CRONIQUES DE SLIM.

Passejava lentament amb els amics, la nostra colònia som gent tranquil·la i pacífica, i davallàvem per la pista a veure el mar. La idea era, si fos possible, banyar-nos, però ja sabeu prou que el vel·leïtós pèlag a vegades és molt traïdor. Malgrat tot, els membres de la colla, tots, som excel·lents nedadors i una vegada a la costa, ens agrada cabussar-nos una mica dins l’aigua saltant des del trampolí natural de les roques. És tan agradable sentir el cos refrescar-se entre les ones acaronadores. Un cop a l’aigua, aleshores, allò que ens satisfà més és donar voltes i voltes entremig de les onades deixant-nos portar per el corrent marí. 

En acabar de banyar-nos, la nostra feina és cercar una mica de peix i cap a casa que la mestressa ens espera neguitosa. Si triguem massa els petits obririen desesperats  la boca esperant el menjar.  

Bé, però el propòsits a vegades es trenquen i en aquesta ocasió va succeir el que menys em pensava. Baixava tranquil·lament, ja he dit que nosaltres som un xic parsimoniosos, quan de sobte sonà prop meu el neguitós dring-dring d’un telèfon portàtil. Esverat baix cercar per tots el racons del meu cos, fins adonar-me que l’estri era a poca distància meva. Vaig agafar-lo i me’l vaig acostar a l’orella.  

Quina cridòria va sonar! Quin espaordiment de temor va agafar-me. Què era allò? Qui cridava! Que passava alguna desgràcia imminent? Cauria el cel damunt nostre! Algun dels meus companys alarmat va acostar-se al veure la meva consternació. La veu va continuar dient sobreexcitada, però breu: Vine corrents al cercle, de gala i amb sabates negres. I va tallar amb un succint i exigent: Ràpid! 

Quin malestar em va recórrer el cos, el meus companys entre excitats i sense comprendre res de tot el que succeïa van posar-se a cridar. Tot eren crits, salts i gent que corria sense rumb. Semblava, ben bé, que hagués esclatat una bomba. Va caure’m el trasto aquell a terra i va anar patinant fins una escletxa.  

I jo em mirava i al mateix temps mirava els meus peus. Unes sabates i negres, i per què unes sabates negres. I què faria jo, amb unes sabates? Per què voldria jo unes sabates?  No ho comprenia, vaig contagiar-me dels crits del meus amics i també vaig començar a cridar esparverat i per uè no dir-ho, ple de por i temor.

Finalment nerviós vaig decidir anar al cercle. Allà no hi havia ningú. Vaig buscar per tots el racons possibles on algú pogués estar amagat. Només era jo i sense sabates negres. Vaig torçar una mica el cap i tancant els ulls vaig barrinar: seria per no portar sabates i vaig mirar-me altre cop els meus peus palmejats. Per què volia jo unes sabates? 

Del llibre de Jonàs, el pingüí. 

Miquel Pujol Mur.

UN GREC MAR BLAU.

Continuo insistint en la meva mala poesia, però què en algun moment m’entreté i diverteix. Desitjo que no la rebutgeu.

 

 Gaudir del blau del mar.

notant el cos la sorra.

Sentir del sol la força

tenyint la pell de llum.

 El cos és feble

la vida és curta

la llei del poderós

ressona cruenta. 

La incessant dansa

de números i xifres

marceixen del poble

les noves il·lusions. 

Tal vegada serà

el desitjat dia

quan els diners,

deixaran arribar

la pau esperada.

 

Miquel Pujol Mur.

EL EMBRUJO DE SHANGHAI de Juan Marsé Carbó.

Durant el període estival he llegit “El embrujo de Shanghai”  de Joan Marsé. En altres ocasions havia llegit obres seves, però d’això fa ja molt anys però retrobar-lo ha estat una bona experiència. 

Juan Marsé Carbó (Barcelona, 8 de enero de 1933), és un novel·lista de l’anomenada Generació dels 50, concretament de l’Escola de Barcelona, corrent que involucra als seus amics Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Juan García Hortelano, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Goytisolo, Terenci Moix y Eduardo Mendoza. Nasqué a Barcelona amb el nom de Juan Faneca Roca, però rere la mort de sa mare en el part fou adoptat per un matrimoni, de quins va adoptar els cognoms, passant a dir-se Juan Marsé Carbó. 

