passar, entrant a continuació i tancant la porta. Van sortint els diferents clients que feien cua, un cop atesos, i a la fi queda l’últim que ha entrat davant de la finestra de la taquilla.

¾    Bon dia. Veritat que em donarà el número de la sort, el voldria de la loteria del dissabte i acabat amb set i zero.

¾    Si miri n’hi ha molts. I per què acabat amb set i zero?

¾    Veurà, aquesta nit, mentre dormia cobert per la meva manta ratllada com una zebra, m’ha vingut un somni sobre el zoo.

¾    Sobre el zoo? Quins somnis més estranys que té, jo somniaria en la Kim Bassinger. Deuen ser molt rars els seus somnis.

¾    Perdó, he dit el zoo? M’he equivocat, volia dir que en el somni em veia el dia d’ahir llegint a la biblioteca .

¾    La municipal, oi?

¾    Home, clar, just era a la zona dels diaris i revistes, a baix entrant a mà esquerra quan em va caure un diari a terra i en agafar-lo em van sortir  les fulles on hi ha allò dels signes del zodíac, com es diu l’horòscop, me’l miro i llegeixo que avui és el meu dia de la sort si compro un número acabat en set i zero.   

¾    Ah, molt bé! De seguida li busco – i comença a remenar en les diferents tires del mostrador mentre cerca la butlleta.  

Quan la troba li dóna a l’home i aquest li paga. Com que no ha entrat ningú més, aleshores continuen enraonant una altra vegada però, aquest cop sobre el Barça i el “pibito” Saviola. Estan al zenit d’aquesta conversa quan passa pel carrer un cotxe zeta  de la policia i una ambulància que, pocs metres més endavant, s’aturen. Entren, sense que el dependent i el client se n’adonin, dos policies i dos infermers que llençant-se sobre l’home l’immobilitzen i li posen una camisa de força i, a continuació els dos infermers se l’emporten.

¾    No s’espanti senyor, és inofensiu, però se’ns escapa molt sovint i ens costa molt trobar-lo.- Comenta el caporal.

¾    És simpàtic.

¾    Sí, això sí què ho és, no ha fet mai mal a ningú. Adéu. 

Es retiren els dos policies i l’home de la loteria se n’adona que el bitllet és a terra. Durant la lluita a l’orat li ha degut caure de la butxaca. L’home se’l mira, el recull i diu:

¾    Ben pensat el número és molt maco, com que és pagat me’l quedaré. Mira que si té raó i toqués, em faria ric, com a mínim ens podríem comprar el cotxe. L’Elvira i jo ens aniríem de vacances amb un vehicle nou. 

És correcte quedar-se’l?

Hauria de tornar-lo al boig?
Creieu en l’horòscop?
El destí és marcat a les estrelles del firmament?

Miquel Pujol Mur                                                     

LLACS DE LA PERA I DE L’ORRI. BAIXA CERDANYA.

La nostra petita colla vam apropar-nos en la nostra habitual sortida setmanal als llacs de la Pera i després al de l’Orri. Un lloc que ens ofereix una plena comunió amb la naturalesa.

 

En una altra ocasió vaig parlar-ne del lloc i dels seus camins però aquest cop només vull incloure unes fotografies d’aigua, arbres, muntanyes i flors. Natura pura només natura..

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quan la bellesa és tan patent poques paraules és poden fer servir. Les imatges parlen per si soles. 

Text: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

FIRA D’OUS D’EUGA. SANT LLORENÇ DE MORUNYS.

Aquesta vegada vam decidir dirigir les nostres passes fins a Sant Llorenç de Morunys (Vall de Lord) interessats per un cartell que anunciava la Fira dels Ous d’Euga.

 

Segurament no era el dia més apropiat per gaudir de la nostra visita a la població per que la pluja i la boira ens va acompanyar durant la nostra breu estança desvirtuant la Fira.

El nom popular de la població és Sant Llorenç dels Piteus i els seus habitants són coneguts com a piteus. Si observeu la pàgina d’internet veure que aquest nom serveix per denominació de molts del negocis del poble.

Per què Piteus? Aquest nom, segons sembla, prevé de soldats de Poitiers que sota les ordres del comte d’Armagnac es refugiaren en la vil·la vençuts, per Pere el Cerimoniós i s’hi quedaren. La majoria eren gent d’ofici i van ensenyar a la gent del poble a teixir un drap de llana força atapeït que va ser anomenat drap piteu. D’aquest drap se’n feien capes, mantells, flassades, tapaboques, faldilles, mantes, cobertors...i foren distribuïts arreu.  

Quasi hagué unes 80 cases amb telers, que produïen més de 600 peces al any, quasi bé totes per exportar. Va deixar-se de fabricar per la competència del cotó a la segona meitat del s. XIX.

Hi ha una rondalla de mossèn Jacint Verdaguer titulada “Los savis prudents del Piteus” que ens parla de com va ser ensarronats per un hostaler i la seva muller els tres piteus que van anar a comprar una euga a Manresa.

Ja a l’hostal a Manresa, com eren força estalviadors van demanar una habitació pels tres i que fos la més econòmica possible. L’hostaler els fica en unes golfes perdudes a la teulada de la gran casa. Després de sopar, poc que no pot gastar-se els diners en menjars a fondes, van dir a l’amo que els avises de bon matí per anar a la fira a comparar una euga.

 

Sigui per oblit o per mandra els de l’hostal no avisaren i com eren cansats del viatge i extraviats en un racó de les golfes van dormir com a beneits i quan es despertaren ja eren les tres de la tarda i la fira ja havia tancat.

Desesperats i dient el nom del diable voltaven per el pati de l’hostal quan un d’ells va fixar-se en unes grosses carabasses que tenia l’hostaler en una quadra i com no en coneixien de tan grosses el més decidit va preguntar:

¾    Què és això? 

L’hostaler cansat de veure’ls voltar per la posada i no gastar ni un duro va contestar:

¾    Això són ous d’euga! Què no ho veieu? - i assenyalant una de molt grossa, quasi gegant va dir: Aquesta aviat parirà l’euga, esta tant grossa ja. 

Val- van pensar els piteus veien el seu problema resolt i així quedar bé amb els veïns del poble.- En compren una i segurament quan arriben al poble ja haurà nascut i malgrat sigui petita, direm que no portaven prou de diners pel preu que valen ara.- I van comprar una carabassa gegant que justet podien per arrossegar-la.  

Feliços tornaven cap el poble portant un ou d’euga (carabassa). A mig camí els hi va caure rodolant per la muntanya i la carabassa es va esberlar en mil trossos. Aleshores van veure córrer una llebre que era a prop dormint i cregueren era una euga petita. Acaba la rondalla en aquestes paraules de desconsol:

¾    Malaguanyada eugueta!- anàvem dient tot acostant-se tristos a llur poble- Si hagués arribada bé, l’any vinent no hauríem d’anar a peu a la fira de Manresa.   

 

I ara deixant les anècdotes a part vull dir que va ser una visita molt agradable i passejar pels carrers i carrerons mirant i xafardejant parades d’oficis, menjars de la terra i altres estris habituals en aquestes fires ens va fer passar un matí plaent, tret de la pluja que ens acompanyà.  

A Sant Llorenç dels Piteus hi ha moltes més coses per veure i conèixer com és habitual en la nostra terra catalana. N’hi ha que parlen del forat negre però en tenim tants i tants de forats negres que valdria la pena explorar els nostres indrets propers. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

 Fotografia: M. Rosa Planell Grau