Quan la mare va
assabentar-se de les intencions de la seva filla, i del seu xicot, de marxar i
crear el seu propi niu, va regirar ràpidament la casa. Va estudiar a consciència
la distribució dels espais per la utilització del seu home i d’ella. Sempre
havia i continuava essent una dona pràctica. Una vegada determinat l’ús de les
habitacions, va baixar tot el que havia en els armaris, i també va
classificar-ho.
Aleshores va cridar
a la Ester, la seva ja crescuda nena, i li va dir: “ Mira com vas a viure amb
el David, i el teu pare vol espai per a pintar, he buidat els armaris. Veus,
ens sobra tota aquesta roba, vosaltres potser l’aprofitareu”. Així amb un plec
de teles i roba, com jerseis, samarretes i mil andròmines tèxtils, les meves
companyes i jo vam canviar de casa. Només arribar al seu pis l’Ester va fer una
nova tria i el contenidor, de sota el carrer, va omplir-se de tot el que a la
mare li sobrava i la filla no volia.
Bé, després
d’aquest pròleg, vull presentar-nos: Nosaltres tres som el joc de tovalloles
del bany. Com també sabeu, la xica, la del bidet; la mitjana, per la cara i les
mans; i un servidor o servidora, la del bany. Jo, com sóc tan gran, faig que em
diguin les meves companyes el “tovallolot”.
Com veieu sóc una mica masclista, malgrat haver nascut femella. Moltes vegades
quan estem a soles, les tres, conversem entre nosaltres. Sempre i no sé la raó
comença la mitjana. Només fa que queixar-se.
¾
A mi, em fan servir sempre. Em
mullen per qualsevol causa. Sempre estic humida. Tant fa si es renten les mans
o la cara. El que més em fastigueja és quan el David s’afaita. Aleshores, amb
la cara mullada i mig plena de sabó m’empastifa tota.
¾
Tu rai! -exclama la petita- Et
queixes de les mans i la cara. Què vols? Si sabessis els marrons que haig
d’eixugar. Mira, com sóc pudorosa, callo i no els anomeno. Ja us voldria veure
a vosaltres fregant certes coses. Uf!
Aleshores, com
dues fúries s’adrecen a mi:
¾
I tu què, privilegiat? No dius
res. Clar sempre penjat i assecant pell ben neta. Quina sort!
Jo malgrat la
seva ràbia estic content. El David, tant em fa s’assequi o no. Finalment sempre
acabo ensopegant amb allò. Ja ho sabeu que vull dir. L’altre dia, beneit! fins
i tot, va cridar a l’Ester per ensenyar-li ben ufà.
¾
Mira Ester, mira com se m’ha
posat.
I la noia va
somriure satisfeta de pensar (punyetera) en una agradable estona.
A mi, el que
m’encanta, no ho puc negar-ho és acaronar lentament el cos i els raconets de la
mossa. Com és joveneta i d’agradables proporcions gaudeixo sentint la tebior
que desprèn la seva pell. I poc a poc, arribar al cobejat lloc entremig de ...
Aleshores, sí que tremolo, fins i tot, el voraviu se’m posa fort. En aquestes
ocasions, no puc per menys que amollar-me, més i més, al seu cos nu. Tal vegada
com si fos els braços del seu amant.
Sabeu què? La
pocavergonya! Quasi vaig cridar desenganyat, com si m’hagués traït. No vaig
poder més que pensar-ho, desgràcia de no saber expressar-me amb paraules com
les persones.
“On has deixat
el matoll ros i rinxolat?”.
Algun caprici
del David segurament. Però quan em va prémer contra allò i va sospirar, la meva
anima de tovallola no es va poder resistir més i em vaig esquinçar.
Crim i càstig!
Tot a la vegada. Vaig anar al contenidor com un drap vell, malgrat haver gaudit per un instant de la
seva més intima aroma.
Miquel Pujol
Mur.