Les seves obres han rebut gran quantitat de guardons tant en novel·la, com en contes. Moltes de les seves obres han estat fetes en pel·lícules per diferents directors de gran renom. 

He gaudit al llegir-la i al mateix temps han aflorat a la meva memòria molts records quasi adormits fa molts anys. 

Barcelona, el barri de Gràcia i el barri del Guinardó. Tot un entrellat de llocs on vaig passar els primers anys de la meva infantesa. 

Temps de repressió franquista i dels maquis. Aquests travessaven la frontera per passar consignes i en ocasions morien a trets de la policia o la Guàrdia Civil. Poca cosa sortia en el diaris, potser una humil ressenya en la secció de successos. Ignorant-se també si eren vius a no al ser fets presoners.  

Temps de una industria que treballava sense cap ordenança sanitària. Pobre Blai  en la seva lluita per la salut i quin poc cas rebut pels seus veïns. 

Tot ha canviat almenys així ho creiem els habitants del països rics, (més o menys) però en el tercer món continua la mateixa injustícia i inseguretat controlada pel món financer.  

Molts records, cine Mundial inclòs. 

Altre temps, altre vida i un món on no era necessari tant  per viure. També com que no coneixíem res més ignoraven les mancances del dia a dia.  

Temps d’estraperlo, d’imposició d’un nou idioma i de comprar penicil·lina sota mà i com a favor especialíssim. 

Miquel Pujol Mur.

LA LLEGENDA DE SETCASES.

Fa pocs dies visitàvem el poble de Setcases. Un bonic poble preferentment dedicat al turisme que atreu la propera estació d’esquí de Vallter.  El lloc és  un indret formós on respirar l’aire pur de les muntanyes amb cimes de 2000 m. i admirar la seva bellesa.

Mentre passejàvem per la població llegíem uns plànols on havien escrit diferents curiositats de l’entorn i com sempre m’han agradat les llegendes passo a transcriure la de la creació del nucli de Setcases. 

L’origen llegendari de Setcases, explicat pels nadius i que ha anat passant de generació en generació, es remunta a un dia de fa molts anys, quan un pare amb els seus set fills, pujats de la terra baixa, pasturaven el seu ramat al pla dels Hospitalets.  

Sobtadament el temps va empitjorar i va començar a nevar. Els set germans, alarmats i meravellats perquè mai no havien vist tal cosa, s’afanyaren a fer-li saber el prodigi a llur pare, que era cec.  

Li explicaren que queien del cel flocs de llana blanca que en arribar a terra es convertien en aigua. El pare es neguitejà, sabedor que la nevada podia allargar-se molts dies i arribar a congelar l’herbatge, els manà marxar corrents fins a trobar un saüc florit, per tal d’evitar que les ovelles morissin de fred o de fam.  

Arribats al lloc del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc. En aquest lloc, cadascun dels fills hi va bastir una cabana que més tard foren cases. Aquestes van ser les set cases que donaren nom al poble. 

La llegenda s'allarga amb que poc després els germans localitzaren una veta d'argent en plena muntanya. El descobriment arribà a oïdes del mític rei Marsil, el qual viatja fins a Setcases i extragué gran quantitat de metalls i riqueses, amb els quals fundà la ciutat de Marsella.

Setcases celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre. Un grat lloc per passejar i també per gaudir d’un bon àpat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

BOTONS O CREMALLERES.

Aquesta espècie de poema va sortir en un taller d’escriptura entre dos equips cercant si era millor utilitzar la cremallera o els botons. 

Maleït botó

de la teva falda

trist botó

que impedeix complir

el desig del dos.

 

Perquè un botó

si la cremallera llisca

Ai, quin dolç sentir

que ens lliurarà allò

que tots dos volem.

 

Miquel Pujol Mur.

LA PERFECCIÓ DEL COS HUMÀ.

L’home assegut davant d’una platja observa l’anar i venir de la gent. Vestida, la majoria amb minsa roba mostren el cos al sol i a l’aire. Uns  bronzejats, altres encara blanquinosos, alguns pitjor vermells, passen per davant de l’ombra que el protegeix.  

Els seus ulls volem segurament, sense saber, jutjar la bellesa. Buscar la perfecció humana dins de les proporcions de l’escultura hel·lènica o romana. També de la pintura. La bellesa del cos, des del cap fins a la punta dels dits dels peus. 

La perfecció és difícil només algunes persones, molt poques, mostren en la seva figura les proporcions ideals. Cares, torsos, cames turmell, braços, prims, grassos, fins i tot exagerats, els humans són un cúmul de mides i formes. 

Aleshores cansat d’ésser assegut, cansats els ulls del sol i de voler qualificar la perfecció s’ha aixecat i ha començat a caminar. 

Les seves cames, massa temps posades en el plàstic de la cadira han fallat i per un moment a ranquejat fortament. Com pot jutjar-se als demés i no adonar-se de les pròpies mancances.  

La perfecció de les mides humanes serveixen per ben poc si no van acompanyades, no per la perfecció de la ment, sinó en el tracte afable i cordial compatible en les relacions personals. 

Miquel Pujol Mur.

QUINA ÉS LA QÜESTIÓ: L’ESTIU...

 

Però l’avi i l’àvia, estaven vermells com pebrots, i no del sol. Vaig escoltar totes les paraules més grolleres que mai havia escoltat en els llavis de l’avi.

 

Què com anava a la meva edat despullada com una bagassa! Què era allò que portava que em feia semblar una meuca! Què si volia ser una perduda! Què si era que només volia excitar als homes! Així vestida, millor dit nua, només podia esperar qualsevol cosa, fins i tot que em violessin! Que si l’infern era ple de noies exhibicionistes! Què, que volia ser, una nova Salomé!  

De veritat no sé que més anàvem a dir-me quan va aparèixer la tieta amb el seu biquini de tiretes. Allò va ser el maremàgnum final, el diluvi universal no va produir tantes esgarrifances. 

L’avi va posar-se més vermell encara, l’àvia baixava la cara esparverada i avergonyida. Finalment l’avi amb veu trèmula, fent una mala mirada als pares, girant-se cap a l’àvia va dir obnubilat.

¾    Roser, puja i fes les maletes i marxem. No vull ser ni un moment més en aquest antre de perdició. - dirigint-se al pare li digué – L’avern és més decorós que les donotes que tens a casa teva. Jo no vaig educar-te així, com permets, com pots permetre, que la lascívia entri per la porta gran a casa teva. 

I mig ensopegant amb les gandules va marxar cap a dins la casa, va agafar les maletes, on l’àvia ja havia guardat la roba que havien portat  i van anar-se sense ni saludar-nos - ni un adéu- marxant amb el seu cotxe. Només per la finestra posterior vaig entreveure la mà de la iaia en una salutació mig amagada. 

I no creguis que després va establir-se la pau. Després discussions amb el pares. Retrets per haver enfadat tant als avis. Vaig saber aleshores que l’avi havia estudiat per capellà i l’àvia era una novícia quan és van conèixer. Però feia masses anys i ara vells tornaven a ser missaires. 

Després d’alguna concessió i gràcies a la tieta vam poder sortir la resta dels dies. Anàvem a la platja, però ens posaven els “biquis” en uns lavabos d’un bar. Vinga a banyar-nos, prendre el sol i fer el longuis pels carrers com tothom. 

Ui! Quins nanos més macos em va fer conèixer la tieta. Això sí, una mica grans i atrevits. Ja t’ho diré quan ens trobem. Raons amb els pares? No alguna que altra bronca amb la mare quan arribàvem a les sis del matí una mica massa begudes i excitades. Ah! T’he d’assabentar com va això del fumar. No “tonta”, tabac no, allò altra! 

Després van adonar-nos que la mare s’ho passava bé. Perquè el pare s’ha dormis tota la nit la mama el treballava força i s’ho passava “cuqui”. Com anàvem tard a dormir, ens llevaven al migdia, i quan el pare feia la becaina vinga a sortir de marxa. 

Però clar, si no hagués estat per la tieta, allò hauria semblat una presó. Suposo que això contesta la teva pregunta de com he passat les vacances, bastant bé, però engabiada amb la família.  

Ah! Un dia d’aquest faré un petit altar amb la foto de la tieta i la meva en biquini! Per recordar-me dels bons moments que té la vida. 

Michèle. 

Miquel Pujol Mur